Xile

Xile creix al voltant del seu potencial (2,6% el 2024, 2,5% el 2025 i 2,0% el 2026). El país manté uns fonaments robustos –regla fiscal, política monetària creïble, accés a mercats i qualificació creditícia de grau d’inversió– i la recuperació del mercat laboral, encara que incompleta, ha permès millorar el consum gràcies al creixement dels salaris reals (per la pujada del salari mínim i la reducció gradual de la jornada laboral). A més, la resiliència i la capacitat d’ajustament de l’economia xilena en l’últim lustre (el 2021, la despesa pública va arribar al 33,6% del PIB i es va reduir al voltant del 24%-25% el 2023-2024) són ressenyables.

Tanmateix, encara hi ha senyals de certa fragilitat: la inversió fora del sector miner continua sent feble i la recuperació del consum privat des del 2024 és lenta, atès que l’esmentada recuperació postpandèmia del mercat laboral ha estat incompleta: la taxa d’atur (8,3% l’any 2025) supera la mitjana de la dècada prepandèmia (7,3%) i la creació de llocs de feina continua concentrada en els serveis i la mineria. El principal dilema al qual s’enfronta Xile és com sostenir l’estabilitat macro en un context de menys creixement que en dècades anteriors, dependència elevada de matèries primeres i fragmentació política.

La inflació s’ha moderat els darrers trimestres, després d’haver repuntat per l’ajust tarifari elèctric (entre el maig del 2024 i el febrer del 2025, es va aplicar un increment acumulat del 59% a les tarifes elèctriques per revertir la congelació vigent des del 2019, que va arribar a sumar 1,3 p. p. a la inflació general en el seu punt màxim). Es preveu que tanqui l’any 2025 al voltant del 4,3% per convergir al 3% el 2026. Això ha permès al Banc Central de Xile retallar els tipus des del màxim de l’11,25% del 2023 fins al 4,75% actual, i no descartem que es produeixin retallades graduals durant el primer semestre del 2026. No obstant això, la distensió monetària encara ha de permear a les empreses i les famílies. Les dimensions reduïdes del mercat financer xilè i la seva dependència dels fluxos de capital estrangers suposen que, malgrat les retallades de tipus, el cost de capital continuï sent elevat pels elevats tipus d’interès internacionals a llarg termini (i, en particular, als EUA).

La consolidació fiscal avança, encara que lentament. Després de l’incompliment de les metes fiscals dels dos últims exercicis (el balanç estructural, que ajusta el dèficit al cicle econòmic i als preus del coure i el liti, per evitar que qualsevol ingrés extraordinari derivat d’un alt preu d’aquests minerals es tradueixi en una despesa permanent, va tancar el 2023 en −3,4% respecte de l’objectiu d’un −1,6%; i el 2024, en −3,1% respecte de l’objectiu d’un −2,3%), s’espera que el dèficit públic tanqui l’any 2025 al voltant del 2,1% del PIB, respecte de l’objectiu oficial del −1,1%, mentre que el deute se situarà en el 42,5% del PIB, prop de l’àncora del 45%.

El saldo exterior podria deteriorar-se. Després de la millora del dèficit de compte corrent del 2024 (1,5% del PIB), es preveu que s’ampliï el 2025 i se situï per sobre del 2% a mitjà termini. El deteriorament respon a l’augment del dinamisme de la demanda interna, que impulsa les importacions, i a la moderació del creixement d’exportacions mineres després de la recuperació del 2024. Les reserves se situen al voltant del 83% de les recomanacions de l’FMI, la qual cosa assenyala la necessitat de recompondre marges i diversificar la base exportadora.

El peso xilè podria depreciar-se després d’haver-ho fet el 2024 (en més d’un 11% respecte del dòlar i en més d’un 7% en el tipus de canvi efectiu real) i d’haver fluctuat el 2025. Es preveu que es depreciï lleugerament a futur, en línia amb l’ampliació del dèficit extern i les retallades de tipus del banc central.

• Risc comercial. Xile depèn de les exportacions mineres i les importacions. Amb una taxa d’obertura de més del 65%, l’actual context proteccionista suposa un repte per al país. Els aranzels dels EUA (10% general i 50% al coure no refinat) tenen un impacte directe limitat (els EUA només suposen el 4,7% de les exportacions xilenes) i el seu risc més gran és indirecte: menys creixement global i caiguda del preu del coure per la reducció de la demanda xinesa. L’FMI considera que la vulnerabilitat de Xile en aquest front es troba per sobre de la mitjana històrica.
• Risc polític. En l’àmbit polític, l’elevada polarització ha suposat que el Parlament resultant de les eleccions del novembre estigui molt fragmentat (amb un Congrés dividit i amb empat al Senat), cosa que anticipa bloquejos legislatius que dificultaran la consolidació fiscal i l’agenda de productivitat. José Antonio Kast assumirà la presidència de Xile l’11 de març. Kast té una agenda promercat, però el seu suport limitat a les cambres legislatives, la desigualtat persistent i les tensions socials li’n dificultaran l’aplicació.
• Risc fiscal. El pressupost del 2026 busca complir la regla de responsabilitat fiscal, tot i que, segons l’FMI, es fonamenta en supòsits optimistes d’ingressos i en retallades a la inversió que poden llastar el creixement econòmic. Kast va prometre retallades de despesa
  (–1,8 p. p. del PIB) i una reducció d’impostos, però sense tocar prestacions socials, la qual cosa redueix el marge per a la consolidació fiscal i augmenta la dependència del creixement econòmic. A llarg termini, l’envelliment de la població i el cost de la recent reforma de les pensions (estimat en un 1% del PIB a llarg termini) pressionaran la despesa estructural.
• Risc financer. Tot i que els marges de capital i liquiditat són sòlids, encara hi ha focus de vulnerabilitat, com ara una elevada exposició al sector immobiliari i, malgrat que les proves d’estrès del banc central mostren resiliència, un escenari en què els tipus d’interès internacionals romanguin elevats podria tensionar les condicions financeres locals.