L’Índia: la roda del dharma en el camí del desenvolupament

Sense entrar en jocs d’endevinacions, estem parlant del país més poblat del món, que, amb aproximadament 1.440 milions d’habitants el 2023, supera ja la Xina, amb una població, en declivi des de fa uns anys, de 1.410 mi­lions. I ho continuarà sent durant la resta del segle xxi, ja que la població índia continua creixent a bon ritme (el 0,9% el 2023, igual que el creixement mitjà mundial), té una estructura comparativament jove i té marge per augmentar l’esperança de vida, en l’actualitat baixa en relació amb altres emergents del seu entorn.

Ser el país més poblat del món, i amb una demografia jove i creixent, ha donat a l’Índia un cert avantatge pel que fa al creixement econòmic (l’anomenat dividend demogràfic), perquè la demanda interna, consum i inversió, ha format la principal àncora de creixement de la seva economia i ha ofert un matalàs davant els xocs externs. Així, el PIB indi ha crescut, en els últims anys, a taxes anuals al voltant del 7%, amb l’excepció del 2020. D’aquesta manera, el seu PIB va superar lleugerament el 2023 el del Regne Unit, país que va ser la seva antiga metròpolis, en situar-se en 3,57 bilions de dòlars corrents. No obstant això, el seu PIB per capita es trobava, el 2023, prop dels 2.500 dòlars corrents (gairebé 10.200 en paritat de poder adquisitiu), la qual cosa situa l’Índia en la mitjana dels països d’ingrés mitjà baix1 i deixa el país amb un llarg recorregut de creixement per davant. A tall de comparació, la Xina va assolir aquest nivell de renda entre els anys 2004 i 2005, i el seu PIB per capita, prop de 12.600 dòlars corrents, la situa una mica per damunt de la mitjana dels països d’ingrés mitjà alt.

Aquest ritme elevat de creixement és resultat del pes creixent dels serveis, que, el 2023, van representar gairebé el 50% del PIB (vegeu el primer gràfic). De tota manera, el mercat laboral mostra alguns dels punts febles de l’economia índia. Prop de la meitat de la força laboral es troba ocupada en sectors de baixa productivitat, com l’agricultura, la construcció o el comerç. A més a més, segons l’FMI,2 la informalitat laboral és molt elevada i voreja el 90% al conjunt del país, amb una incidència especial a les àrees rurals. La participació laboral també s’ha mantingut baixa en els últims anys i amb prou feines ha augmentat 8 p. p. entre el 2018 i el 2024, fins al 56,4%, reflex de les dificultats que té la dona per incorporar-se al mercat laboral (la taxa de participació a les zones urbanes amb prou feines arriba al 30%).

L’evolució, en les últimes dècades, de l’economia índia es pot il·lustrar en tres dimensions essencials de desenvolupament: canvis en l’estructura econòmica, situació demogràfica i condicions educatives i sanitàries (vegeu la taula). En la dimensió econòmica, destaca la semblança de la composició sectorial i del perfil de les importacions i de les exportacions entre l’Índia i el conjunt de països d’ingrés mitjà baix. Es tracta d’una economia amb un pes encara molt elevat de l’agricultura (pròxim al 17%) i relativament baix del sector manufacturer (pròxim al 15%), mentre que els aliments i els combustibles tenen un pes encara elevat en els intercanvis comercials del país amb l’exterior.3 En el pla demogràfic, destaquen també les similituds amb els països de renda mitjana-baixa, amb un percentatge elevat de població en situació de pobresa i vivint en zones rurals, i això malgrat el ràpid progrés en l’última dècada en la reducció de la pobresa al país. Al mateix temps, destaquen les febleses estructurals en els indicadors d’educació i de salut, amb una taxa d’alfabetització persistentment baixa i amb una cobertura i amb unes infraestructures limitades en el sistema sanitari.

Així i tot, els últims anys de govern del president Modi han estat un exemple reeixit d’estabilització macrofinancera. Des del 2013, la inflació, encara molt volàtil per la seva gran dependència del component de l’alimentació, s’ha mantingut dins el rang objectiu entre el 2% i el 6%, i els episodis durant els quals ha repuntat han estat breus. En aquesta tasca de control de la inflació, ha estat fonamental una política monetària centrada en consolidar la credibilitat del banc central en l’assoliment del seu objectiu, amb augments del tipus d’intervenció quan ha estat necessari. Tot això, al costat d’un augment sostingut de les reserves estrangeres, que donaran suport a la rupia, i d’un deute extern en nivells continguts. Aquests anys de política monetària i canviària ortodoxa han permès l’inici d’una senda de reducció dels tipus d’interès.

D’altra banda, a diferència de la Xina, l’Índia ha mantingut un dèficit per compte corrent persistent. Això és degut al fet que, malgrat que exporta serveis professionals i tecnològics, com l’electrònica de consum d’alt valor afegit, això no és suficient per compensar les importacions de tota mena de béns i de manufactures intensives en mà d’obra. La dimensió relativament petita del sector manufacturer és deguda, en part, als obstacles encara elevats que el país imposa a la inversió estrangera directa i a diverses importacions de béns intermedis. Alleujar aquestes traves, com pretenen iniciatives del Govern com Make in India o Production-Linked Incentive, ajudarà al desenvolupament d’una indústria índia integrada en les cadenes globals de valor i capaç de competir, en especial en el context actual de reconfiguració del comerç internacional, on el friendshoring pot jugar un paper vital.