Aranzels i dependències estratègiques: dues cares de la mateixa moneda

Un cop superat l’equador de l’any, la llista de temes oberts a la carpeta de l’economia internacional continua sent considerable (nivells aranzelaris finals, risc geopolític, ajust de la inflació als EUA, afebliment del dòlar, etc.), la qual cosa limita la visibilitat sobre el comportament de l’activitat a curt termini, tot just quan entrem en una època de l’any amb una elevada sensibilitat del canal financer a qualsevol sorpresa negativa. L’equilibri, per tant, continua sent inestable, malgrat que continua sorprenent la resiliència del cicle de negocis i dels mercats financers davant les distor­sions causades per un risc geopolític que va guanyant cada vegada més protagonisme. Ara com ara, sembla que factors com la fortalesa del mercat de treball, la sòlida posició financera del sector privat, el dinamisme del sector tecnològic o el retorn dels tipus d’interès a la zona neutral (amb l’excepció dels EUA) estan compensant l’efecte de les pertorbacions acumulades des del gener. Tot i que, a curt termini, la incertesa pot continuar afectant les decisions dels consumidors i de les empreses i els moviments dels bancs centrals.

Per tant, el resultat final de la negociació aranzelària determinarà la senda de comportament de l’economia internacional en els propers trimestres i pot obrir escenaris d’elevada heterogeneïtat, i és important no solament el punt d’arribada, sinó també com i quan s’hi arribarà. Ara com ara, tot i que encara queden molts detalls per conèixer i una nova data límit per a les negociacions (1 d’agost), el nivell de l’aranzel mitjà final dels EUA es pot aproximar al 15%, compatible amb les hipòtesis de la majoria dels escenaris centrals de previsió, que, en el nostre cas, situarien el creixement mundial d’enguany en el 2,9%, només un graó per sota dels ritmes d’activitat previs al soroll aranzelari. En aquest sentit, malgrat que les dades d’activitat del 2T que es publicaran al final de juliol permetran tenir una mica més de visibilitat per valorar l’impacte sobre el creixement ocasionat per les tensions aranzelàries –a través dels canals comercial, de preus i expectatives–, la sensació és que, durant el primer semestre, l’efecte net haurà estat moderat i inferior als senyals que anticipaven els indicadors de confiança. La publicació de les dades d’inflació del juny i els resultats empresarials del 2T també llançaran una mica de llum sobre com s’està repartint el cost de les pujades aranzelàries als EUA entre els consumidors, les empreses i els exportadors. Tot i que el més important és que no s’ha trencat res de manera definitiva en minimitzar-se el risc d’efectes no lineals amb un impacte potencial molt elevat, com la ruptura de les cadenes de subministraments.

Més difícil serà extrapolar tendències a llarg termini, malgrat que tot porta a un món més fragmentat, amb un augment de les barreres entre blocs comercials i amb la recerca generalitzada de l’autonomia estratègica, concepte inicialment centrat en seguretat i defensa i que, ara, està mutant cap a una orientació eminentment econòmica. El problema és que, atesos els vincles econòmics que s’han anat conformant en les últimes dècades (vegeu «Dependències importadores i urgències competitives per a la indústria europea», en aquest mateix Informe Mensual), les decisions de política comercial no seran innòcues per al creixement potencial futur. En el cas d’Europa, el percentatge de l’oferta de productes manufacturats (no energètics) coberts amb importacions extracomunitàries ha passat del 15% al 25% en els 20 últims anys, inclosos els productes indus­trials amb un elevat contingut tecnològic, on aquesta dependència és cada vegada més elevada, com els components electrònics (el 64,8%) o els equips de telecomunicacions (el 82,5%). Tot plegat és un reflex de la pèrdua de competitivitat del sector manufacturer europeu (i del guany de complexitat de les exportacions xineses, cada vegada més semblants a les europees), la qual cosa ha generat dependències estratègiques molt importants i ha posat de manifest la necessitat d’accelerar el full de ruta de la Comissió Europea (Brúixola de la Competitivitat) basat en els informes Draghi i Letta. En aquest context, també s’explicaria la urgència que estan mostrant països com Alemanya a l’hora de tancar ràpidament un acord amb els EUA, perquè no solament està en joc un mercat fonamental per a una gamma de productes europeus d’alta sensibilitat (automòbil, sector agrícola, etc.), sinó perquè, a més a més, les dependències dels EUA, tot i que moderades (el 3% de l’oferta total), afecten sectors estratègics (farmàcia, material de transport, etc.). Aquesta recerca de la competitivitat perduda de la indústria europea, mentre s’intenta optimitzar les relacions comercials amb les dues grans potències econòmiques del món postglobalització, conformarà el futur d’Europa a mitjà termini. En definitiva, malgrat que és difícil pensar que «aranzel» sigui la paraula més bonica del diccionari després d’«amor», com creu Trump, sí que continuarà sent la més important per als nostres escenaris econòmics a curt termini. I per al comportament dels mercats financers en una època de l’any d’alta sensibilitat.