La situació del sector turístic ha millorat de forma molt significativa durant els mesos d’estiu i ha batut les previsions d’una bona part de les empreses del sector. La vacunació d’una gran part de la població, la posada en marxa del Certificat Digital COVID de la UE, la gran demanda turística embassada i la moderació de les restriccions a l’hoteleria han estat el compendi de factors que han donat suport a una recuperació molt important i necessària per al sector. No obstant això, entre els factors esmentats, el que considerem més essencial és la vacunació, ja que ha minimitzat el volum de casos severs de COVID-19 i ha contribuït a eliminar l’elevada pressió sobre el sistema sanitari. D’aquesta manera, no solament s’ha obert les portes a la recuperació durant la temporada d’estiu, sinó que també s’ha establert la base per acostar-nos a l’esperada normalització de la mobilitat a mitjà termini.

El turisme domèstic, que, abans de la pandèmia, representava al voltant del 30% de la despesa turística a Espanya, va assolir a l’estiu un nivell superior al del mateix període del 2019, gràcies al fet que molts turistes espanyols que tradicionalment viatjaven a l’estranger durant les vacances van apostar per destinacions nacionals més properes. D’altra banda, la demanda internacional va continuar deprimida, tot i que va mostrar una millora molt apreciable: les pernoctacions d’estrangers en allotjaments van passar de caure el 90% al maig, en relació amb el mateix mes del 2019, a caure el 48% a l’agost. Segons les dades internes de CaixaBank, els mercats emissors que més handonat suport a aquesta millora són els que han adoptat l’ús del Certificat Digital COVID, principalment els països de l’àrea Schengen. Altres mercats clau,com el Regne Unit i els mercats americans, van quedar encara lluny dels nivells pre-COVID, tot i que van presentar una tendència prometedora al llarg de l’estiu, que ens empeny a pensar que seran els mercats que impulsaran més la millora del sector el 2022, després de la consolidació de l’arribada de turistes amb origen a la UE.

En aquest context, esperem que l’any 2021 tanqui amb un PIB turístic en el 54% del nivell del 2019, amb un creixement del 55% anual. De cara al 2022, les nostres perspectives es mantenen optimistes. Esperem que  la consolidació de les bones xifres del turisme domèstic i de la UE i la recuperació gradual dels mercats emissors britànic i americà situaran el PIB turístic en un nivell del 88% del del 2019, amb un creixement del 63% anual. Aquestes xifres permetrien que l’exercici 2022 ja sigui rendible per a una àmplia majoria del sector, després de gairebé un any i mig molt dur. D’aquesta manera, reafirmem que la sostenibilitat de la indústria turística a llarg termini està fora de dubtes i que el sector tornarà a tenir un paper de destacat motor de creixement de l’economia espanyola.

Aquesta tendència hauria de continuar, tot i que de forma més moderada, durant el 2022 i el 2023 (preveiem creixements del consum del 5,7% i del 3,6% el 2022 i el 2023, respectivament). Aquestes previsions es basen en la hipòtesi que, gràcies a la campanya de vacunació, no s’hauran d’aplicar restriccions a l’activitat i a la mobilitat tan severes com les aplicades fins a la primavera passada. I, tot i que han aparegut factors que enterboliran la recuperació, com l’augment dels preus de l’energia i els colls d’ampolla en les cadenes globals de distribució, creiem que, a mesura que vagin remetent durant el 2022, la demanda embassada durant la pandèmia, la recuperació del mercat laboral, la millora de la confiança del consumidor, el manteniment d’unes condicions financeres acomodatícies i l’impuls propiciat pels fons Next Generation EU continuaran donant suport a la recuperació del consum.

En aquest informe, posem el focus en un dels factors de fons més importants: la demanda embassada. L’impediment de consumir molts serveis durant les restriccions el 2020 i la conseqüent generació d’estalvi forçós (estimem que uns 46.600 milions d’euros, el 3,7% del PIB del 2019) esperonen el consum després de la reobertura de l’activitat, secundat pel fet que els consumidors perceben que la crisi ha estat temporal (gràcies a la campanya de vacunació) i que no tenen necessitat de mantenir tant d’estalvi per motius precautoris. Amb l’ajuda de les dades internes i completament anonimitzades de CaixaBank de més de 10 milions de clients, analitzem de forma exhaustiva tant la demanda embassada ja materialitzada com el recorregut que li queda, segons el perfil de cada consumidor.

Els nostres resultats apunten al fet que l’estalvi forçós durant la pandèmia ha estat substancial, però, al seu torn, molt heterogeni: la distribució de l’excés d’estalvi entre les rendes baixes, mitjanes i altes ha estat del 4%, del 58% i del 38%, respectivament. També trobem que aquest estalvi embassat es concentra, sobretot, en les persones més grans de 60 anys. Segons la nostra anàlisi, l’estalvi acumulat ja s’està desfent el 2021 (en concret, les rendes baixes desfan el 100% del seu estalvi embassat, mentre que les rendes mitjanes i altes desfan el 67% i el 36%, respectivament) i beneficia, en especial, els sectors del turisme, de l’oci i de la restauració.

També aprofitem aquest informe per analitzar qüestions més estructurals sobre els patrons de consum mitjançant les dades internes. A causa dels canvis en els patrons de consum, la inflació que va afrontar el consumidor mitjà el 2020 va ser del 0,1% segons les nostres dades internes (en contrast amb la dada oficial del –0,3%) i encara més alta per a les persones més grans de 60 anys i de rendes baixes. Finalment, trobem que, generalment, els consumidors gasten més durant la primera setmana del mes i que aquest patró és especialment intens entre les rendes baixes i entre els joves. En canvi, les persones més grans de 60 anys i les rendes altes acostumen a gastar de forma més uniforme.

El consum a Espanya es recupera a més velocitat que en crisis anteriors. Això es posa de manifest en el monitor de consum elaborat per CaixaBank Research amb dades internes. A l’octubre, el nostre indicador de consum se situava ja el 13% per damunt del mateix mes del 2019. L’aixecament de la majoria de restriccions en el 2T 2021 va preparar el terreny per a la recuperació del consum,¹ en especial als sectors més afectats per les restriccions (oci, restauració i turisme), tal com ho recull el nostre monitor de consum. Així mateix, el 2021, aquesta recuperació s’ha vist secundada per l’activació de la demanda embassada que es va acumular durant els mesos més durs de la pandèmia i per la notable millora del mercat laboral i de la confiança del consumidor, elements que continuaran impulsant el consum el 2022 i el 2023.

L’enfonsament del consum durant la crisi sanitària provocada per la COVID-19 va ser molt superior al viscut durant la crisi financera i del deute sobirà del 2008-2014. Això és degut, en gran part, al fet que els factors que van deprimir el consum durant els dos períodes recessius són molt diferents. Durant les crisis del 2008-2014, els determinants més importants van ser la caiguda de la renda bruta disponible i, en menor mesura, l’augment de la incertesa associada a l’evolució de la situació econòmica.² En canvi, durant la crisi del 2020, les principals protagonistes han estat les restriccions a l’activitat i a la mobilitat (vegeu el gràfic de la pàgina següent).³

Espanya: determinants del consum de les llars

Contribució a la variació intertrimestral del consum real (p. p.)

En els propers trimestres, la demanda embassada jugarà un paper especialment important en les rendes altes, que són les que van generar més excés d’estalvi durant el 2020⁴ i, segons les nostres estimacions, són les que encara tenen un matalàs més ampli per mantenir un ritme de creixement del consum relativament elevat per als seus estàndards. En concret, estimem que, el 2021, han materialitzat en forma de consum menys de la meitat de l’excés d’estalvi que van acumular,⁵ de manera que tenen marge perquè el seu consum continuï creixent de manera notable el 2022.⁶

Pel que fa mercat laboral, esperem que la seva recuperació es consolidi i que acabi tancant el 2022 i el 2023 amb un creixement de l’ocupació del 2,7% i del 2,1%, respectivament. Aquest serà l’element clau sobre el qual es continuarà basant el creixement de la renda de les llars, que esperem que registri un augment del 8,5% acumulat en el període 2022-2023.

Un altre element que també contribuirà al creixement del consum és la millora en la confiança del consumidor, que s’ha recuperat de forma molt notable, gràcies, sobretot, a la reeixida campanya de vacunació. Malgrat que no descartem que es puguin produir noves onades de contagis, confiem que la pressió hospitalària es mantindrà delimitada en els propers mesos, gràcies a l’efectivitat de les vacunes i a l’elevat percentatge de població vacunada que s’ha assolit a Espanya. Això hauria de permetre que, en els propers mesos, no s’hagin d’aplicar restriccions a la mobilitat i a l’activitat tan severes com les de la primavera passada. Aquesta és una de les principals hipòtesis que sustenta el nostre escenari macroeconòmic. En aquest sentit, un dels principals riscos que l’envolten és l’eventual aparició de noves variants del virus que redueixin l’efectivitat de les vacunes.

A més dels tres factors esmentats més amunt, també creiem que el consum rebrà el suport del manteniment d’unes condicions financeres acomodatícies, ja que no esperem que el BCE comenci a apujar els tipus d’interès fins al 2024.⁷ Tot això afavorirà la nova producció de crèdit al consum per finançar, sobretot, l’adquisició de béns duradors. Finalment, el pla de recuperació europeu NGEU també impulsarà el consum en els propers trimestres. El pla de recuperació i transformació europeu té com un dels principals objectius fomentar la mobilitat sostenible i la rehabilitació d’habitatges per promoure l’estalvi energètic, la qual cosa també esperonarà el consum de béns duradors, com, per exemple, cotxes elèctrics i aparells de climatització més eficients energèticament.

Malgrat que esperem que la recuperació del consum continuï sent sòlida en els propers anys, en els últims mesos, han aparegut alguns frens que l’enterboliran una mica. D’una banda, durant la segona part de l’any, els preus de l’energia, tant de l’electricitat com dels combustibles, han pujat de manera acusada. L’augment d’aquests preus redueix el poder de compra de les llars, la qual cosa acaba limitant la capacitat de recuperació del consum. Malgrat que esperem que els preus de l’energia es vagin normalitzant al llarg del 2022, preveiem que l’impacte sobre el creixement del consum en aquest any se situarà al voltant dels 0,7 p. p.⁸

D’altra banda, el fort augment de la demanda a nivell internacional en els últims mesos ha generat colls d’ampolla en les cadenes globals de distribució, la qual cosa limita la capacitat de recuperació de l’oferta. D’aquesta manera, en els propers mesos, el creixement del consum també es veurà limitat per l’allargament dels terminis de lliurament que es produeixen en alguns productes de gran consum, com els vehicles, i per l’alça de preus a causa dels desajustaments entra l’oferta i la demanda en alguns sectors. De tota manera, d’acord amb els últims indicadors disponibles, esperem que aquestes restriccions es comencin a esvair a partir del 2T 2022, de manera que esperem que l’impacte final sobre la recuperació del consum sigui limitat.⁹

En definitiva, els frens que han aparegut recentment afebliran una mica el vigor de la recuperació del consum, però els factors de fons que li donen suport són sòlids, de manera que esperem que el consum registri taxes de creixement relativament elevades tant el 2022 com el 2023, el 5,7% i el 3,6%, respectivament.

Malgrat que a un ritme més moderat, esperem que el creixement del consum continuï sent dinàmic els pròxims anys, gràcies al suport de diversos factors, com la mobilització de la demanda embassada durant la pandèmia, la recuperació del mercat laboral, la millora de la confiança del consumidor, el manteniment d’unes condicions financeres acomodatícies i l’impuls generat pels fons Next Generation EU. Així, malgrat que han aparegut alguns factors que enterboliran la recuperació, com la crisi energètica i les tensions en les cadenes globals de distribució, esperem que el ritme de creixement del consum acabarà sent dinàmic els dos pròxims anys, amb un avanç del 5,7% el 2022 i del 3,6% el 2023.

Les restriccions implementades per frenar l’avanç del coronavirus i la precaució per la incertesa regnant van provocar un gran augment de l’estalvi de les llars espanyoles el 2020. En concret, estimem que l’estalvi acumulat arran de la pandemia¹⁰ va assolir els 46.600 milions d’euros, el 3,7% del PIB del 2019. Aquest fort increment de l’estalvi s’ha anat desfent a mesura que hem pogut recuperar els nostres hàbits, la qual cosa esperona una recuperació ràpida del consum. Una tendència que, molt probablement, es mantindrà en els propers trimestres.¹¹ 

Com es va distribuir l’augment de l’estalvi entre els diferents grups de població? A partir de la informació de més de 10 milions de clients de CaixaBank, degudament anonimitzada, reconstruïm l’evolució, en temps real, de la renda bruta disponible (RBD) de les llars i del consum per diferents trams de renda i per edats.¹² 

Com era d’esperar, l’augment de l’estalvi va ser especialment intens entre les persones amb ingressos més elevats: les rendes altes i mitjanes-altes van copar gairebé dos terços de la bossa d’estalvi addicional generada el 2020 a causa de la pandèmia, tal com ho recull el gràfic de la pàgina següent.

Els resultats són intuïtius: les restriccions van ser generals per a tota la població i van comportar una reducció involuntària del consum, en especial pel que fa als serveis i als béns duradors, la qual cosa va fer que les persones amb rendes més altes estalviessin una fracció més gran de la seva renda.

Quan analitzem com es va distribuir l’excés d’estalvi per edats, veiem que els sèniors (les persones més grans de 60 anys) van acaparar una mica més de la meitat de la bossa d’estalvi que es va generar a nivell agregat; els adults (30-59 anys), un terç, i els joves (16-29 anys), una part petita (vegeu el gràfic de la pàgina següent). De nou, el resultat sembla plausible: les persones més grans van estar subjectes a les mateixes restriccions que la resta de grups demogràfics, però l’impacte sobre el seu poder adquisitiu va ser menor.

La demanda embassada durant els mesos més durs de la pandèmia està afavorint un fort ritme de creixement del consum en tots els grups de població, des dels que tenen menys nivell de renda fins a les persones amb uns ingressos superiors. De fet, ha permès que el consum ja superés el 2021 els registres previs a la pandèmia, tant a nivell agregat com entre tots els nivells de renda.¹³ Aquesta gran embranzida de la demanda, que és general entre els principals països desenvolupats, ajuda a entendre les dificultats logístiques a nivell global per satisfer la ràpida recuperació de la demanda.

De tota manera, s’observen algunes diferències notables entre els diferents col·lectius. En el cas de les persones amb una renda més baixa, el rebot del consum és més vigorós en relació amb el període previ a la pandèmia. En canvi, entre les persones amb una renda més elevada, la taxa de creixement del consum és menor.¹⁴ De tota manera, cal destacar que, atès que les persones amb una renda més elevada són les que tenen un major volum de consum, malgrat que la taxa de creixement sigui inferior, la seva contribució al creixement agregat del consum és molt important. En concret, per al 2021, estimem que el 20% de les llars amb ingressos més baixos han realitzat al voltant del 10% del consum agregat a Espanya, mentre que el 20% de la població amb ingressos més elevats ha efectuat més del 30% del total.

Pel que fa al perfil demogràfic, destaca el fort creixement del consum que s’observa entre els joves. Per als sèniors, les nostres projeccions mostren un avanç vigorós de la despesa el 2021 en relació amb el 2019, impulsada, en bona part, per l’augment agregat de l’estalvi en aquest grup. En canvi, en el cas dels adults, el consum repunta de forma més moderada si el comparem amb el dels altres grups. El fet que la incertesa econòmica associada a la COVID-19 no s’hagi esvaït del tot, i que hagin aparegut altres fonts de risc, com l’escassetat de subministraments o l’augment dels preus energètics, podria explicar el menor enlairament del consum en aquest grup demogràfic, que, en general, acumula un major nivell de deute i potser està moderant el consum per motius de precaució.

En definitiva, la recuperació del consum el 2021 ha estat una realitat palpable que ha arribat a un conjunt ampli i heterogeni de famílies, en particular entre els joves i els col·lectius amb ingressos més baixos. De cara al 2022, el gran volum d’estalvi acumulat a nivell agregat durant la pandèmia convida a pensar que la recuperació del consum té encara molt marge per recórrer, en especial entre els grups de renda més elevada, sempre que els problemes logístics en les cadenes globals de valor es vagin solucionant i els nivells d’inflació es vagin normalitzant.

Històricament, i en general, els augments (o els caigudes) del consum es relacionen amb els augments (o les caigudes) dels préstecs al consum. Aquesta relació és especialment estreta en el cas dels béns duradors, que són els que més es financen, ja que solen ser despeses de més envergadura.

A diferència de crisis passades, en aquesta ocasió, el rebot del consum serà més elevat: esperem que el creixement del consum nominal se situï, el 2022, en cotes superiors a la recuperació gradual de la crisi anterior i doni continuïtat a l’impuls observat el 2021. Aquesta major velocitat de la recuperació s’explica perquè una bona part de l’estalvi generat el 2020 va ser forçada, i s’espera que es desfaci de forma relativament ràpida, i perquè les mesures de suport econòmic han mitigat l’impacte de la crisi sobre les llars. Aquest auge de la recuperació del consum impulsarà, també, un major creixement dels préstecs al consum, malgrat que la magnitud del rebot dependrà de com s’hagi distribuït l’excés d’estalvi.

Durant el 2020, el deute de les llars amb finalitat de consum es va contreure el 2,6% anual pel col·lapse del consum (que va caure el 12% el 2020) arran de les restriccions a la mobilitat. Aquestes circumstàncies excepcionals també van impactar sobre la nova producció de crèdit al consum, que es va reduir el 26,6% anual. La contracció del deute va ser parcialment suavitzada per les moratòries legislatives i sectorials per a les llars més vulnerables.

Durant el 2021, i després de l’eliminació de les restriccions a la mobilitat, el consum es va anar recuperant i, de retruc, també va fer-ho la producció de crèdit, que va repuntar de manera vigorosa.¹⁵ Això va moderar la contracció del deute de les llars amb aquesta finalitat.¹⁶ Quan estudiem amb dades internes de CaixaBank l’evolució del deute durant el 2021 per nivells de renda,¹⁷observem que va augmentar per al grup amb una renda més baixa, va caure de manera significativa per a les rendes mitjanes i va recular de forma menys intensa per a les rendes elevades.

Pel que fa a les rendes mitjanes,¹⁸ el resultat és coherent amb un procés de despalanquejament, ja que era el grup que més volum de deute acumulava abans de la pandèmia (el 58% del deute amb finalitat de consum es concentrava en aquest col·lectiu). A més a més, van estalviar de manera significativa durant el 2020 i van concentrar gairebé el 60% de l’excés d’estalvi agregat del 2020, segons estimacions a partir de dades internes. Els nostres resultats apunten al fet que aquestes rendes mitjanes han aprofitat l’excés d’estalvi per consumir a pulmó,¹⁹ i per despalanquejar-se. En altres paraules, hi ha hagut una mica de pushback per a aquest col·lectiu. En canvi, les persones amb ingressos més baixos van tenir un excés d’estalvi modest el 2020 i, a més a més, són les que han consumit de forma més vigorosa el 2021 en relació amb el període previ a la pandèmia. És lògic, per tant, que estiguin finançant aquest consum elevat, la qual cosa explicaria que el seu deute hagi augmentat des del final de la fase més crua de la pandèmia. Finalment, les persones amb rendes altes, que van acumular el 38% de l’excés d’estalvi del 2020, tenen una càrrega baixa de deute al consum en relació amb la seva renda, la qual cosa explicaria que no hagin dedicat aquest estalvi a reduir el deute en el mateix grau que les rendes mitjanes.

Per entendre les necessitats de finançament del consum en el futur, hem d'entendre primer quina part del consum embassat es va materialitzar en 2021 i quant podrà ser satisfet mitjançant l'estalvi acumulat durant la pandèmia.

A partir de dades internes, estimem el consum addicional que va tenir lloc el 2021 en relació amb el consum que hauríem vist abans de la pandèmia per trams de renda.²⁰ En comparar-lo amb l’excés d’estalvi generat el 2020 per trams de renda, els resultats suggereixen que, en agregat, la meitat de l’excés d’estalvi s’hauria desfet el 2021. En particular, els nostres resultats (vegeu el següent gràfic) mostren que les rendes baixes i mitjanes-baixes haurien consumit tot l’excés d’estalvi de la pandèmia el 2021, mentre que les rendes mitjanes haurien consumit el 60% i les mitjanes-altes i altes, un percentatge clarament per sota de la meitat. Els resultats són coherents amb la recuperació de la nova producció de crèdit que hem observat el 2021. Els col·lectius amb rendes baixes o mitjanes-baixes no disposen de prou estalvi acumulat el 2020 per satisfer la demanda embassada, de manera que, a més d’utilitzar l’estalvi acumulat abans de la pandèmia, recorren al finançament bancari. En canvi, la resta de nivells de renda encara compten amb un matalàs d’estalvi per finançar el consum del 2022 o per incrementar l’estalvi a llarg termini per a futures inversions o per a la jubilació.

De cara al 2022, s’espera que el creixement del consum sigui vigorós i per damunt de la mitjana històrica. Aquest creixement es basarà en unes condicions financeres favorables, en el que quedi per materialitzar-se de la demanda embassada i en els fons del pla de recuperació europeu NGEU. Aquestes transferències europees busquen fomentar la mobilitat sostenible i la rehabilitació d’habitatges per promoure l’estalvi energètic, entre altres àmbits, la qual cosa impulsarà el consum de béns duradors, com cotxes elèctrics, punts de recàrrega, electrodomèstics, aparells de climatització i calefacció més eficients energèticament, etc. A més a més, les ajudes al sector privat no cobreixen la totalitat de la inversió, de manera que caldrà el cofinançament.

Una gran part del consum del 2022 per a les rendes baixes i mitjanes-baixes, sobretot de béns duradors, es basarà en el finançament bancari, ja que ja no disposaran del matalàs d’estalvi del 2020. A més a més, per a les rendes mitjanes i mitjanes-altes, estimem que el consum addicional que s’espera el 2022, en relació amb el consum mitjà en prepandèmia, serà superior a l’estalvi embassat durant la pandèmia que quedi (sempre que no persisteixin els actuals problemes d’oferta), de manera que també necessitaran altres fonts de finançament, com la bancària.²¹ Per tot plegat, s’espera que la nova producció de crèdit al consum creixi de manera notable el 2022.

A partir de l’anàlisi del creixement del consum des del maig del 2021,²² quan va finalitzar l’últim estat d’alarma, observem que la despesa en transport i, sobretot, en oci i restauració i en turisme es va recuperar amb especial vigor. Així, doncs, els sectors més perjudicats per les restriccions (la majoria encara vigents en el 1T 2021) són els que més s’estan recuperant.²³ En canvi, els béns duradors (mobles, tèxtil, etc.) s’han beneficiat de forma molt més modesta del repunt del consum, com es veurà més endavant, mentre que la despesa en béns de primera necessitat ha registrat una reculada (llevat de les llars amb rendes més baixes), perquè, en part,  aquests béns són substituïbles pels serveis oferts per la restauració.

Recuperació del consum per trams de renda des del final de l’estat d’alarma

(p. p.)

Un altre aspecte que crida l’atenció és que, a la majoria de sectors, el rebot del consum ha estat més intens entre les persones amb rendes més baixes, situació que es pot explicar perquè són el col·lectiu que ja ha alliberat tota la demanda embassada el 2021. Pel que fa a l’edat del consumidor, els patrons de consum són molt similars. No obstant això, la substitució de béns de primera necessitat per l’oci i la restauració ha estat superior entre els sèniors. Aquest col·lectiu és el que ha registrat taxes de creixement més elevades al sector dels béns de primera necessitat des de la irrupció de la pandèmia, de manera que és plausible que, quan s’hagin sentit més segurs, gràcies als avanços en la campanya de vacunació, hagin substituït una part d’aquesta despesa per despesa en restauració.

La recuperació de la despesa en béns duradors ha estat més continguda²⁴ als diferents subsectors que podem capturar amb les dades internes de CaixaBank. Això és degut, principalment, al fet que la contracció que va patir durant les fases més crítiques de la pandèmia va ser més suau que en altres sectors, gràcies a la seva gran capacitat d’adaptació als canals de venda online, el creixement dels quals, notable i prolongat en el temps, ha esmorteït la caiguda de les vendes presencials. En conseqüència, la seva recuperació, tot i que existent, no ha estat tan intensa com en altres sectors.

Un segon factor té a veure amb les cadenes de subministrament i amb la capacitat de producció. El fet que la major part de la caiguda del consum durant la pandèmia s’expliqui per la imposició de restriccions va provocar que la demanda s’hagi recuperat molt més ràpid en comparació amb crisis precedents (de fet, els nivells de consum en totes les categories de béns ja van superar el 2021 els nivells del 2019). No obstant això, en molts sectors, l’oferta no s’ha pogut recuperar tan ràpidament.

Aquest desajustament entre l’oferta i la demanda ha tensionat molt les cadenes de subministrament, en especial en el transport marítim. Al sector dels béns duradors, on el producte final és moltes vegades fruit d’una llarga cadena de producció, aquesta situació és especialment rellevant. El preu per enviar un contenidor amb mercaderia amb vaixell s’ha disparat en els últims mesos i ha assolit cotes no vistes en els últims anys, situació que ha provocat que moltes empreses s’hagin quedat sense aprovisionaments per poder mantenir el nivell de producció.

Finalment, un altre aspecte que cal tenir en compte i que també està relacionat amb el desajustament entre l’oferta i la demanda ens porta a la Xina, la fàbrica del món. Les noves directrius marcades per Pequín en termes de contenció del consum d’energia per mantenir els preus a ratlla i per complir els objectius mediambientals han provocat que un nombre important d’empreses s’hagin vist obligades a reduir o, fins i tot, aturar durant alguns dies la producció. Juntament amb el tensionament de les cadenes de subministrament esmentat més amunt, les dues problemàtiques poden ser un risc a la baixa per al mercat de béns duradors.

En llenguatge planer, per calcular la inflació, només es necessiten dos ingredients: una cistella de la compra que contingui els béns i els serveis que consumeix una llar representativa i l’evolució dels preus d’aquests béns i serveis.²⁷ Són ben coneguts els problemes que comporta aïllar de l’evolució dels preus els canvis en la qualitat dels béns. I també és coneguda la dificultat de posar un preu als béns i als serveis que, durant alguns períodes del 2020, no es van poder comercialitzar a causa de les restriccions per la pandèmia. Així, doncs, centrarem la nostra atenció en una complicació addicional: els canvis en la composició de la cistella de la compra representativa. Aquesta cistella consta d’una multitud de béns i de serveis englobats en 12 grans grups,²⁸ cadascun amb un pes que reflecteix la preponderància que té en la cistella de la compra del consumidor mitjà.

Abans de la pandèmia, la revisió anual d’aquests pesos passava força desapercebuda, a causa de l’estabilitat en els patrons de consum. No obstant això, l’arribada de la COVID-19 i la consegüent imposició de restriccions van alterar per complet els nostres hàbits de consum. Els organismes oficials encarregats de calcular la inflació es van trobar amb les mans lligades a una distribució de pesos basada en una cistella que era representativa el 2019, però que va deixar de ser-ho a partir del març del 2020. La pregunta que llavors se’ns planteja és: si els organismes oficials haguessin pogut modificar els pesos de la cistella representativa per adaptar-la a la nova situació, quina hauria estat realment la inflació de l’economia espanyola el 2020?

Per respondre aquesta pregunta, acudim a les dades internes i completament anonimitzades de pagaments amb targeta als terminals de punt de venda (TPV) de CaixaBank.²⁹ Abans, per assegurar-nos que la cistella de la compra resultant de les dades internes és representativa, comparem els pesos segons les nostres dades del 2019 amb les dades oficials en els grups de béns i de serveis que podem capturar amb l’operativa de targetes als TPV (és a dir, els béns i els serveis la contraprestació dels quals, o el pagament dels quals, no es realitza, en gran part, mitjançant transferències o domiciliacions).³⁰ El resultat d’aquesta comparativa mostra de manera clara que el consum observat en les nostres dades internes s’ajusta força bé als patrons de consum del consumidor mitjà, tal com ho recull el següent gràfic.

Un any més tard, el 2020, les peces del puzle es desencaixen i apareix una disparitat entre els pesos oficials (calculats al començament del 2020 a partir dels patrons de consum del 2019) i la distribució de pesos que mostren les dades internes. D’una banda, en aquestes últimes, s’observa que els béns i els serveis més afectats per les restriccions (transport, hotels, cafès i restaurants, i oci i cultura) són els que més van caure en pes, compensats pel grup d’alimentació i begudes no alcohòliques. Aquesta redistribució de pesos és deguda al fet que passem molt més temps a casa que en èpoques prepandèmia, la qual cosa també explica el lleuger augment de la despesa en parament de la llar. De l’altra, queda patent el paper de l’e-commerce com a esmorteïdor de la caiguda de les vendes presencials en el grup de vestit i calçat, com es reflecteix al següent gràfic.³¹

En la mesura que la cistella utilitzada pels organismes oficials per calcular la inflació el 2020 donava un pes excessiu als grups en què els preus van créixer menys o, fins i tot, van caure amb força,32i un pes insuficient al grup d’alimentació i begudes no alcohòliques (amb un augment del preu del 2,4% el 2020), tot fa pensar que la sèrie d’inflació oficial va patir un biaix a la baixa. Així, des de l’abril, i segons les dades internes, la inflació va ser superior (i la deflació inferior en els mesos en què les dues sèries mostren una caiguda de preus) a la publicada per l'INE, com ho mostra el primer gràfic de la pàgina següent. En canvi, aquesta bretxa entre les dues sèries és inexistent durant el 2019, i molt menor el 2021, quan els organismes oficials van actualitzar, a l’inici de l’any, els pesos de la cistella de la compra i la van adaptar als patrons de consum observats durant el primer any de pandèmia (segon gràfic de la pàgina següent).³³

Fins ara hem analitzat la inflació en relació amb el consumidor mitjà, però és evident que la cistella de béns i de serveis varia en funció del col·lectiu demogràfic que la consumeix. Després de dividir el conjunt de clients per edats i per nivell d’ingressos, arribem a la conclusió que, durant el 2020, la taxa d’inflació va ser més elevada per als més grans de 60 anys i inferior per als joves entre 16 i 29 anys (vegeu el següent gràfic).³⁴ Aquesta diferència entre generacions s’explica per uns patrons de consum diferents: els sèniors dediquen una proporció major de la seva despesa a béns de primera necessitat (inflacionistes durant el 2020) i menor als grups de transport o d’oci i cultura (deflacionistes), el contrari del que succeeix amb els joves.³⁵

Així mateix, al gràfic de la pàgina següent, s’aprecia com la cistella de la compra es va encarir més per als consumidors amb un salari a la part baixa de la distribució (percentil 10), en comparació amb els salaris de la part alta (percentil 90), situació que s’explica pel fet que les rendes baixes concentren una major part del consum en béns de primera necessitat i menys en aquells béns i serveis relacionats amb el transport, el turisme i l’oci.³⁶

Per concloure, després de comprovar que les estimacions de la inflació a Espanya durant el 2020 haurien estat més altes si les dades sobre els patrons de consum haguessin incorporat els canvis en temps real, és important posar en valor el poder de les dades d’alta freqüència en un entorn canviant com el que vivim. És cert que esdeveniments tan extrems com la crisi sanitària actual, que, de la nit al dia, han transformat l’estructura de la despesa, no es donen sovint. No obstant això, el nostre món és cada dia més dinàmic, de manera que disposar d’aquesta mena d’informació tindrà cada vegada més importància, en especial en una variable com la taxa d’inflació.

Partint de les dades internes completament anonimitzades dels pagaments i de les retirades d’efectiu entre el 2017 i el 2019 amb targetes emeses per CaixaBank,³⁷ confirmem que el percentatge de despesa és major durant la primera setmana del mes³⁸ i que va decreixent al llarg de la segona i de la tercera setmana, per després repuntar lleugerament a la quarta (vegeu el gràfic de la pàgina següent).³⁹ El fet que una part significativa de la mostra analitzada rebi els ingressos durant els últims dies del mes⁴⁰ és una de les raons per les quals el percentatge de despesa repunta en la quarta setmana.

Existeixen tres possibles explicacions (no excloents entre si) sobre per què els consumidors gasten més just després de rebre els seus ingressos. La primera s’associa a un perfil de consumidor que consumeix més quan pot fer-ho. Tothom coneix algú, si és que no ho fem nosaltres mateixos, que, al principi del mes, es permet el luxe de sortir a sopar fora o de fer una escapada el cap de setmana i que, al final del mes, s’estreny el cinturó.

La teoria econòmica ens diu que aquest comportament pot respondre a dues raons: la impaciència i la inconsistència temporal. La primera, simplement, expressa que hi ha persones que valoren més les gratificacions presents que les futures, la qual cosa fa que consumeixin més quan disposen de nous ingressos, en lloc de repartir el consum de manera uniforme al llarg del mes. El segon motiu és un concepte una mica menys intuïtiu, tot i que també molt estudiat,⁴¹ que argumenta que hi ha un altre tipus d’individus que, malgrat valorar el benestar futur (no són impacients), per falta de força de voluntat s’acaben centrant en el present a l’hora de prendre les decisions de consum, sense tenir en compte el dia de demà. En altres paraules, aquests consumidors exhibeixen un comportament miòpic, que s’accentua en la setmana en què reben els ingressos.

La segona explicació és que els consumidors es decantin per concentrar la despesa en la primera setmana del mes per motius organitzatius. Per exemple, amb la intenció d’estalviar temps, poden decidir anar al supermercat i fer la compra del mes durant la primera setmana, en lloc de fer compres setmanals. Un altre exemple seria el de l’abonament de transport mensual, que es pot comprar al principi de mes però que s’utilitza al llarg de les setmanes. En aquest sentit, tot i que concentrin la despesa en la primera setmana del mes, aquests consumidors no són ni impacients ni miòpics, ja que distribueixen el consum de forma uniforme.

La tercera explicació del patró de despesa al principi del mes gira al voltant dels reintegraments. Segons un estudi del BCE⁴² que analitza en profunditat l’ús de l’efectiu per part de les llars a la zona de l’euro, a la pregunta de quins són els dos majors avantatges a l’hora d’utilitzar diners en efectiu, el 42% dels enquestats responen que permeten fer un millor seguiment de la despesa. Aquesta resposta és la més popular i apunta al fet que l’efectiu podria actuar com a mecanisme de compromís. Dit d’una altra manera, els consumidors podrien retirar del caixer durant la primera setmana una part important de l’efectiu que estimen que necessitaran al llarg del mes, però el consumirien de manera uniforme.⁴³

Per esbrinar quina de les explicacions anteriors té més pes, descomponem la distribució de la despesa per setmana (recollida al gràfic anterior) entre reintegraments i despesa amb targeta (següent gràfic). Tenint en compte que els reintegraments es concentren en la primera setmana, podem concloure que l’ús de l’efectiu com a mecanisme de compromís és un factor que cal tenir en compte. En canvi, si ens fixem en la despesa amb targeta, podem apreciar que la seva distribució és molt més uniforme, amb un percentatge proper al 25% en les quatre setmanes del mes.

Distribució de la despesa al llarg del mes
(% corresponent a cada setmana)

Aprofitant la granularitat de les nostres dades internes, podem fer un pas més enllà i analitzar si les conclusions per a les dades agregades són les mateixes per als diferents grups salarials i generacions. En el primer cas, dividint el conjunt de clients de CaixaBank en salaris mensuals baixos (fins a 1.000 euros) i alts (més de 2.000 euros) i, en el segon cas, dividint-los en joves (de 16 a 29 anys), adults joves (de 30 a 49 anys) i adults sèniors (de 50 a 64 anys).

A la part esquerra del següent gràfic, es mostra la distribució de la despesa total per salaris. Independentment del nivell salarial, veiem que el percentatge de despesa continua sent major durant la primera setmana del mes i va decreixent en la segona i en la tercera setmana (de mitjana per a tots els mesos analitzats). Dit això, s’aprecia una certa heterogeneïtat entre les rendes baixes i les altes, ja que la distribució de la despesa és més desigual per a les primeres. No obstant això, el gros de la diferència observada en la despesa total s’explica pel comportament de les retirades d’efectiu, tal com s’aprecia en la part central del mateix gràfic. En altres paraules, si ens fixem en la despesa amb targeta (part dreta del gràfic), veiem que es distribueix de manera més similar que la despesa total al llarg del mes en els dos trams salarials.

Aquests resultats ens indiquen la rellevància de l’ús de l’efectiu com a mecanisme de compromís, en especial en les rendes baixes, la qual cosa no ens hauria de sorprendre si es té en compte que són les que disposen d’uns recursos més limitats i han de tenir una visió més clara de les despeses que realitzen.

Distribució de la despesa al llarg del mes per tram salarial
(% corresponent a cada setmana)

Pel que fa a l’anàlisi per generacions, les conclusions sobre la distribució de la despesa per setmanes també es mantenen independentment de l’edat: la despesa és major la primera setmana del mes i menor en les setmanes posteriors. No obstant això, també s’aprecia que els joves són els que gasten de manera més desigual al llarg del mes, i els adults sènior els que menys.⁴⁴ Així mateix, com succeïa amb els resultats agregats i per trams salarials, la distribució de la despesa és més uniforme quan només es té en compte la despesa amb targeta, com s’indica al gràfic inferior.

Distribució de la despesa al llarg del mes per generació
(% corresponent a cada setmana)

Com a conclusió, gràcies a l’ús de dades internes d’alta freqüència, hem constatat que els consumidors no distribueixen la despesa de manera uniforme al llarg del mes, sinó que, en general, gasten més en la primera setmana. A més a més, aquest comportament és més acusat per a les rendes baixes i entre els joves.

• En aquest context de recuperació, a Espanya, el sector immobiliari ha destacat pel seu bon funcionament, en especial pel que fa a la demanda. Així, estimem que les compravendes d’habitatges podrien tancar l’any al voltant de les 545.000, una xifra no registrada des de l’any 2008. De cara al 2022, alguns dels factors que recentment han estimulat la demanda perdran un cert impuls, de manera que preveiem que les compravendes tornaran a nivells similars als anteriors a la pandèmia, al voltant de les 500.000.
• L’oferta, per la seva banda, es troba més endarrerida en relació amb l’enèrgic creixement de la demanda, però també es va afegint a la recuperació. Aquest desajustament entre una demanda puixant i una oferta més lànguida s’ha traduït en un repunt dels preus de l’habitatge, en especial de l’obra nova. Un repunt que pot tenir una certa continuïtat en els propers trimestres, a conseqüència de l’encariment dels costos de construcció i de l’escassetat de certs materials, derivada dels colls d’ampolla en les cadenes globals de subministrament. A més a més, les condicions de finançament favorables continuaran donant suport a la inversió immobiliària. Així, per a l’any 2022, preveiem que l’avanç mitjà del preu de l’habitatge se situarà al voltant del 4% (valor de taxació). No obstant això, amb la vista posada a mitjà termini, a mesura que la nova oferta es vagi incorporant al mercat i que s’esvaeixin aquestes tensions sobre el proveïment de determinades primeres matèries, els preus haurien de tornar a una senda de creixement més coherent amb l’evolució de la renda de les famílies.
• En aquest sentit, diverses veus alerten dels riscos que s’estigui gestant una bombolla immobiliària en alguns mercats europeus. En aquest informe, presentem una anàlisi dels riscos a l’alça i a la baixa en el preu de l’habitatge, utilitzant una metodologia anomenada House Price at Risk (HaR), i concloem que les condicions actuals no apunten en aquesta direcció per al cas espanyol. Una conclusió deguda, en gran part, a una accessibilitat a l’habitatge que se situa en cotes raonables a nivell agregat.
• Pel que fa a l’impacte de la crisi sobre la situació financera de les famílies, aquesta vegada sí que és diferent si el comparem amb recessions anteriors, gràcies a les polítiques econòmiques implementades: la política fiscal ha donat suport a la renda de les llars i la política monetària ha propiciat una reducció dels tipus d’interès, que ha alleujat la càrrega financera de les famílies. En aquest informe, a partir de les dades internes de CaixaBank, fem una anàlisi detallada de l’esforç que realitzen les llars per pagar la hipoteca i mostrem que, en general, les llars han experimentat un descens de l’esforç hipotecari durant la pandèmia, tot i que encara hi ha bosses de vulnerabilitat entre les llars amb una renda més baixa.
• També posem el focus en el mercat de lloguer, un tema de màxima actualitat. Malgrat que, a Espanya, la tendència a la moderació del preu del lloguer es va iniciar abans de l’aparició de la COVID-19, la pandèmia no va fer més que accelerar-la. Així ho constaten els resultats de l’anàlisi que hem dut a terme amb dades internes de CaixaBank sobre els rebuts pagats en concepte de lloguer. Així mateix, la nostra anàlisi mostra que els descensos van ser especialment intensos en els lloguers amb un import més baix i als municipis més turístics.

La situació de l’economia espanyola ha millorat de forma notable al llarg del 2021, després del xoc històric que va ser la pandèmia. L’avanç de la vacunació i l’efectivitat de les mesures implementades per mitigar l’impacte econòmic i social de la COVID-19 han permès que l’activitat s’hagi anat recuperant de manera progressiva. Una trajectòria positiva que preveiem que es consolidarà el 2022, gràcies, en part, a l’impuls addicional dels fons NGEU. Així, les nostres previsions apunten al fet que el PIB d’Espanya s’accelerarà i creixerà el 4,4% el 2021 i el 5,9% el 2022.

En aquest context de recuperació econòmica, el mercat immobiliari espanyol exhibeix una tendència molt positiva, en especial pel que fa a la demanda. Tant és així que la reactivació de les compravendes d’habitatge ha sorprès pel seu vigor: fins a l’octubre del 2021, es van realitzar 468.000 operacions, la qual cosa representa un creixement del +35,9% en relació amb el 2020 i del +8,3% en relació amb el 2019; de fet, l’activitat al sector residencial es troba en màxims des del 2008. Una gran part de la reactivació de la demanda procedeix de l’aflorament de la demanda embassada i de l’estalvi «forçós» acumulat durant els mesos de confinament i de fortes restriccions de mobilitat, que, en combinació amb unes condicions de finançament molt favorables, han fet més atractiva la compra i la inversió en actius immobles. Així, el sector residencial va camí de tancar l’any amb 545.000 compravendes en el conjunt de l’any.

Entre comunitats autònomes (CA), des del començament d’enguany, s’observa que les que encara no han recuperat els nivells d’activitat del 2019 són les que van patir més les conseqüències econòmiques de la crisi sanitària. Destaquen els casos de les Canàries i de les Balears, les regions més dependents de l’arribada de turistes, on el nombre de transaccions d’habitatge se situen més del 5% per sota dels nivells prepandèmics. La Comunitat Valenciana i el País Basc són les altres dues regions on la demanda residencial es troba més endarrerida, afectades, en especial, per les fortes restriccions derivades de la crisi sanitària, per la dependència de la demanda estrangera (en el cas de la primera) i per la composició sectorial de la seva economia (en el cas del País Basc).

A mesura que el sector evoluciona en la nova normalitat, es comença a observar que alguns dels principals aspectes que van caracteritzar la demanda postconfinament s’estan suavitzant: (i) ja no solament es reactiva la compra d’habitatge nou, sinó que el de segona mà també creix i se situa per damunt dels nivells pre-COVID; (ii) es modera la preferència per viure fora de les grans ciutats o de les capitals de província (l’auge del teletreball i la recerca d’un major distanciament social va provocar l’interès per habitatges fora dels grans nuclis urbans);¹ (iii) sembla que la dimensió dels habitatges transaccionats, després d’augmentar de manera significativa el 2020, s’ha estancat en el 1T 2021; (iv) la compravenda d’habitatges unifamiliars (en percentatge sobre el total de compravendes) va tocar sostre al final del 2020, i (v) es recupera la demanda estrangera, de forma molt més clara a partir de l’estiu del 2021, quan l’èxit de la campanya de vacunació a Espanya i a tota Europa va permetre una reducció dràstica de les restriccions a la mobilitat i, de retruc, un augment de l’arribada de turistes.2

De cara al 2022, els principals factors que determinen la demanda residencial continuaran fent costat al sector. En primer lloc, les perspectives per al conjunt de l’economia són favorables (esperem que el PIB recuperi llavors els nivells prepandèmics) i el mercat laboral mantindrà un bon ritme de creació d’ocupació (després d’haver assolit els nivells pre-COVID el 2021). En segon lloc, la confiança de les famílies continua augmentant i es troba ja en cotes similars a les registrades el 2019, segons l’indicador de confiança de la Comissió Europea. En tercer lloc, la renda disponible de les famílies ja està mostrant signes clars de recuperació, i una gran part de l’estalvi acumulat en els últims mesos es destinarà també a la inversió en habitatge. A més a més, la formació de llars s’està recuperant després del descens que va patir durant els mesos de confinament (en l’últim any fins al 3T 2021, s’han creat 124.000 llars, una xifra molt similar a la del 2019). Al seu torn, la demanda estrangera d’habitatge es continuarà recuperant a mesura que augmentin les arribades de turistes.³ Finalment, les condicions de finançament continuaran sent favorables (els tipus hipotecaris han marcat nous mínims el 2021), i no s’esperen pujades de tipus d’interès per part del BCE per a l’any vinent.⁴ 

Malgrat que els factors de demanda continuen sent clarament favorables, els factors temporals que han impulsat la demanda el 2021 perdran intensitat el 2022, de manera que esperem una moderació de la demanda cap a cotes similars a les anteriors a la pandèmia, lleugerament per damunt de les 500.000 transaccions anuals.

Els certificats de final d’obra (disponibles fins al mes de setembre) mantenen el bon to del 2020: des del començament d’enguany, s’han acabat 68.593 habitatges, la qual cosa representa un repunt del 13% en relació amb l’any passat i del 25% en relació amb el mateix període del 2019. És a dir, el lliurament d’habitatges nous no solament ha superat els nivells prepandèmia, sinó que ha assolit màxims des del 2012.

Cal destacar que, malgrat ser positives, aquestes xifres no reflecteixen la situació actual de la nova oferta d’habitatge, ja que fan referència a promocions començades, en molts casos, abans de la pandèmia. Mentrestant, la nova oferta d’habitatge, molt més dependent de factors estructurals, continua estant més endarrerida: entre el gener i el setembre, els visats d’obra nova han repuntat el 26% anual, però se situen encara el 3,9% per sota dels nivells del 2019.

Si es manté el ritme actual, s’hauran emès una mica més de 100.000 visats d’obra nova en el conjunt del 2021, xifres molt similars a les del 2018 i el 2019. A més a més, a mitjà i a llarg termini, les perspectives per a l’oferta continuen sent favorables, tenint en compte la fortalesa dels factors que impulsen la demanda i l’efecte dinamitzador de l’arribada dels fons de reconstrucció europeus NGEU, que, en l’àmbit de l’habitatge, es destinaran a la rehabilitació, d’acord amb els ambiciosos objectius mediambientals que vertebren la instrumentalització d’aquests fons europeus.

No obstant això, en els últims mesos, han aparegut a l’horitzó noves nuvolades, relacionades amb l’encariment de les primeres matèries i amb el bloqueig del comerç internacional, que podrien llastar la recuperació de l’oferta. Segons les dades d’Eurostat, els costos del sector creixen per damunt del 12% anual, i els preus de certs subministraments, per damunt del  15% (última dada disponible del setembre). En aquesta mateixa línia, una enquesta recent duta a terme per la patronal del sector, la Confederació Nacional de Construcció (CNC), recull que el 75% de les empreses han patit algun desproveïment o algun retard inusual de fusta, d’alumini o d’acer, entre altres materials. En aquest context, el sector ja alerta de retards en les obres i demana una major possibilitat de renegociar els contractes, d’ampliar els terminis d’execució de les obres sense penalitzacions i d’agilitar les licitacions dels projectes dels fons europeus.

L’impuls generalitzat de la demanda i la menor capacitat de reacció per part del sector promotor i, per tant, la menor reactivació de l’oferta estan provocant una certa tendència alcista en els preus de l’habitatge, més clara al segment de l’habitatge nou. D’ençà que les taxes interanuals van arribar al seu nivell més baix entre el 4T 2020 i el 1T 2021 (en funció de l’indicador de preus), els preus han mostrat una trajectòria ascendent al llarg del 2021. Les dades més recents disponibles recullen un repunt addicional en els preus en el 3T 2021, del 7,4% interanual (el 5,4% en el 2T), segons l’índex trimestral de preus de vendes d’habitatges repetits del Col·legi de Registradors; del 4,2% interanual (el 3,3% en el 2T), segons l’índex del preu de l’habitatge de l’INE basat en transaccions, i del 2,6% (el 2,4% en el 2T), segons el valor de taxació de l’habitatge lliure publicat pel MITMA. Amb aquest increment, el preu de l’habitatge va superar en el 3T 2021 el nivell prepandèmia (el +0,5% en relació amb el 4T 2019). La tendència ascendent s’observa a totes les CA, perquè totes elles van anotar avanços en termes interanuals en el 3T 2021; no obstant això, el grau de recuperació entre comunitats és heterogeni (vegeu el gràfic de la pàgina següent). Destaca el fort creixement dels preus des del 4T 2019 a les Balears, a Andalusia, a Cantàbria, a Astúries i a la Comunitat Valenciana, entre d’altres, en relació amb altres regions que no han superat encara aquests nivells prepandèmia (destaquen Navarra, Aragó i Castella i Lleó).

A curt termini, el dinamisme de la demanda en relació amb l’oferta i l’encariment dels costos de construcció suggereixen que els preus de l’habitatge continuaran tenint un cert recorregut a l’alça. A més a més, les condicions de finançament favorables continuaran donant suport a la inversió en actius immobiliaris. No obstant això, a mitjà termini, tenint en compte l’absència de desequilibris estructurals en els principals determinants tant de demanda com d’oferta, no esperem que els preus entrin en una espiral alcista preocupant, sinó que, previsiblement, el seu creixement hauria de ser més coherent amb l’evolució de la renda de les famílies, quan es dilueixi l’«efecte xampany» de la demanda, es recuperi l’oferta de forma més significativa i es moderin els preus de les primeres matèries.5

El mercat immobiliari espanyol s’enfronta tant a riscos a la baixa com a l’alça. L’aparició d’una nova variant del virus, més contagiosa i resistent a les vacunes, o uns colls d’ampolla en les cadenes globals de subministrament més severs i més persistents del que actualment preveiem podrien arribar a causar una nova recaiguda de l’activitat, amb el consegüent impacte sobre el mercat immobiliari. En canvi, un major increment del crèdit a les famílies, acompanyat d’un creixement de l’economia elevat i sostingut, podria comportar repunts més alts del preu de l’habitatge. Les preguntes que intentem respondre en aquest article són les següents: com podem quantificar aquests riscos i, si es materialitzen els riscos a la baixa (o a l’alça), quant cauria (o augmentaria) el preu de l’habitatge l’any vinent?

Una forma tradicional de respondre aquestes preguntes és examinar la distribució històrica del creixement del preu real de l’habitatge a Espanya (vegeu el primer gràfic).⁶ Històricament, a la meitat dels trimestres, el creixement ha estat igual o superior a l’1,8% (matemàticament, aquest valor es correspon amb la mitjana de la distribució). Si ens fixem en les cues de la distribució, s’observa que, només en el 5% dels trimestres, s’ha produït una caiguda en el preu real de l’habitatge igual o superior al 8,9% (percentil 5 de la distribució), mentre que només en el 5% dels trimestres s’observa un creixement igual o superior al 13,5% (percentil 95). Assumint que aquest fos un any típic, podríem concloure que el més probable és que, l’any vinent, el creixement dels preus se situaria entre el –8,9% i el +13,5%. En funció dels riscos que es materialitzin, ens mouríem més prop d’un llindar o de l'altre (i, llevat d’una situació veritablement excepcional, no esperaríem superar aquests límits).

La gran limitació d’aquest càlcul és que ens dóna un rang molt ampli de valors possibles, pel fet que no té en compte l’estat actual de l’economia. Si utilitzéssim aquesta informació addicional, podríem projectar un llindar inferior i superior més precisos del creixement dels preus de l’any vinent. En aquest article, ens proposem fer justament això: utilitzant una nova metodologia desenvolupada per l’FMI,⁷ modelitzem la distribució del preu de l’habitatge a 1 any vista i a 3 anys vista en funció de diferents indicadors econòmics clau (creixement del PIB real, creixement del crèdit a les llars en percentatge del PIB i accessibilitat a l’habitatge). D’aquesta manera, podem delimitar els valors més probables del preu de l’habitatge a partir d’un horitzó de projecció.

El model HaR (House Price at Risk) de CaixaBank Research es basa en regressions per quintils⁸ que permeten analitzar la influència de diferents factors sobre el percentil 5 i el percentil 95 de la distribució de la variació real del preu de l’habitatge a 1 any i a 3 anys vista. Com a variables explicatives, incloem un factor financer (creixement del crèdit a les llars en percentatge de PIB),⁹ un factor macroeconòmic (creixement del PIB real) i un factor específic del mercat immobiliari (l’accessibilitat a l’habitatge, definida com la ràtio entre el preu de l’habitatge i la renda bruta de la llar mitjana). A partir d’aquí, estimem la influència de cada factor (els efectes marginals) sobre la distribució de la variació dels preus de l’habitatge espanyol en funció d’un percentil i d’un horitzó temporal (vegeu el gràfic).¹⁰

Tot seguit, oferim tres exemples sobre com s’han d’interpretar aquests resultats:

• Un augment en la ràtio d’accessibilitat d’una desviació estàndard (que equival a 1,7 anys més de renda per comprar un habitatge mitjà) s’associa a un descens d’1,6 p. p. del percentil 5 del creixement real del preu de l’habitatge a 1 any vista, amb la resta de factors constants. És a dir, un tensionament de la ràtio d’accessibilitat intensifica la caiguda futura del preu de l’habitatge si es produeix un escenari advers.
• Un augment en el creixement del PIB real d’una desviació estàndard (2,3 p. p.) s’associa a un augment de 2,2 p. p. del percentil 95 del creixement real del preu de l’habitatge a 1 any vista, amb la resta de factors constants. És a dir, si l’economia creix molt per damunt del que és habitual, l’increment del preu de l’habitatge és també més elevat si es produeix un escenari favorable.
• Un boom de crèdit comporta un descens de 2,6 p. p. del percentil 5 del creixement real del preu de l’habitatge a 3 anys vista en comparació amb no tenir un boom de crèdit, amb la resta de factors constants.

D’acord amb el que s’esperava, un augment en el creixement del PIB real s’associa a majors creixements en els preus de l’habitatge, mentre que una major dificultat d’accés a l’habitatge (augment en la ràtio d’accessibilitat) comporta menors creixements. Un resultat interessant és que, quan hi ha un boom de crèdit a les llars per a la compra d’habitatge, el percentil 5 augmenta a 1 any vista, però recula a 3 anys vista. Una possible explicació seria que un augment del crèdit afecta els preus de l’habitatge per dos canals. D’una banda, a curt termini, es mou tota la distribució cap a la dreta: el major flux de crèdit impulsa la demanda d’habitatges i afavoreix el creixement del preu. De l’altra, un boom de crèdit augmenta les possibilitats de gestació d’una bombolla immobiliària (com en la crisi del 2008), la qual cosa provoca que, a mitjà termini, si la bombolla esclata (escenari advers), la correcció en el preu sigui molt major.

El model HaR ens serveix per veure l’evolució del percentil 5 i del percentil 95 de la distribució del creixement del preu de l’habitatge espanyol a 1 any vista al llarg del temps, condicionat pels valors dels factors explicatius (situació econòmica) en cada moment. Tal com ho recull el gràfic següent, la línia grisa i la línia vermella marquen un rang dins el qual esperaríem que se situïn els preus de l’any vinent.¹¹

Alguns dels resultats del model HaR criden l’atenció. En primer lloc, si comparem els percentils obtinguts amb el model (línia grisa i línia vermella) amb els percentils històrics (línies discontínues), veiem que difereixen de manera substancial: els percentils del model ens proporcionen un rang molt més precís dins el qual oscil·laran els preus de l’any vinent. Per exemple, durant la crisi del 2008, el model ens diu que els preus de l’habitatge haurien de caure a causa de la situació econòmica observada, una informació que no ofereixen els percentils històrics. En segon lloc, durant el període de gestació de la bombolla immobiliària previ a la crisi del 2008, el model va ser contínuament sorprès a l’alça, ja que la situació econòmica (en concret, el tensionament observat en l’accessibilitat a la compra de l’habitatge) suggeria que hi hauria una moderació del creixement dels preus. El mateix succeeix durant la crisi de la COVID-19: al model li va resultar sorprenent que els preus de l’habitatge fossin tan resilients malgrat l’enfonsament del PIB.

La part més interessant ve quan analitzem la situació actual (amb dades fins al 4T 2021) i les perspectives futures del mercat immobiliari. El model ens diu que, malgrat que es materialitzin els riscos a la baixa, seria molt improbable que el preu real de l’habitatge reculés més del 3,9%. Tot i que aquest llindar inferior implicaria una caiguda considerable, si la comparem amb el llindar inferior històric (el 8,9%), veiem que ens trobem davant un any de riscos a la baixa relativament moderats. En canvi, malgrat que es materialitzin els riscos a l’alça, el model ens diu que seria molt improbable que el preu real de l’habitatge augmentés més del 4,8%. Mirant cap endavant, i utilitzant les previsions de l’escenari central de CaixaBank Research, els percentils del model ens indiquen que els riscos a la baixa són continguts (el percentil 5 fins i tot assoleix el 0 el 2022), a causa del notable creixement del PIB que esperem per a l’any vinent. Els riscos a l’alça són una mica superiors però limitats: a mesura que el creixement del PIB es torna a normalitzar el 2023, i gràcies a l’absència d’un boom de crèdit (a diferència del període anterior a la crisi del 2008), els repunts en els preus també haurien de ser moderats.

Aquest resultat és coherent amb l’avaluació emesa recentment pel Banc d’Espanya¹² sobre la situació del mercat immobiliari espanyol. En particular, els indicadors de desequilibri dels preus de l’habitatge suggereixen que es troben per damunt dels seus nivells d’equilibri, malgrat que molt a la vora d’ells. Aquest diagnòstic per al cas espanyol contrasta amb la situació en què es troben els mercats immobiliaris en altres economies europees, tal com ho alerta el BCE a l’últim informe d’estabilitat.¹³ Específicament, el BCE adverteix que els riscos de correccions de preus a mitjà termini han augmentat de forma substancial, a causa de la sobrevaloració del preu de l’habitatge en alguns països i del relaxament dels estàndards de crèdit, i mostra una certa preocupació per la gestació d’una bombolla immobiliària impulsada pel deute. En aquest sentit, el BCE recomana als països en què estan emergint aquestes vulnerabilitats que considerin l’opció d’ajustar de forma gradual alguns instruments de política macroprudencial que tenen a la seva disposició. No obstant això, atesa la situació del mercat immobiliari espanyol, no esperem que s’activin al nostre país, si més no a curt termini.

L’impacte de la crisi de la COVID-19 sobre les llars ha estat molt significatiu. Però, com veurem tot seguit, el paper de les polítiques econòmiques ha estat crucial per mitigar els efectes econòmics adversos de la pandèmia sobre la situació financera de les famílies.

En el pla fiscal, es van activar un conjunt de mesures per al sosteniment de les rendes de les llars, entre les quals destaquen les transferències públiques als treballadors afectats per un ERTO. A més a més, es van reforçar les prestacions per atur, es van assegurar els subministraments bàsics, inclòs el suport al pagament de lloguers, i es va posar en funcionament un esquema d’ingrés mínim vital. També es van arbitrar moratòries legals i sectorials dels préstecs, tant amb garantia hipotecària com sense ella, per impedir que les llars en dificultats incomplissin les obligacions financeres.¹⁴ En conjunt, aquestes mesures van aconseguir que la caiguda anual de la renda bruta disponible de les famílies (RBD) fos, «només», del 4,9% el 2020, la meitat de la reculada del PIB nominal (el –9,8%).

El 2021, l’avanç enèrgic del procés de vacunació de la població ha propiciat una recuperació notable de l’activitat. En aquest sentit, cal destacar que la recuperació de l’ocupació està sent més ràpida que la de l’activitat (al novembre del 2021, l’afiliació efectiva a la Seguretat Social ja superava els nivells prepandèmia, mentre que el PIB del 3T 2021 encara es trobava el 6,6% per sota del nivell del 4T 2019). Arran d’aquest dinamisme del mercat laboral, l’RBD va créixer l’1% en el primer semestre del 2021, tot i que encara continuava sent inferior als nivells del 2019 (el –3,9%).

Pel que fa a la política monetària, la rapidesa i la contundència de les actuacions del BCE han permès mantenir unes condicions financeres molt favorables, que han ajudat a reduir els pagaments per interessos associats al deute contret per les famílies. Tot i que la ràtio d’endeutament de les llars hauria augmentat lleugerament entre el 4T 2019 i el 2T 2021,¹⁵ la càrrega financera es va reduir gràcies al descens del cost mitjà del deute, que es troba en mínims històrics (vegeu el gràfic següent).

La política monetària del BCE afavoreix la reducció del cost mitjà del deute de les llars durant la pandèmia

(%)

Les condicions financeres favorables han impulsat la demanda d’habitatge, i això s’ha reflectit en un major flux de crèdit cap a les llars per a la compra d’habitatge, en especial el 2021, a mesura que la incertesa es reduïa i que l’entorn econòmic millorava de manera substancial.¹⁶ En concret, la nova producció de crèdit per a la compra d’habitatge només es va contreure el 2,1% durant el 2020 i va repuntar un excepcional 47,8% interanual en l’acumulat entre el gener i l’octubre del 2021 (un també destacable 37,5% si es compara amb el mateix període del 2019).¹⁷

En aquest context, l’esforç hipotecari teòric18amb prou feines ha variat i s’ha situat al voltant del 30% durant la pandèmia, un nivell d’endeutament que, generalment, es considera saludable, similar a la ràtio registrada abans del boom residencial de la dècada dels 2000 (vegeu el gràfic següent). Cal tenir en compte que l’esforç hipotecari s’ha mantingut estable perquè el descens dels tipus d’interès hauria compensat la reculada de l’RBD i l’increment del preu de l’habitatge entre el 4T 2019 i el 2T 2021 (del 4,5%, segons l’índex del preu de l’habitatge de l’INE).

L’esforç hipotecari teòric es manté estable durant la pandèmia

(% de la renda bruta disponible de la llar mitjana)

23Examinades en conjunt, les dades macroeconòmiques ofereixen un panorama força positiu sobre la situació financera de les llars durant la pandèmia, gràcies, en gran part, a les polítiques econòmiques comentades. No obstant això, si no es tenen en compte els diferents segments de la població, també poden amagar vulnerabilitats. Per analitzar l’impacte de la crisi sobre les diferents tipologies de llars, utilitzem les dades internes de CaixaBank, degudament anonimitzades i reponderades perquè siguin representatives de la població espanyola.¹⁹ En concret, calculem l’esforç hipotecari, és a dir, la ràtio de l’import de la quota hipotecària (recull l’impacte de la reducció dels tipus d’interès) sobre els ingressos de la llar (recull l’impacte de la política de suport de rendes),²⁰ agregant les dades en funció del nivell de renda,²¹ de l’edat del cap de família²² i de l’any de constitució de la hipoteca.

El gràfic següent mostra que l’esforç hipotecari mitjà va baixar de forma notable el 2020, un descens degut a: (i) l’impacte de les moratòries hipotecàries, que van permetre ajornar el pagament de la hipoteca a les persones més afectades per la pandèmia; (ii) la reducció dels tipus d’interès, que hauria alleujat la càrrega financera del deute hipotecari, i (iii) un lleuger augment de la renda mitjana de les llars amb deute hipotecari.²³ El 2021, amb dades fins a l’octubre, s’observa una ràtio d’esforç similar a l’anterior a la pandèmia.

L’esforç hipotecari de les llars amb hipoteca es redueix durant la pandèmia

(% de la renda de la llar)

Quan analitzem com ha evolucionat l’esforç hipotecari en funció del nivell de renda (vegeu el gràfic següent), observem que va disminuir per a tots els grups de llars i que les que van registrar un major descens van ser les llars amb rendes més baixes (–1,4 punts entre el 2019 i el 2020). A més a més, el 2020, també es va reduir el percentatge de llars que havien de fer un esforç hipotecari superior al 40% (un nivell que se sol utilitzar com a referència per definir l’estrès financer), en especial entre les llars amb rendes baixes. Malgrat aquesta millora, és important assenyalar que l’esforç hipotecari de les llars amb rendes baixes continua sent significativament superior al de la resta de llars i que el percentatge de llars amb rendes baixes que pateix estrès financer continua sent molt elevat. Així, doncs, podem concloure que les mesures implementades per afrontar la crisi econòmica han estat efectives , ja que han alleujat la càrrega del deute de la majoria de les llars, incloses les llars amb rendes baixes, però, malgrat això, les vulnerabilitats existents en alguns col·lectius abans de la crisi continuen presents.

Tots els grups d’edat van experimentar una reducció de l’esforç hipotecari el 2020. Les llars joves ja mostraven una forta tendència descendent abans de la pandèmia, un resultat que s’explica per un major saldo hipotecari pendent, i, en conseqüència, una major reducció de la quota hipotecària davant el descens dels tipus d’interès.²⁴ Finalment, en funció de l’any de constitució de la hipoteca, s’observa que el major descens es concentra en les hipoteques més antigues (és a dir, les hipoteques concedides entre el 1996 i el 2014, quan les condicions financeres eren molt diferents a les actuals), mentre que les hipoteques concedides des del 2015, que, en general, ja es van tancar amb condicions més favorables, no s’haurien beneficiat tant del descens dels tipus d’interès en l’etapa recent. 

En definitiva, les polítiques monetària i fiscal van permetre que l’impacte negatiu de la pandèmia sobre la posició financera de les llars fos limitat, tot i que les vulnerabilitats existents abans de la pandèmia continuen presents i es concentren en les llars amb rendes baixes. I, malgrat que la recuperació progressiva de l’activitat continuarà afavorint la situació financera de les famílies, les llars amb ingressos més baixos continuen depenent del suport de les polítiques econòmiques, de manera que cal evitar una retirada prematura dels estímuls. Possiblement, el focus de risc més rellevant és el repunt de la inflació, que, al final del 2021, ha assolit cotes superiors al 5%, la qual cosa ha revifat l’expectativa que el BCE avanci les pujades dels tipus d’interès. No obstant això, el BCE ha recalcat que l’actual episodi inflacionari té una naturalesa predominantment transitòria i manté unes expectatives de continuïtat de l’actual to expansiu de la política monetària durant un temps dilatat. A més a més, cal tenir en compte que més del 65% de les noves hipoteques són ja a tipus fix, i això limitarà l’impacte negatiu d’una eventual pujada dels tipus d’interès sobre la capacitat de les llars per afrontar el servei del deute en el futur.

El 2021, el preu del lloguer s’ha situat en terreny negatiu a gran part de la geografia espanyola: el 65% de les províncies i el 55% dels municipis analitzats registren preus més baixos el 2021 (amb dades fins al setembre) en relació amb la mitjana del 2020. L’última dada disponible, corresponent al setembre del 2021, mostra que el 46% de les províncies i el 42% dels municipis analitzats registren encara un preu mitjà del lloguer inferior al del desembre del 2019, abans de la pandèmia, de manera que la recuperació del mercat del lloguer encara està molt endarrerida en relació amb el mercat de compravenda.

Un esment especial mereixen els municipis de Madrid i de Barcelona, marcats amb cercles vermell i verd, respectivament, al gràfic següent. En el primer cas, els lloguers van patir una forta caiguda el 2020 (el –8,3%), tot i que és cert que també venien de taxes de creixement més elevades en els anys anteriors, i es van començar a recuperar el 2021 (el +0,6%). En canvi, a la ciutat comtal, el 2020, es va produir un alentiment, però els preus del lloguer van mostrar una certa resistència a ajustar-se fins a l’octubre del 2020, quan va entrar en vigor a Catalunya la llei que limita els preus del lloguer als mercats tensionats.²⁶

La moderació dels preus del lloguer s’intensifica arran de la pandèmia

Variació anual del preu del lloguer mitjà per municipis (%)

Si comparem l’evolució del preu del lloguer als municipis catalans afectats (on el preu del lloguer dels nous contractes no pot superar l’anterior o l’índex de referència) abans i després de l’entrada en vigor de la llei, i la comparem amb la resta dels municipis, obtenim que, des de l’octubre del 2020, la variació interanual del preu del lloguer hauria estat marginalment inferior als municipis catalans afectats (al voltant d’1 punt percentual).²⁷ No obstant això, al gràfic següent, es pot observar que el preu del lloguer als municipis catalans afectats va mostrar una certa rigidesa a la baixa durant l’any 2020, abans de l’entrada en vigor de la llei, la qual cosa podria apuntar a una possible reticència a ajustar els contractes de lloguer a la situació de mercat, anticipant que, amb la nova llei, no es podrien apujar els lloguers. Així i tot, és difícil dur a terme una anàlisi empírica rigorosa per mesurar l’impacte de la llei del lloguer a Catalunya, ja que la seva entrada en vigor es va produir en un moment en què el mercat ja s’estava ajustant, i, a més a més, la pandèmia va tenir un impacte diferent sobre el mercat del lloguer a cada municipi per multitud de factors, com el grau de dependència del turisme, que analitzarem més endavant.²⁸

Un gran avantatge que ofereixen les dades internes dels rebuts pagats en concepte de lloguer és que permeten analitzar la distribució dels lloguers en una mateixa localització. Generalment, els indicadors del preu del lloguer disponibles informen sobre el preu del lloguer mitjà en una determinada zona. Però la veritat és que, en una mateixa localització, el rang de preus del lloguer és relativament ampli.²⁹ Així, per analitzar l’evolució del preu del lloguer en diferents punts de la distribució, calculem dos indicadors addicionals (a més de la mitjana): l’indicador del percentil 75 (lloguers alts) i el del percentil 25 (lloguers baixos).³⁰

En fer-ho, comprovem que els lloguers situats a la part baixa de la distribució (percentil 25) van créixer de forma més moderada abans de la pandèmia (avanç del 5,1% el 2018, en relació amb el  5,8% de la mitjana) i que el seu descens el 2021 és més intens (el –6,1%, en relació amb el –4,2% de la mitjana).³¹ En canvi, els lloguers situats a la part alta de la distribució (percentil 75) van créixer de forma més vigorosa el 2019 (el 6,5%), i el seu descens, en la mitjana provincial, és més limitat el 2021 (el –4,1%).³² Així ho recull el gràfic següent, que mostra la variació anual mitjana a nivell provincial (els resultats a nivell municipal són similars). Aquests resultats suggereixen que una gran part de l’ajust en el preu del lloguer s’ha produït entre els lloguers més baixos, generalment en habitatges ocupats per llars de renda baixa, que, arran de la pèrdua de la feina i de la reducció dels ingressos, han estat els més afectats per la crisi. 

La pandèmia va tenir un fort impacte sobre el turisme internacional, la qual cosa va repercutir de forma directa sobre els preus del lloguer dels habitatges a les localitats més turístiques: el transvasament al mercat residencial tradicional dels habitatges destinats al lloguer turístic va incrementar l’oferta i, per tant, va abaixar els preus. Després de classificar els municipis entre turístics i no turístics (segons si la despesa amb targetes estrangeres als TPV de CaixaBank va ser superior, o inferior, al 10% del total el 2019), observem que el preu del lloguer mitjà va recular de forma més intensa el 2020 als municipis turístics i que aquest descens va ser més acusat als lloguers alts (percentil 75). A més a més, veiem també que el preu del lloguer als municipis no turístics ha trigat més a ajustar-se (no s’observen descensos en mitjana anual fins al 2021) i que el descens va ser menys intens que als municipis turístics i es va concentrar a la part baixa de la distribució (percentil 25).³³

La crisi de la COVID-19 ha intensificat i ha estès l’ajust de preus que ja es vivia al mercat del lloguer abans de l’arribada de la pandèmia. En aquest context, l’avantprojecte de llei pel dret a l’habitatge presentat pel Govern espanyol a l’octubre del 2021 introdueix un nou instrument regulador perquè els governs autonòmics i els ajuntaments puguin declarar zones amb lloguers tensionats, amb la finalitat de limitar els preus del lloguer en aquestes zones. L’experiència internacional destaca la importància d’avaluar de forma acurada l’efectivitat i l’impacte d’aquesta mena de mesures, ja que, en determinats casos, pot arribar a ser contraproduent.³⁴

Després de l’intens procés de recuperació que va experimentar el sector turístic l’estiu passat, els indicadors d’activitat turística publicats fins al mes de desembre no mostraven senyals d’esgotament. La demanda, l’oferta i els preus mantenien el bon to mostrat a l’estiu i, fins i tot, van continuar millorant en el seu camí per tancar la bretxa amb el nivell pre-COVID. No obstant això, aquesta bona tendència ha d’afrontar de nou una nova onada de contagis.

L’escenari actual ha passat a estar marcat per una enorme incertesa. La irrupció de la variant òmicron, el repunt de la pressió hospitalària i, arran d’això, el retorn d’algunes restriccions a la mobilitat i al comerç fan pensar que l’inici de l’any serà complex. Malgrat tot, estimem que, en aquesta ocasió, el xoc serà menys intens i menys durador que en onades prevacuna, gràcies al fet que comptem amb solucions que no teníem un any enrere: la gran proporció de població vacunada, la gran capacitat de testatge i la campanya de vacunació de la tercera dosi. Així, en els propers mesos, preveiem una estabilització de la pandèmia, que hauria de permetre recuperar el nivell de mobilitat domèstica i la senda de millora de la mobilitat internacional previs a l’onada de la COVID-19.

El nostre escenari de previsions de cara al 2022 es manté relativament positiu. Esperem que la situació de la pandèmia registri una millora clara, que permetrà recuperar el nivell de mobilitat domèstica i internacional i reinstaurar les tendències de millora anteriors a l’onada de la COVID-19. Amb tot això, les nostres previsions per a l’exercici 2022 són que el PIB turístic se situarà en un nivell del 82% en relació amb el del 2019 –un registre similar al del 2016– i apuntarà a un creixement del 51% anual.

A més a més, considerem que, enguany, el paper dels fons Next Generation EU (NGEU) també serà important, perquè ajudaran a augmentar el creixement i a apuntalar el potencial de creixement del sector a llarg termini, ja que serviran per sufragar inversions en digitalització, en sostenibilitat i en millora d’infraestructures que, en l’actualitat, són difícilment assumibles per una indústria turística molt danyada. En aquest informe, analitzem amb detall la situació de la sostenibilitat i de la digitalització del sector turístic, per entendre el potencial de creixement que pot oferir una millora en les dues dimensions i, per tant, l’impacte que poden tenir els NGEU sobre el sector.

En conclusió, la nova onada de COVID-19 ha comportat que l’inici de l’any sigui més complex i també ha intensificat els riscos a mitjà termini. Malgrat tot, el conjunt del 2022 es continua presentant com un any prometedor, amb una previsió de creixement encara elevada, que ajudarà a apujar la mitjana del sector a nivells d’activitat rendibles, i amb una gran oportunitat en els NGEU per apuntalar la competitivitat a més llarg termini.

Al final del mes de novembre, la millora de la situació del sector turístic era palpable. Es van consolidar les bones xifres de l’estiu, gràcies al fet que es va aconseguir allargar la temporada durant el mes d’octubre i una part de novembre. Aquesta bona tendència s’ha enterbolit amb la irrupció de la nova onada de la COVID-19 a Espanya, vinculada a la variant òmicron. De cara als propers mesos, aquest context planteja dubtes sobre l’estabilitat del sector turístic, que podria veure com l’inici del 2022 torna a ser negatiu. No obstant això, quan s’estabilitzi aquesta onada, cal pensar que el sector tornarà a la senda de recuperació que venia registrant fins al mes de novembre. Pel que fa al conjunt de l’any 2022, ens mantenim optimistes i esperem que millorin de forma apreciable les xifres del 2021, malgrat l’elevada incertesa que es manté avui dia. 

Després de l’intens procés de recuperació que va experimentar el sector turístic a l’estiu passat, els indicadors d’activitat publicats fins al mes de desembre no mostraven senyals d’esgotament. La demanda, l’oferta i els preus mantenien el bon to mostrat a l’estiu i, fins i tot, van continuar millorant en el seu camí per tancar la bretxa amb el nivell pre-COVID. Això, tenint en compte que els riscos vinculats a l’evolució de la pandèmia van tornar a emergir cap a la meitat de novembre, quan es van iniciar els repunts de contagis a Europa i es va expandir la nova variant òmicron. Malgrat tot, la demanda turística es va mantenir molt sòlida i va consolidar, setmana rere setmana, la gran millora assolida cap a la meitat del 2021.

Segons les dades de les enquestes d’ocupació hotelera i d’establiments no hotelers de l’INE, la senda de recuperació es va intensificar a l’octubre. Les pernoctacions totals es van situar el 18% per sota del mateix mes del 2019 i van millorar en 4 p. p. el bon registre de l’agost. Les pernoctacions de turistes internacionals es van situar el 32% per sota de l’octubre del 2019 (17 p. p. millor que a l’agost), gràcies a una recuperació molt intensa de l’arribada de turistes britànics, que es va situar en nivells superiors als vistos a l’agost. Per la seva banda, les pernoctacions de turistes domèstics van sorprendre de manera considerable en situar-se el 18% per damunt de l’octubre del 2019. Aquesta dinàmica dona suport a la hipòtesi que la demanda embassada i captiva¹ va continuar tenint un efecte important sobre el turisme domèstic i que els esforços per allargar la temporada per part del sector van tenir els seus fruits.

L’«estirament» de la temporada turística va tenir un efecte clar a l’octubre, però, segons les dades de despesa amb targetes als TPV de CaixaBank dels comerços hotelers, no sembla que aquest efecte es mantingués al novembre. Tal com es pot observar al gràfic de la pàgina següent, la caiguda estacional de la despesa entre mitjan agost i l’última setmana d’octubre va ser menys intensa que el 2019 i va apropar de forma apreciable la despesa setmanal del 2021 a la del 2019. No obstant això, des de la primera setmana de novembre, es va observar una correcció d’aquest efecte, la qual cosa ha tornat a col·locar la despesa del 2021 en una estacionalitat més similar, tot i que una mica inferior, a la del 2019.

Més enllà de l’anàlisi del turisme vacacional i d’oci, molt dominador durant la temporada alta, és també rellevant analitzar la situació del turisme de negocis, molt important per mantenir viva l’activitat turística durant els mesos d’hivern i clau per a les destinacions turístiques urbanes. Aquest tipus de turisme no és un pilar principal per al sector, però és un focus d’ingressos força important que va generar el 8,2% de la despesa turística total el 2019, amb aportacions molt similars a les del turisme de negocis domèstic (d’estades més curtes) i internacional (més enfocat a les grans fires).

Tal com es mostra al doble gràfic següent, abans que s’iniciés la gran recuperació al maig del 2021, el turisme de negocis es va comportar relativament millor que el turisme d’oci, tant per a internacionals com per a domèstics. No obstant això, el nombre de turistes domèstics que viatgen per negocis s’ha mantingut estancat en un nivell situat al voltant del 30% per sota del nivell del mateix període del 2019. Els turistes internacionals que viatgen per negocis sí que es van recuperar des del maig del 2021, però a una velocitat menor a la del turisme d’oci, i han mostrat senyals d’estancament en els últims mesos.

Aquest estancament podria ser degut a l’impacte de la transformació digital viscuda durant la pandèmia, que ha comportat que les interaccions laborals depenguin molt menys de la presencialitat, sobretot en reunions (més rellevants per al turisme domèstic). Això podria representar que el potencial de millora del turisme de negoci sigui menor en un context de normalització de la mobilitat. 

Atesa la naturalesa canviant i incerta de la conjuntura actual, cada vegada guanya més rellevància poder fer una anàlisi amb grans bases de dades que proveeixen informació molt més rica. Per aquest motiu, a CaixaBank Research, estudiem els pagaments amb targeta als terminals punt de venda (TPV) de CaixaBank utilitzant metodologia big data, amb la finalitat d’elaborar indicadors de despesa turística de gran granularitat.

Si ens aturem a observar l’indicador de consum amb targetes als TPV de CaixaBank per branca d’activitat, actualitzat fins a l’última setmana del mes de novembre (vegeu el gràfic de la pàgina següent), observem que les diferències entre sectors en el procés de recuperació el van moderar. En concret, els sectors de la part de la cadena de valor més pròxima al consum en destinació van veure com l’efecte de la demanda embassada es va esvair parcialment, mentre que els sectors intermedis (transport i comercialització) van veure com, a poc a poc, milloraven les seves condicions.

D’una banda, els sectors d’agències de viatges i de transport de viatgers, que arrossegaven una situació negativa l’estiu passat, van millorar de manera gradual, fins a situar-se, en l’última setmana de novembre, el 39% i el 29% per sota del mateix període del 2019, respectivament (vegeu el gràfic). Altres sectors que van despuntar més a l’agost del 2021, com allotjaments i lloguer de vehicles, van moderar els repunts i es van acostar a la mitjana. Per la seva banda, l’indicador de consum basat en els pagaments amb targeta als comerços de restauració va mantenir creixements molt elevats de facturació al final de novembre i va apuntar a una bona situació del sector, però també al major ús de les targetes en aquesta mena de comerços després de la irrupció de la COVID-19.²

La recuperació dispar del sector hoteler a l’estiu

El sector es va recuperar amb molta força durant els mesos d’estiu del 2021. No obstant això, la recuperació no ha estat igual per a tots, quelcom que s’observa ràpidament en analitzar la recuperació de les pernoctacions turístiques a les diferents comunitats autònomes (CA), que van registrar des de caigudes superiors al 40% en relació amb l’estiu del 2019 fins a creixements de gairebé el 10%.

Per entendre millor la desigualtat en la recuperació entre les empreses hoteleres, analitzem la recuperació en la facturació a tots els comerços hotelers amb TPV de CaixaBank, la qual cosa ens permet veure com s’ha distribuït la millora de la despesa turística.

Tal com s’observa a les taules següents, la recuperació agregada del sector no ha estat del tot representativa i ha presentat grans diferències entre el 25% d’hotels amb millor i amb pitjor comportament. Segons la nostra anàlisi, la variació mitjana en la facturació als TPV dels hotels a l’estiu del 2021 va ser del –16% en relació amb el mateix període del 2019. No obstant això, més del 25% dels hotels amb TPV de CaixaBank van mantenir caigudes superiors al 52% l’estiu passat, mentre que el 25% d’hotels amb millor comportament van assolir creixements superiors al 19%.³

Aquestes diferències es mantenen, fins i tot, quan tenim en compte la dependència del turisme estranger, la dimensió i la CA on es localitza l’hotel (vegeu les taules), la qual cosa corrobora que hi ha una desigualtat enorme dins el sector i que, a causa d’aquesta desigualtat, encara hi ha un gran nombre d’hotels que estan travessant una situació complicada. Les eines de política econòmica haurien de continuar tenint en compte aquesta desigualtat i haurien de mantenir mecanismes de suport per a les empreses en dificultats.

Facturació als TPV de CaixaBank de comerços hotelers entre el juliol i el setembre del 2021

Distribució de la variació en relació amb l’estiu del 2019

Tot i que la lectura dels indicadors d’activitat turística a Espanya és molt positiva fins al desembre, la irrupció de la nova variant òmicron ha canviat de manera considerable les perspectives a curt termini. L’escalada de les restriccions per contenir aquesta nova onada empitjorarà les xifres d’activitat de l’inici del 2022, tot i que encara hi ha molta incertesa sobre la magnitud del xoc, ja que, aquesta vegada, les eines que tenim a la nostra disposició per combatre l’avanç de la pandèmia ja no solament es basen en la mobilitat, sinó que també es basen en la vacuna, en la capacitat de testatge i en la campanya de la dosi de reforç.

En aquest sentit, podem aprendre de la situació viscuda pels països del nord d’Europa durant el mes de desembre, quan ja estaven immersos en la nova onada de COVID-19 i van haver d’adoptar mesures de restricció. Per fer-ho, analitzem les dades d’alta freqüència de vols que ofereix Eurocontrol, que sumen les operacions domèstiques i internacionals i que ajuden a aproximar el moviment de turistes en altres països del nostre entorn. Tal com es recull al gràfic de la pàgina següent, la mobilitat aèria als països afectats més aviat per la nova onada no van patir un impacte gaire intens sobre la mobilitat aèria durant el mes de desembre. Només a Àustria, on es van imposar restriccions més severes, el nombre de vols es va allunyar de la referència pre-COVID, amb una caiguda del 42% en relació amb el desembre del 2019 (el –35% al novembre). Per la seva banda, la mobilitat aèria a les destinacions turístiques del sud d’Europa, menys afectades per l’onada en el conjunt del mes, va assolir cotes entre el 20% i el 15% inferiors a les del mateix període del 2019 i va millorar els registres del novembre.

Aquesta anàlisi de les experiències viscudes en altres països europeus ens ajuda a preveure que l’impacte d’aquesta nova variant no hauria de ser tan elevat com el de les onades prèvies a la vacuna, malgrat que esperem que sigui elevat.

Sortides i arribades de vols registrades als aeroports nacionals

Variació en relació amb el mateix període del 2019

L’escenari actual ve marcat per una gran incertesa. L’anàlisi de tots els indicadors, oficials, interns i d’alta freqüència, ens atorga un senyal molt positiu, fins i tot durant el mes de desembre. No obstant això, la situació de la pandèmia ha empitjorat de forma molt destacada i, de retruc, l’escalada actual de les restriccions serà una sotragada important en la recuperació, si més no durant els mesos de gener i de febrer, i intensificarà els riscos a mitjà termini.

Per construir el nostre escenari de previsions, assumim que els mesos de gener i de febrer estaran apreciablement afectats per les restriccions. Malgrat això, l’impacte de les restriccions hauria de ser molt inferior al de les onades prèvies, gràcies al fet que, a més de les restriccions, comptem amb solucions mèdiques de les quals no disposàvem un any enrere. En concret, la gran proporció de població vacunada, que té un efecte molt clar sobre la probabilitat de desenvolupar casos severs, la gran capacitat de testatge i la campanya de vacunació de la tercera dosi.⁴ Així, a mitjà termini, preveiem una estabilització de la pandèmia, que hauria de permetre recuperar el nivell de mobilitat domèstica i la senda de millora de la mobilitat internacional previs a la recent onada de COVID-19.

En aquest context de lectures mixtes, estimem que l’any 2021 va tancar amb un nivell de PIB del 55% del 2019, la qual cosa va millorar en un 58% el registre del 2020, gràcies a la inèrcia positiva del turisme internacional i domèstic observada en l’anàlisi dels indicadors disponibles.

De cara al 2022, esperem que el difícil inici de l’any no marqui els registres del conjunt de l’exercici. Així, preveiem que la despesa dels turistes internacionals creixerà el 92% i se situarà al voltant del 70% del nivell de la despesa observada el 2019. En aquest escenari, contemplem un inici d’any complex, a causa de la nova onada, però assumim que l’impacte serà temporal i que el sector tornarà a la senda del creixement, secundat, en gran part, per la recuperació de la mobilitat del turisme de la UE i britànic, que va mostrar tendències molt positives fins al desembre del 2021. Pel que fa al turisme domèstic, esperem que l’impacte de les restriccions sigui menys intensa i que, durant la temporada alta, l’efecte de la demanda captiva continuï mantenint la despesa dels turistes espanyols en nivells similars als del 2019 i dugui la despesa turística domèstica anual a situar-se ja per damunt del nivell prepandèmic.

Pel que fa al nivell del PIB turístic el 2022, les xifres esperades per al conjunt de l’any es mantenen positives malgrat les dificultats del 1T. L’estabilització de la pandèmia durant la temporada de primavera i la recuperació del dinamisme durant els mesos d’estiu ajudaran a pujar el PIB turístic a un nivell del 82% en relació amb el del 2019, amb un creixement del 51% anual. Tot i que les xifres del PIB turístic que esperem per al 2022 seran molt positives per al sector (se situarà en un nivell similar al del 2016), encara esperem un gap apreciable amb el nivell del 2019. Això serà degut, més enllà del difícil inici de l’any, al fet que no esperem que el turisme de llarg rang i de mercats menys tradicionals es recuperi enguany a una gran velocitat.

Amb aquestes perspectives, esperem que l’exercici 2022 sigui rendible per a la mitjana del sector, la qual cosa reafirma que la sostenibilitat de la indústria turística a llarg termini està fora de dubtes. Malgrat això, és important apuntar que la política econòmica s’haurà de continuar adaptant de manera efectiva, perquè la pandèmia continua exercint pressió sobre el conjunt del sector turístic i perquè encara queden empreses turístiques que arrosseguen grans dificultats. En aquest sentit, considerem clau l’extensió dels ERTO arran d’una conjuntura més complexa a causa de l’enduriment de la pandèmia. Addicionalment, el Fons de Suport a la Solvència d’Empreses Estratègiques gestionat pel SEPI, dotat amb 10.000 milions d’euros, dels quals ja s’han concedit ajudes per import de 1.080 milions d’euros, continua sent molt important per a l’estabilitat de les empreses turístiques claus.

Per acabar, tot i que no és menys important, el paper dels fons NGEU també serà significatiu a l’hora de sufragar inversions en digitalització, en sostenibilitat i en millora d’infraestructures que, en l’actualitat, són difícilment assumibles per una indústria turística molt danyada.⁵ En concret, les línies d’actuació per a la inversió dels fons NGEU al sector turístic estan detallades al Pla de Modernització i Competitivitat del Sector Turístic del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. En aquest pla, s’han pressupostat inversions de 3.400 milions d’euros en tres anys, entre les quals destaquem els 1.900 milions d’euros en inversions per fomentar la sostenibilitat del sector i els 337 milions d’euros d'inversió en digitalització. Tot i que les quantitats poden ser una mica limitades per a un sector tan ampli, que, abans de la pandèmia, pesava el 12,4% del PIB (154.000 milions d’euros de PIB), és un pla d’acció que va en la direcció adequada i que propiciarà que la iniciativa privada agafi les regnes i aposti de nou per la transformació per sortir d’aquesta crisi mantenint el nostre estatus de destinació turística més competitiva del món. 

El sector turístic espanyol ha experimentat, en els últims anys, un desenvolupament excepcional, fins a convertir-se en una de les principals fonts d’activitat, de renda i d’ocupació de l’economia espanyola. Aquest fort desenvolupament ha desencadenat, de manera paral·lela, l’aparició d’algunes conductes crítiques i de rebuig social al paper del turisme en certes destinacions i en certs moments del temps, fins que, el 2020, la crisi del coronavirus va paralitzar l’activitat del sector i va posar sobre la taula la seva rellevància en el sistema econòmic i social de molts territoris espanyols. En l’actualitat, les polítiques posades en marxa per les autoritats europees i pel Govern espanyol apunten clarament cap a una sortida de la crisi sota criteris de sostenibilitat i de resiliència, que, en el cas del sector turístic, adquireixen un doble vessant. D’una banda, l’activitat turística és especialment sensible a l’efecte del canvi climàtic, com ara l’augment del nivell del mar, els fenòmens climàtics extrems, la degradació mediambiental o la pèrdua de biodiversitat. De l’altra, hi ha un ampli marge de millora perquè el sector turístic sigui més sostenible, ja que és una activitat que comporta elevats nivells de contaminació de l’atmosfera i de forta pressió sobre els recursos naturals.

En aquest sentit, l’Organització Mundial del Turisme (OMT) defineix els principis de sostenibilitat en funció de tres àmbits: mediambiental, econòmic i sociocultural. El primer persegueix donar un ús òptim als recursos naturals i mediambientals, així com preservar la diversitat biològica. L’aspecte econòmic correspon a l’impacte de l’activitat turística sobre l’economia de la localitat receptora de turisme, de manera que es promoguin activitats viables a llarg termini, amb oportunitats de feina estable i amb l’obtenció d’uns beneficis socioeconòmics ben repartits. Finalment, l’àmbit sociocultural busca conservar i enfortir els actius culturals i arquitectònics i els valors tradicionals de la destinació turística.

En tenir en compte els tres aspectes que l’OMT defineix sobre la sostenibilitat del sector turístic, tractem d’establir un indicador rellevant per a cadascun d’ells amb la finalitat de mesurar en quin punt es troba la sostenibilitat al sector i quins haurien de ser els passos que cal fer a partir d’ara. Cal destacar que la nostra anàlisi es realitza amb dades anteriors al 2020, ja que l’efecte de la pandèmia sobre aquests indicadors distorsionaria l’anàlisi que es pretén fer en aquest article.

En l’àmbit mediambiental, s’utilitza l’evolució de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) cap a l’atmosfera per part dels sectors que aglutina la indústria turística spanyola.⁶⁶ Per analitzar el sector només tenim en compte l’evolució dels tres gasos que més expulsa a l’atmosfera: diòxid de carboni (CO₂), òxids de nitrogen (NOx) i monòxid de carboni (CO). La primera conclusió que es pot extreure és que la major part de l’emissió de GEH procedeix dels sectors del transport (representen al voltant del 12% del PIB turístic), concretament de l’emissió d’òxids de nitrogen derivada de la combustió dels motors. Aquests sectors es troben entre els més contaminants del conjunt de les branques d’activitat. A més a més, els seus nivells de contaminació han augmentat des del 2013 per al cas del transport aeri, mentre que, per al transport terrestre, han disminuït, però es mantenen en nivells molt elevats. Pel que fa als serveis d’allotjament i restauració i a les activitats d’agències de viatges i turoperadors, el monòxid de carboni és el gas contaminant que més s’expulsa a l’atmosfera.⁷ Tot i que els nivells de contaminació no són alarmants, lluny de moderar-se, entre el 2013 i el 2019, van mostrar un creixement del 78% en el cas de l’allotjament i del 38% en el cas de les agències i dels turoperadors.

Els indicadors de valor econòmic consideren la contribució del turisme a la sostenibilitat econòmica de cada destinació. Per mesurar aquest àmbit, considerem com a variables el nombre mitjà de pernoctacions al mes (volum d’activitat) i la despesa per turista (valor d’aquesta activitat). El volum i el valor del turisme són essencials per a la sostenibilitat econòmica d’una destinació: com més elevada sigui la despesa per dia, més eficient serà la destinació en la generació de valor turístic.

La relació entre el volum (nombre de pernoctacions) i la despesa per turista es pot veure al gràfic següent.⁸ Entre les províncies més turístiques (aquelles amb més de 10 milions de pernoctacions a l’any), la despesa mitjana se situa al voltant dels 300 euros per turista. Entre aquestes destinacions, destaca negativament el cas de Las Palmas: la segona província amb més pernoctacions, però amb una despesa mitjana modesta. A la resta de províncies, la despesa mitjana per turista se situa per sota dels 175 euros. En aquest cas, destaquen de forma molt positiva, entre d’altres, Girona, Alacant o Guipúscoa, que es caracteritzen per un volum més modest d’estades hoteleres, però que gaudeixen d’una despesa per turista molt elevada.

Indicadors econòmics: despesa turística vs. pernoctacions

Eix Y: Despesa/turista; Eix X: Pernoctacions (milions)

Com a indicador bàsic per mesurar l’impacte social i cultural sobre les diferents destinacions turístiques, mesurem la congestió a les diferents províncies, ja que influeix en la satisfacció dels residents i és un indicador bàsic de l’impacte social del turisme sobre una comunitat. Per fer-ho, utilitzem la variable del nombre de pernoctacions en proporció de la població resident, els resultats de la qual es poden observar de forma resumida al mapa següent. En termes generals, no s’observa una pressió turística rellevant a la major part del territori.⁹ No obstant això, criden l’atenció els casos (i) de les regions insulars, destinació eminentment de platja i de natura, que reben molt turisme internacional;¹⁰ (ii) de certes zones pròximes a la frontera amb França, amb un model turístic de platja i de muntanya (Osca, Tarragona i Girona), que tenen una població local reduïda i que reben la visita de països veïns, i (iii) de certes localitats d’Andalusia, que reben tant turisme nacional com internacional (Màlaga, Huelva i Almeria). Evidentment, la congestió de les destinacions més turístiques ha empitjorat en els últims anys, tenint en compte que la població ha crescut, de mitjana, molt menys que l’arribada de turistes.¹¹ 

Pernoctacions en proporció de la població resident

Atesos els indicadors disponibles, sembla clar que hi ha marge de millora en els propers anys. En l’àmbit mediambiental, els nivells de contaminació, fins i tot, han augmentat en els últims anys, i les línies de millora van des de la promoció de construccions més eficients i amb més qualitat energètica, passant per sistemes de condicionament més moderns, fins a la promoció de mitjans de mobilitat més sostenibles, entre altres aspectes. En termes econòmics, no hi ha dubte de la importància del sector per al conjunt de l’economia espanyola, tot i que caldrà vigilar les destinacions especialment demandades, amb nivells elevats de congestió, on l’aportació econòmica del sector és modesta. Finalment, en termes  socioculturals, hi ha algunes regions amb una sobredemanda turística creixent que provoca malestar en determinades poblacions residents, ja que causa problemes de congestió en localitats petites, amb serveis públics limitats i que no sempre estan preparades per absorbir aquesta ingent demanda estacional. 

A partir d’aquí, l’agenda cap a la sostenibilitat del sector passa per reprendre iniciatives anteriors a la COVID-19 i que permetin, ara, aprofitar els fons procedents d’Europa.¹² En concret, el sector turístic espanyol apareix al Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència del Govern a través de la política de «Modernització i digitalització del teixit industrial i de la pime, recuperació del turisme i impuls a una Espanya Nació Emprenedora», on el component 14 traça un Pla de Modernització i Competitivitat del Sector Turístic. Dins aquest Pla, l’eix que rebrà més inversió és l’Estratègia de Sostenibilitat Turística en Destinacions, que compta amb un pressupost estimat d’uns 1.900 milions d’euros per als tres propers anys.¹³

Entre els objectius d’aquestes iniciatives no solament hi ha que les destinacions espanyoles siguin capaces d’integrar en la seva oferta criteris de sostenibilitat mediambiental, socioeconòmica i territorial, sinó també desenvolupar estratègies de resiliència davant els reptes actuals (canvi climàtic, sobredemanda turística i crisis sanitàries i de seguretat) i assolir una major cohesió territorial. És a dir, promoure un millor repartiment de les càrregues sobre el territori i consolidar una gestió territorial integral que ajudi a frenar els processos de despoblació. L’objectiu final és tractar de millorar la competitivitat del sector turístic espanyol mitjançant un nou model que sigui més sostenible, de més qualitat i, per tant, amb més valor afegit.

Arran de la pandèmia, la digitalització ha guanyat encara més protagonisme en les nostres vides. Els consumidors hem canviat de forma radical la nostra manera de comunicar-nos, de treballar i de consumir. Per la seva banda, el teixit empresarial s’ha adaptat molt ràpidament a aquests canvis i ha accelerat els processos de digitalització amb la implantació massiva del teletreball i amb l’enorme creixement de les vendes e-commerce.¹⁴ Aquest procés de transformació és molt necessari per assegurar el creixement a llarg termini de tots els sectors. Les empreses que, en els propers anys, apostin per la digitalització estaran apostant per una estratègia que els farà guanyar productivitat i competitivitat i, per tant, estaran millorant les seves perspectives de forma molt significativa, mentre que les empreses que es quedin enrere poden perdre protagonisme en els propers anys.

Hi ha hagut sectors, com el comerç al detall, que han aconseguit grans avanços durant la pandèmia, mitjançant la incorporació sense precedents de la digitalització en els canals de venda. El sector turístic no ha estat aliè a aquesta dinàmica, tot i que, a causa dels problemes econòmics que ha travessat durant la pandèmia, no ha pogut avançar de manera tan destacable. No obstant això, la recuperació econòmica del sector i l’arribada dels fons Next Generation EU (NGEU) podrien ser un revulsiu perquè el sector pugui continuar avançant cap a la digitalització. 

Per entendre els propers passos de la indústria turística en matèria de digitalització, és necessari entendre l’estat de la qüestió a les empreses del sector. Per poder mesurar la situació del procés de digitalització a les empreses turístiques, utilitzem l’Índex CaixaBank de Digitalització Sectorial (ICDS). El nostre índex ofereix una visió holística del procés de digitalització empresarial i permet identificar les fortaleses i les febleses dels diferents sectors d’activitat en diversos àmbits: actius digitals (capital i recursos humans); profunditat digital de les interaccions amb els clients, amb els proveïdors i amb les Administracions públiques, i intensitat en l’ús de les tecnologies digitals tradicionals i emergents.¹⁵

Tal com es mostra tot seguit, segons els resultats que ofereix l’ICDS per al 2020, el sector de referència a Espanya és el de tecnologies de la informació i de les comunicacions (TIC), amb un registre de 67 punts sobre 100.¹⁶ Per la seva banda, comerç, allotjament i transport i emmagatzematge (els tres sectors més vinculats al turisme analitzats en l’índex) mostren registres de 48, de 46 i de 42 punts, respectivament, la qual cosa implica una bretxa important amb els sectors més digitals. Cal destacar que, malgrat que cap d’aquests tres sectors més vinculats al turisme destaca de manera significativa, l’evolució entre el 2017 (primer any calculat) i el 2020 ha estat més positiva que en la mitjana, la qual cosa apunta al fet que el sector turístic està millorant la seva posició relativa. 

Índex CaixaBank de Digitalització Sectorial (ICDS)

Índex entre 0 (mín.) i 100 (màx.)

L’ICDS ens possibilita efectuar una anàlisi més fina, gràcies al fet que està compost per diversos pilars i subpilars que il·lustren el nivell de digitalització en camps més concrets. En aquest sentit, si analitzem els pilars de digitalització d’entrades i d’interaccions (vegeu la taula), observem que les empreses del sector turístic destaquen en àmbits concrets. Així, veiem que el sector d’allotjament és una referència en el grau de digitalització de la seva relació amb clients, gràcies al procés de digitalització de la comercialització dels serveis, que, des de fa molts anys, guanya terreny a altres mètodes de comercialització tradicional. En canvi, s’evidencien molts àmbits que necessiten millorar, com la digitalització en la relació amb els proveïdors i amb la banca i la digitalització dels factors de producció (capital i treball).

Desglossament de l’ICDS 2020 per components del pilar d’entrades i del pilar d’interaccions

Índex entre 0 (mín.) i 100 (màx.)

D’aquesta anàlisi emergeix la qüestió de fins a quin punt és necessari que la digitalització del sector turístic avanci en la mateixa mesura que un sector com el de les TIC. Les característiques idiosincràtiques de cada sector poden dictar que la digitalització òptima del capital i del treball pugui variar molt entre sectors. Per entendre millor la bretxa amb la frontera tecnològica de cada sector relacionat amb el turisme, analitzem a nivell internacional quin és el grau de digitalització dels factors de producció i ho fem, en concret, comparant el grau d’utilització de tecnologies digitals avançades als països de la UE per als sectors d’allotjament i de comerç.

Tal com es mostra als gràfics següents, la utilització de tecnologies de big data i de computació al núvol per part dels sectors espanyols d’allotjament i de comerç se situa per sota de la mitjana de la UE. A més a més, en tots els casos, presenta una bretxa molt àmplia amb la frontera tecnològica (diferència amb el país europeu més digitalitzat), la qual cosa evidencia que, a Espanya, hi ha un marge gran de millora per a les empreses relacionades amb el turisme.

Empreses que utilitzen tecnologies digitals als països de la UE-27

% sobre el total de cada país

Un cop analitzades les fortaleses i les febleses del procés de digitalització al sector turístic, és important entendre què pot oferir a les empreses, ja que la digitalització no és un fi, sinó un mitjà per assolir més competitivitat i més productivitat. En l’àmbit turístic, es poden extreure lliçons del que el sector ha guanyat gràcies a la digitalització de la interacció amb els seus clients, que, segons l’ICDS, ha assolit un nivell molt elevat, principalment arran de l’aparició de les OTA (agències de viatges on-line, com Booking o Expedia) i del desenvolupament de la venda directa on-line efectuada per les grans cadenes hoteleres.

Segons un estudi de Phocuswright, entre el 2014 i el 2019, la facturació per venda d’habitacions d’hotel a la UE efectuada per canals electrònics va mostrar un enorme dinamisme i va créixer a un ritme anual mitjà del 8,1%, en especial mitjançant les OTA, les vendes de les quals van créixer a un ritme de l’11% anual. Això contrasta amb l’evolució més pobra dels canals de venda tradicionals (directa presencial, agències de viatges físiques i turoperadors), que van créixer amb prou feines a un ritme del 0,8% anual. Així, el 2019, el pes de la venda on-line a la UE va assolir el 40% (el 27% OTA i el 13% venda directa on-line), la qual cosa indica que, per als turistes, aquests canals de venda s’estan mostrant molt més competitius que els tradicionals. Aquestes tendències es fan encara més evidents si només analitzem les pimes hoteleres, que, entre el 2016 i el 2019, només van registrar creixement en els canals de venda no presencials. 

Per a l’oferta, l’aposta pels canals de venda on-line, que ofereixen més visibilitat i un accés a un mercat molt més gran, ha estat un model d’èxit per a tota mena de destinacions i d’hotels, sense importar la quantitat de recursos disponibles per invertir en marketing. En altres paraules, els canals de venda digitals fan possible que un hotel petit d’un municipi no eminentment turístic d’Espanya pugui vendre reserves a un turista de qualsevol continent del món. Si analitzem els pagaments als TPV de CaixaBank en comerços hotelers entre el 2019 i el 2021, observem que la probabilitat que un estranger faci una compra en un comerç hoteler és apreciablement major a través del canal e-commerce, fins i tot el 2020, quan el volum de turistes estrangers a Espanya va ser el 79% inferior al del 2019, tot i que van efectuar el 63% de la despesa en hotels per canals on-line.

Distribució de pagaments als TPV de CaixaBank d’allotjaments en funció de l’origen del turista i del canal de venda

(% sobre la despesa total)

La digitalització de la venda de serveis turístics ja està relativament avançada i confirma l’enorme potencial que amaga la digitalització en termes de millores de competitivitat i de productivitat. No obstant això, segons els resultats de l’ICDS analitzats en aquest article, hi ha altres àmbits que encara presenten un marge de millora molt gran (relacions B2B, inversió en capital tecnològic, major ús d’analítica de dades, etc.) i que podrien ser claus per al futur del sector. Per avançar en la digitalització d’aquests punts febles, serà necessari que les empreses del sector inverteixin definitivament en la digitalització.

En aquest procés, no sortiran guanyant tots els actors del sector turístic. Els sectors tradicionals amb menys capacitat de digitalitzar-se podrien perdre pes i deixar espai per a les empreses que desenvolupin els canals digitals. Segons la nostra anàlisi, els principals guanyadors de la digitalització podrien ser: (i) les empreses turístiques més petites, amb més potencial de millora de l’eficiència que les grans empreses; (ii) les empreses que ofereixin serveis diferenciats, en un context en què la venda on-line proveeix abundants opcions per al comprador, i (iii) els turistes, que tindran accés a més serveis, més personalitzats i a preus més competitius.

Com s’ha apuntat més amunt en aquest article, el desenvolupament de la digitalització exigeix inversions importants. No obstant això, la crisi produïda per la pandèmia ha limitat de forma considerable la capacitat d’inversió de les empreses turístiques. En aquest context, el paper dels fons europeus NGEU a través del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) podria ser clau. El sector turístic espanyol apareix al PRTR a través de la política de «Modernització i digitalització del teixit industrial i de la pime, recuperació del turisme i impuls a una Espanya Nació Emprenedora», on el component 14 traça un Pla de Modernització i Competitivitat del Sector Turístic. Malgrat tot, la partida pressupostada per a la digitalització del sector turístic dins el component 14 del pla és, només, de 337 milions d’euros, una xifra que sembla molt limitada si tenim en compte la magnitud del sector turístic, que, el 2019, va assolir un PIB turístic de 154.000 milions d’euros (la inversió en digitalització seria del 0,2% del PIB turístic del 2019).

Els objectius del Pla de Transformació Digital del sector turístic del PRTR s’han enfocat cap al desenvolupament de plataformes digitals que afegeixin valor o que siguin una palanca de creixement per al sector. Així, les tres principals línies d’actuació seran:

• Inversió en el desenvolupament de les destinacions intel·ligents per potenciar les marques turístiques d’Espanya.
• Desenvolupar un sistema d’intel·ligència turística per a les Administracions públiques i per a les empreses del sector que reculli dades de les pròpies empreses i dels organismes de tota la cadena de valor.
• Inversió en projectes i en iniciatives noves que impliquin solucions digitals per al sector (desenvolupament d’aplicacions, plataformes col·laboratives, etc.).

En conclusió, ateses les febleses identificades en aquest article en el procés de digitalització del sector turístic, les línies definides pel pla són molt encertades. Malgrat que estimem que la dimensió dels recursos assignats en el PRTR per a aquestes iniciatives és petit, sí que preveiem que tindran un efecte palanca per reactivar iniciatives privades d’inversió en digitalització que es van deixar de banda després de la irrupció de la COVID-19. Sigui com sigui, el sector turístic haurà de reprendre el camí previ a la pandèmia i tornar a invertir amb força en la seva transformació i, en especial, en la seva transformació digital.

La pandèmia de la COVID-19 té un fort impacte sobre l’activitat econòmica, i el sector immobiliari, tot i no ser un dels més perjudicats, també es veu afectat. En concret, a CaixaBank Research, esperem que el PIB reculi entre el 13% i el 15% el 2020 i que no recuperi els nivells previs a la crisi fins al final del 2023. Malgrat la gravetat de la situació i l’elevada incertesa sobre l’evolució futura de la pandèmia, és important destacar que el sector té uns fonaments molt més sòlids que en l’anterior crisi del 2008. 

Abans de la irrupció del coronavirus, la situació financera del conjunt de les llars espanyoles i de les empreses del sector era més sanejada que fa 12 anys. A més a més, la construcció de nous habitatges no era excessiva en relació amb l’evolució de la demografia. I la posició de solvència i de liquiditat del sector bancari és ara molt més folgada. Tots aquests factors ens donen confiança sobre la capacitat del sector de superar la crisi actual. 

Així i tot, la magnitud de l’impacte econòmic de la COVID-19 afectarà de manera considerable el mercat laboral i, en conseqüència, la demanda d’habitatge. Les compravendes van recular el 39,2% interanual a l’abril, i, de cara al 2020, preveiem una caiguda entre el 30% i el 40% (i una recuperació gradual el 2021). La renda de les llars es redueix, i la incertesa sobre les perspectives laborals futures pot fer incrementar l’estalvi per precaució de les llars i l’ajornament de decisions d’inversió a llarg termini. Les compravendes d’estrangers, que van representar el 12,5% del total el 2019, es veuran especialment perjudicades. 

L’activitat constructora es va veure directament afectada durant l’estat d’alarma, però es va reprendre de forma relativament ràpida a mesura que es van aixecar les restriccions a l’activitat. No obstant això, és molt probable que, a causa del clima d’incertesa, es produeixi un alentiment notable en l’inici de nous projectes d’edificació. Els visats d’obra nova podrien recular entre el 20% i el 40% el 2020. 

En un context de reducció de la demanda, el preu de l’habitatge experimentarà un ajust important i, al final del 2021, es podria arribar a situar entre el 6% i el 9% per sota dels nivells anteriors a la crisi al conjunt d’Espanya. Així i tot, les disparitats geogràfiques i per tipologia d’habitatge seran notables, i tot fa pensar que les zones turístiques i l’habitatge de segona mà són els que patiran més. 

El mercat del lloguer es veurà possiblement menys afectat, ja que tindrà el suport d’una major demanda arran de les dificultats de les llars per accedir a l’habitatge en propietat. Precisament, dediquem l’article «Comprar o llogar? Una qüestió d’ingressos, però, sobretot, de capacitat d’estalvi» d’aquest informe a analitzar l’accessibilitat a l’habitatge en propietat per part dels inquilins. 

Finalment, haurem de parar un esment especial al fet que la crisi actual està desencadenant canvis en múltiples aspectes de les nostres vides, molts d’ells relacionats amb les nostres preferències residencials (mai havíem passat tant de temps a casa!). La pandèmia també podria accelerar algunes transformacions en àmbits com la rehabilitació d’habitatges, que donarien suport a la transició cap a una economia més sostenible. 

Un cop passat el pic de l’epidèmia, hem de centrar totes les forces en la recuperació. Els canvis econòmics i socials poden ser de gran importància i comportaran una transformació del mercat immobiliari. En aquesta tessitura, hem de ser capaços de convertir els reptes en oportunitats. Només així #EnSortiremReforçats.

Durant les setmanes que va durar l’estat d'alarma, la compravenda d’habitatges va estar en estat d’hibernació. Les restriccions a la mobilitat no indispensable i el tancament temporal de les agències immobiliàries físiques i de les notaries, llevat de casos urgents i inajornables, van paralitzar la formalització de noves transaccions immobiliàries. Segons l’estadística de l’INE, a l’abril, les compravendes van caure el 39,2% interanual i la nova concessió de crèdit per a la compra d’habitatge, el 51,0% interanual. Així mateix, les dades de comptabilitat nacional mostren que la inversió residencial va recular el 9,0% intertrimestral en el 1T 2020, una dada que implica una caiguda al voltant del 50% en la segona quinzena de març, si s’assumeix que, abans del 14 de març, la inversió residencial es va mantenir estable. 

Tot i que es tracta de xifres molt importants, durant l’estat d'alarma, el sector ha continuat operatiu gràcies a les tecnologies digitals. Segons la informació publicada en diversos portals immobiliaris, les cerques online d’habitatge han augmentat de manera significativa durant les setmanes de confinament (en especial, les cerques relacionades amb habitatges amb més espai exterior, la qual cosa apunta a canvis en les preferències de la demanda), i les immobiliàries han continuat oferint els seus serveis de manera digital (amb visites virtuals als pisos, etc.). Pel que fa a l’habitatge d’obra nova, la informació del mercat fa pensar que el ritme de lliuraments ha seguit el calendari previst, llevat d’alguns retards puntuals (en l’actualitat, s’estan lliurant habitatges la decisió de compra dels quals es va efectuar fa, aproximadament, uns 18 mesos), tot i que sí que s’està produint una extensió dels terminis de comercialització de noves promocions.

Un cop superada aquesta primera etapa d’hibernació, la qüestió que guanya rellevància a mesura que l’economia es va adaptant a la «nova normalitat» és: com evolucionarà la demanda d’habitatge a mitjà termini? Per respondre aquesta pregunta, analitzarem els principals factors que determinen la demanda d’habitatge: la renda bruta disponible de les llars, la formació de noves llars, les condicions financeres,la demanda estrangera i la demanda de segona residència.

La crisi de la COVID-19 està tenint un impacte sense precedents sobre el mercat laboral. Les dades d’afiliació a la Seguretat Social van presentar un descens de gairebé 950.000 treballadors entre el 12 de març i el 30 d’abril (el període amb més restriccions a l’activitat), la major part treballadors amb contracte temporal (aproximadament, el 70% del total). Aquesta xifra no inclou els empleats afectats pels ERTO (uns 3,4 milions a l’abril),¹ ja que, tot i que no estiguin treballant, continuen en situació d’alta laboral als registres de la Seguretat Social, ni tampoc els autònoms en cessament d’activitat (1,3 milions a l’abril). És a dir, que, si tenim en compte els afiliats que es van donar de baixa de la Seguretat Social, els afectats pels ERTO i els treballadors autònoms que van sol·licitar la prestació extraordinària per cessament d’activitat, obtenim que més del 30% dels treballadors es trobaven  sense poder treballar el 30 d’abril.

No obstant això, a mesura que l’activitat econòmica es normalitza, els treballadors afectats per un ERTO s’han començat a reincorporar de forma gradual als llocs de treball i es torna a generar ocupació (al maig, l’afiliació va augmentar en 188.000 persones i els empleats afectats per un ERTO es van reduir fins a una mica menys de 3 milions). Preveiem que aquesta millora tindrà continuïtat durant la segona meitat de l’any, tot i que el 2020 es tancaria amb un augment de l’atur entre 1,7 i 1,9 milions en relació amb el 4T 2019.² La taxa d’atur repuntaria en el 3T 2020, fins a situar-se en un rang entre el 21,5% i el 22,7% i aniria baixant el 2021 (entre el 18,1% i el 19,8% al final del 2021).

El panorama desolador del mercat laboral ha repercutit amb força sobre els ingressos de les famílies. Les diferents mesures de suport social i econòmic adoptades pel Govern tracten de compensar una part d’aquestes pèrdues, mitjançant, per exemple, el relaxament de les condicions per accedir a la prestació per atur, les ajudes a autònoms, els subsidis específics per a treballadors temporals sense dret a atur, l’aprovació de l’ingrés mínim vital i altres mesures, com la garantia de subministraments bàsics o la moratòria hipotecària i de crèdits al consum per a les famílies vulnerables.³ El sector bancari també ha pres la iniciativa de complementar diverses d’aquestes mesures (per exemple, estenent la moratòria hipotecària de 3 a 12 mesos).⁴Així mateix, el sector promotor també ha adoptat mesures de suport, com moratòries en el pagament de les quantitats a compte que es paguen abans del lliurament de l’habitatge.

És probable que l’increment de la incertesa sobre les perspectives econòmiques i laborals futures afecti la demanda d’habitatge en els propers trimestres. Per regla  general, durant les crisis econòmiques, els consumidors tendeixen a incrementar l’estalvi per precaució i a ajornar el consum de béns duradors i les inversions a llarg termini, com la compra d’un habitatge. Les dades disponibles apunten en aquesta direcció: la inversió en construcció d’habitatge residencial va recular el 9,0% en el 1T 2020, la caiguda més severa des de l’inici de la sèrie el 1995. Així mateix, les dades de la Comissió Europea per al 2T 2020 mostren que el percentatge de llars que tenen la intenció de comprar un habitatge en els 12 propers mesos s’apropa molt al mínim històric.

Molt probablement, la formació de llars s’alentirà durant la crisi. D’una banda, el deteriorament de la situació laboral dels joves, més afectats per la pèrdua d’ocupació, perquè molts d’ells solen tenir contractes de treball temporals, els pot empènyer a ajornar la decisió de formar una llar. De l’altra, és molt probable que les restriccions a la mobilitat internacional establertes a molts països arran de la COVID-19 frenin l’entrada d’immigrants a Espanya el 2020. Cal recordar que, des de l’any 2015, Espanya ha tornat a ser un país receptor net d’inmigració estrangera després d’anys de crisi en què les sortides d’immigrants van ser molt superiors a les entrades.⁵ En efecte, de les 322.600 noves llars que s’han format en els cinc últims anys,⁶ una gran part tenen membres de nacionalitat estrangera (el 76% del total), ja sigui de manera exclusiva o en llars mixtes. De fet, en els dos últims anys (el 2018 i el 2019), les llars compostes només per persones de nacionalitat espanyola han baixat, la qual cosa mostra la importància de la immigració per mantenir el dinamisme poblacional a Espanya.

La composició per nacionalitats de les llars és rellevant per al mercat immobiliari, ja que la propensió a llogar és molt més elevada entre els estrangers: el 65,6% lloga l’habitatge principal, en relació amb el 12,5% de les llars formades exclusivament per espanyols. Malgrat el descens de les entrades d’immigració, s’espera que la demanda d’habitatge de lloguer continuï a l’alça, ja que la major incertesa de les perspectives laborals pot afectar la decisió de comprar, com s’ha comentat més amunt.

La crisi de la COVID-19 va generar, inicialment, un tensionament notable de les condicions financeres mundials en un context de marcada volatilitat als mercats financers i d’aversió al risc per part dels inversors. Els principals bancs centrals no van trigar gaire a donar resposta i van actuar amb rapidesa i amb contundència. El BCE va adoptar un paquet de mesures extraordinàries al març, ampliat a l’abril i al juny, orientat a garantir l’abundància de liquiditat i l’accés favorable al crèdit a les famílies i a les empreses i a ancorar un entorn de tipus d’interès baixos.⁷ 

L’entorn de tipus d’interès baixos és un baló d’oxigen important per a les famílies, ja que afavoreix que la càrrega financera que suporten les llars pel pagament dels interessos dels deutes se situï en nivells molt baixos (el 0,6% de la renda bruta disponible el 2019).⁸ S’espera que els tipus d’interès de referència es mantinguin al voltant dels nivells actuals durant uns quants anys.

En els últims anys, les compravendes d’estrangers han estat un puntal per a la dinamització del sector immobiliari espanyol, en especial a les grans ciutats i a les zones turístiques. El 2019, els estrangers van comprar gairebé 63.000 habitatges a Espanya, xifra que representa el 12,5% del total, segons el Col·legi de Registradors. La distribució geogràfica és molt desigual: mentre que els estrangers amb prou feines tenen presència en algunes províncies, a les més turístiques, el seu pes és molt rellevant, com és el cas d’Alacant, amb més del 40%. 

Com era d’esperar, la COVID-19 ha tingut un fort impacte sobre les compravendes per part d’estrangers. El caràcter global de la pandèmia ha comportat que molts països hagin imposat restriccions a la mobilitat de les persones. En particular, els principals països compradors d’habitatge a Espanya (el Regne Unit i França) han adoptat mesures similars a les d’Espanya. Així, observem que, en el primer trimestre, es van registrar 14.850 compravendes per part d’estrangers, la qual cosa representa una caiguda del 6,4% interanual. La reculada de compravendes per part de ciutadans del Regne Unit (el –14%) és especialment notable i accentua una tendència descendent que ja veníem observant. En canvi, els francesos i els alemanys, segona i tercera nacionalitats compradores, van aguantar força bé en el primer trimestre, tot i que el tancament de les fronteres i la paralització del mercat immobiliari en el segon trimestre frenaran l’evolució d’aquesta variable.

Atesa la gradualitat que s’espera en la recuperació dels fluxos internacionals de persones, és d’esperar que la caiguda de la demanda d’habitatge per part d’estrangers (en molts casos per a finalitats vacacionals o d’inversió per a lloguer turístic) sigui més persistent i trigui força més a recuperar-se. Malgrat tot, durant els mesos de maig i de juny, les dades de Google Trends mostren un increment de la popularitat de les cerques «property Spain» al Regne Unit, «acheter maison Espagne» a França i «Haus Spanien» a Alemanya, la qual cosa suggereix que l’interès del comprador internacional continua present. Així mateix, l’entorn de tipus d’interès baixos i la volatilitat dels mercats financers incrementen l’atractiu inversor del sector immobiliari en relació amb altres actius alternatius. En aquest sentit, els inversors domèstics i internacionals es continuen mostrant interessats pel mercat espanyol.

Les segones residències tenen un pes destacable al mercat immobiliari espanyol: representen el 14,6% del parc d’habitatges i, el 2019, van acumular el 13,6% del total de compravendes (unes 75.000).⁹ Durant l’estat d’alarma, les segones residències van copar, tristament, els titulars de premsa, a causa dels desplaçaments no permesos a aquests habitatges i del risc que comportaven per a l’expansió del virus cap a regions i poblacions menys afectades. Però també es va posar en relleu que posseir una segona residència és una pràctica molt arrelada a Espanya.

L’edat i la situació econòmica de la llar són els principals factors que incideixen en la decisió d’adquirir una segona residència.¹⁰ Malgrat que la crisi afecta totes les llars en major o menor grau, la població de més de 40 anys i amb un nivell d’ingressos mig-alt, que acull els potencials compradors de segon habitatge, en pateix menys les conseqüències. En aquest sentit, cal esperar que les compravendes de segones residències reculin menys que les compravendes totals, un patró que ja es va observar durant la recessió anterior: el pes de les compravendes de segona residència va passar del 13,4% el 2006 al 17,3%, de mitjana, entre el 2008 i el 2013.

Aquestes són les perspectives i els principals missatges de CaixaBank Research per al sector immobiliari el 2020-2021, en un context en què les previsions estan subjectes a un grau d’incertesa molt superior a l’habitual: 

• La pèrdua d’ocupació entre la població més jove i el descens de l’entrada d’immigrants a Espanya alentiran la formació de llars i, per consegüent, la compra d’habitatge principal. El lloguer es podria veure afavorit per aquesta conjuntura. 
• L’augment de la incertesa podria incrementar l’estalvi per precaució i l’ajornament de les decisions d’inversió a llarg termini. Així i tot, les condicions financeres donaran suport a la recuperació de la demanda. 
• Una part de la caiguda de la demanda, relacionada amb el turisme i amb el mercat estranger, serà més persistent. En canvi, la demanda de segona residència per part d’espanyols podria sortir-ne menys perjudicada en termes relatius. 
• La conjunció d’aquests factors ens empeny a estimar que les compravendes d’habitatge podrien caure entre el 30% i el 40%, de manera que se situarien en un rang entre les 300.000 i les 350.000 compravendes el 2020. El 2021, la incertesa encara és més elevada, motiu pel qual les situem en un rang entre les 310.000 i les 450.000.

L’activitat constructora es va veure directament afectada al llarg de l’estat d’alarma, en especial durant les dues setmanes en què es van restringir totes les activitats no essencials. L’enfonsament del consum de ciment a l’abril, del –50% interanual, així ho testifica. No obstant això, a mesura que s’han anat aixecant les restriccions a l’activitat, les obres que estaven en construcció s’han reprès de forma relativament ràpida, i, malgrat algunes disrupcions d’aprovisionament en la cadena de subministraments, no s’esperen retards significatius en el lliurament d’habitatges nous el 2020. Les últimes dades disponibles sobre certificats de final d’obra, corresponents al mes de març, mostren que, en els 12 últims mesos, s’han acabat 81.700 habitatges (el +17,6% interanual). Atès que, el 2019, es van concedir visats per a més de 100.000 habitatges, preveiem que, enguany, se’n podrien acabar entre 80.000 i 100.000. 

En canvi, és molt probable que, enguany, s’alenteixi l’inici de nous projectes d’edificació, a causa del clima d’incertesa i de més aversió al risc, la qual cosa afectaria el nombre d’habitatges acabats el 2021. Els visats d’obra nova van recular el 37% interanual al març, en relació amb el creixement del 5,5% del 2019. L’impacte que pugui tenir la COVID-19 sobre la nova edificació dependrà, en gran part, de les expectatives sobre la persistència del xoc econòmic. La promoció immobiliària és un negoci a llarg termini que requereix un entorn d’una certa estabilitat de preus per assegurar que la promoció sigui rendible a uns dos anys vista. En aquest sentit, la caiguda de l’índex de sentiment econòmic del sector constructor fins als –32,4 punts al maig (en relació amb la mitjana de –7 punts del 2019) apunta a caigudes més intenses de l’activitat en els propers mesos.

Així, preveiem que els visats d’obra nova recularan de manera significativa el 2020. La incertesa és molt elevada, i això es reflecteix en un rang de previsions relativament ampli: preveiem una caiguda entre el 40% i el 20%, és a dir, entre 65.000 i 85.000 visats d’obra nova. El 2021, es produiria una recuperació gradual dels visats d’obra nova, per una menor incertesa econòmica i per l’evolució de la pandèmia (rang entre 75.000 i 95.000 habitatges).

La pandèmia ha tingut un fort impacte sobre el mercat laboral. Entre l’11 de març i el 31 de maig, el nombre d’afiliats al sector de la construcció va retrocedir el 5,9% (–75.000).¹ Addicionalment, 93.400 afiliats a la construcció estaven afectats per un ERTO, i, a 31 de maig, 168.647 autònoms havien sol·licitat la prestació extraordinària per cessament d’activitat. Per tant, el 26,4% dels afiliats del sector l’11 de març no estaven treballant al final de maig. Aquest elevat percentatge, no obstant això, és inferior a la mitjana del conjunt de l’economia (el 29,1%), ja que hi ha sectors, com l’hoteleria (el 79,7%) i el comerç (el 36%), molt més afectats per la crisi (vegeu el següent gràfic). Les activitats immobiliàries, per la seva banda, han patit relativament menys en termes d’afiliació (–6.700 afiliats entre l’11 de març i el 31 de maig, el –4,5%), però, en canvi, molts treballadors han patit un ERTO (el 16,7%), i el 43% dels autònoms del sector han sol·licitat la prestació extraordinària per cessament d’activitat.

En els propers mesos, les expectatives de creació d’ocupació per part de les empreses del sector constructor no són esperançadores. Al maig, l’indicador de la Comissió Europea sobre perspectives de contractació al sector va anotar –30 punts, una millora de 10 punts en relació amb el mínim de l’abril (–40 punts), però molt per sota de la mitjana de –7 punts registrada en els 12 mesos anteriors a la crisi. 

Les importants pèrdues d’ocupació a la construcció es relacionen amb el tipus de relacions laborals i amb l’estructura empresarial. En concret, la major destrucció d’ocupació arran d’un xoc s’explica, en part, per l’elevada temporalitat (el 40% dels treballadors del sector constructor tenien un contracte temporal el 2019) i per l’elevat pes de treballadors autònoms (el 30% del total) i d’empreses petites (el 55% de les empreses de construcció a Espanya no tenen assalariats i el 40% addicional en té menys de 10). Aquesta situació posa en relleu els problemes estructurals del sector, que es fan més visibles en èpoques de crisi. En aquest sentit, s’hauria d’apostar per una estratègia de sortida de la recessió en què es fomenti el creixement empresarial i la gestió del capital humà (per exemple, amb mesures per retenir la mà d’obra qualificada i per invertir en formació i en qualificació del personal).

Així i tot, és també molt important posar en relleu que el punt de partida del sector és molt més sòlid que quan va esclatar la crisi anterior, el 2008, i això ofereix una certa confiança sobre la seva capacitat de recuperació: 

• Les empreses constructores i promotores han millorat molt la posició financera. Destaca la notable reducció del pes del deute a curt termini als balanços empresarials, un factor determinant per evitar que problemes de liquiditat puguin acabar derivant en problemes de solvència. 
• No sembla que la producció de nous habitatges sigui excessiva en relació amb la necessitat d’habitatge estructural. El 2019, els visats d’obra nova van ascendir a 106.266 habitatges (una vuitena part dels visats del 2006), en relació amb les 134.176 noves llars creades l’any passat, segons l’EPA. A més a més, els nous habitatges es construeixen en zones amb una alta demanda acreditada i amb més dinamisme demogràfic. 
• Menys exposició del sector bancari al sector promotor i constructor. La proporció del crèdit al sector immobiliari als balanços bancaris ha disminuït de manera significativa. Així mateix, la taxa de morositat dels préstecs bancaris al sector s’ha reduït de forma dràstica des del 2013 (valor màxim), i, en general, la situació de solvència i de liquiditat de la banca és més robusta i folgada.

Segons l’estadística publicada pel Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (basada en taxacions), el preu de l’habitatge va recular el 0,8% intertrimestral en el 1T 2020. En termes interanuals, l’avanç encara va ser positiu, amb un increment mínim del 0,3%, una dada que representa un alentiment clar en relació amb el 2,1% interanual registrat en el 4T 2019. L’estadística de preus de l’habitatge publicada per l’INE (basada en preus de transacció) també va mostrar una desacceleració fins al 3,2% interanual en el 1T 2020, en relació amb l’avanç del 3,6% del 4T 2020. Aquesta desacceleració es va produir pel menor creixement del preu de l’habitatge de segona mà (el 0,4% intertrimestral), mentre que l’habitatge nou va anotar un repunt important (el 5,1% intertrimestral). 

Els indicadors de preus de l’habitatge procedents de diferents portals immobiliaris (basats en preus d’oferta), que es publiquen amb més freqüència i amb menys retard temporal, a poc a poc comencen a reflectir l’impacte de la crisi. Per exemple, l’índex de Fotocasa, que recull l’evolució del preu per metre quadrat de l’habitatge de segona mà, va retrocedir l’1,1% interanual al maig, i l’índex de Tinsa va mostrar un avanç tímid a la costa mediterrània (el 0,3%). No obstant això, encara es registren creixements significatius a les grans ciutats (el 3,6%) i a les Balears i a les Canàries (el 3,8%), malgrat que, en els dos casos, s’observa una desacceleració en relació amb l’avanç del 2019. Així mateix, es comencen a observar algunes rebaixes de preus en les ofertes de pisos dels portals immobiliaris, però, ara com ara, l’impacte sobre els preus de les transaccions continua sent contingut.

De cara al segon semestre, cal esperar que la tendència negativa del preu de l’habitatge s’intensifiqui. Habitualment, després d’una caiguda significativa de les compravendes, uns mesos més tard, se sol començar a produir un ajust dels preus. En aquesta ocasió, la caiguda de les compravendes ha estat molt abrupta a causa de les mesures de confinament que han restringit la mobilitat de les persones. Per tant, cal esperar que, a poc a poc, els preus de l’habitatge vagin reaccionant al nou entorn. 

Hi ha una incertesa notable sobre la magnitud de la correcció que experimentarà el preu de l’habitatge en aquesta recessió. Pensem que és molt improbable que es produeixi un ajust d’una magnitud similar a la del període recessiu anterior. Així mateix, cal esperar que el període d’ajust de preus sigui significativament més curt. Com ja s’ha comentat a l’article anterior, ni el xoc actual té l’origen en el sector immobiliari ni aquest havia acumulat desequilibris que facin preveure que es puguin activar els mecanismes d’ajust de preus que es retroalimenten. En particular, abans de la COVID-19, el preu de l’habitatge no estava sobrevalorat en agregat.¹  Tot plegat ens du a dibuixar escenaris en què el preu de l’habitatge patirà un ajust d’una magnitud més continguda que la de l’última crisi. En concret, preveiem que el preu de l’habitatge podria recular entre el 6% i el 9% durant el bienni 2020-2021 al conjunt d’Espanya. Tot i que el preu de l’habitatge començaria a anotar taxes positives en el segon semestre del 2021, no preveiem que recuperi el nivell anterior a la crisi abans del 2024.

Els mercats que ja mostraven uns preus una mica més tensionats, com els centres de les grans ciutats i les zones turístiques, experimentaran un ajust més gran, la magnitud del qual dependrà, en part, de com evolucioni l’interès dels inversors internacionals per continuar comprant en aquestes zones, perquè, en els últims anys, han contribuït al major dinamisme d’aquests mercats.² Així mateix, els canvis en les preferències residencials pel que fa a on i com viure, propiciats, per exemple, per la major prevalença del teletreball en la «nova normalitat», poden reduir la pressió sobre els preus residencials a les ciutats més congestionades i traslladar una part de la demanda cap a les conurbacions més ben connectades amb els centres de treball. 

D’altra banda, l’evolució dels preus de l’habitatge a les zones turístiques es veurà molt condicionada per la recuperació dels fluxos de moviments  internacionals de persones. Tot i que les restriccions es van aixecar parcialment al final de juny, es preveu que la recuperació dels fluxos de turistes serà incompleta mentre no hi hagi una vacuna o un tractament eficaç contra la malaltia.

És probable que la reculada dels preus de l’habitatge sigui superior al mercat de segona mà, que representa el gros de les transaccions (més del 80% el 2019), ja que sol ser més sensible al cicle econòmic. El preu de l’habitatge d’obra nova experimentarà una reculada menor en termes relatius, ja que l’oferta és més escassa en aquest segment. Aquesta dicotomia en l’evolució del preu de l’habitatge nou i usat ja es va observar en la recessió anterior: des del seu valor màxim el 2008 fins al mínim del 2013, el preu de l’habitatge nou va recular el 32% en termes acumulats, mentre que l’habitatge de segona mà va acumular una caiguda molt superior, del 43,7%. Aquest patró es va observar també a totes les comunitats autònomes.

Més enllà de l’anàlisi conjuntural de l’evolució de l’economia i del sector immobiliari enguany i l’any vinent, és important preguntar-se si, un cop superada aquesta pandèmia, tornarem a una situació similar a la d’abans del xoc o si es produiran canvis substancials en la nostra societat i en la nostra manera de viure i de relacionar-nos. Uns canvis que poden afectar de manera permanent els nostres hàbits i les nostres preferències de consum i englobar molts àmbits (per exemple,  com ens eduquem, com treballem, com comprem o com fem esport). Malgrat que és difícil donar respostes definitives a aquesta qüestió, hi ha algunes transformacions que ja estaven en marxa abans del coronavirus i que es poden accelerar amb la crisi, la qual cosa precipitaria el canvi de manera permanent.¹¹ 

La crisi ha impulsat el teletreball. Durant la pandèmia, amb la finalitat de facilitar el distanciament social i d’evitar desplaçaments innecessaris al lloc de feina, el teletreball s’ha instaurat com l’opció preferent per als qui poden treballar des de casa. La veritat és que, ja abans de la pandèmia, cada vegada més empreses afavorien el teletreball amb la creació de les infraestructures necessàries per a la connexió remota, posant dispositius mòbils a disposició dels treballadors i oferint-los la formació necessària en eines digitals. Un estudi recent de CaixaBank Research estima que, en l’actualitat, el 32,6% dels empleats a Espanya podrien potencialment realitzar la seva feina en remot, un percentatge similar al de la majoria de les economies avançades.² En aquest sentit, és molt probable que el teletreball sigui un d’aquests canvis que ja s’estaven produint i que s’acceleraran gràcies a la crisi.

L’augment del teletreball té importants implicacions per al mercat immobiliari, perquè afecta directament les preferències dels compradors sobre la ubicació de l’habitatge (es pot viure més lluny del centre de treball si cal desplaçar-s’hi menys dies a la setmana) i sobre la seva dimensió i la seva distribució (per exemple, es demandaran habitatges més amplis i que siguin versàtils, amb diferents usos de l’espai).³ Aquesta transformació té un impacte que va més enllà del propi sector immobiliari, perquè les planificacions urbanística, de transports i de serveis públics s’hauran d’adaptar a aquesta nova realitat. 

Els canvis en la manera de treballar afectaran la nostra manera de viure i ens poden ajudar a accelerar la transició econòmica cap a un sistema més sostenible i més respectuós amb el medi ambient. Els compradors cada vegada presten més atenció a aspectes relacionats amb la sostenibilitat dels habitatges i amb la seva eficiència energètica, un canvi que ja s’estava produint, però que es pot veure accelerat després de la pandèmia. La crisi també ha posat al descobert les mancances en alguns habitatges, que no compleixen els mínims requisits de salubritat. En aquest sentit, pot guanyar més importància la rehabilitació dels habitatges existents, perquè, generalment, es van construir amb uns estàndards de sostenibilitat molt diferents dels que s’exigeixen en l’actualitat a l’obra nova. 

Les empreses que havien invertit en l’adopció de noves tecnologies digitals han pogut continuar oferint els seus serveis a distància (per exemple, mitjançant visites virtuals als habitatges). També s’han donat facilitats als potencials compradors (per exemple, oferint la possibilitat de reservar un pis per més temps de l’habitual durant l’estat d’alarma i sense cost en cas de desistiment). En molts casos, possiblement s’hagi aconseguit millorar l’experiència del client. Això podria propiciar que el client continués demandant més flexibilitat i més personalització dels serveis quan se superi la pandèmia.

Quelcom que també ha deixat al descobert la crisi del coronavirus és l’enorme dificultat de construir habitatges complint les mesures de distanciament social a les obres. En part, això és degut a la pròpia naturalesa de l’activitat. Però també és cert que posa en relleu que el sector de la construcció està endarrerit en l’adopció de les noves tecnologies digitals i de la robotització. Per exemple, es podria reduir el nombre de treballadors a les obres amb processos de producció més industrialitzats, en què molts dels treballs especialitzats es realitzessin en una altra ubicació i de forma més automatitzada. 

La crisi també ha comportat canvis al mercat del lloguer. En els últims anys, el nombre de pisos destinats al lloguer turístic a curt termini ha crescut de manera exponencial. Amb l’enfonsament del turisme, aquests pisos han quedat buits, i molts inversors particulars han decidit traspassar-los al lloguer convencional. Probablement, aquest procés faci marxa enrere a mesura que el turisme internacional es vagi recuperant, però és possible que no es reverteixi completament la situació si els inversors perceben més risc al mercat a curt termini (per exemple, una major volatilitat dels ingressos). 

En un vessant més negatiu, la crisi també ha posat al descobert els problemes d’accessibilitat a l’habitatge, en especial entre la població més vulnerable, que sol viure en règim de lloguer.⁴ El Govern ha adoptat diverses mesures per fer costat als inquilins davant la crisi de la COVID-19, com la suspensió dels desnonaments fins al final de l’any, la renovació automàtica de contractes de lloguer per sis mesos i la concessió de microcrèdits per pagar el lloguer. Aquestes mesures ajudaran a neutralitzar l’emergència social del moment. No obstant això, el mercat del lloguer pateix problemes estructurals que necessiten una regulació estable que afavoreixi la inversió. En aquest sentit, la creació d’un parc rellevant d’habitatge amb lloguers assequibles hauria de ser una prioritat. 

En definitiva, la COVID-19 no solament ha generat una profunda crisi econòmica. Quan superem aquesta batzegada, que ho farem, els canvis econòmics i socials resultants poden ser de gran importància i tindran un fort impacte sobre el mercat immobiliari a llarg termini. No hi ha volta enrere.

Al començament d’enguany, les previsions apuntaven a una continuïtat de la senda expansiva del sector immobiliari espanyol, tot i que a uns ritmes més moderats que en els anys anteriors. No obstant això, aquests escenaris aviat van quedar superats per l’extensió global del coronavirus. Malgrat que encara és molt difícil calcular amb exactitud les conseqüències econòmiques que acabarà tenint aquesta crisi (la incertesa continua sent molt elevada), molt probablement seran d’una intensitat inaudita, tant per a l’economia mundial com per a l’espanyola i, en particular, per al sector immobiliari. 

L’activitat mundial caurà amb força el 2020 (al voltant del 4%), una reculada molt superior a l’experimentada durant la Gran Recessió del 2009, a causa dels efectes que tenen sobre l’economia les mesures de distanciament social implementades per la majoria de països per contrarestar l’avanç del virus. Per afrontar aquest fort impacte econòmic, s’ha desplegat ràpidament una bateria de mesures fiscals i monetàries d’una amplitud i d’una profunditat extraordinàries, amb l’objectiu de protegir els balanços de les llars i de les empreses. Els principals bancs centrals estan actuant amb rapidesa i amb contundència, garantint l’abundància de liquiditat i l’accés favorable al crèdit i ancorant un entorn de tipus d’interès baixos. Aquestes mesures afavoriran que es consolidi el procés de recuperació de les economies a partir del segon semestre del 2020, un procés que hauria de culminar en un intens creixement el 2021, que es podria arribar a situar per damunt del 6% a nivell global.

L’economia espanyola es troba entre les economies desenvolupades que més patiran la caiguda de l’activitat en el primer semestre del 2020, pel fort impacte de la pandèmia i per la major importància del turisme, un sector greument afectat per la crisi a conseqüència de les restriccions a la mobilitat internacional de les persones. Així, després d’un enfonsament del 5,2% intertrimestral (el –4,1% interanual) en el primer trimestre de l’any (la reculada intertrimestral més severa des de l’inici de la sèrie històrica de l’INE el 1995), la informació disponible fa pensar que, en el 2T, l’activitat hauria patit un descens clarament superior, ja que les restriccions associades a l’estat d’alarma han afectat més setmanes. No obstant això, a partir del maig, les fases inicials del desconfinament van comportar una reactivació progressiva de l’activitat, tal com ho mostren indicadors com el consum d’electricitat o la despesa amb targetes. 

No obstant això, la incertesa que envolta l’escenari de previsions és excepcionalment elevada, sobretot per les incògnites que envolten l’evolució futura de la pandèmia. Per aquest motiu, hem optat per presentar un rang central de previsions. Una de les hipòtesis claus és que les mesures de distanciament social s’hauran de mantenir fins ben entrat l’any vinent, fins que es descobreixi una vacuna o un tractament efectiu contra la COVID-19. Durant aquest temps, és probable que es produeixin nous brots de contagi, però s’assumeix que seran locals i puntuals i que el seu control no requerirà tornar a un confinament generalitzat. Tot plegat llastarà la capacitat de recuperació de l’economia, que, malgrat que esperem que experimenti un rebot notable el 2021, difícilment podrà recuperar els nivells d’activitat previs a la crisi abans del 2023.¹

Un cop decretat l’estat d’alarma el 14 de març, la mobilitat de la població va quedar reduïda a la mínima expressió. Es van tancar les fronteres, i la població es va haver de confinar a les llars amb la finalitat de controlar la propagació del coronavirus. En conseqüència, un sector tan dependent de la mobilitat com el turístic va entrar en un estadi d’inactivitat gairebé total. Només després de l’inici de la desescalada de les mesures de confinament, les perspectives del sector han començat a millorar. Els indicadors de despesa de targetes en TPV de CaixaBank fan pensar que la despesa turística ha deixat enrere la fase d’hibernació i mostra una recuperació incipient. Per aquest motiu, si la situació sanitària es manté sota control, de cara a la segona meitat de l’any 2020, s’espera una millora considerable de l’activitat, la qual, però, no impedirà que la caiguda de la demanda per al conjunt de l’any sigui de gran intensitat. Segons les previsions de CaixaBank Research, el 2020, la despesa turística dels estrangers caurà al voltant del 50% i la dels turistes domèstics es veurà reduïda gairebé el 30%.

El teixit empresarial turístic afronta una situació de gran complexitat. Durant els mesos més durs del confinament, cap allotjament turístic va poder obrir les portes, de manera que la temporada primaveral es va perdre per complet. Aquesta circumstància ha empès el sector a recórrer de forma massiva a les línies de crèdit amb l’aval de l’ICO i als ERTO, per assegurar, així, la supervivència de les empreses en un entorn sense ingressos que s’ha prolongat durant més de dos mesos. En aquesta situació, el sector ha estat el que més ocupació ha destruït en la primera meitat de l’any. Fins al juny, gairebé el 44% de la caiguda de l’afiliació a la Seguretat Social va ser deguda a la pèrdua d’ocupació en empreses turístiques. Malgrat això, els indicadors d’activitat apunten a una reobertura gradual del negoci turístic: segons les dades de facturació en TPV de CaixaBank, mentre que, al maig, el 75% dels hotels i de les agències turístiques estaven tancats, durant la segona setmana de juliol, la xifra va baixar al 31%. Si, en els propers mesos, la millora de les perspectives de demanda se sosté, la reactivació del sector continuarà avançant i, de retruc, la recuperació d’una part de l’ocupació perduda.

En aquest context, segons les nostres estimacions, el PIB turístic podria caure gairebé el 45% en el conjunt del 2020, la qual cosa representaria una pèrdua propera al 5% del PIB total. Aquest impacte serà especialment intens a les comunitats autònomes mediterrànies i a les illes, on existeix una forta dependència de l’arribada de turistes estrangers i on els sectors turístics tenen més pes en l’activitat econòmica.

Malgrat que les perspectives per al 2020 són aclaparadorament negatives, a mitjà termini podem ser més positius. El sector turístic va arribar al febrer del 2020 després d’encadenar gairebé una dècada de resultats extraordinaris, durant la qual es van afrontar les inversions necessàries per apuntalar-ne la competitivitat. Els temps del turisme post-coronavirus requeriran una oferta turística adaptada al nou context i amb capacitat de posar a disposició de la demanda serveis personalitzats i de qualitat, pels quals els empresaris del sector han apostat en els últims anys. Per tot plegat, i malgrat que la COVID-19 dibuixa un futur més incert que mai, el sector turístic es presenta capaç de recuperar-se de manera vigorosa a mitjà termini, la qual cosa el recol·locaria com un motor de creixement clau per a l’economia espanyola.

La mobilitat ha estat una part fonamental de l’èxit del sector turístic espanyol en les últimes dècades. La gran expansió de les connexions aèries internacionals i el boom de connectivitat que va comportar la posada en marxa de l’espai Schengen van propiciar que Espanya passés de rebre 32 milions de turistes internacionals el 1995 a més de 83 milions el 2019 i que es col·loqués com a segon país en arribades de turistes internacionals, només per darrere de França. Des del començament del 2020, la propagació de la COVID-19 a escala global ha posat contra les cordes la mobilitat internacional i domèstica de la població mundial. Les mesures de confinament implantades per un elevat nombre de països per controlar la crisi sanitària han comportat que, al final de juny, 183 països tinguessin les fronteres tancades o amb restriccions d’entrada. Això ha representat una caiguda dramàtica dels fluxos de turistes internacionals, i Espanya no ha estat l’excepció.

L’estat d’alarma declarat el 14 de març va comportar el tancament de les fronteres espanyoles. Entre aquesta data i el 15 de juny, primer dia en què es va permetre l’entrada d’un grup de turistes alemanys a l’illa de Mallorca, cap turista estranger va poder viatjar a Espanya. Segons les dades de l’INE, entre el gener i el maig del 2020, es van registrar 10,5 milions d’arribades internacionals, el 63,9% menys que durant el mateix període del 2019. La magnitud de la caiguda és similar si observem la despesa turística que van efectuar els turistes internacionals fins al maig (el –61,7%) o les pernoctacions en allotjaments turístics (el –61,5%), la qual cosa confirma, inequívocament, que la caiguda durant els mesos d’abril i de maig de l’activitat del turisme estranger, que representa el 70% de la demanda turística, ha estat extraordinàriament profunda.

D’altra banda, l’estat d’alarma també va comportar el confinament de la població local, la qual cosa va provocar que, fins al maig, les caigudes en els fluxos turístics domèstics fossin similars a les dels fluxos internacionals. Així, les pernoctacions en allotjaments turístics efectuades per viatgers espanyols es van enfonsar el 62,8% interanual entre el gener i el maig. No obstant això, la recuperació de la mobilitat domèstica ha estat un dels eixos centrals de la desescalada que ha viscut Espanya, la qual cosa ha comportat que, al final de maig, ja es registrés una tímida recuperació de l’activitat hotelera.

Segons les dades de l’enquesta d’ocupació hotelera, al maig, 82.600 viatgers espanyols es van allotjar en un hotel, on van fer una estada mitjana de 2,5 nits. Es tracta d’un volum molt petit (el 98% inferior al del maig del 2019), però il·lustra que la desescalada ja va començar a influir de forma positiva sobre els fluxos de turistes domèstics.

En la conjuntura actual, tan canviant de setmana en setmana, centrar-se en la descripció de les dades oficials, disponibles, majoritàriament, fins al maig del 2020, ofereix una imatge una mica obsoleta de la situació actual del sector. Per aquest motiu, en els últims mesos, un dels principals esforços duts a terme pels analistes econòmics ha estat l’explotació d’indicadors de major freqüència que ens ajudin a fer un seguiment en temps real de la situació. En aquest sentit, un bon nombre d’empreses tecnològiques i d’institucions públiques han fet un esforç per posar a disposició del públic estadístiques diàries de mobilitat que ens ajuden a comprendre la magnitud de l’impacte i, sobretot, la velocitat de normalització de l’activitat.¹

Entre aquests indicadors, l’elaborat per Google a partir de les lectures de la seva aplicació Google Maps en dispositius mòbils és de gran utilitat. Tal com s’observa al gràfic següent, la mobilitat fora de les llars durant la fase més intensa de l’estat d’alarma va assolir caigudes del 80%.² D’altra banda, a partir del 2 de maig, primer dia de la desescalada per fases, s’observa un canvi clar de tendència. En només un mes, el nivell de mobilitat de la població va limitar la caiguda en relació amb els nivells pre-COVID del 68% al 29%. Aquesta recuperació de la mobilitat al final de maig, tal com s’ha comentat més amunt, va facilitar que es registressin les primeres pernoctacions hoteleres de l’estat d’alarma. Les dades del juny mostren que la recuperació de la mobilitat domèstica va continuar avançant (al final del mes, es va situar al voltant del –12%), i és probable que continuïn millorant en els propers mesos si aconseguim evitar l’expansió del virus sense haver de tornar a aplicar mesures de confinament estrictes i generalitzades. 

Mobilitat no residencial a Espanya

Variació en relació amb el nivell base * (%)

El seguiment de la mobilitat és d’enorme utilitat, ja que actua com a indicador avançat de la mobilització dels fluxos turístics. No obstant això, no ens revela amb exactitud la situació actual ni l’evolució del consum, sigui turístic o no. Per aquest motiu, CaixaBank també ha fet un gran esforç per elaborar indicadors a temps real mitjançant la metodologia big data, a partir de les dades de pagaments amb targeta als seus terminals de punts de venda (TPV), aprofitant la informació sobre el país d’emissió de la targeta que realitza el pagament i sobre el tipus de comerç en què s’efectua.³

El que revelen aquests indicadors és que el consum de béns no essencials es va reduir a la mínima expressió durant l’estat d’alarma i que, amb l’aixecament de les restriccions a la mobilitat, es va recuperar amb força. Tal com es pot observar al gràfic següent, l’evolució del consum minorista (tèxtil, electrodomèstics, etc.) amb targetes espanyoles ha respost molt ràpidament a la millora de la mobilitat local i, des de mitjan juny, s’ha situat en nivells similars o superiors als del mateix període del 2019. En el cas del consum en oci i restauració, que depèn, en gran part, de la població local però que també forma part del consum habitual dels turistes, s’observa una tendència clara de recuperació. Durant l’última setmana de juny, el consum presencial de targetes en oci i restauració va caure amb prou feines l’1% inter­anual, en relació amb la caiguda propera al 95% observada durant l’estat d’alarma.

Pel que fa a la despesa turística, a la recuperació li queda encara molt recorregut. El consum turístic domèstic va millorar de manera molt tímida després de l’entrada en la fase 2 d’una part del territori nacional al final de maig, quan es van reobrir les zones comunes en hotels, i ja d’una manera més significativa després de la finalització de l’estat d’alarma a les acaballes de juny, quan es va permetre tornar a viatjar entre comunitats autònomes. No obstant això, tal com s’observa al gràfic posterior, la despesa turística domèstica encara va registrar una caiguda del 47% interanual entre el 6 i el 12 de juliol.

Pel que fa al consum turístic dels estrangers, va millorar intensament després de les primeres setmanes de fronteres obertes per als ciutadans de l’espai Schengen, amb una caiguda del 74% interanual entre el 6 i el 12 de juliol, al voltant de 22 punts percentuals (p. p.) menys que abans de l’obertura de fronteres. En conclusió, la despesa turística se situa encara en nivells extraordinàriament baixos, però la millora de les perspectives de mobilitat dels turistes després de la reobertura de les fronteres autonòmiques i internacionals amb els països Schengen (el 80% de la demanda d’Espanya) ens convida a pensar que la recuperació de la despesa turística pot guanyar tracció si la connectivitat entre orígens i destinacions es reactiva i si la pandèmia es manté sota control.

Pagaments presencials en TPV de CaixaBank

Variació interanual (%)

Segons els indicadors de reserves i de cerques a internet, que són un indicador avançat de la demanda, l’interès per fer turisme a Espanya millora de forma considerable. Així, les dades de Google Trends mostren que les cerques del terme «hotel» realitzades des d’Espanya, que il·lustrarien l’interès per fer una reserva hotelera per part dels turistes domèstics, han passat del –84% interanual de l’abril al –46% durant l’última setmana de juny. D’altra banda, les cerques de turistes estrangers sobre viatges a Espanya repunten en països clau per al sector turístic espanyol. Tal com s’observa als gràfics següents, si comparem el nivell setmanal de cerques realitzat des de cada país amb el nivell esperat d’acord amb el patró històric de cerques, veiem que, al Regne Unit i a Alemanya, l’interès de la població per viatjar a Espanya s’ha normalitzat molt durant l’última setmana de juny, mentre que, als Països Baixos, se situa lleugerament per sota del nivell esperat. Per la seva banda, s’observa que, a França i a Itàlia, l’interès es va situar, respectivament, el 27% i el 47% per sota dels nivells esperats en aquesta època de l’any, probablement pel fet que són dos mercats emissors que ofereixen alternatives turístiques domèstiques molt competitives. En el cas d’Itàlia, a més a més, el Govern ha llançat una mesura d’incentius directes (fins a 150 euros per llar) als italians que decideixin fer turisme domèstic, de manera que les perspectives d’arribades de turistes italians a Espanya són menys favorables. Finalment, en el cas dels EUA, un país amb el qual la UE manté la frontera tancada, es pot observar que l’interès per fer turisme a Espanya es continua allunyant del nivell esperat.

Cerques setmanals a Google sobre viatges a Espanya

Índex (100 = màxim històric)

Malgrat la millora de les perspectives que es desprèn de l’anàlisi de les últimes dades, cal no oblidar que l’escenari actual va associat a una gran incertesa i que dependrà del fet que s’aconsegueixi mantenir el balanç entre mobilitat i seguretat fins que es trobi una vacuna o un tractament efectiu contra la COVID-19. Així, les previsions que presentem tot seguit depenen, en gran part, de l’evolució de la pandèmia a Espanya i als països emissors de turistes. El nostre escenari central de previsions suposa que l’expansió de la COVID-19 a Espanya es mantindrà controlada, tot i que incorpora la possibilitat de rebrots que podrien obligar a adoptar mesures de confinament localitzades. Addicionalment, treballem amb el supòsit que el descobriment d’una vacuna o d’un tractament efectiu tindria lloc a mitjan 2021.⁴

Amb aquests supòsits, preveiem que la despesa turística domèstica es recuperarà de forma considerable durant la segona meitat de l’any. En concret, preveiem que assolirà cotes molt similars, tot i que lleugerament inferiors, a les registrades en el mateix període del 2019, a causa del balanç dels factors limitants i de suport. En primer lloc, la situació sanitària continuarà restringint la recuperació de la demanda, per i) una percepció de menys seguretat, ii) la incertesa sobre l’evolució de la pandèmia, i iii) les mesures de distanciament social, que es mantindran al llarg de tot l’any. A més a més, estimem que les conseqüències de la crisi actual sobre la capacitat adquisitiva de les llars faran que, enguany, molts espanyols gastin menys en turisme per motius purament econòmics. D’altra banda, els factors que donaran suport a la recuperació seran i) la bona connectivitat que ofereix la xarxa de carreteres per al transport privat dins la península, ii) la recuperació dels vols domèstics, més fàcils de coordinar a través de l’acció d’Aena, i iii) la substitució de les sortides turístiques a l’exterior per viatges domèstics. Aquest últim punt es presenta com un dels més determinants per a la recuperació del turisme domèstic. Entre el juliol i el desembre del 2019, els turistes residents a Espanya van gastar 9.500 milions d’euros a l’estranger, en relació amb els 18.800 que van destinar al turisme domèstic. Segons les nostres previsions, l’efecte substitució pot aportar uns 2.500 milions d’euros al turisme domèstic.

Per tant, si es produeix aquesta recuperació que esperem, la despesa turística domèstica per al conjunt del 2020 podria recular al voltant del 30%, uns 8.400 milions d’euros menys que el 2019, principalment arran de la paralització de l’activitat entre els mesos de març i de juny.

D’altra banda, tal com s’observa al gràfic següent, les nostres previsions de despesa turística per part dels estrangers mostren una evolució una mica menys positiva fins al final d’enguany, per i) la pèrdua de turisme extracomunitari, ii) una recuperació gradual de la connectivitat a la UE (molt dependent de les connexions aèries i de la situació de la pandèmia a l’origen), i iii) la menor propensió a viatjar fora del país de residència a causa de la incertesa sobre l’evolució de la pandèmia. Amb tot plegat, segons les nostres estimacions, la despesa turística estrangera caurà al voltant del 25% interanual entre el juliol i el desembre del 2020, la qual cosa comportaria un descens superior al 50% per al conjunt de l’any 2020 (47.000 milions d’euros menys que el 2019). 

Despesa turística domèstica (esquerra) i estrangera (dreta)

Milions d’euros

Així i tot, el turisme domèstic no serà capaç de mitigar l’efecte de la caiguda de la demanda estrangera, que va representar el 70% de la despesa turística el 2019 i que, el 2020, representarà al voltant del 60%. Així, la despesa turística total que efectuaran els turistes residents i estrangers a Espanya es podria situar al voltant dels 68.000 milions d’euros el 2020, una caiguda propera al 45% en relació amb l’any anterior.

La complexitat de l’entorn en què opera actualment el sector turístic també obliga a tenir en compte l’evolució de la pandèmia als països d’origen dels nostres turistes estrangers, la qual cosa afegeix, si fos possible, més incertesa a la situació. Tal com es pot observar a la taula següent, on s’analitzen 10 dels principals països emissors de turistes cap a Espanya, la situació sanitària i de connectivitat sembla relativament favorable. La nostra dependència dels països europeus, on l’expansió de la pandèmia sembla més controlada, comporta que una gran part de la demanda turística internacional d’Espa­nya pugui mantenir unes bones perspectives sanitàries.

Només els mercats del continent americà, que representen menys del 10% de la demanda turística estrangera a Espanya, tenen unes perspectives clarament negatives. En qualsevol cas, malgrat que la situació dels mercats emissors és bona, es tracta d’una situació incerta.

Situació dels principals mercats emissors del sector turístic espanyol al final de juny

Fer previsions per a enguany és molt complex per l’elevada incertesa que envolta l’evolució de la pandèmia. En canvi, si centrem l’atenció a mitjà termini i assumim que, en aquest horitzó de previsió, ja s’ha descobert una vacuna o un tractament eficaç per a la COVID-19, la recuperació de la confiança dels turistes internacionals, el major atractiu de les destinacions consolidades i segures durant les primeres etapes de la recuperació i el rebot de l’economia mundial projecten unes perspectives del sector turístic considerablement millors que per a l’any 2020.

Tal com s’observa al gràfic següent, les nostres previsions apunten a una recuperació relativament ràpida de la demanda a mitjà termini. El 2021, la despesa dels turistes internacionals assoliria un nivell superior al del 2016, tot i que encara se situaria lluny del nivell precrisi. No obstant això, el sector ve d’uns anys extraordinaris (el 2019, va batre tots els rècords de volum i de despesa turística), i recuperar els nivells d’ingressos del 2016 ja seria molt positiu.

Despesa dels turistes internacionals a Espanya

Milers de milions d’euros

En conclusió:

• El 2020, la demanda turística caurà de forma dramàtica, sobretot a causa de la pèrdua de mobilitat dels turistes entre el març i el juny.
• Durant la segona meitat de l’any, la despesa turística s’anirà recuperant de forma gradual, amb el suport del turisme domèstic i de l’arribada de turistes internacionals de països emissors tradicionals, com Alemanya i el Regne Unit.
• La dependència dels fluxos de turistes de la situació sanitària a Espanya i als països emissors serà un focus d’incertesa. Malgrat tot, a mitjà termini, les perspectives per al sector continuen sent positives, gràcies a una situació precrisi molt sòlida.

El col·lapse de la demanda turística entre els mesos de març i de juny va anar acompanyat de la desactivació d’una gran part d’empreses turístiques, que es van veure obligades a aturar l’activitat per les restriccions de mobilitat i per la impossibilitat d’oferir els seus serveis. Així, segons les dades de l’enquesta d’ocupació hotelera, entre el març i el maig del 2020, van romandre oberts una mitjana mensual de 4.100 establiments hotelers, xifra que representa el 73% menys que en el mateix període del 2019. Es tracta d’una caiguda molt important, però una mica inferior a la patida per la demanda (més del 90%). Això és degut al fet que la reactivació del sector durant el mes de maig ha estat una mica més intensa del que es podria inferir de les dades de demanda. Així, durant el mes de maig, el 12% dels establiments que estaven actius al febrer van reobrir les portes (principalment, establiments petits i amb necessitats de personal baixes) i es van avançar lleugerament a la demanda i a l’expectativa d’afrontar un repunt de reserves.

La conjuntura actual és tan complexa que les enquestes que realitza l’INE i que, tradicionalment, nodreixen l’anàlisi de l’oferta turística d’aquest informe ens donen molta menys informació que en el passat, ja que el nombre d’enquestes dutes a terme en establiments oberts és insuficient.¹ Gràcies a l’explotació del big data de CaixaBank, hem pogut eludir aquest problema mitjançant l’elaboració d’un indicador que permet fer un seguiment en temps real dels nivells d’inactivitat de l’oferta turística. Amb aquesta finalitat, utilitzem la proporció de comerços amb TPV de CaixaBank que han passat a no registrar facturació. Tal com s’observa al gràfic següent, segons aquest indicador, el sector va viure un tancament gairebé total durant el període comprès entre la declaració de l’estat d'alarma i el 24 de maig, data que va marcar l’inici de la fase 2 en una part del país. De llavors ençà, la reactivació de l’oferta ha guanyat tracció. Al final de juny, i per primera vegada des del mes de març, la proporció de comerços turístics inactius es va situar per sota del 50%, coincidint amb la finalització de l’estat d'alarma i amb l’obertura de les fronteres amb els països de la UE.

Proporció d’hotels i d’agències de viatges sense facturació en TPV de CaixaBank

% sobre el total

La reactivació de l’oferta turística respon de manera anticipada a la demanda i reacciona positivament a les perspectives de recuperació i al relaxament de les mesures de distanciament social. De la limitació de l’aforament al 30% i del tancament de les zones comunes als establiments hotelers establerts en la fase 1 de la desescalada, s’ha passat, en molts casos, a un límit d’aforament superior al 70% en l’actualitat, la qual cosa permet superar àmpliament el llindar de demanda necessari per compensar els costos.² Així i tot, segons les dades internes de CaixaBank, durant la segona setmana de juliol, el 31% dels establiments turístics estaven inactius i la facturació dels establiments hotelers presentava encara caigudes al voltant del 65% interanual, la qual cosa porta a inferir que, probablement, la major part dels operadors no han assolit el llindar de rendibilitat.

Fins que no s’assoleixi aquest llindar de rendibilitat, és important mantenir l’adopció de mesures de política econòmica que continuïn fent costat al sector. Les principals mesures de suport s’han basat a facilitar els ajustos temporals de les plantilles mitjançant la flexibilització dels ERTO i a proporcionar liquiditat a les empreses (100.000 milions d’euros en avals ICO per a empreses, amb un tram de 2.500 milions d’euros només accessible per a empreses turístiques), a més d’una moratòria fins a 12 mesos per a operacions de finançament hipotecari d’immobles lligats a l’activitat turística subscrites amb entitats de crèdit. Totes aquestes mesures, enfocades a mitigar l’impacte de la crisi del coronavirus, han estat fonamentals perquè el teixit empresarial turístic suportés aquests mesos d’aturada de la demanda.

El sector turístic haurà d’impulsar la seva transformació per adaptar-se als nous paràmetres de seguretat sanitària a curt termini i als nous corrents de fons de la demanda a mitjà i a llarg termini.³ Així, el pla de reactivació del turisme proposat pel Govern a mitjan juny contempla mesures en aquesta mateixa direcció, com els crèdits tous per finançar solucions sostenibles per a empreses turístiques o inversions en transformació digital. En aquest sentit, ampliar el paper de les polítiques públiques podria ser un element dinamitzador fonamental perquè el sector tingui la capacitat de dur a terme aquestes inversions i aconsegueixi mantenir els nivells de competitivitat.

D’altra banda, la disminució de la competència internacional pel turisme en un entorn de menor demanda com l’actual pot ser clau també per accelerar la reactivació del sector aquest estiu. Cal recordar que, el 2019, va millorar la percepció per part dels turistes britànics i alemanys d’altres mercats mediterranis, com Turquia, Egipte, Tunísia i el Marroc, la qual cosa va limitar el creixement de la demanda estrangera a Espanya.⁴ No obstant això, la pandèmia ha provocat que aquests mercats estiguin patint restriccions importants per rebre turistes europeus, no solament perquè no formen part de la UE, sinó perquè les restriccions que han imposat els seus governs són més severes que en el cas d’Espanya i d’altres socis comunitaris del Mediterrani. Així ho recull el gràfic següent, basat en el COVID-19 Government Response Tracker que elabora la Universitat d’Oxford.

Intensitat de les restriccions frontereres

La reactivació guanya més protagonisme per l’impacte que pot tenir sobre l’ocupació. El mercat laboral espanyol ha patit un xoc contundent. En el mes juny, el nombre d’afiliats a la Seguretat Social es va situar en 18,6 milions de persones, 974.000 llocs de treball menys que al juny del 2019 (el –5% interanual), dels quals al voltant del 70% eren treballadors temporals. Addicionalment, 1,8 milions d’empleats estaven afectats per ERTO, és a dir, continuaven afiliats a la Seguretat Social i no comptabilitzaven com a aturats, però no treballaven o no ho feien a temps complet.

L’ocupació al sector turístic ha estat la més afectada per les condicions actuals. Al final de maig, l’ocupació associada a les activitats turístiques es va situar en 2,5 milions de persones, prop de 387.000 llocs de treball menys que en el mateix mes del 2019 (el –13,5% interanual). Això implica que el 44% de la destrucció de l’ocupació a Espanya va ser causada pel sector turístic. A més a més, al voltant del 31% dels afiliats del sector turístic van entrar en ERTO i el 5,5% es va acollir a la prestació per cessament d’activitat, molt per damunt de la mitjana d’Espanya al maig, amb el 9,8% en ERTO i el 2,0% en prestació per cessament d’activitat.

Partint d’un nivell d’ocupació tan baix, i atès el pes tradicional de l’ocupació turística en el conjunt de l’economia (el 12,8% de l’afiliació el 2019), la «reobertura» del sector podria tenir un efecte substancial sobre l’ocupació i sobre la moderació de la xifra de l’ocupació afectada pels ERTO. Malgrat que la feina al sector turístic pateix una gran estacionalitat al llarg de l’any, el nivell d’ocupació que genera el turisme en moments de demanda moderada és molt rellevant. És a dir, el gros de l’ocupació es genera quan l’establiment hoteler decideix obrir, tot i que el nivell d’ocupació de les places disponibles a l’hotel sigui baix. Lògicament, a mesura que augmenta el grau d’ocupació, també augmenta la contractació d’empleats, però d’una forma molt més gradual. En concret, segons les nostres estimacions, la plantilla base d’un hotel (la que no depèn del grau d’ocupació) se situa al voltant del 65% del personal que contractaria l’hotel en cas d’estar ple. Per exemple, un hotel mitjà espanyol, que, segons les dades de l’INE, consta de 49 habitacions, amb un grau d’ocupació del 100%, contractaria 17 empleats, mentre que, amb un grau d’ocupació mínim del 35%, en contractaria 13. Tot i que la diferència d’ocupació entre la temporada alta i la temporada baixa és substancial, destaca que la contractació del gros de la plantilla dels establiments hotelers no depèn tant de l’estacionalitat de la demanda.

En aquest sentit, malgrat que l’ocupació mitjana a Espanya se situarà en nivells continguts fins al final d’enguany, una petita millora en les perspectives d’arribades de turistes podria representar un factor diferencial per a la reactivació del sector i per al conjunt del mercat laboral.

Simulació de personal hoteler contractat en funció del nivell d’ocupació

En conclusió:

• L’oferta turística es reactiva de forma gradual. La proporció de comerços turístics inactius va passar del 95% registrat a mitjan abril a situar-se en el 31% durant la segona setmana de juliol.
• Les mesures de liquiditat i d’ajustos temporals de plantilles han estat i seran fonamentals perquè el teixit empresarial turístic pugui superar el període de menor activitat turística.
• La «reobertura» dels comerços turístics podria representar una forta generació d’ocupació i moderaria de manera considerable la xifra d’afectats per ERTO.

S’ha parlat molt, durant la crisi actual, de l’elevat pes del sector turístic en l’economia espanyola, i amb raó, perquè es tracta d’un dels sectors econòmics que patirà més les conseqüències de la crisi causada per la COVID-19. Segons les dades del compte satèl·lit de turisme que publica l’INE, el sector turístic genera el 12,3% del PIB d’Espanya i el 12,7% de l’ocupació. Aquesta gran rellevància del sector en l’economia espanyola no és una casualitat, sinó que és fruit de la seva gran competitivitat i de la seva resiliència. No obstant això, el 2020, el sector turístic ha passat a ocupar l’epicentre de la crisi en què ha entrat l’economia espanyola, que, segons les previsions de CaixaBank Research, registrarà una caiguda del PIB entre el 13% i el 15%.

Evolució del PIB turístic a Espanya

Índex (100 = 2019)

A causa de la forta caiguda de la despesa turística prevista per al 2020, que xifrem al voltant del 50% per al turisme estranger i del 30% per al turisme domèstic, el sector deixarà de generar una gran quantitat d’activitat econòmica. En concret, segons les nostres previsions, el PIB turístic recularà al voltant del 44% el 2020, caiguda que tindrà un impacte sever sobre l’economia espanyola. Aquest enfonsament de l’activitat turística podria comportar una pèrdua de 3 p. p. de creixement del PIB de manera directa. A més a més, a causa del fort efecte arrossegament del sector sobre la resta de l’economia, es podrien arribar a perdre entre 1,6 p. p. i 2,3 p. p. addicionals de manera indirecta.¹ Així, el sector turístic contribuiria negativament al creixement de l’economia espanyola entre 4,6 p. p. i 5,3 p. p. del PIB.

A mitjà termini, preveiem que l’activitat turística recuperarà el nivell precrisi a partir del 2024. No obstant això, ja el 2021 es recuperaria el nivell d’activitat del 2017, un any que pot servir de referència, ja que els seus resultats van ser positius.

En clau regional, l’impacte econòmic que tindrà la caiguda de l’activitat turística el 2020 serà molt heterogeni i dependrà, principalment, del pes del turisme estranger i de la importància del sector turístic en l’economia de cada regió.

Al gràfic següent es mostren les previsions de la variació de la despesa turística per comunitats autònomes per al 2020. D’acord amb aquestes estimacions, les Illes Balears són la regió que patirà més la caiguda de la despesa turística (el 59%), per la seva gran dependència del turisme estranger (el 95% de la despesa) i també perquè els mesos de primavera i d’estiu (els que més estant patint el xoc de la COVID-19) concentren una gran part de la seva demanda turística (el 86% de la demanda anual el 2019). A l’altre extrem, Castella-la Manxa i Aragó són les comunitats que registraran una caiguda menys intensa de la despesa turística, per la seva reduïda dependència del turisme estranger (el 14% i el 24%, respectivament). Òbviament, aquests resultats estan molt condicionats per l’evolució de la pandèmia a les diferents regions.

El pes del sector en l’economia regional, un factor molt heterogeni entre comunitats autònomes, és molt rellevant per entendre l’impacte econòmic de la caiguda del turisme. Atès que no disposem d’estimacions de la contribució del sector turístic al PIB per comunitats, utilitzem la ràtio de despesa turística sobre el PIB per obtenir una mesura aproximada de la rellevància del sector turístic. Utilitzant aquesta mètrica, obtenim que les comunitats de Navarra i de La Rioja són les que registren un pes menys rellevant del sector turístic (al voltant del 4% del PIB), mentre que les comunitats insulars de les Balears i de les Canàries registren una ràtio de consum turístic sobre el PIB de més del 40%.

Mapa de l’impacte de la caiguda de la despesa turística el 2020

Caiguda de la despesa turística en % de PIB

En combinar el pes de la despesa turística i el nostre escenari central de previsions per al 2020, obtenim una mesura de l’impacte econòmic a les comunitats autònomes, que recollim al mapa anterior. Així, veiem que la pèrdua d’activitat  turística serà molt rellevant a les Illes Balears i a les Illes Canàries, amb caigudes de la despesa turística que representen el 28% i el 18% dels PIB regionals, respectivament. Les comunitats mediterrànies de Catalunya, de la Comunitat Valenciana i d’Andalusia registraran un impacte més contingut, tot i que superior al de la mitjana d’Espanya, amb una caiguda de la despesa turística superior al 5% del PIB en els tres casos. Per la seva banda, la Comunitat de Madrid, la Regió de Múrcia, Cantàbria i Galícia registrarien un impacte mitjà entre el 2% i el 4% del PIB, mentre que la resta de les comunitats autònomes es veurien menys afectades.

En conclusió:

• El sector turístic patirà molt durament les conseqüències de la crisi sanitària causada per la COVID-19, la qual cosa provocarà que el PIB turístic caigui al voltant del 44% l’any 2020.
• A causa del seu paper destacat en l’economia espanyola, l’impacte de la crisi sobre el sector turístic llastarà l’evolució de l’economia nacional, a la qual restarà 5 p. p. de creixement el 2020.
• A escala regional, l’impacte serà heterogeni i es concentrarà, en especial, a les Illes Balears, a les Illes Canàries i a la costa mediterrània.
• De cara al 2021, les perspectives, tot i que incertes, apunten a un fort rebot de l’activitat, que podria arribar a situar el PIB turístic en nivells similars als del 2017.

La irrupció del coronavirus SARS-CoV-2 ha estat un fenomen global. Fins al mes de juny, es van registrar més de 10 milions de contagis i 500.000 morts a causa de la COVID-19 a tot el món. Cap dels 177 països per als quals el Centre de Recerca del Coronavirus de la Universitat Johns Hopkins publica estadístiques està lliure del virus i més del 25% dels països presenten una incidència superior als 1.000 casos per cada milió d’habitants.¹ La situació ha comportat que s’hagin pres mesures sense precedents per limitar la mobilitat internacional i domèstica dels ciutadans a tot el món, la qual cosa va provocar que el flux de turistes internacionals es paralitzés entre el març i el juny.

Les implicacions de l’aturada del turisme per a l’economia global són de gran magnitud. L’Organització Mundial del Turisme (OMT) considera tres escenaris per a l’any 2020, en funció de l’inici de la retirada de les restriccions per viatjar pel món. L’escenari menys advers, i més probable, planteja una caiguda del 58% del turisme mundial si les fronteres s’obren de manera gradual a partir del mes de juliol, quelcom que ja està succeint. D’altra banda, un escenari més extrem, en què les restriccions frontereres no se suavitzessin fins al mes de desembre, plantejaria una caiguda fins al 78%.² En conseqüència, fins i tot en l’escenari menys pessimista, el nombre de turistes al món recularia a xifres inèdites des del començament del segle, situació que representa un cop dur per a un sector que genera més del 10% del PIB mundial i gairebé el 12% de l’ocupació.

Un primer pas per comprendre quina serà la situació del turisme mundial a curt termini és analitzar els indicadors de mobilitat de la població, condició sine qua non perquè el turista es pugui desplaçar a la seva destinació. En un context en què la proximitat a la destinació turística serà fonamental, tot seguit analitzem la situació de la mobilitat a les principals regions del món: Europa, Àsia i les Amèriques.

A Europa, les mesures de confinament es van iniciar a Itàlia el dia 7 de març, quan el Govern va implantar restriccions a la mobilitat de la població a la regió de Llombardia primer i a tota Itàlia poc després. A les poques setmanes, la gran majoria de països europeus ja havien implantat mesures similars, i la mobilitat de persones al continent es va reduir al mínim essencial per garantir el proveïment de béns i de serveis essencials per a la població. Si ens aturem a observar els indicadors de mobilitat que elabora Google a partir dels registres de l’aplicació Google Maps, comprovem que les mesures de confinament van ser extraordinàriament efectives a Europa (vegeu el gràfic). En només 20 dies, la mobilitat en establiments comercials a tota l’Europa Occidental va caure al voltant del 80% (entre el 62% d’Alemanya i el 91% d’Espanya). I, malgrat que es va anar recuperant de forma gradual al llarg de la desescalada (iniciada al maig a  molts països de la UE), al final de juny encara no havia recuperat els nivells pre-COVID-19: al Regne Unit, el país més endarrerit en el procés de desescalada, la mobilitat encara és el 50% inferior, mentre que, a Alemanya, a Itàlia o a França, la mobilitat als locals comercials se situa «només» el 20% per sota dels nivells pre-COVID-19.

Mobilitat de la població en locals comercials

Variació en relació amb el nivell base * (%)

Un cop encarrilada la recuperació de la mobilitat domèstica, des del final de juny, la desescalada europea ha passat a tenir com a objectiu la recuperació dels fluxos turístics internacionals. Amb aquest objectiu, s’ha iniciat un procés de reobertura de fronteres i s’han eliminant els períodes de confinament obligatoris a l’hora d’entrar al país de destinació. Es tracta d’un procés una mica més complex i delicat, ja que depèn de la situació de la COVID-19 tant a la regió de destinació com a la regió d’origen del turista. Malgrat això, sembla que les perspectives de reactivació dels fluxos turístics domèstics i internacionals al continent són relativament positives, atesos els següents factors. El primer és que una gran part dels països del sud de la UE, on es localitzen la majoria de les destinacions turístiques i on el coronavirus va colpejar amb més severitat, han aconseguit controlar l’expansió del virus després d’un període de mesures molt estrictes de confinament i els rebrots que s’han observat són, ara com ara, localitzats. En segon lloc, els països emissors del nord d’Europa, llevat de comptades excepcions, han mostrat una capacitat sòlida de detecció de nous brots i estan prenent les mesures necessàries per permetre viatjar la població de manera segura i controlada. Finalment, i no menys important, la figura de la UE i de l’espai Schengen està propiciant un nivell de coordinació entre països de la UE que no s’observa en cap altra regió del món a l’hora de reobrir les fronteres.

Tot i que és cert que les possibilitats de connectar els turistes europeus amb multitud de destinacions dins la UE semblen favorables, encara queda un llarg camí per recórrer. Si ens fixem en el gràfic següent, amb dades de connectivitat aeroportuària als principals aeroports d’Europa entre l’1 de gener i el 30 de juny, es pot observar el recorregut que encara existeix. La mobilitat aèria se situa, en l’actualitat, el 67% per sota de l’observada entre el gener i el febrer, tot i que  lleugerament per damunt del nivell registrat a l’abril, quan la mobilitat aèria era el 92% inferior als nivells pre-COVID. Atesos els reduïts nivells de mobilitat internacional a la regió, queda clar que la recuperació del turisme a Europa encara és incipient. 

Connexions aeroportuàries diàries als principals aeroports d’Europa

Nombre de vols 

Àsia: la gran potència turística avança a pas lent

El cas d’Àsia ha estat força assenyalat a l’hora d’entendre els possibles escenaris futurs del sector turístic, ja que es tracta d’una regió que, el 2019, va emetre el 38% de la despesa turística mundial i que va rebre més de 360 milions de turistes a l’any (el 25% del total). A més a més, alguns països asiàtics es troben en estadis més madurs de la pandèmia, la qual cosa ens empeny a pensar que se situen en una posició més avançada del calendari de la recuperació. Cal recordar que, el dia 8 d’abril, la ciutat de Wuhan, on es va detectar el primer brot de COVID-19, acabava de finalitzar un període de confinament de 76 dies. En aquestes mateixes dates, Europa encara es trobava en la fase més inicial i dura del confinament. No obstant això, hi ha algunes diferències que han comportat que els calendaris d’Europa i d’Àsia se solapin, la qual cosa ens impedeix poder elaborar prediccions a partir de l’experiència asiàtica.

Segons el que podem observar en els indicadors domèstics de mobilitat, la reacció al sud-est asiàtic va ser, en general, més moderada que a Europa, tot i que molt més heterogènia que al Vell Continent.³ Països com Hong Kong o Corea del Sud van adoptar mesures molt aviat, però menys severes, i van veure reduïda la mobilitat de la població en només el 30%. En el cas de Singapur, fins al rebrot del començament d’abril, amb prou feines havia limitat la mobilitat de la població. L’Índia és un cas a part, perquè va trigar més a reaccionar, però va fer-ho de forma més intensa que al sud-est asiàtic.

Arran d’aquesta reacció més ràpida però continguda, els països asiàtics van poder anticipar millor la crisi sanitària i evitar el col·lapse dels sistemes sanitaris, però també van allargar el temps que els ha permès controlar l’expansió del coronavirus, fins al punt que, al final de juny, la desescalada en països com Hong Kong i el Japó estava al mateix nivell que a Europa, amb un turisme domèstic encara arrencant i amb restriccions a les arribades internacionals.

Mobilitat de la població en locals comercials

Variació en relació amb el nivell base * (%)

Connexions aeroportuàries diàries als principals aeroports del sud-est asiàtic

Nombre de vols 

Tenint en compte tot això, la situació del sector turístic asiàtic continua sent complexa. Si ens fixem en les dades de mobilitat aèria que es mostren al gràfic anterior, veiem que el nombre de vols a la zona al final de juny mantenia caigudes properes al 60%, tot i que s’allunyaven dels mínims assolits durant la segona meitat d’abril. Malgrat això, les restriccions a l’entrada d’estrangers continuen vigents al juny a tots els països de la regió, segons les dades de l’Agència Internacional del Transport Aeri (IATA, per les sigles en anglès). Si no hi ha una coordinació clara entre països per a la reobertura controlada de les fronteres, com en el cas de la UE, els fluxos turístics a Àsia difícilment reprendran el vol.

La situació sanitària del continent americà és més preocupant. En l’últim mes, el 54% dels nous casos de COVID-19 es van detectar en països del continent americà. El nombre de casos positius al Brasil, a Xile, a Mèxic, a Colòmbia i a l’Argentina es va multiplicar per tres al juny i es va doblar als Estats Units i al Perú. En altres paraules, les Amèriques han passat a ser el focus mundial de la pandèmia. Tal com es pot observar als gràfics següents, l’únic país on s’observa una clara tendència a la baixa des del mes de maig és el Canadà.

Incidència del contagi de la COVID-19 a Amèrica

Casos positius diaris per cada 100.000 habitants

El més preocupant és que aquesta complicada situació sanitària s’ha donat en un context de mobilitat reduïda. Malgrat que les mesures aplicades pels governs nacionals no han estat tan profundes com les europees i s’han pres amb un cert retard, segons els indicadors de mobilitat domèstica, la població dels països llatinoamericans presenta una mobilitat el 50% inferior al nivell habitual. Al Canadà i als EUA, sí que s’observa una certa millora de la mobilitat, tot i que hi ha dubtes sobre la sostenibilitat d’aquesta tendència en el cas del segon, atesa la magnitud de la segona onada de contagis. A causa d’aquesta situació, el sector turístic del continent està paralitzat des de mitjan març, amb una caiguda de la mobilitat aèria fins al 63% en relació amb el nivell precrisi al final de juny.

Mobilitat de la població en locals comercials

Variació en relació amb el nivell base * (%)

Connexions aeroportuàries diàries als principals aeroports d’Amèrica

Nombre de vols  

En conseqüència, podem afirmar que les perspectives de recuperació del turisme americà són especialment negatives. Abans de res, és fonamental que la regió adopti les mesures de contenció necessàries per neutralitzar la crisi sanitària. Només a partir d’una situació sanitària sota control es podrà començar a recuperar el nivell de mobilitat suficient per iniciar la reactivació del sector turístic. No obstant això, el que hem après de l’experiència d’Europa i d’Àsia és que controlar el creixement dels contagis és un procés lent, la qual cosa ens empeny a preveure que la recuperació trigarà molt a arribar al conjunt de la regió.

Aquest context ha dut l’OMT a contemplar una caiguda dels fluxos de turistes internacionals superior al 58% en les previsions del 2020. Malgrat això, i sota les condicions adequades, quan la mobilitat internacional guanyi tracció, es preveu que la recuperació del turisme global serà relativament ràpida, tot i que l’any vinent es mantindria molt per sota dels nivells del 2019. Així, l’OMT espera que el nombre de turistes internacionals passi d’una caiguda propera al 100% durant el segon trimestre del 2020 a situar-se «només» el 30% per sota dels nivells precrisi al començament de l’any 2021, gràcies a la recuperació de les regions europees i asiàtiques. La qüestió, llavors, és centrar l’atenció a mitjà termini, en el que  els analistes han passat a anomenar «el turisme post-COVID-19».

És difícil pensar que el sector turístic pugui sortir de la situació actual sense patir, pel camí, canvis de gran importància. La principal transformació, que probablement serà el gran dinamitzador de la renovació de tot el sector, serà la manera en què els turistes voldran fer turisme. Abans de la irrupció sobtada del coronavirus, la demanda turística donava senyals de canvi, encara que graduals. El nombre de turistes que apostaven per triar destinacions amb una oferta de més qualitat, on es posessin a la seva disposició més serveis, creixia amb força, igual que ho feia l’entrada en joc del turista amb consciència ecològica, que apostava per destinacions sostenibles i innovadores.

Probablement, el coronavirus no comportarà un canvi de direcció en les tendències que veníem observant, sinó més aviat una gran acceleració. Aquests són alguns elements que podrien ser claus a l’hora d’entendre com serà el nou turisme post-COVID-19:

1. Descongestió i destinacions sostenibles: sembla més clar que mai que la sostenibilitat és una aposta de futur. Només unes setmanes a casa han posat en evidència que l’acció individual de cadascú de nosaltres té un gran impacte mediambiental, la qual cosa ha conscienciat una bona part de la societat. Amb aquest canvi d’actitud, és certament probable que les destinacions que siguin capaces d’oferir una solució sostenible i no massificada passin a ser més atractives per a una part de la demanda que cada vegada serà més important. D’altra banda, mentre no existeixi una vacuna o un tractament eficaç, els turistes preferiran destinacions en què puguin mantenir la distància social amb facilitat, enfront de les destinacions més congestionades.

2. Serveis personalitzats: el turista post-coronavirus valorarà més poder personalitzar la seva experiència, en detriment de les experiències massificades. En altres paraules, el valor afegit de l’oferta turística guanyarà pes. Davant aquest canvi, les destinacions que apostin per reduir el volum i que ofereixin experiències úniques seran les guanyadores. 

3. Digitalització: el turista que ve serà molt més digital, perquè la societat actual ja ho és. Cal no oblidar que vivim en un context en què la utilització de mitjans digitals ha repuntat amb força per la necessitat de mantenir-nos connectats des de casa, tant per motius laborals com personals. En conseqüència, s’han posat en valor els canals digitals, que molts ciutadans no dominaven i que, probablement, els demandaran a l’hora de fer turisme.

4. Seguretat i salut: la seguretat ha estat sempre un factor de gran pes a l’hora de triar destinació turística, i, després d’un xoc com l’actual, l’accessibilitat i la qualitat del sistema sanitari seran factors que caldrà tenir en compte a l’hora de valorar-ne la seguretat.

5. Proximitat i connectivitat: en aquest article, ja s’ha comentat que la connectivitat és un factor fonamental per al turisme. Es tracta d’un fet obvi, però gens trivial. És molt probable que els primers canals de connectivitat que es reactivin siguin els de rang mitjà i curt. En conseqüència, fins que no es disposi d’una vacuna, el turisme de proximitat (domèstic i de països pròxims) plantejarà moltes més possibilitats i més seguretat per al turista davant l’eventualitat de voler tornar a casa seva. D’una manera similar, les perspectives de les destinacions que puguin oferir una connexió còmoda podrien millorar de forma considerable.  

Els canvis en la manera de fer turisme hauran d’anar acompanyats d’un esforç transformador de l’oferta, que haurà d’apostar per la innovació, per la integració d’un major nombre de serveis, per l’expansió de destinacions menys explotades, per una millora de la connectivitat i, en definitiva, per quelcom que el propi sector ja ve apuntant des de fa anys: un turisme de qualitat i no de quantitat.⁴ Per tant, es tracta del moment oportú per accelerar les inversions necessàries per a l’adaptació del sector a aquest nou mercat turístic mundial. La mobilització de l’empresariat del sector serà clau, com també ho serà el suport del sector públic no solament per sortir d’aquesta crisi, sinó per garantir que el sector continuï sent un puntal de la nostra economia de manera sostenible en el futur.

En conclusió, és palpable que el context actual és d’una complexitat sense precedents per al sector turístic mundial, tant a curt com a mitjà termini. El 2020, la demanda turística global es veurà reduïda, probablement, a menys de la meitat del nivell assolit el 2019 i continuarà estant molt condicionada per la recuperació de la mobilitat de la població i per la capacitat que tinguem de mantenir un nivell de contagis contingut i controlat fins que es descobreixi una vacuna o un tractament efectiu contra el coronavirus. En aquest context, Europa es presenta com el projecte pilot per a la reactivació del turisme mundial, perquè ha aconseguit reactivar la mobilitat de la població i ha iniciat el procés de reobertura de les fronteres. A mitjà termini, els canvis derivats de la societat acceleraran la tendència cap a noves formes de turisme. En conseqüència, l’oferta s’haurà d’adaptar encara més ràpidament del que ja ho estava fent a un turisme més sostenible, més digital, més segur i de més qualitat.

• Els indicadors econòmics disponibles mostren que el sector ha estat un dels menys afectats per la crisi: el pes del sector primari sobre el total de l’economia va augmentar i la indústria agroalimentària va patir una reculada molt més suau que el conjunt de la indústria manufacturera en el 2T 2020. De manera similar, en l’àmbit laboral, el sector ha registrat una menor destrucció d’ocupació i una menor proporció de treballadors afectats per ERTO.
• La pandèmia ha generat un canvi notable en els patrons de consum alimentari de les famílies espanyoles: el consum a la llar ha guanyat pes. De fet, durant les setmanes de confinament, el consum fora de la llar es va enfonsar (és a dir, en el canal HORECA: hotels, restaurants i cafeteries). També ha augmentat l’ús del comerç electrònic en la compra d’aliments, en part per minimitzar els desplaçaments i el contacte entre persones. Les dades internes de despesa amb targetes als TPV de CaixaBank ens permeten analitzar amb detall aquests patrons. Així, malgrat el bon funcionament del sector agroalimentari en conjunt, observem que l’aturada del turisme estranger continua perjudicant els establiments de restauració orientats al client internacional i, en conseqüència, els subgrups de productes agroalimentaris destinats a aquests establiments per al seu consum final.
• D’altra banda, no és possible comprendre el bon funcionament relatiu del sector agroalimentari durant la crisi sense tenir en compte el sector exterior. Una gran part de la producció del sector es destina a l’exportació –al voltant de 50.000 milions d’euros–, fins al punt que Espanya és la quarta economia exportadora del sector a la Unió Europea i la setena a nivell mundial. Amb la crisi, les exportacions del sector agroalimentari s’han incrementat de forma generalitzada, tot i que destaca el repunt de les exportacions de cítrics a Europa i de carn de porcí a Àsia.
• El bon posicionament dels productes agroalimentaris espanyols als mercats internacionals és fruit de l’esforç d’internacionalització dels últims anys i reflecteix l’elevat nivell de competitivitat del sector en relació amb altres països productors. Però si alguna cosa ha demostrat la situació que estem travessant és que les empreses més digitalitzades estan més preparades per adaptar-se a un entorn canviant. Així, per ser encara més competitiu, el sector ha d’aprofitar els avantatges que ofereixen les noves tecnologies digitals en totes les baules de la cadena alimentària. Al mateix temps, la transformació digital també ofereix vies per abordar els principals reptes del sector. Per exemple, les tècniques d’agricultura de precisió permeten millorar la productivitat dels cultius i potencien la sostenibilitat del sector, ja que propicien un ús més eficient de l’aigua i de l’energia.
• En definitiva, la revolució tecnològica del segle XXI està transformant un sector  agroalimentari que cada vegada s’assembla menys a la imatge tradicional que en tenim. El futur ens portarà la cadena alimentària 4.0, un ecosistema totalment connectat del camp a la taula.