Espanya i COVID-19: impacte sectorial

La situació del sector turístic ha millorat de forma molt significativa durant els mesos d’estiu i ha batut les previsions d’una bona part de les empreses del sector. La vacunació d’una gran part de la població, la posada en marxa del Certificat Digital COVID de la UE, la gran demanda turística embassada i la moderació de les restriccions a l’hoteleria han estat el compendi de factors que han donat suport a una recuperació molt important i necessària per al sector. No obstant això, entre els factors esmentats, el que considerem més essencial és la vacunació, ja que ha minimitzat el volum de casos severs de COVID-19 i ha contribuït a eliminar l’elevada pressió sobre el sistema sanitari. D’aquesta manera, no solament s’ha obert les portes a la recuperació durant la temporada d’estiu, sinó que també s’ha establert la base per acostar-nos a l’esperada normalització de la mobilitat a mitjà termini.

El turisme domèstic, que, abans de la pandèmia, representava al voltant del 30% de la despesa turística a Espanya, va assolir a l’estiu un nivell superior al del mateix període del 2019, gràcies al fet que molts turistes espanyols que tradicionalment viatjaven a l’estranger durant les vacances van apostar per destinacions nacionals més properes. D’altra banda, la demanda internacional va continuar deprimida, tot i que va mostrar una millora molt apreciable: les pernoctacions d’estrangers en allotjaments van passar de caure el 90% al maig, en relació amb el mateix mes del 2019, a caure el 48% a l’agost. Segons les dades internes de CaixaBank, els mercats emissors que més handonat suport a aquesta millora són els que han adoptat l’ús del Certificat Digital COVID, principalment els països de l’àrea Schengen. Altres mercats clau,com el Regne Unit i els mercats americans, van quedar encara lluny dels nivells pre-COVID, tot i que van presentar una tendència prometedora al llarg de l’estiu, que ens empeny a pensar que seran els mercats que impulsaran més la millora del sector el 2022, després de la consolidació de l’arribada de turistes amb origen a la UE.

En aquest context, esperem que l’any 2021 tanqui amb un PIB turístic en el 54% del nivell del 2019, amb un creixement del 55% anual. De cara al 2022, les nostres perspectives es mantenen optimistes. Esperem que  la consolidació de les bones xifres del turisme domèstic i de la UE i la recuperació gradual dels mercats emissors britànic i americà situaran el PIB turístic en un nivell del 85% del del 2019, amb un creixement del 57% anual. Aquestes xifres permetrien que l’exercici 2022 ja sigui rendible per a una àmplia majoria del sector, després de gairebé un any i mig molt dur. D’aquesta manera, reafirmem que la sostenibilitat de la indústria turística a llarg termini està fora de dubtes i que el sector tornarà a tenir un paper de destacat motor de creixement de l’economia espanyola.

La pandèmia de la COVID-19 té un fort impacte sobre l’activitat econòmica, i el sector immobiliari, tot i no ser un dels més perjudicats, també es veu afectat. En concret, a CaixaBank Research, esperem que el PIB reculi entre el 13% i el 15% el 2020 i que no recuperi els nivells previs a la crisi fins al final del 2023. Malgrat la gravetat de la situació i l’elevada incertesa sobre l’evolució futura de la pandèmia, és important destacar que el sector té uns fonaments molt més sòlids que en l’anterior crisi del 2008. 

Abans de la irrupció del coronavirus, la situació financera del conjunt de les llars espanyoles i de les empreses del sector era més sanejada que fa 12 anys. A més a més, la construcció de nous habitatges no era excessiva en relació amb l’evolució de la demografia. I la posició de solvència i de liquiditat del sector bancari és ara molt més folgada. Tots aquests factors ens donen confiança sobre la capacitat del sector de superar la crisi actual. 

Així i tot, la magnitud de l’impacte econòmic de la COVID-19 afectarà de manera considerable el mercat laboral i, en conseqüència, la demanda d’habitatge. Les compravendes van recular el 39,2% interanual a l’abril, i, de cara al 2020, preveiem una caiguda entre el 30% i el 40% (i una recuperació gradual el 2021). La renda de les llars es redueix, i la incertesa sobre les perspectives laborals futures pot fer incrementar l’estalvi per precaució de les llars i l’ajornament de decisions d’inversió a llarg termini. Les compravendes d’estrangers, que van representar el 12,5% del total el 2019, es veuran especialment perjudicades. 

L’activitat constructora es va veure directament afectada durant l’estat d’alarma, però es va reprendre de forma relativament ràpida a mesura que es van aixecar les restriccions a l’activitat. No obstant això, és molt probable que, a causa del clima d’incertesa, es produeixi un alentiment notable en l’inici de nous projectes d’edificació. Els visats d’obra nova podrien recular entre el 20% i el 40% el 2020. 

En un context de reducció de la demanda, el preu de l’habitatge experimentarà un ajust important i, al final del 2021, es podria arribar a situar entre el 6% i el 9% per sota dels nivells anteriors a la crisi al conjunt d’Espanya. Així i tot, les disparitats geogràfiques i per tipologia d’habitatge seran notables, i tot fa pensar que les zones turístiques i l’habitatge de segona mà són els que patiran més. 

El mercat del lloguer es veurà possiblement menys afectat, ja que tindrà el suport d’una major demanda arran de les dificultats de les llars per accedir a l’habitatge en propietat. Precisament, dediquem l’article «Comprar o llogar? Una qüestió d’ingressos, però, sobretot, de capacitat d’estalvi» d’aquest informe a analitzar l’accessibilitat a l’habitatge en propietat per part dels inquilins. 

Finalment, haurem de parar un esment especial al fet que la crisi actual està desencadenant canvis en múltiples aspectes de les nostres vides, molts d’ells relacionats amb les nostres preferències residencials (mai havíem passat tant de temps a casa!). La pandèmia també podria accelerar algunes transformacions en àmbits com la rehabilitació d’habitatges, que donarien suport a la transició cap a una economia més sostenible. 

Un cop passat el pic de l’epidèmia, hem de centrar totes les forces en la recuperació. Els canvis econòmics i socials poden ser de gran importància i comportaran una transformació del mercat immobiliari. En aquesta tessitura, hem de ser capaços de convertir els reptes en oportunitats. Només així #EnSortiremReforçats.

Durant les setmanes que va durar l’estat d'alarma, la compravenda d’habitatges va estar en estat d’hibernació. Les restriccions a la mobilitat no indispensable i el tancament temporal de les agències immobiliàries físiques i de les notaries, llevat de casos urgents i inajornables, van paralitzar la formalització de noves transaccions immobiliàries. Segons l’estadística de l’INE, a l’abril, les compravendes van caure el 39,2% interanual i la nova concessió de crèdit per a la compra d’habitatge, el 51,0% interanual. Així mateix, les dades de comptabilitat nacional mostren que la inversió residencial va recular el 9,0% intertrimestral en el 1T 2020, una dada que implica una caiguda al voltant del 50% en la segona quinzena de març, si s’assumeix que, abans del 14 de març, la inversió residencial es va mantenir estable. 

Tot i que es tracta de xifres molt importants, durant l’estat d'alarma, el sector ha continuat operatiu gràcies a les tecnologies digitals. Segons la informació publicada en diversos portals immobiliaris, les cerques online d’habitatge han augmentat de manera significativa durant les setmanes de confinament (en especial, les cerques relacionades amb habitatges amb més espai exterior, la qual cosa apunta a canvis en les preferències de la demanda), i les immobiliàries han continuat oferint els seus serveis de manera digital (amb visites virtuals als pisos, etc.). Pel que fa a l’habitatge d’obra nova, la informació del mercat fa pensar que el ritme de lliuraments ha seguit el calendari previst, llevat d’alguns retards puntuals (en l’actualitat, s’estan lliurant habitatges la decisió de compra dels quals es va efectuar fa, aproximadament, uns 18 mesos), tot i que sí que s’està produint una extensió dels terminis de comercialització de noves promocions.

Un cop superada aquesta primera etapa d’hibernació, la qüestió que guanya rellevància a mesura que l’economia es va adaptant a la «nova normalitat» és: com evolucionarà la demanda d’habitatge a mitjà termini? Per respondre aquesta pregunta, analitzarem els principals factors que determinen la demanda d’habitatge: la renda bruta disponible de les llars, la formació de noves llars, les condicions financeres,la demanda estrangera i la demanda de segona residència.

La crisi de la COVID-19 està tenint un impacte sense precedents sobre el mercat laboral. Les dades d’afiliació a la Seguretat Social van presentar un descens de gairebé 950.000 treballadors entre el 12 de març i el 30 d’abril (el període amb més restriccions a l’activitat), la major part treballadors amb contracte temporal (aproximadament, el 70% del total). Aquesta xifra no inclou els empleats afectats pels ERTO (uns 3,4 milions a l’abril),¹ ja que, tot i que no estiguin treballant, continuen en situació d’alta laboral als registres de la Seguretat Social, ni tampoc els autònoms en cessament d’activitat (1,3 milions a l’abril). És a dir, que, si tenim en compte els afiliats que es van donar de baixa de la Seguretat Social, els afectats pels ERTO i els treballadors autònoms que van sol·licitar la prestació extraordinària per cessament d’activitat, obtenim que més del 30% dels treballadors es trobaven  sense poder treballar el 30 d’abril.

No obstant això, a mesura que l’activitat econòmica es normalitza, els treballadors afectats per un ERTO s’han començat a reincorporar de forma gradual als llocs de treball i es torna a generar ocupació (al maig, l’afiliació va augmentar en 188.000 persones i els empleats afectats per un ERTO es van reduir fins a una mica menys de 3 milions). Preveiem que aquesta millora tindrà continuïtat durant la segona meitat de l’any, tot i que el 2020 es tancaria amb un augment de l’atur entre 1,7 i 1,9 milions en relació amb el 4T 2019.² La taxa d’atur repuntaria en el 3T 2020, fins a situar-se en un rang entre el 21,5% i el 22,7% i aniria baixant el 2021 (entre el 18,1% i el 19,8% al final del 2021).

El panorama desolador del mercat laboral ha repercutit amb força sobre els ingressos de les famílies. Les diferents mesures de suport social i econòmic adoptades pel Govern tracten de compensar una part d’aquestes pèrdues, mitjançant, per exemple, el relaxament de les condicions per accedir a la prestació per atur, les ajudes a autònoms, els subsidis específics per a treballadors temporals sense dret a atur, l’aprovació de l’ingrés mínim vital i altres mesures, com la garantia de subministraments bàsics o la moratòria hipotecària i de crèdits al consum per a les famílies vulnerables.³ El sector bancari també ha pres la iniciativa de complementar diverses d’aquestes mesures (per exemple, estenent la moratòria hipotecària de 3 a 12 mesos).⁴Així mateix, el sector promotor també ha adoptat mesures de suport, com moratòries en el pagament de les quantitats a compte que es paguen abans del lliurament de l’habitatge.

És probable que l’increment de la incertesa sobre les perspectives econòmiques i laborals futures afecti la demanda d’habitatge en els propers trimestres. Per regla  general, durant les crisis econòmiques, els consumidors tendeixen a incrementar l’estalvi per precaució i a ajornar el consum de béns duradors i les inversions a llarg termini, com la compra d’un habitatge. Les dades disponibles apunten en aquesta direcció: la inversió en construcció d’habitatge residencial va recular el 9,0% en el 1T 2020, la caiguda més severa des de l’inici de la sèrie el 1995. Així mateix, les dades de la Comissió Europea per al 2T 2020 mostren que el percentatge de llars que tenen la intenció de comprar un habitatge en els 12 propers mesos s’apropa molt al mínim històric.

Molt probablement, la formació de llars s’alentirà durant la crisi. D’una banda, el deteriorament de la situació laboral dels joves, més afectats per la pèrdua d’ocupació, perquè molts d’ells solen tenir contractes de treball temporals, els pot empènyer a ajornar la decisió de formar una llar. De l’altra, és molt probable que les restriccions a la mobilitat internacional establertes a molts països arran de la COVID-19 frenin l’entrada d’immigrants a Espanya el 2020. Cal recordar que, des de l’any 2015, Espanya ha tornat a ser un país receptor net d’inmigració estrangera després d’anys de crisi en què les sortides d’immigrants van ser molt superiors a les entrades.⁵ En efecte, de les 322.600 noves llars que s’han format en els cinc últims anys,⁶ una gran part tenen membres de nacionalitat estrangera (el 76% del total), ja sigui de manera exclusiva o en llars mixtes. De fet, en els dos últims anys (el 2018 i el 2019), les llars compostes només per persones de nacionalitat espanyola han baixat, la qual cosa mostra la importància de la immigració per mantenir el dinamisme poblacional a Espanya.

La composició per nacionalitats de les llars és rellevant per al mercat immobiliari, ja que la propensió a llogar és molt més elevada entre els estrangers: el 65,6% lloga l’habitatge principal, en relació amb el 12,5% de les llars formades exclusivament per espanyols. Malgrat el descens de les entrades d’immigració, s’espera que la demanda d’habitatge de lloguer continuï a l’alça, ja que la major incertesa de les perspectives laborals pot afectar la decisió de comprar, com s’ha comentat més amunt.

La crisi de la COVID-19 va generar, inicialment, un tensionament notable de les condicions financeres mundials en un context de marcada volatilitat als mercats financers i d’aversió al risc per part dels inversors. Els principals bancs centrals no van trigar gaire a donar resposta i van actuar amb rapidesa i amb contundència. El BCE va adoptar un paquet de mesures extraordinàries al març, ampliat a l’abril i al juny, orientat a garantir l’abundància de liquiditat i l’accés favorable al crèdit a les famílies i a les empreses i a ancorar un entorn de tipus d’interès baixos.⁷ 

L’entorn de tipus d’interès baixos és un baló d’oxigen important per a les famílies, ja que afavoreix que la càrrega financera que suporten les llars pel pagament dels interessos dels deutes se situï en nivells molt baixos (el 0,6% de la renda bruta disponible el 2019).⁸ S’espera que els tipus d’interès de referència es mantinguin al voltant dels nivells actuals durant uns quants anys.

En els últims anys, les compravendes d’estrangers han estat un puntal per a la dinamització del sector immobiliari espanyol, en especial a les grans ciutats i a les zones turístiques. El 2019, els estrangers van comprar gairebé 63.000 habitatges a Espanya, xifra que representa el 12,5% del total, segons el Col·legi de Registradors. La distribució geogràfica és molt desigual: mentre que els estrangers amb prou feines tenen presència en algunes províncies, a les més turístiques, el seu pes és molt rellevant, com és el cas d’Alacant, amb més del 40%. 

Com era d’esperar, la COVID-19 ha tingut un fort impacte sobre les compravendes per part d’estrangers. El caràcter global de la pandèmia ha comportat que molts països hagin imposat restriccions a la mobilitat de les persones. En particular, els principals països compradors d’habitatge a Espanya (el Regne Unit i França) han adoptat mesures similars a les d’Espanya. Així, observem que, en el primer trimestre, es van registrar 14.850 compravendes per part d’estrangers, la qual cosa representa una caiguda del 6,4% interanual. La reculada de compravendes per part de ciutadans del Regne Unit (el –14%) és especialment notable i accentua una tendència descendent que ja veníem observant. En canvi, els francesos i els alemanys, segona i tercera nacionalitats compradores, van aguantar força bé en el primer trimestre, tot i que el tancament de les fronteres i la paralització del mercat immobiliari en el segon trimestre frenaran l’evolució d’aquesta variable.

Atesa la gradualitat que s’espera en la recuperació dels fluxos internacionals de persones, és d’esperar que la caiguda de la demanda d’habitatge per part d’estrangers (en molts casos per a finalitats vacacionals o d’inversió per a lloguer turístic) sigui més persistent i trigui força més a recuperar-se. Malgrat tot, durant els mesos de maig i de juny, les dades de Google Trends mostren un increment de la popularitat de les cerques «property Spain» al Regne Unit, «acheter maison Espagne» a França i «Haus Spanien» a Alemanya, la qual cosa suggereix que l’interès del comprador internacional continua present. Així mateix, l’entorn de tipus d’interès baixos i la volatilitat dels mercats financers incrementen l’atractiu inversor del sector immobiliari en relació amb altres actius alternatius. En aquest sentit, els inversors domèstics i internacionals es continuen mostrant interessats pel mercat espanyol.

Les segones residències tenen un pes destacable al mercat immobiliari espanyol: representen el 14,6% del parc d’habitatges i, el 2019, van acumular el 13,6% del total de compravendes (unes 75.000).⁹ Durant l’estat d’alarma, les segones residències van copar, tristament, els titulars de premsa, a causa dels desplaçaments no permesos a aquests habitatges i del risc que comportaven per a l’expansió del virus cap a regions i poblacions menys afectades. Però també es va posar en relleu que posseir una segona residència és una pràctica molt arrelada a Espanya.

L’edat i la situació econòmica de la llar són els principals factors que incideixen en la decisió d’adquirir una segona residència.¹⁰ Malgrat que la crisi afecta totes les llars en major o menor grau, la població de més de 40 anys i amb un nivell d’ingressos mig-alt, que acull els potencials compradors de segon habitatge, en pateix menys les conseqüències. En aquest sentit, cal esperar que les compravendes de segones residències reculin menys que les compravendes totals, un patró que ja es va observar durant la recessió anterior: el pes de les compravendes de segona residència va passar del 13,4% el 2006 al 17,3%, de mitjana, entre el 2008 i el 2013.

Aquestes són les perspectives i els principals missatges de CaixaBank Research per al sector immobiliari el 2020-2021, en un context en què les previsions estan subjectes a un grau d’incertesa molt superior a l’habitual: 

• La pèrdua d’ocupació entre la població més jove i el descens de l’entrada d’immigrants a Espanya alentiran la formació de llars i, per consegüent, la compra d’habitatge principal. El lloguer es podria veure afavorit per aquesta conjuntura. 
• L’augment de la incertesa podria incrementar l’estalvi per precaució i l’ajornament de les decisions d’inversió a llarg termini. Així i tot, les condicions financeres donaran suport a la recuperació de la demanda. 
• Una part de la caiguda de la demanda, relacionada amb el turisme i amb el mercat estranger, serà més persistent. En canvi, la demanda de segona residència per part d’espanyols podria sortir-ne menys perjudicada en termes relatius. 
• La conjunció d’aquests factors ens empeny a estimar que les compravendes d’habitatge podrien caure entre el 30% i el 40%, de manera que se situarien en un rang entre les 300.000 i les 350.000 compravendes el 2020. El 2021, la incertesa encara és més elevada, motiu pel qual les situem en un rang entre les 310.000 i les 450.000.

L’activitat constructora es va veure directament afectada al llarg de l’estat d’alarma, en especial durant les dues setmanes en què es van restringir totes les activitats no essencials. L’enfonsament del consum de ciment a l’abril, del –50% interanual, així ho testifica. No obstant això, a mesura que s’han anat aixecant les restriccions a l’activitat, les obres que estaven en construcció s’han reprès de forma relativament ràpida, i, malgrat algunes disrupcions d’aprovisionament en la cadena de subministraments, no s’esperen retards significatius en el lliurament d’habitatges nous el 2020. Les últimes dades disponibles sobre certificats de final d’obra, corresponents al mes de març, mostren que, en els 12 últims mesos, s’han acabat 81.700 habitatges (el +17,6% interanual). Atès que, el 2019, es van concedir visats per a més de 100.000 habitatges, preveiem que, enguany, se’n podrien acabar entre 80.000 i 100.000. 

En canvi, és molt probable que, enguany, s’alenteixi l’inici de nous projectes d’edificació, a causa del clima d’incertesa i de més aversió al risc, la qual cosa afectaria el nombre d’habitatges acabats el 2021. Els visats d’obra nova van recular el 37% interanual al març, en relació amb el creixement del 5,5% del 2019. L’impacte que pugui tenir la COVID-19 sobre la nova edificació dependrà, en gran part, de les expectatives sobre la persistència del xoc econòmic. La promoció immobiliària és un negoci a llarg termini que requereix un entorn d’una certa estabilitat de preus per assegurar que la promoció sigui rendible a uns dos anys vista. En aquest sentit, la caiguda de l’índex de sentiment econòmic del sector constructor fins als –32,4 punts al maig (en relació amb la mitjana de –7 punts del 2019) apunta a caigudes més intenses de l’activitat en els propers mesos.

Així, preveiem que els visats d’obra nova recularan de manera significativa el 2020. La incertesa és molt elevada, i això es reflecteix en un rang de previsions relativament ampli: preveiem una caiguda entre el 40% i el 20%, és a dir, entre 65.000 i 85.000 visats d’obra nova. El 2021, es produiria una recuperació gradual dels visats d’obra nova, per una menor incertesa econòmica i per l’evolució de la pandèmia (rang entre 75.000 i 95.000 habitatges).

La pandèmia ha tingut un fort impacte sobre el mercat laboral. Entre l’11 de març i el 31 de maig, el nombre d’afiliats al sector de la construcció va retrocedir el 5,9% (–75.000).¹ Addicionalment, 93.400 afiliats a la construcció estaven afectats per un ERTO, i, a 31 de maig, 168.647 autònoms havien sol·licitat la prestació extraordinària per cessament d’activitat. Per tant, el 26,4% dels afiliats del sector l’11 de març no estaven treballant al final de maig. Aquest elevat percentatge, no obstant això, és inferior a la mitjana del conjunt de l’economia (el 29,1%), ja que hi ha sectors, com l’hoteleria (el 79,7%) i el comerç (el 36%), molt més afectats per la crisi (vegeu el següent gràfic). Les activitats immobiliàries, per la seva banda, han patit relativament menys en termes d’afiliació (–6.700 afiliats entre l’11 de març i el 31 de maig, el –4,5%), però, en canvi, molts treballadors han patit un ERTO (el 16,7%), i el 43% dels autònoms del sector han sol·licitat la prestació extraordinària per cessament d’activitat.

En els propers mesos, les expectatives de creació d’ocupació per part de les empreses del sector constructor no són esperançadores. Al maig, l’indicador de la Comissió Europea sobre perspectives de contractació al sector va anotar –30 punts, una millora de 10 punts en relació amb el mínim de l’abril (–40 punts), però molt per sota de la mitjana de –7 punts registrada en els 12 mesos anteriors a la crisi. 

Les importants pèrdues d’ocupació a la construcció es relacionen amb el tipus de relacions laborals i amb l’estructura empresarial. En concret, la major destrucció d’ocupació arran d’un xoc s’explica, en part, per l’elevada temporalitat (el 40% dels treballadors del sector constructor tenien un contracte temporal el 2019) i per l’elevat pes de treballadors autònoms (el 30% del total) i d’empreses petites (el 55% de les empreses de construcció a Espanya no tenen assalariats i el 40% addicional en té menys de 10). Aquesta situació posa en relleu els problemes estructurals del sector, que es fan més visibles en èpoques de crisi. En aquest sentit, s’hauria d’apostar per una estratègia de sortida de la recessió en què es fomenti el creixement empresarial i la gestió del capital humà (per exemple, amb mesures per retenir la mà d’obra qualificada i per invertir en formació i en qualificació del personal).

Així i tot, és també molt important posar en relleu que el punt de partida del sector és molt més sòlid que quan va esclatar la crisi anterior, el 2008, i això ofereix una certa confiança sobre la seva capacitat de recuperació: 

• Les empreses constructores i promotores han millorat molt la posició financera. Destaca la notable reducció del pes del deute a curt termini als balanços empresarials, un factor determinant per evitar que problemes de liquiditat puguin acabar derivant en problemes de solvència. 
• No sembla que la producció de nous habitatges sigui excessiva en relació amb la necessitat d’habitatge estructural. El 2019, els visats d’obra nova van ascendir a 106.266 habitatges (una vuitena part dels visats del 2006), en relació amb les 134.176 noves llars creades l’any passat, segons l’EPA. A més a més, els nous habitatges es construeixen en zones amb una alta demanda acreditada i amb més dinamisme demogràfic. 
• Menys exposició del sector bancari al sector promotor i constructor. La proporció del crèdit al sector immobiliari als balanços bancaris ha disminuït de manera significativa. Així mateix, la taxa de morositat dels préstecs bancaris al sector s’ha reduït de forma dràstica des del 2013 (valor màxim), i, en general, la situació de solvència i de liquiditat de la banca és més robusta i folgada.

Segons l’estadística publicada pel Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (basada en taxacions), el preu de l’habitatge va recular el 0,8% intertrimestral en el 1T 2020. En termes interanuals, l’avanç encara va ser positiu, amb un increment mínim del 0,3%, una dada que representa un alentiment clar en relació amb el 2,1% interanual registrat en el 4T 2019. L’estadística de preus de l’habitatge publicada per l’INE (basada en preus de transacció) també va mostrar una desacceleració fins al 3,2% interanual en el 1T 2020, en relació amb l’avanç del 3,6% del 4T 2020. Aquesta desacceleració es va produir pel menor creixement del preu de l’habitatge de segona mà (el 0,4% intertrimestral), mentre que l’habitatge nou va anotar un repunt important (el 5,1% intertrimestral). 

Els indicadors de preus de l’habitatge procedents de diferents portals immobiliaris (basats en preus d’oferta), que es publiquen amb més freqüència i amb menys retard temporal, a poc a poc comencen a reflectir l’impacte de la crisi. Per exemple, l’índex de Fotocasa, que recull l’evolució del preu per metre quadrat de l’habitatge de segona mà, va retrocedir l’1,1% interanual al maig, i l’índex de Tinsa va mostrar un avanç tímid a la costa mediterrània (el 0,3%). No obstant això, encara es registren creixements significatius a les grans ciutats (el 3,6%) i a les Balears i a les Canàries (el 3,8%), malgrat que, en els dos casos, s’observa una desacceleració en relació amb l’avanç del 2019. Així mateix, es comencen a observar algunes rebaixes de preus en les ofertes de pisos dels portals immobiliaris, però, ara com ara, l’impacte sobre els preus de les transaccions continua sent contingut.

De cara al segon semestre, cal esperar que la tendència negativa del preu de l’habitatge s’intensifiqui. Habitualment, després d’una caiguda significativa de les compravendes, uns mesos més tard, se sol començar a produir un ajust dels preus. En aquesta ocasió, la caiguda de les compravendes ha estat molt abrupta a causa de les mesures de confinament que han restringit la mobilitat de les persones. Per tant, cal esperar que, a poc a poc, els preus de l’habitatge vagin reaccionant al nou entorn. 

Hi ha una incertesa notable sobre la magnitud de la correcció que experimentarà el preu de l’habitatge en aquesta recessió. Pensem que és molt improbable que es produeixi un ajust d’una magnitud similar a la del període recessiu anterior. Així mateix, cal esperar que el període d’ajust de preus sigui significativament més curt. Com ja s’ha comentat a l’article anterior, ni el xoc actual té l’origen en el sector immobiliari ni aquest havia acumulat desequilibris que facin preveure que es puguin activar els mecanismes d’ajust de preus que es retroalimenten. En particular, abans de la COVID-19, el preu de l’habitatge no estava sobrevalorat en agregat.¹  Tot plegat ens du a dibuixar escenaris en què el preu de l’habitatge patirà un ajust d’una magnitud més continguda que la de l’última crisi. En concret, preveiem que el preu de l’habitatge podria recular entre el 6% i el 9% durant el bienni 2020-2021 al conjunt d’Espanya. Tot i que el preu de l’habitatge començaria a anotar taxes positives en el segon semestre del 2021, no preveiem que recuperi el nivell anterior a la crisi abans del 2024.

Els mercats que ja mostraven uns preus una mica més tensionats, com els centres de les grans ciutats i les zones turístiques, experimentaran un ajust més gran, la magnitud del qual dependrà, en part, de com evolucioni l’interès dels inversors internacionals per continuar comprant en aquestes zones, perquè, en els últims anys, han contribuït al major dinamisme d’aquests mercats.² Així mateix, els canvis en les preferències residencials pel que fa a on i com viure, propiciats, per exemple, per la major prevalença del teletreball en la «nova normalitat», poden reduir la pressió sobre els preus residencials a les ciutats més congestionades i traslladar una part de la demanda cap a les conurbacions més ben connectades amb els centres de treball. 

D’altra banda, l’evolució dels preus de l’habitatge a les zones turístiques es veurà molt condicionada per la recuperació dels fluxos de moviments  internacionals de persones. Tot i que les restriccions es van aixecar parcialment al final de juny, es preveu que la recuperació dels fluxos de turistes serà incompleta mentre no hi hagi una vacuna o un tractament eficaç contra la malaltia.

És probable que la reculada dels preus de l’habitatge sigui superior al mercat de segona mà, que representa el gros de les transaccions (més del 80% el 2019), ja que sol ser més sensible al cicle econòmic. El preu de l’habitatge d’obra nova experimentarà una reculada menor en termes relatius, ja que l’oferta és més escassa en aquest segment. Aquesta dicotomia en l’evolució del preu de l’habitatge nou i usat ja es va observar en la recessió anterior: des del seu valor màxim el 2008 fins al mínim del 2013, el preu de l’habitatge nou va recular el 32% en termes acumulats, mentre que l’habitatge de segona mà va acumular una caiguda molt superior, del 43,7%. Aquest patró es va observar també a totes les comunitats autònomes.

Més enllà de l’anàlisi conjuntural de l’evolució de l’economia i del sector immobiliari enguany i l’any vinent, és important preguntar-se si, un cop superada aquesta pandèmia, tornarem a una situació similar a la d’abans del xoc o si es produiran canvis substancials en la nostra societat i en la nostra manera de viure i de relacionar-nos. Uns canvis que poden afectar de manera permanent els nostres hàbits i les nostres preferències de consum i englobar molts àmbits (per exemple,  com ens eduquem, com treballem, com comprem o com fem esport). Malgrat que és difícil donar respostes definitives a aquesta qüestió, hi ha algunes transformacions que ja estaven en marxa abans del coronavirus i que es poden accelerar amb la crisi, la qual cosa precipitaria el canvi de manera permanent.¹¹ 

La crisi ha impulsat el teletreball. Durant la pandèmia, amb la finalitat de facilitar el distanciament social i d’evitar desplaçaments innecessaris al lloc de feina, el teletreball s’ha instaurat com l’opció preferent per als qui poden treballar des de casa. La veritat és que, ja abans de la pandèmia, cada vegada més empreses afavorien el teletreball amb la creació de les infraestructures necessàries per a la connexió remota, posant dispositius mòbils a disposició dels treballadors i oferint-los la formació necessària en eines digitals. Un estudi recent de CaixaBank Research estima que, en l’actualitat, el 32,6% dels empleats a Espanya podrien potencialment realitzar la seva feina en remot, un percentatge similar al de la majoria de les economies avançades.² En aquest sentit, és molt probable que el teletreball sigui un d’aquests canvis que ja s’estaven produint i que s’acceleraran gràcies a la crisi.

L’augment del teletreball té importants implicacions per al mercat immobiliari, perquè afecta directament les preferències dels compradors sobre la ubicació de l’habitatge (es pot viure més lluny del centre de treball si cal desplaçar-s’hi menys dies a la setmana) i sobre la seva dimensió i la seva distribució (per exemple, es demandaran habitatges més amplis i que siguin versàtils, amb diferents usos de l’espai).³ Aquesta transformació té un impacte que va més enllà del propi sector immobiliari, perquè les planificacions urbanística, de transports i de serveis públics s’hauran d’adaptar a aquesta nova realitat. 

Els canvis en la manera de treballar afectaran la nostra manera de viure i ens poden ajudar a accelerar la transició econòmica cap a un sistema més sostenible i més respectuós amb el medi ambient. Els compradors cada vegada presten més atenció a aspectes relacionats amb la sostenibilitat dels habitatges i amb la seva eficiència energètica, un canvi que ja s’estava produint, però que es pot veure accelerat després de la pandèmia. La crisi també ha posat al descobert les mancances en alguns habitatges, que no compleixen els mínims requisits de salubritat. En aquest sentit, pot guanyar més importància la rehabilitació dels habitatges existents, perquè, generalment, es van construir amb uns estàndards de sostenibilitat molt diferents dels que s’exigeixen en l’actualitat a l’obra nova. 

Les empreses que havien invertit en l’adopció de noves tecnologies digitals han pogut continuar oferint els seus serveis a distància (per exemple, mitjançant visites virtuals als habitatges). També s’han donat facilitats als potencials compradors (per exemple, oferint la possibilitat de reservar un pis per més temps de l’habitual durant l’estat d’alarma i sense cost en cas de desistiment). En molts casos, possiblement s’hagi aconseguit millorar l’experiència del client. Això podria propiciar que el client continués demandant més flexibilitat i més personalització dels serveis quan se superi la pandèmia.

Quelcom que també ha deixat al descobert la crisi del coronavirus és l’enorme dificultat de construir habitatges complint les mesures de distanciament social a les obres. En part, això és degut a la pròpia naturalesa de l’activitat. Però també és cert que posa en relleu que el sector de la construcció està endarrerit en l’adopció de les noves tecnologies digitals i de la robotització. Per exemple, es podria reduir el nombre de treballadors a les obres amb processos de producció més industrialitzats, en què molts dels treballs especialitzats es realitzessin en una altra ubicació i de forma més automatitzada. 

La crisi també ha comportat canvis al mercat del lloguer. En els últims anys, el nombre de pisos destinats al lloguer turístic a curt termini ha crescut de manera exponencial. Amb l’enfonsament del turisme, aquests pisos han quedat buits, i molts inversors particulars han decidit traspassar-los al lloguer convencional. Probablement, aquest procés faci marxa enrere a mesura que el turisme internacional es vagi recuperant, però és possible que no es reverteixi completament la situació si els inversors perceben més risc al mercat a curt termini (per exemple, una major volatilitat dels ingressos). 

En un vessant més negatiu, la crisi també ha posat al descobert els problemes d’accessibilitat a l’habitatge, en especial entre la població més vulnerable, que sol viure en règim de lloguer.⁴ El Govern ha adoptat diverses mesures per fer costat als inquilins davant la crisi de la COVID-19, com la suspensió dels desnonaments fins al final de l’any, la renovació automàtica de contractes de lloguer per sis mesos i la concessió de microcrèdits per pagar el lloguer. Aquestes mesures ajudaran a neutralitzar l’emergència social del moment. No obstant això, el mercat del lloguer pateix problemes estructurals que necessiten una regulació estable que afavoreixi la inversió. En aquest sentit, la creació d’un parc rellevant d’habitatge amb lloguers assequibles hauria de ser una prioritat. 

En definitiva, la COVID-19 no solament ha generat una profunda crisi econòmica. Quan superem aquesta batzegada, que ho farem, els canvis econòmics i socials resultants poden ser de gran importància i tindran un fort impacte sobre el mercat immobiliari a llarg termini. No hi ha volta enrere.

Al començament d’enguany, les previsions apuntaven a una continuïtat de la senda expansiva del sector immobiliari espanyol, tot i que a uns ritmes més moderats que en els anys anteriors. No obstant això, aquests escenaris aviat van quedar superats per l’extensió global del coronavirus. Malgrat que encara és molt difícil calcular amb exactitud les conseqüències econòmiques que acabarà tenint aquesta crisi (la incertesa continua sent molt elevada), molt probablement seran d’una intensitat inaudita, tant per a l’economia mundial com per a l’espanyola i, en particular, per al sector immobiliari. 

L’activitat mundial caurà amb força el 2020 (al voltant del 4%), una reculada molt superior a l’experimentada durant la Gran Recessió del 2009, a causa dels efectes que tenen sobre l’economia les mesures de distanciament social implementades per la majoria de països per contrarestar l’avanç del virus. Per afrontar aquest fort impacte econòmic, s’ha desplegat ràpidament una bateria de mesures fiscals i monetàries d’una amplitud i d’una profunditat extraordinàries, amb l’objectiu de protegir els balanços de les llars i de les empreses. Els principals bancs centrals estan actuant amb rapidesa i amb contundència, garantint l’abundància de liquiditat i l’accés favorable al crèdit i ancorant un entorn de tipus d’interès baixos. Aquestes mesures afavoriran que es consolidi el procés de recuperació de les economies a partir del segon semestre del 2020, un procés que hauria de culminar en un intens creixement el 2021, que es podria arribar a situar per damunt del 6% a nivell global.

L’economia espanyola es troba entre les economies desenvolupades que més patiran la caiguda de l’activitat en el primer semestre del 2020, pel fort impacte de la pandèmia i per la major importància del turisme, un sector greument afectat per la crisi a conseqüència de les restriccions a la mobilitat internacional de les persones. Així, després d’un enfonsament del 5,2% intertrimestral (el –4,1% interanual) en el primer trimestre de l’any (la reculada intertrimestral més severa des de l’inici de la sèrie històrica de l’INE el 1995), la informació disponible fa pensar que, en el 2T, l’activitat hauria patit un descens clarament superior, ja que les restriccions associades a l’estat d’alarma han afectat més setmanes. No obstant això, a partir del maig, les fases inicials del desconfinament van comportar una reactivació progressiva de l’activitat, tal com ho mostren indicadors com el consum d’electricitat o la despesa amb targetes. 

No obstant això, la incertesa que envolta l’escenari de previsions és excepcionalment elevada, sobretot per les incògnites que envolten l’evolució futura de la pandèmia. Per aquest motiu, hem optat per presentar un rang central de previsions. Una de les hipòtesis claus és que les mesures de distanciament social s’hauran de mantenir fins ben entrat l’any vinent, fins que es descobreixi una vacuna o un tractament efectiu contra la COVID-19. Durant aquest temps, és probable que es produeixin nous brots de contagi, però s’assumeix que seran locals i puntuals i que el seu control no requerirà tornar a un confinament generalitzat. Tot plegat llastarà la capacitat de recuperació de l’economia, que, malgrat que esperem que experimenti un rebot notable el 2021, difícilment podrà recuperar els nivells d’activitat previs a la crisi abans del 2023.¹

Un cop decretat l’estat d’alarma el 14 de març, la mobilitat de la població va quedar reduïda a la mínima expressió. Es van tancar les fronteres, i la població es va haver de confinar a les llars amb la finalitat de controlar la propagació del coronavirus. En conseqüència, un sector tan dependent de la mobilitat com el turístic va entrar en un estadi d’inactivitat gairebé total. Només després de l’inici de la desescalada de les mesures de confinament, les perspectives del sector han començat a millorar. Els indicadors de despesa de targetes en TPV de CaixaBank fan pensar que la despesa turística ha deixat enrere la fase d’hibernació i mostra una recuperació incipient. Per aquest motiu, si la situació sanitària es manté sota control, de cara a la segona meitat de l’any 2020, s’espera una millora considerable de l’activitat, la qual, però, no impedirà que la caiguda de la demanda per al conjunt de l’any sigui de gran intensitat. Segons les previsions de CaixaBank Research, el 2020, la despesa turística dels estrangers caurà al voltant del 50% i la dels turistes domèstics es veurà reduïda gairebé el 30%.

El teixit empresarial turístic afronta una situació de gran complexitat. Durant els mesos més durs del confinament, cap allotjament turístic va poder obrir les portes, de manera que la temporada primaveral es va perdre per complet. Aquesta circumstància ha empès el sector a recórrer de forma massiva a les línies de crèdit amb l’aval de l’ICO i als ERTO, per assegurar, així, la supervivència de les empreses en un entorn sense ingressos que s’ha prolongat durant més de dos mesos. En aquesta situació, el sector ha estat el que més ocupació ha destruït en la primera meitat de l’any. Fins al juny, gairebé el 44% de la caiguda de l’afiliació a la Seguretat Social va ser deguda a la pèrdua d’ocupació en empreses turístiques. Malgrat això, els indicadors d’activitat apunten a una reobertura gradual del negoci turístic: segons les dades de facturació en TPV de CaixaBank, mentre que, al maig, el 75% dels hotels i de les agències turístiques estaven tancats, durant la segona setmana de juliol, la xifra va baixar al 31%. Si, en els propers mesos, la millora de les perspectives de demanda se sosté, la reactivació del sector continuarà avançant i, de retruc, la recuperació d’una part de l’ocupació perduda.

En aquest context, segons les nostres estimacions, el PIB turístic podria caure gairebé el 45% en el conjunt del 2020, la qual cosa representaria una pèrdua propera al 5% del PIB total. Aquest impacte serà especialment intens a les comunitats autònomes mediterrànies i a les illes, on existeix una forta dependència de l’arribada de turistes estrangers i on els sectors turístics tenen més pes en l’activitat econòmica.

Malgrat que les perspectives per al 2020 són aclaparadorament negatives, a mitjà termini podem ser més positius. El sector turístic va arribar al febrer del 2020 després d’encadenar gairebé una dècada de resultats extraordinaris, durant la qual es van afrontar les inversions necessàries per apuntalar-ne la competitivitat. Els temps del turisme post-coronavirus requeriran una oferta turística adaptada al nou context i amb capacitat de posar a disposició de la demanda serveis personalitzats i de qualitat, pels quals els empresaris del sector han apostat en els últims anys. Per tot plegat, i malgrat que la COVID-19 dibuixa un futur més incert que mai, el sector turístic es presenta capaç de recuperar-se de manera vigorosa a mitjà termini, la qual cosa el recol·locaria com un motor de creixement clau per a l’economia espanyola.

La mobilitat ha estat una part fonamental de l’èxit del sector turístic espanyol en les últimes dècades. La gran expansió de les connexions aèries internacionals i el boom de connectivitat que va comportar la posada en marxa de l’espai Schengen van propiciar que Espanya passés de rebre 32 milions de turistes internacionals el 1995 a més de 83 milions el 2019 i que es col·loqués com a segon país en arribades de turistes internacionals, només per darrere de França. Des del començament del 2020, la propagació de la COVID-19 a escala global ha posat contra les cordes la mobilitat internacional i domèstica de la població mundial. Les mesures de confinament implantades per un elevat nombre de països per controlar la crisi sanitària han comportat que, al final de juny, 183 països tinguessin les fronteres tancades o amb restriccions d’entrada. Això ha representat una caiguda dramàtica dels fluxos de turistes internacionals, i Espanya no ha estat l’excepció.

L’estat d’alarma declarat el 14 de març va comportar el tancament de les fronteres espanyoles. Entre aquesta data i el 15 de juny, primer dia en què es va permetre l’entrada d’un grup de turistes alemanys a l’illa de Mallorca, cap turista estranger va poder viatjar a Espanya. Segons les dades de l’INE, entre el gener i el maig del 2020, es van registrar 10,5 milions d’arribades internacionals, el 63,9% menys que durant el mateix període del 2019. La magnitud de la caiguda és similar si observem la despesa turística que van efectuar els turistes internacionals fins al maig (el –61,7%) o les pernoctacions en allotjaments turístics (el –61,5%), la qual cosa confirma, inequívocament, que la caiguda durant els mesos d’abril i de maig de l’activitat del turisme estranger, que representa el 70% de la demanda turística, ha estat extraordinàriament profunda.

D’altra banda, l’estat d’alarma també va comportar el confinament de la població local, la qual cosa va provocar que, fins al maig, les caigudes en els fluxos turístics domèstics fossin similars a les dels fluxos internacionals. Així, les pernoctacions en allotjaments turístics efectuades per viatgers espanyols es van enfonsar el 62,8% interanual entre el gener i el maig. No obstant això, la recuperació de la mobilitat domèstica ha estat un dels eixos centrals de la desescalada que ha viscut Espanya, la qual cosa ha comportat que, al final de maig, ja es registrés una tímida recuperació de l’activitat hotelera.

Segons les dades de l’enquesta d’ocupació hotelera, al maig, 82.600 viatgers espanyols es van allotjar en un hotel, on van fer una estada mitjana de 2,5 nits. Es tracta d’un volum molt petit (el 98% inferior al del maig del 2019), però il·lustra que la desescalada ja va començar a influir de forma positiva sobre els fluxos de turistes domèstics.

En la conjuntura actual, tan canviant de setmana en setmana, centrar-se en la descripció de les dades oficials, disponibles, majoritàriament, fins al maig del 2020, ofereix una imatge una mica obsoleta de la situació actual del sector. Per aquest motiu, en els últims mesos, un dels principals esforços duts a terme pels analistes econòmics ha estat l’explotació d’indicadors de major freqüència que ens ajudin a fer un seguiment en temps real de la situació. En aquest sentit, un bon nombre d’empreses tecnològiques i d’institucions públiques han fet un esforç per posar a disposició del públic estadístiques diàries de mobilitat que ens ajuden a comprendre la magnitud de l’impacte i, sobretot, la velocitat de normalització de l’activitat.¹

Entre aquests indicadors, l’elaborat per Google a partir de les lectures de la seva aplicació Google Maps en dispositius mòbils és de gran utilitat. Tal com s’observa al gràfic següent, la mobilitat fora de les llars durant la fase més intensa de l’estat d’alarma va assolir caigudes del 80%.² D’altra banda, a partir del 2 de maig, primer dia de la desescalada per fases, s’observa un canvi clar de tendència. En només un mes, el nivell de mobilitat de la població va limitar la caiguda en relació amb els nivells pre-COVID del 68% al 29%. Aquesta recuperació de la mobilitat al final de maig, tal com s’ha comentat més amunt, va facilitar que es registressin les primeres pernoctacions hoteleres de l’estat d’alarma. Les dades del juny mostren que la recuperació de la mobilitat domèstica va continuar avançant (al final del mes, es va situar al voltant del –12%), i és probable que continuïn millorant en els propers mesos si aconseguim evitar l’expansió del virus sense haver de tornar a aplicar mesures de confinament estrictes i generalitzades. 

Mobilitat no residencial a Espanya

Variació en relació amb el nivell base * (%)

El seguiment de la mobilitat és d’enorme utilitat, ja que actua com a indicador avançat de la mobilització dels fluxos turístics. No obstant això, no ens revela amb exactitud la situació actual ni l’evolució del consum, sigui turístic o no. Per aquest motiu, CaixaBank també ha fet un gran esforç per elaborar indicadors a temps real mitjançant la metodologia big data, a partir de les dades de pagaments amb targeta als seus terminals de punts de venda (TPV), aprofitant la informació sobre el país d’emissió de la targeta que realitza el pagament i sobre el tipus de comerç en què s’efectua.³

El que revelen aquests indicadors és que el consum de béns no essencials es va reduir a la mínima expressió durant l’estat d’alarma i que, amb l’aixecament de les restriccions a la mobilitat, es va recuperar amb força. Tal com es pot observar al gràfic següent, l’evolució del consum minorista (tèxtil, electrodomèstics, etc.) amb targetes espanyoles ha respost molt ràpidament a la millora de la mobilitat local i, des de mitjan juny, s’ha situat en nivells similars o superiors als del mateix període del 2019. En el cas del consum en oci i restauració, que depèn, en gran part, de la població local però que també forma part del consum habitual dels turistes, s’observa una tendència clara de recuperació. Durant l’última setmana de juny, el consum presencial de targetes en oci i restauració va caure amb prou feines l’1% inter­anual, en relació amb la caiguda propera al 95% observada durant l’estat d’alarma.

Pel que fa a la despesa turística, a la recuperació li queda encara molt recorregut. El consum turístic domèstic va millorar de manera molt tímida després de l’entrada en la fase 2 d’una part del territori nacional al final de maig, quan es van reobrir les zones comunes en hotels, i ja d’una manera més significativa després de la finalització de l’estat d’alarma a les acaballes de juny, quan es va permetre tornar a viatjar entre comunitats autònomes. No obstant això, tal com s’observa al gràfic posterior, la despesa turística domèstica encara va registrar una caiguda del 47% interanual entre el 6 i el 12 de juliol.

Pel que fa al consum turístic dels estrangers, va millorar intensament després de les primeres setmanes de fronteres obertes per als ciutadans de l’espai Schengen, amb una caiguda del 74% interanual entre el 6 i el 12 de juliol, al voltant de 22 punts percentuals (p. p.) menys que abans de l’obertura de fronteres. En conclusió, la despesa turística se situa encara en nivells extraordinàriament baixos, però la millora de les perspectives de mobilitat dels turistes després de la reobertura de les fronteres autonòmiques i internacionals amb els països Schengen (el 80% de la demanda d’Espanya) ens convida a pensar que la recuperació de la despesa turística pot guanyar tracció si la connectivitat entre orígens i destinacions es reactiva i si la pandèmia es manté sota control.

Pagaments presencials en TPV de CaixaBank

Variació interanual (%)

Segons els indicadors de reserves i de cerques a internet, que són un indicador avançat de la demanda, l’interès per fer turisme a Espanya millora de forma considerable. Així, les dades de Google Trends mostren que les cerques del terme «hotel» realitzades des d’Espanya, que il·lustrarien l’interès per fer una reserva hotelera per part dels turistes domèstics, han passat del –84% interanual de l’abril al –46% durant l’última setmana de juny. D’altra banda, les cerques de turistes estrangers sobre viatges a Espanya repunten en països clau per al sector turístic espanyol. Tal com s’observa als gràfics següents, si comparem el nivell setmanal de cerques realitzat des de cada país amb el nivell esperat d’acord amb el patró històric de cerques, veiem que, al Regne Unit i a Alemanya, l’interès de la població per viatjar a Espanya s’ha normalitzat molt durant l’última setmana de juny, mentre que, als Països Baixos, se situa lleugerament per sota del nivell esperat. Per la seva banda, s’observa que, a França i a Itàlia, l’interès es va situar, respectivament, el 27% i el 47% per sota dels nivells esperats en aquesta època de l’any, probablement pel fet que són dos mercats emissors que ofereixen alternatives turístiques domèstiques molt competitives. En el cas d’Itàlia, a més a més, el Govern ha llançat una mesura d’incentius directes (fins a 150 euros per llar) als italians que decideixin fer turisme domèstic, de manera que les perspectives d’arribades de turistes italians a Espanya són menys favorables. Finalment, en el cas dels EUA, un país amb el qual la UE manté la frontera tancada, es pot observar que l’interès per fer turisme a Espanya es continua allunyant del nivell esperat.

Cerques setmanals a Google sobre viatges a Espanya

Índex (100 = màxim històric)

Malgrat la millora de les perspectives que es desprèn de l’anàlisi de les últimes dades, cal no oblidar que l’escenari actual va associat a una gran incertesa i que dependrà del fet que s’aconsegueixi mantenir el balanç entre mobilitat i seguretat fins que es trobi una vacuna o un tractament efectiu contra la COVID-19. Així, les previsions que presentem tot seguit depenen, en gran part, de l’evolució de la pandèmia a Espanya i als països emissors de turistes. El nostre escenari central de previsions suposa que l’expansió de la COVID-19 a Espanya es mantindrà controlada, tot i que incorpora la possibilitat de rebrots que podrien obligar a adoptar mesures de confinament localitzades. Addicionalment, treballem amb el supòsit que el descobriment d’una vacuna o d’un tractament efectiu tindria lloc a mitjan 2021.⁴

Amb aquests supòsits, preveiem que la despesa turística domèstica es recuperarà de forma considerable durant la segona meitat de l’any. En concret, preveiem que assolirà cotes molt similars, tot i que lleugerament inferiors, a les registrades en el mateix període del 2019, a causa del balanç dels factors limitants i de suport. En primer lloc, la situació sanitària continuarà restringint la recuperació de la demanda, per i) una percepció de menys seguretat, ii) la incertesa sobre l’evolució de la pandèmia, i iii) les mesures de distanciament social, que es mantindran al llarg de tot l’any. A més a més, estimem que les conseqüències de la crisi actual sobre la capacitat adquisitiva de les llars faran que, enguany, molts espanyols gastin menys en turisme per motius purament econòmics. D’altra banda, els factors que donaran suport a la recuperació seran i) la bona connectivitat que ofereix la xarxa de carreteres per al transport privat dins la península, ii) la recuperació dels vols domèstics, més fàcils de coordinar a través de l’acció d’Aena, i iii) la substitució de les sortides turístiques a l’exterior per viatges domèstics. Aquest últim punt es presenta com un dels més determinants per a la recuperació del turisme domèstic. Entre el juliol i el desembre del 2019, els turistes residents a Espanya van gastar 9.500 milions d’euros a l’estranger, en relació amb els 18.800 que van destinar al turisme domèstic. Segons les nostres previsions, l’efecte substitució pot aportar uns 2.500 milions d’euros al turisme domèstic.

Per tant, si es produeix aquesta recuperació que esperem, la despesa turística domèstica per al conjunt del 2020 podria recular al voltant del 30%, uns 8.400 milions d’euros menys que el 2019, principalment arran de la paralització de l’activitat entre els mesos de març i de juny.

D’altra banda, tal com s’observa al gràfic següent, les nostres previsions de despesa turística per part dels estrangers mostren una evolució una mica menys positiva fins al final d’enguany, per i) la pèrdua de turisme extracomunitari, ii) una recuperació gradual de la connectivitat a la UE (molt dependent de les connexions aèries i de la situació de la pandèmia a l’origen), i iii) la menor propensió a viatjar fora del país de residència a causa de la incertesa sobre l’evolució de la pandèmia. Amb tot plegat, segons les nostres estimacions, la despesa turística estrangera caurà al voltant del 25% interanual entre el juliol i el desembre del 2020, la qual cosa comportaria un descens superior al 50% per al conjunt de l’any 2020 (47.000 milions d’euros menys que el 2019). 

Despesa turística domèstica (esquerra) i estrangera (dreta)

Milions d’euros

Així i tot, el turisme domèstic no serà capaç de mitigar l’efecte de la caiguda de la demanda estrangera, que va representar el 70% de la despesa turística el 2019 i que, el 2020, representarà al voltant del 60%. Així, la despesa turística total que efectuaran els turistes residents i estrangers a Espanya es podria situar al voltant dels 68.000 milions d’euros el 2020, una caiguda propera al 45% en relació amb l’any anterior.

La complexitat de l’entorn en què opera actualment el sector turístic també obliga a tenir en compte l’evolució de la pandèmia als països d’origen dels nostres turistes estrangers, la qual cosa afegeix, si fos possible, més incertesa a la situació. Tal com es pot observar a la taula següent, on s’analitzen 10 dels principals països emissors de turistes cap a Espanya, la situació sanitària i de connectivitat sembla relativament favorable. La nostra dependència dels països europeus, on l’expansió de la pandèmia sembla més controlada, comporta que una gran part de la demanda turística internacional d’Espa­nya pugui mantenir unes bones perspectives sanitàries.

Només els mercats del continent americà, que representen menys del 10% de la demanda turística estrangera a Espanya, tenen unes perspectives clarament negatives. En qualsevol cas, malgrat que la situació dels mercats emissors és bona, es tracta d’una situació incerta.

Situació dels principals mercats emissors del sector turístic espanyol al final de juny

Fer previsions per a enguany és molt complex per l’elevada incertesa que envolta l’evolució de la pandèmia. En canvi, si centrem l’atenció a mitjà termini i assumim que, en aquest horitzó de previsió, ja s’ha descobert una vacuna o un tractament eficaç per a la COVID-19, la recuperació de la confiança dels turistes internacionals, el major atractiu de les destinacions consolidades i segures durant les primeres etapes de la recuperació i el rebot de l’economia mundial projecten unes perspectives del sector turístic considerablement millors que per a l’any 2020.

Tal com s’observa al gràfic següent, les nostres previsions apunten a una recuperació relativament ràpida de la demanda a mitjà termini. El 2021, la despesa dels turistes internacionals assoliria un nivell superior al del 2016, tot i que encara se situaria lluny del nivell precrisi. No obstant això, el sector ve d’uns anys extraordinaris (el 2019, va batre tots els rècords de volum i de despesa turística), i recuperar els nivells d’ingressos del 2016 ja seria molt positiu.

Despesa dels turistes internacionals a Espanya

Milers de milions d’euros

En conclusió:

• El 2020, la demanda turística caurà de forma dramàtica, sobretot a causa de la pèrdua de mobilitat dels turistes entre el març i el juny.
• Durant la segona meitat de l’any, la despesa turística s’anirà recuperant de forma gradual, amb el suport del turisme domèstic i de l’arribada de turistes internacionals de països emissors tradicionals, com Alemanya i el Regne Unit.
• La dependència dels fluxos de turistes de la situació sanitària a Espanya i als països emissors serà un focus d’incertesa. Malgrat tot, a mitjà termini, les perspectives per al sector continuen sent positives, gràcies a una situació precrisi molt sòlida.

El col·lapse de la demanda turística entre els mesos de març i de juny va anar acompanyat de la desactivació d’una gran part d’empreses turístiques, que es van veure obligades a aturar l’activitat per les restriccions de mobilitat i per la impossibilitat d’oferir els seus serveis. Així, segons les dades de l’enquesta d’ocupació hotelera, entre el març i el maig del 2020, van romandre oberts una mitjana mensual de 4.100 establiments hotelers, xifra que representa el 73% menys que en el mateix període del 2019. Es tracta d’una caiguda molt important, però una mica inferior a la patida per la demanda (més del 90%). Això és degut al fet que la reactivació del sector durant el mes de maig ha estat una mica més intensa del que es podria inferir de les dades de demanda. Així, durant el mes de maig, el 12% dels establiments que estaven actius al febrer van reobrir les portes (principalment, establiments petits i amb necessitats de personal baixes) i es van avançar lleugerament a la demanda i a l’expectativa d’afrontar un repunt de reserves.

La conjuntura actual és tan complexa que les enquestes que realitza l’INE i que, tradicionalment, nodreixen l’anàlisi de l’oferta turística d’aquest informe ens donen molta menys informació que en el passat, ja que el nombre d’enquestes dutes a terme en establiments oberts és insuficient.¹ Gràcies a l’explotació del big data de CaixaBank, hem pogut eludir aquest problema mitjançant l’elaboració d’un indicador que permet fer un seguiment en temps real dels nivells d’inactivitat de l’oferta turística. Amb aquesta finalitat, utilitzem la proporció de comerços amb TPV de CaixaBank que han passat a no registrar facturació. Tal com s’observa al gràfic següent, segons aquest indicador, el sector va viure un tancament gairebé total durant el període comprès entre la declaració de l’estat d'alarma i el 24 de maig, data que va marcar l’inici de la fase 2 en una part del país. De llavors ençà, la reactivació de l’oferta ha guanyat tracció. Al final de juny, i per primera vegada des del mes de març, la proporció de comerços turístics inactius es va situar per sota del 50%, coincidint amb la finalització de l’estat d'alarma i amb l’obertura de les fronteres amb els països de la UE.

Proporció d’hotels i d’agències de viatges sense facturació en TPV de CaixaBank

% sobre el total

La reactivació de l’oferta turística respon de manera anticipada a la demanda i reacciona positivament a les perspectives de recuperació i al relaxament de les mesures de distanciament social. De la limitació de l’aforament al 30% i del tancament de les zones comunes als establiments hotelers establerts en la fase 1 de la desescalada, s’ha passat, en molts casos, a un límit d’aforament superior al 70% en l’actualitat, la qual cosa permet superar àmpliament el llindar de demanda necessari per compensar els costos.² Així i tot, segons les dades internes de CaixaBank, durant la segona setmana de juliol, el 31% dels establiments turístics estaven inactius i la facturació dels establiments hotelers presentava encara caigudes al voltant del 65% interanual, la qual cosa porta a inferir que, probablement, la major part dels operadors no han assolit el llindar de rendibilitat.

Fins que no s’assoleixi aquest llindar de rendibilitat, és important mantenir l’adopció de mesures de política econòmica que continuïn fent costat al sector. Les principals mesures de suport s’han basat a facilitar els ajustos temporals de les plantilles mitjançant la flexibilització dels ERTO i a proporcionar liquiditat a les empreses (100.000 milions d’euros en avals ICO per a empreses, amb un tram de 2.500 milions d’euros només accessible per a empreses turístiques), a més d’una moratòria fins a 12 mesos per a operacions de finançament hipotecari d’immobles lligats a l’activitat turística subscrites amb entitats de crèdit. Totes aquestes mesures, enfocades a mitigar l’impacte de la crisi del coronavirus, han estat fonamentals perquè el teixit empresarial turístic suportés aquests mesos d’aturada de la demanda.

El sector turístic haurà d’impulsar la seva transformació per adaptar-se als nous paràmetres de seguretat sanitària a curt termini i als nous corrents de fons de la demanda a mitjà i a llarg termini.³ Així, el pla de reactivació del turisme proposat pel Govern a mitjan juny contempla mesures en aquesta mateixa direcció, com els crèdits tous per finançar solucions sostenibles per a empreses turístiques o inversions en transformació digital. En aquest sentit, ampliar el paper de les polítiques públiques podria ser un element dinamitzador fonamental perquè el sector tingui la capacitat de dur a terme aquestes inversions i aconsegueixi mantenir els nivells de competitivitat.

D’altra banda, la disminució de la competència internacional pel turisme en un entorn de menor demanda com l’actual pot ser clau també per accelerar la reactivació del sector aquest estiu. Cal recordar que, el 2019, va millorar la percepció per part dels turistes britànics i alemanys d’altres mercats mediterranis, com Turquia, Egipte, Tunísia i el Marroc, la qual cosa va limitar el creixement de la demanda estrangera a Espanya.⁴ No obstant això, la pandèmia ha provocat que aquests mercats estiguin patint restriccions importants per rebre turistes europeus, no solament perquè no formen part de la UE, sinó perquè les restriccions que han imposat els seus governs són més severes que en el cas d’Espanya i d’altres socis comunitaris del Mediterrani. Així ho recull el gràfic següent, basat en el COVID-19 Government Response Tracker que elabora la Universitat d’Oxford.

Intensitat de les restriccions frontereres

La reactivació guanya més protagonisme per l’impacte que pot tenir sobre l’ocupació. El mercat laboral espanyol ha patit un xoc contundent. En el mes juny, el nombre d’afiliats a la Seguretat Social es va situar en 18,6 milions de persones, 974.000 llocs de treball menys que al juny del 2019 (el –5% interanual), dels quals al voltant del 70% eren treballadors temporals. Addicionalment, 1,8 milions d’empleats estaven afectats per ERTO, és a dir, continuaven afiliats a la Seguretat Social i no comptabilitzaven com a aturats, però no treballaven o no ho feien a temps complet.

L’ocupació al sector turístic ha estat la més afectada per les condicions actuals. Al final de maig, l’ocupació associada a les activitats turístiques es va situar en 2,5 milions de persones, prop de 387.000 llocs de treball menys que en el mateix mes del 2019 (el –13,5% interanual). Això implica que el 44% de la destrucció de l’ocupació a Espanya va ser causada pel sector turístic. A més a més, al voltant del 31% dels afiliats del sector turístic van entrar en ERTO i el 5,5% es va acollir a la prestació per cessament d’activitat, molt per damunt de la mitjana d’Espanya al maig, amb el 9,8% en ERTO i el 2,0% en prestació per cessament d’activitat.

Partint d’un nivell d’ocupació tan baix, i atès el pes tradicional de l’ocupació turística en el conjunt de l’economia (el 12,8% de l’afiliació el 2019), la «reobertura» del sector podria tenir un efecte substancial sobre l’ocupació i sobre la moderació de la xifra de l’ocupació afectada pels ERTO. Malgrat que la feina al sector turístic pateix una gran estacionalitat al llarg de l’any, el nivell d’ocupació que genera el turisme en moments de demanda moderada és molt rellevant. És a dir, el gros de l’ocupació es genera quan l’establiment hoteler decideix obrir, tot i que el nivell d’ocupació de les places disponibles a l’hotel sigui baix. Lògicament, a mesura que augmenta el grau d’ocupació, també augmenta la contractació d’empleats, però d’una forma molt més gradual. En concret, segons les nostres estimacions, la plantilla base d’un hotel (la que no depèn del grau d’ocupació) se situa al voltant del 65% del personal que contractaria l’hotel en cas d’estar ple. Per exemple, un hotel mitjà espanyol, que, segons les dades de l’INE, consta de 49 habitacions, amb un grau d’ocupació del 100%, contractaria 17 empleats, mentre que, amb un grau d’ocupació mínim del 35%, en contractaria 13. Tot i que la diferència d’ocupació entre la temporada alta i la temporada baixa és substancial, destaca que la contractació del gros de la plantilla dels establiments hotelers no depèn tant de l’estacionalitat de la demanda.

En aquest sentit, malgrat que l’ocupació mitjana a Espanya se situarà en nivells continguts fins al final d’enguany, una petita millora en les perspectives d’arribades de turistes podria representar un factor diferencial per a la reactivació del sector i per al conjunt del mercat laboral.

Simulació de personal hoteler contractat en funció del nivell d’ocupació

En conclusió:

• L’oferta turística es reactiva de forma gradual. La proporció de comerços turístics inactius va passar del 95% registrat a mitjan abril a situar-se en el 31% durant la segona setmana de juliol.
• Les mesures de liquiditat i d’ajustos temporals de plantilles han estat i seran fonamentals perquè el teixit empresarial turístic pugui superar el període de menor activitat turística.
• La «reobertura» dels comerços turístics podria representar una forta generació d’ocupació i moderaria de manera considerable la xifra d’afectats per ERTO.

S’ha parlat molt, durant la crisi actual, de l’elevat pes del sector turístic en l’economia espanyola, i amb raó, perquè es tracta d’un dels sectors econòmics que patirà més les conseqüències de la crisi causada per la COVID-19. Segons les dades del compte satèl·lit de turisme que publica l’INE, el sector turístic genera el 12,3% del PIB d’Espanya i el 12,7% de l’ocupació. Aquesta gran rellevància del sector en l’economia espanyola no és una casualitat, sinó que és fruit de la seva gran competitivitat i de la seva resiliència. No obstant això, el 2020, el sector turístic ha passat a ocupar l’epicentre de la crisi en què ha entrat l’economia espanyola, que, segons les previsions de CaixaBank Research, registrarà una caiguda del PIB entre el 13% i el 15%.

Evolució del PIB turístic a Espanya

Índex (100 = 2019)

A causa de la forta caiguda de la despesa turística prevista per al 2020, que xifrem al voltant del 50% per al turisme estranger i del 30% per al turisme domèstic, el sector deixarà de generar una gran quantitat d’activitat econòmica. En concret, segons les nostres previsions, el PIB turístic recularà al voltant del 44% el 2020, caiguda que tindrà un impacte sever sobre l’economia espanyola. Aquest enfonsament de l’activitat turística podria comportar una pèrdua de 3 p. p. de creixement del PIB de manera directa. A més a més, a causa del fort efecte arrossegament del sector sobre la resta de l’economia, es podrien arribar a perdre entre 1,6 p. p. i 2,3 p. p. addicionals de manera indirecta.¹ Així, el sector turístic contribuiria negativament al creixement de l’economia espanyola entre 4,6 p. p. i 5,3 p. p. del PIB.

A mitjà termini, preveiem que l’activitat turística recuperarà el nivell precrisi a partir del 2024. No obstant això, ja el 2021 es recuperaria el nivell d’activitat del 2017, un any que pot servir de referència, ja que els seus resultats van ser positius.

En clau regional, l’impacte econòmic que tindrà la caiguda de l’activitat turística el 2020 serà molt heterogeni i dependrà, principalment, del pes del turisme estranger i de la importància del sector turístic en l’economia de cada regió.

Al gràfic següent es mostren les previsions de la variació de la despesa turística per comunitats autònomes per al 2020. D’acord amb aquestes estimacions, les Illes Balears són la regió que patirà més la caiguda de la despesa turística (el 59%), per la seva gran dependència del turisme estranger (el 95% de la despesa) i també perquè els mesos de primavera i d’estiu (els que més estant patint el xoc de la COVID-19) concentren una gran part de la seva demanda turística (el 86% de la demanda anual el 2019). A l’altre extrem, Castella-la Manxa i Aragó són les comunitats que registraran una caiguda menys intensa de la despesa turística, per la seva reduïda dependència del turisme estranger (el 14% i el 24%, respectivament). Òbviament, aquests resultats estan molt condicionats per l’evolució de la pandèmia a les diferents regions.

El pes del sector en l’economia regional, un factor molt heterogeni entre comunitats autònomes, és molt rellevant per entendre l’impacte econòmic de la caiguda del turisme. Atès que no disposem d’estimacions de la contribució del sector turístic al PIB per comunitats, utilitzem la ràtio de despesa turística sobre el PIB per obtenir una mesura aproximada de la rellevància del sector turístic. Utilitzant aquesta mètrica, obtenim que les comunitats de Navarra i de La Rioja són les que registren un pes menys rellevant del sector turístic (al voltant del 4% del PIB), mentre que les comunitats insulars de les Balears i de les Canàries registren una ràtio de consum turístic sobre el PIB de més del 40%.

Mapa de l’impacte de la caiguda de la despesa turística el 2020

Caiguda de la despesa turística en % de PIB

En combinar el pes de la despesa turística i el nostre escenari central de previsions per al 2020, obtenim una mesura de l’impacte econòmic a les comunitats autònomes, que recollim al mapa anterior. Així, veiem que la pèrdua d’activitat  turística serà molt rellevant a les Illes Balears i a les Illes Canàries, amb caigudes de la despesa turística que representen el 28% i el 18% dels PIB regionals, respectivament. Les comunitats mediterrànies de Catalunya, de la Comunitat Valenciana i d’Andalusia registraran un impacte més contingut, tot i que superior al de la mitjana d’Espanya, amb una caiguda de la despesa turística superior al 5% del PIB en els tres casos. Per la seva banda, la Comunitat de Madrid, la Regió de Múrcia, Cantàbria i Galícia registrarien un impacte mitjà entre el 2% i el 4% del PIB, mentre que la resta de les comunitats autònomes es veurien menys afectades.

En conclusió:

• El sector turístic patirà molt durament les conseqüències de la crisi sanitària causada per la COVID-19, la qual cosa provocarà que el PIB turístic caigui al voltant del 44% l’any 2020.
• A causa del seu paper destacat en l’economia espanyola, l’impacte de la crisi sobre el sector turístic llastarà l’evolució de l’economia nacional, a la qual restarà 5 p. p. de creixement el 2020.
• A escala regional, l’impacte serà heterogeni i es concentrarà, en especial, a les Illes Balears, a les Illes Canàries i a la costa mediterrània.
• De cara al 2021, les perspectives, tot i que incertes, apunten a un fort rebot de l’activitat, que podria arribar a situar el PIB turístic en nivells similars als del 2017.

La irrupció del coronavirus SARS-CoV-2 ha estat un fenomen global. Fins al mes de juny, es van registrar més de 10 milions de contagis i 500.000 morts a causa de la COVID-19 a tot el món. Cap dels 177 països per als quals el Centre de Recerca del Coronavirus de la Universitat Johns Hopkins publica estadístiques està lliure del virus i més del 25% dels països presenten una incidència superior als 1.000 casos per cada milió d’habitants.¹ La situació ha comportat que s’hagin pres mesures sense precedents per limitar la mobilitat internacional i domèstica dels ciutadans a tot el món, la qual cosa va provocar que el flux de turistes internacionals es paralitzés entre el març i el juny.

Les implicacions de l’aturada del turisme per a l’economia global són de gran magnitud. L’Organització Mundial del Turisme (OMT) considera tres escenaris per a l’any 2020, en funció de l’inici de la retirada de les restriccions per viatjar pel món. L’escenari menys advers, i més probable, planteja una caiguda del 58% del turisme mundial si les fronteres s’obren de manera gradual a partir del mes de juliol, quelcom que ja està succeint. D’altra banda, un escenari més extrem, en què les restriccions frontereres no se suavitzessin fins al mes de desembre, plantejaria una caiguda fins al 78%.² En conseqüència, fins i tot en l’escenari menys pessimista, el nombre de turistes al món recularia a xifres inèdites des del començament del segle, situació que representa un cop dur per a un sector que genera més del 10% del PIB mundial i gairebé el 12% de l’ocupació.

Un primer pas per comprendre quina serà la situació del turisme mundial a curt termini és analitzar els indicadors de mobilitat de la població, condició sine qua non perquè el turista es pugui desplaçar a la seva destinació. En un context en què la proximitat a la destinació turística serà fonamental, tot seguit analitzem la situació de la mobilitat a les principals regions del món: Europa, Àsia i les Amèriques.

A Europa, les mesures de confinament es van iniciar a Itàlia el dia 7 de març, quan el Govern va implantar restriccions a la mobilitat de la població a la regió de Llombardia primer i a tota Itàlia poc després. A les poques setmanes, la gran majoria de països europeus ja havien implantat mesures similars, i la mobilitat de persones al continent es va reduir al mínim essencial per garantir el proveïment de béns i de serveis essencials per a la població. Si ens aturem a observar els indicadors de mobilitat que elabora Google a partir dels registres de l’aplicació Google Maps, comprovem que les mesures de confinament van ser extraordinàriament efectives a Europa (vegeu el gràfic). En només 20 dies, la mobilitat en establiments comercials a tota l’Europa Occidental va caure al voltant del 80% (entre el 62% d’Alemanya i el 91% d’Espanya). I, malgrat que es va anar recuperant de forma gradual al llarg de la desescalada (iniciada al maig a  molts països de la UE), al final de juny encara no havia recuperat els nivells pre-COVID-19: al Regne Unit, el país més endarrerit en el procés de desescalada, la mobilitat encara és el 50% inferior, mentre que, a Alemanya, a Itàlia o a França, la mobilitat als locals comercials se situa «només» el 20% per sota dels nivells pre-COVID-19.

Mobilitat de la població en locals comercials

Variació en relació amb el nivell base * (%)

Un cop encarrilada la recuperació de la mobilitat domèstica, des del final de juny, la desescalada europea ha passat a tenir com a objectiu la recuperació dels fluxos turístics internacionals. Amb aquest objectiu, s’ha iniciat un procés de reobertura de fronteres i s’han eliminant els períodes de confinament obligatoris a l’hora d’entrar al país de destinació. Es tracta d’un procés una mica més complex i delicat, ja que depèn de la situació de la COVID-19 tant a la regió de destinació com a la regió d’origen del turista. Malgrat això, sembla que les perspectives de reactivació dels fluxos turístics domèstics i internacionals al continent són relativament positives, atesos els següents factors. El primer és que una gran part dels països del sud de la UE, on es localitzen la majoria de les destinacions turístiques i on el coronavirus va colpejar amb més severitat, han aconseguit controlar l’expansió del virus després d’un període de mesures molt estrictes de confinament i els rebrots que s’han observat són, ara com ara, localitzats. En segon lloc, els països emissors del nord d’Europa, llevat de comptades excepcions, han mostrat una capacitat sòlida de detecció de nous brots i estan prenent les mesures necessàries per permetre viatjar la població de manera segura i controlada. Finalment, i no menys important, la figura de la UE i de l’espai Schengen està propiciant un nivell de coordinació entre països de la UE que no s’observa en cap altra regió del món a l’hora de reobrir les fronteres.

Tot i que és cert que les possibilitats de connectar els turistes europeus amb multitud de destinacions dins la UE semblen favorables, encara queda un llarg camí per recórrer. Si ens fixem en el gràfic següent, amb dades de connectivitat aeroportuària als principals aeroports d’Europa entre l’1 de gener i el 30 de juny, es pot observar el recorregut que encara existeix. La mobilitat aèria se situa, en l’actualitat, el 67% per sota de l’observada entre el gener i el febrer, tot i que  lleugerament per damunt del nivell registrat a l’abril, quan la mobilitat aèria era el 92% inferior als nivells pre-COVID. Atesos els reduïts nivells de mobilitat internacional a la regió, queda clar que la recuperació del turisme a Europa encara és incipient. 

Connexions aeroportuàries diàries als principals aeroports d’Europa

Nombre de vols 

Àsia: la gran potència turística avança a pas lent

El cas d’Àsia ha estat força assenyalat a l’hora d’entendre els possibles escenaris futurs del sector turístic, ja que es tracta d’una regió que, el 2019, va emetre el 38% de la despesa turística mundial i que va rebre més de 360 milions de turistes a l’any (el 25% del total). A més a més, alguns països asiàtics es troben en estadis més madurs de la pandèmia, la qual cosa ens empeny a pensar que se situen en una posició més avançada del calendari de la recuperació. Cal recordar que, el dia 8 d’abril, la ciutat de Wuhan, on es va detectar el primer brot de COVID-19, acabava de finalitzar un període de confinament de 76 dies. En aquestes mateixes dates, Europa encara es trobava en la fase més inicial i dura del confinament. No obstant això, hi ha algunes diferències que han comportat que els calendaris d’Europa i d’Àsia se solapin, la qual cosa ens impedeix poder elaborar prediccions a partir de l’experiència asiàtica.

Segons el que podem observar en els indicadors domèstics de mobilitat, la reacció al sud-est asiàtic va ser, en general, més moderada que a Europa, tot i que molt més heterogènia que al Vell Continent.³ Països com Hong Kong o Corea del Sud van adoptar mesures molt aviat, però menys severes, i van veure reduïda la mobilitat de la població en només el 30%. En el cas de Singapur, fins al rebrot del començament d’abril, amb prou feines havia limitat la mobilitat de la població. L’Índia és un cas a part, perquè va trigar més a reaccionar, però va fer-ho de forma més intensa que al sud-est asiàtic.

Arran d’aquesta reacció més ràpida però continguda, els països asiàtics van poder anticipar millor la crisi sanitària i evitar el col·lapse dels sistemes sanitaris, però també van allargar el temps que els ha permès controlar l’expansió del coronavirus, fins al punt que, al final de juny, la desescalada en països com Hong Kong i el Japó estava al mateix nivell que a Europa, amb un turisme domèstic encara arrencant i amb restriccions a les arribades internacionals.

Mobilitat de la població en locals comercials

Variació en relació amb el nivell base * (%)

Connexions aeroportuàries diàries als principals aeroports del sud-est asiàtic

Nombre de vols 

Tenint en compte tot això, la situació del sector turístic asiàtic continua sent complexa. Si ens fixem en les dades de mobilitat aèria que es mostren al gràfic anterior, veiem que el nombre de vols a la zona al final de juny mantenia caigudes properes al 60%, tot i que s’allunyaven dels mínims assolits durant la segona meitat d’abril. Malgrat això, les restriccions a l’entrada d’estrangers continuen vigents al juny a tots els països de la regió, segons les dades de l’Agència Internacional del Transport Aeri (IATA, per les sigles en anglès). Si no hi ha una coordinació clara entre països per a la reobertura controlada de les fronteres, com en el cas de la UE, els fluxos turístics a Àsia difícilment reprendran el vol.

La situació sanitària del continent americà és més preocupant. En l’últim mes, el 54% dels nous casos de COVID-19 es van detectar en països del continent americà. El nombre de casos positius al Brasil, a Xile, a Mèxic, a Colòmbia i a l’Argentina es va multiplicar per tres al juny i es va doblar als Estats Units i al Perú. En altres paraules, les Amèriques han passat a ser el focus mundial de la pandèmia. Tal com es pot observar als gràfics següents, l’únic país on s’observa una clara tendència a la baixa des del mes de maig és el Canadà.

Incidència del contagi de la COVID-19 a Amèrica

Casos positius diaris per cada 100.000 habitants

El més preocupant és que aquesta complicada situació sanitària s’ha donat en un context de mobilitat reduïda. Malgrat que les mesures aplicades pels governs nacionals no han estat tan profundes com les europees i s’han pres amb un cert retard, segons els indicadors de mobilitat domèstica, la població dels països llatinoamericans presenta una mobilitat el 50% inferior al nivell habitual. Al Canadà i als EUA, sí que s’observa una certa millora de la mobilitat, tot i que hi ha dubtes sobre la sostenibilitat d’aquesta tendència en el cas del segon, atesa la magnitud de la segona onada de contagis. A causa d’aquesta situació, el sector turístic del continent està paralitzat des de mitjan març, amb una caiguda de la mobilitat aèria fins al 63% en relació amb el nivell precrisi al final de juny.

Mobilitat de la població en locals comercials

Variació en relació amb el nivell base * (%)

Connexions aeroportuàries diàries als principals aeroports d’Amèrica

Nombre de vols  

En conseqüència, podem afirmar que les perspectives de recuperació del turisme americà són especialment negatives. Abans de res, és fonamental que la regió adopti les mesures de contenció necessàries per neutralitzar la crisi sanitària. Només a partir d’una situació sanitària sota control es podrà començar a recuperar el nivell de mobilitat suficient per iniciar la reactivació del sector turístic. No obstant això, el que hem après de l’experiència d’Europa i d’Àsia és que controlar el creixement dels contagis és un procés lent, la qual cosa ens empeny a preveure que la recuperació trigarà molt a arribar al conjunt de la regió.

Aquest context ha dut l’OMT a contemplar una caiguda dels fluxos de turistes internacionals superior al 58% en les previsions del 2020. Malgrat això, i sota les condicions adequades, quan la mobilitat internacional guanyi tracció, es preveu que la recuperació del turisme global serà relativament ràpida, tot i que l’any vinent es mantindria molt per sota dels nivells del 2019. Així, l’OMT espera que el nombre de turistes internacionals passi d’una caiguda propera al 100% durant el segon trimestre del 2020 a situar-se «només» el 30% per sota dels nivells precrisi al començament de l’any 2021, gràcies a la recuperació de les regions europees i asiàtiques. La qüestió, llavors, és centrar l’atenció a mitjà termini, en el que  els analistes han passat a anomenar «el turisme post-COVID-19».

És difícil pensar que el sector turístic pugui sortir de la situació actual sense patir, pel camí, canvis de gran importància. La principal transformació, que probablement serà el gran dinamitzador de la renovació de tot el sector, serà la manera en què els turistes voldran fer turisme. Abans de la irrupció sobtada del coronavirus, la demanda turística donava senyals de canvi, encara que graduals. El nombre de turistes que apostaven per triar destinacions amb una oferta de més qualitat, on es posessin a la seva disposició més serveis, creixia amb força, igual que ho feia l’entrada en joc del turista amb consciència ecològica, que apostava per destinacions sostenibles i innovadores.

Probablement, el coronavirus no comportarà un canvi de direcció en les tendències que veníem observant, sinó més aviat una gran acceleració. Aquests són alguns elements que podrien ser claus a l’hora d’entendre com serà el nou turisme post-COVID-19:

1. Descongestió i destinacions sostenibles: sembla més clar que mai que la sostenibilitat és una aposta de futur. Només unes setmanes a casa han posat en evidència que l’acció individual de cadascú de nosaltres té un gran impacte mediambiental, la qual cosa ha conscienciat una bona part de la societat. Amb aquest canvi d’actitud, és certament probable que les destinacions que siguin capaces d’oferir una solució sostenible i no massificada passin a ser més atractives per a una part de la demanda que cada vegada serà més important. D’altra banda, mentre no existeixi una vacuna o un tractament eficaç, els turistes preferiran destinacions en què puguin mantenir la distància social amb facilitat, enfront de les destinacions més congestionades.

2. Serveis personalitzats: el turista post-coronavirus valorarà més poder personalitzar la seva experiència, en detriment de les experiències massificades. En altres paraules, el valor afegit de l’oferta turística guanyarà pes. Davant aquest canvi, les destinacions que apostin per reduir el volum i que ofereixin experiències úniques seran les guanyadores. 

3. Digitalització: el turista que ve serà molt més digital, perquè la societat actual ja ho és. Cal no oblidar que vivim en un context en què la utilització de mitjans digitals ha repuntat amb força per la necessitat de mantenir-nos connectats des de casa, tant per motius laborals com personals. En conseqüència, s’han posat en valor els canals digitals, que molts ciutadans no dominaven i que, probablement, els demandaran a l’hora de fer turisme.

4. Seguretat i salut: la seguretat ha estat sempre un factor de gran pes a l’hora de triar destinació turística, i, després d’un xoc com l’actual, l’accessibilitat i la qualitat del sistema sanitari seran factors que caldrà tenir en compte a l’hora de valorar-ne la seguretat.

5. Proximitat i connectivitat: en aquest article, ja s’ha comentat que la connectivitat és un factor fonamental per al turisme. Es tracta d’un fet obvi, però gens trivial. És molt probable que els primers canals de connectivitat que es reactivin siguin els de rang mitjà i curt. En conseqüència, fins que no es disposi d’una vacuna, el turisme de proximitat (domèstic i de països pròxims) plantejarà moltes més possibilitats i més seguretat per al turista davant l’eventualitat de voler tornar a casa seva. D’una manera similar, les perspectives de les destinacions que puguin oferir una connexió còmoda podrien millorar de forma considerable.  

Els canvis en la manera de fer turisme hauran d’anar acompanyats d’un esforç transformador de l’oferta, que haurà d’apostar per la innovació, per la integració d’un major nombre de serveis, per l’expansió de destinacions menys explotades, per una millora de la connectivitat i, en definitiva, per quelcom que el propi sector ja ve apuntant des de fa anys: un turisme de qualitat i no de quantitat.⁴ Per tant, es tracta del moment oportú per accelerar les inversions necessàries per a l’adaptació del sector a aquest nou mercat turístic mundial. La mobilització de l’empresariat del sector serà clau, com també ho serà el suport del sector públic no solament per sortir d’aquesta crisi, sinó per garantir que el sector continuï sent un puntal de la nostra economia de manera sostenible en el futur.

En conclusió, és palpable que el context actual és d’una complexitat sense precedents per al sector turístic mundial, tant a curt com a mitjà termini. El 2020, la demanda turística global es veurà reduïda, probablement, a menys de la meitat del nivell assolit el 2019 i continuarà estant molt condicionada per la recuperació de la mobilitat de la població i per la capacitat que tinguem de mantenir un nivell de contagis contingut i controlat fins que es descobreixi una vacuna o un tractament efectiu contra el coronavirus. En aquest context, Europa es presenta com el projecte pilot per a la reactivació del turisme mundial, perquè ha aconseguit reactivar la mobilitat de la població i ha iniciat el procés de reobertura de les fronteres. A mitjà termini, els canvis derivats de la societat acceleraran la tendència cap a noves formes de turisme. En conseqüència, l’oferta s’haurà d’adaptar encara més ràpidament del que ja ho estava fent a un turisme més sostenible, més digital, més segur i de més qualitat.

• Els indicadors econòmics disponibles mostren que el sector ha estat un dels menys afectats per la crisi: el pes del sector primari sobre el total de l’economia va augmentar i la indústria agroalimentària va patir una reculada molt més suau que el conjunt de la indústria manufacturera en el 2T 2020. De manera similar, en l’àmbit laboral, el sector ha registrat una menor destrucció d’ocupació i una menor proporció de treballadors afectats per ERTO.
• La pandèmia ha generat un canvi notable en els patrons de consum alimentari de les famílies espanyoles: el consum a la llar ha guanyat pes. De fet, durant les setmanes de confinament, el consum fora de la llar es va enfonsar (és a dir, en el canal HORECA: hotels, restaurants i cafeteries). També ha augmentat l’ús del comerç electrònic en la compra d’aliments, en part per minimitzar els desplaçaments i el contacte entre persones. Les dades internes de despesa amb targetes als TPV de CaixaBank ens permeten analitzar amb detall aquests patrons. Així, malgrat el bon funcionament del sector agroalimentari en conjunt, observem que l’aturada del turisme estranger continua perjudicant els establiments de restauració orientats al client internacional i, en conseqüència, els subgrups de productes agroalimentaris destinats a aquests establiments per al seu consum final.
• D’altra banda, no és possible comprendre el bon funcionament relatiu del sector agroalimentari durant la crisi sense tenir en compte el sector exterior. Una gran part de la producció del sector es destina a l’exportació –al voltant de 50.000 milions d’euros–, fins al punt que Espanya és la quarta economia exportadora del sector a la Unió Europea i la setena a nivell mundial. Amb la crisi, les exportacions del sector agroalimentari s’han incrementat de forma generalitzada, tot i que destaca el repunt de les exportacions de cítrics a Europa i de carn de porcí a Àsia.
• El bon posicionament dels productes agroalimentaris espanyols als mercats internacionals és fruit de l’esforç d’internacionalització dels últims anys i reflecteix l’elevat nivell de competitivitat del sector en relació amb altres països productors. Però si alguna cosa ha demostrat la situació que estem travessant és que les empreses més digitalitzades estan més preparades per adaptar-se a un entorn canviant. Així, per ser encara més competitiu, el sector ha d’aprofitar els avantatges que ofereixen les noves tecnologies digitals en totes les baules de la cadena alimentària. Al mateix temps, la transformació digital també ofereix vies per abordar els principals reptes del sector. Per exemple, les tècniques d’agricultura de precisió permeten millorar la productivitat dels cultius i potencien la sostenibilitat del sector, ja que propicien un ús més eficient de l’aigua i de l’energia.
• En definitiva, la revolució tecnològica del segle XXI està transformant un sector  agroalimentari que cada vegada s’assembla menys a la imatge tradicional que en tenim. El futur ens portarà la cadena alimentària 4.0, un ecosistema totalment connectat del camp a la taula.

A aquestes alçades de la pandèmia, tothom sap que la crisi provocada per la COVID-19 està tenint un impacte sense precedents sobre l’economia mundial i sobre l’espanyola en particular. Les estrictes mesures de confinament vigents durant una bona part del 2T 2020 i les restriccions sobre el turisme internacional van comportar una caiguda històrica del PIB d’Espanya, que va disminuir el 17,8% intertrimestral (el 21,5% interanual), el descens més sever des del 1995 (any d’inici de la sèrie homogènia de l’INE). En comparació, les economies europees del nostre entorn van registrar una caiguda de l’activitat molt intensa però clarament inferior. En termes intertrimestrals: el –11,8% al conjunt de la zona de l’euro, el –9,7% a Alemanya, el –13,8% a França, el –12,4% a Itàlia i el –13,9% a Portugal. Només el Regne Unit, que, a més de patir un fort impacte arran de la pandèmia, es troba també immers en el complex procés de materialitzar el brexit, va registrar una caiguda superior a l’espanyola en el 2T, el –20,4% intertrimestral.

Els indicadors d’activitat disponibles del 3T mostren que l’economia espanyola ha experimentat un rebot notable, gràcies a l’aixecament de les restriccions a la mobilitat. No obstant això, s’aprecien signes de desacceleració en la trajectòria de millora, a causa de l’augment considerable del nombre de casos de COVID-19 confirmats i de les noves mesures de contenció adoptades per frenar els contagis. S’estima que, en l’últim trimestre de l’any, la pèrdua d’activitat en relació amb els nivells de l’any anterior es podria situar al voltant del 12%. La recuperació, per tant, encara és incompleta, i la duresa de les caigudes patides en l’activitat fa preveure que es trigarà anys a recuperar els nivells previs a la crisi. En concret, l’escenari macroeconòmic de CaixaBank Research preveu que això no succeirà fins al 2023, tot i que cal recordar que el grau d’incertesa que envolta les previsions econòmiques és inusualment elevat.

En aquest context de caiguda excepcional de l’activitat, el sector agroalimentari ha mostrat una evolució molt favorable, fins i tot contracíclica. Així, el valor afegit brut del sector primari va créixer el 3,6% intertrimestral (el 6,3% interanual) en el 2T 2020, un trimestre marcat pel confinament de la major part de la població espanyola, durant el qual el consum de béns de primera necessitat va repuntar de manera considerable. D’aquesta manera, el sector primari va guanyar pes en el conjunt de l’economia en el 2T: va aportar el 3,8% del PIB, en comparació amb la contribució del 2,7% registrada el 2019.

La indústria agroalimentària també ha evolucionat de manera favorable en relació amb el conjunt de la indústria manufacturera, molt més afectada pel confinament.En concret, mentre que la producció manufacturera total va caure el 26,7% interanual durant els mesos d’abril-juny, el descens de la producció de productes alimentaris va ser menys intensa, el –9,4%. A l’agost (última dada disponible), l’índex de producció industrial del sector de l’alimentació es va continuar recuperant i es va situar només l’1,3% per sota del nivell precrisi. Així mateix, el consum d’electricitat per sectors d’activitat també mostra que la indústria agroalimentària va operar gairebé a ple rendiment durant els mesos més crítics de la pandèmia: mentre que el consum d’electricitat a la indústria va recular el 16,3% interanual en el 2T 2020, amb prou feines es va reduir l’1% a la indústria de l’alimentació.

La intensitat de l’ajust de l’ocupació durant els mesos de confinament i la seva recuperació posterior han estat molt desiguals en funció dels sectors d’activitat. Al sector primari, el nombre d’afiliats a la Seguretat Social va recular l’1,9% interanual en el 2T (en relació amb el –4,4% en el total d’afiliats) i, a la indústria agroalimentària, va caure el 2,4% (en relació amb el –3,7% en el conjunt de la indústria manufacturera).

A més a més, al sector agroalimentari, també s’observa una utilització escassa dels instruments per contenir la destrucció d’ocupació (ERTO i prestació extraordinària per cessament d’activitat dels autònoms). Al maig, més de 3 milions de treballadors per compte d’altri estaven afectats per un ERTO, el 20,8% del total.¹ En canvi, el percentatge d’assalariats en ERTO al sector primari va ser, només, del 0,5% (unes 4.000 persones) i de l’11,8% a la indústria agroalimentària (en relació amb el 18,3% de la indústria manufacturera). El percentatge de treballadors per compte propi en cessament d’activitat al sector primari va arribar al 3,5% al maig (en relació amb el 43,7% del conjunt de l’economia i amb el 34,1% de la indústria manufacturera).²

Les dades més recents, corresponents al mes de setembre, mostren que la recuperació de l’afiliació s’ha consolidat durant l’estiu. Els dos sectors mostren reculades en l’afiliació més suaus que en els mesos anteriors: el –0,1% i el –1,3% interanual al sector primari i a la indústria agroalimentària, respectivament. A més a més, al setembre, s’observa una reincorporació notable al mercat laboral de treballadors que estaven acollits a un ERTO: només el 0,1% i el 2,8% dels assalariats del sector primari i de la indústria agroalimentària estaven en aquesta situació, respectivament (en relació amb el 4,8% del total d’afiliats per compte d’altri). Els ERTO, per tant, han estat un mecanisme molt eficaç per salvaguardar les relacions laborals durant els mesos més durs de la pandèmia.

• Com ja s’ha apuntat, el bon funcionament del sector agroalimentari durant els mesos més crítics de la crisi sanitària s’explicaria pel propi confinament, que va obligar les persones a quedar-se a casa i va provocar un increment del consum de béns de primera necessitat com els aliments (així com un cert efecte d’acumulació durant les primeres setmanes de l’estat d'alarma). Una conseqüència directa del confinament, per tant, va ser un canvi notable en els patrons del consum alimentari de les famílies, que va augmentar de manera intensa dins les llars i gairebé va desaparèixer fora d’elles (és a dir, en el canal HORECA: hotels, restaurants i cafeteries). Aquest efecte substitució ha continuat, tot i que en menor mesura, després de l’aixecament de l’estat d’alarma. Aprofundim en aquesta qüestió al següent article, «Canvi en els patrons de consum durant el confinament: del restaurant a la llar».
• Un segon factor que explicaria el bon funcionament del sector agroalimentari durant la crisi del coronavirus té un caràcter més estructural i obeeix al bon posicionament dels productes agroalimentaris espanyols als mercats internacionals, fruit de l’esforç d’internacionalització dels últims anys. Analitzem amb detall l’evolució de les exportacions agroalimentàries al tercer article d’aquest informe, «La resiliència de les exportacions agroalimentàries espanyoles».

Abans de la crisi del coronavirus, les famílies espanyoles solien efectuar una part significativa del consum alimentari fora de la llar. En concret, el 36,5% de la despesa en alimentació el 2019 (el 8,6% de la despesa total de les llars, equivalent a 48.500 milions d’euros) va tenir lloc fora de casa.¹L’arribada del coronavirus i les estrictes mesures de restricció a la mobilitat per combatre'l van canviar de forma radical els patrons de consum de les famílies, que van deixar de freqüentar els restaurants i altres establiments de menjar col·lectiu per consumir aliments gairebé exclusivament a les llars.

Segons les dades d’activitat de targetes als terminals de punt de venda (TPV) de CaixaBank, la despesa en supermercats i en grans superfícies d’alimentació va créixer prop del 50% interanual durant l’estat d’alarma. La setmana del 9 al 15 de març, es va registrar un repunt del 90%, és a dir, gairebé es van duplicar les vendes facturades amb targeta en relació amb la mateixa setmana de l’any anterior, a causa, sobretot, de l’acumulació d’aliments a moltes llars i, en menor grau, del major ús de les targetes en relació amb l’efectiu com a mitjà de pagament. La pandèmia va posar a prova la capacitat de resiliència i d’adaptació de la cadena alimentària a un increment sobtat de la demanda, perquè, en la història recent, mai s’havia vist sotmesa a un nivell d’estrès semblant. En retrospectiva, és de justícia destacar l’excel·lent resposta de tot el sector per superar aquest repte i per garantir, en tot moment, el subministrament d’aliments a tota la població.

A partir del juliol, amb el relaxament de les mesures de confinament, es va començar a observar una tendència gradual a la desacceleració de la despesa en alimentació. Així i tot, la demanda continua sent inusualment elevada: al final de setembre, la despesa amb targeta en aliments era encara el 20% superior a la de l’any anterior, la qual cosa demostra que la situació sanitària encara continua afectant els patrons de consum de les llars.

Malgrat que tots els canals de distribució de productes alimentaris han vist incrementar les vendes, destaca el notable augment de les compres online. Tot i que, durant les primeres setmanes de l’estat d’alarma, el sector no sempre va poder donar resposta al pic de demanda per aquest canal, al cap de poc, moltes empreses ja havien ampliat la capacitat logística i la plantilla de treballadors per satisfer les noves necessitats dels consumidors. En particular, els pagaments en TPV virtuals de CaixaBank mostren, a partir de la segona quinzena d’abril, un fort repunt de l’e-commerce, que encara manté taxes de creixement molt elevades, properes al 60%. En conseqüència, la quota de mercat del comerç electrònic ha augmentat de manera significativa: de l’1,6% del 2019 al 2,4% entre el 9 de març i el 6 de juny del 2020, segons les dades publicades pel Ministeri d’Agricultura.²

Una altra dada interessant que ens permet valorar el grau de penetració de les compres online d’aliments prové del baròmetre del CIS, que, al maig, va incloure diverses preguntes sobre els hàbits i sobre les tendències de consum durant el confinament. El baròmetre va revelar que el 20% dels enquestats havien comprat productes d’alimentació a través de canals electrònics durant el confinament, un percentatge molt similar al dels que havien comprat ordinadors i equips informàtics i només superat per les compres de roba, moda i calçat (el 27,7% dels enquestats). Aquesta enquesta també va mostrar que el 67% dels enquestats feien la compra presencial de forma menys freqüent i que el 19% preferia les botigues del barri i de proximitat (en relació amb el 12% constatat abans de l’estat d’alarma).

El sector agroalimentari, però, també ha patit la crisi. El tancament de l’economia espanyola per aturar l’avanç de la pandèmia va afectar de manera significativa l’anomenat canal HORECA (hotels, restaurants i cafeteries), que representa un terç de la facturació total, i va colpejar en especial alguns subsectors que destinen gairebé tota la producció a aquest canal.

Tal com s’observa al gràfic anterior sobre l’activitat en TPV de CaixaBank, la despesa en establiments de restauració es va enfonsar amb l’inici de l’estat d’alarma i va registrar caigudes superiors al 90% entre la segona quinzena de març i el final d’abril. Al maig, la despesa en restauració amb targetes espanyoles es va començar a recuperar de forma relativament ràpida i va repuntar de manera notable durant els mesos d’estiu.

Evolució de la despesa en restauració durant els mesos d’estiu per municipis

No obstant això, la despesa amb targetes estrangeres en restauració ha patit un cop dur i encara no mostra signes de recuperació. Tot i que és cert que es va produir una certa millora al juliol i a l’agost (el –60% interanual, en relació amb les caigudes superiors al 90% durant l’estat d’alarma), al setembre, la reculada es va tornar a intensificar (el –80% interanual). Els mapes adjunts mostren l’evolució de la despesa en restauració durant els mesos de juliol i d’agost del 2020 en relació amb el mateix període del 2019 a nivell municipal. És evident el color dominant a cada mapa: el color verd al mapa de l’esquerra, corresponent a les targetes espanyoles i que denota creixements interanuals positius a la majoria de municipis, i el color vermell al mapa de la dreta, que reflecteix la caiguda de la despesa amb targetes estrangeres als establiments de restauració durant l’estiu. Les illes i l’arc mediterrani s’han vist particularment afectats a causa de la seva major dependència del turisme.

En efecte, el sector de la restauració té una dependència elevada del turisme. Segons les dades internes de CaixaBank, el 21% de la despesa amb targeta en bars i restaurants el 2019 es va efectuar amb targetes estrangeres (vegeu la taula següent), un percentatge que puja al 37% per als restaurants gastronòmics. A més a més, el 15% de la despesa es va efectuar amb targetes espanyoles procedents d’una província diferent a la de l’establiment (una aproximació de la dependència del turisme domèstic).³ En el cas dels restaurants gastronòmics, gairebé la meitat de la facturació depèn del turisme nacional i estranger. En molts casos, es tracta, a més a més, de negocis molt estacionals que s’han vist molt afectats per l’enfonsament del turisme internacional durant l’estiu. Al juliol i a l’agost, les entrades de turistes estrangers a Espanya no van arribar als 5 milions de persones, en relació amb els 20 milions del 2019 (el –75% interanual).

El sector de la restauració té una dependència elevada del turisme

L’enfonsament del turisme internacional té implicacions importants per a la demanda de productes alimentaris. Segons l’anàlisi de les taules input-output, per cada euro de facturació als serveis d’allotjament i restauració, es demanden 30 cèntims del sector agroalimentari.⁴ És a dir, el xoc del turisme es transmet a través de la cadena alimentària als proveïdors que subministren els aliments a aquests restaurants, uns productes que se solen consumir menys sovint a la llar i que, per tant, tenen dificultats importants per trobar un mercat alternatiu.

Entre els productes més afectats a l’inici del confinament, hi ha la carn d’oví i de cabra, la llet de cabra i d’ovella, el peix fresc o el vi, entre d’altres. Per donar resposta a aquesta situació, alguns petits productors han format aliances per desenvolupar canals de distribució online i per potenciar la venda de proximitat, de manera que han mostrat una gran capacitat d’adaptació a una situació excepcional. Fins i tot, el mateix ministre d’Agricultura, al començament de l’estat d’alarma, va fer una crida a les llars perquè consumissin productes que havien patint especialment el tancament dels hotels.

L’evolució recent de la pandèmia a Espanya no permet ser gaire optimista sobre les perspectives de recuperació del turisme internacional a curt termini. Fins que no hi hagi una vacuna o un tractament eficaç contra la COVID-19, és previsible que els fluxos de turistes continuïn molt deprimits. No obstant això, quan s’hagi superat la pandèmia, l’excel·lent posició de la qual gaudia el sector turístic espanyol abans de la crisi ens fa preveure una sòlida capacitat de recuperació a mitjà termini.⁵

L’arribada inesperada de la pandèmia ha posat de manifest que les empreses més digitalitzades estaven més preparades per adaptar-se a la nova situació i van poder mantenir l’activitat de forma molt més fluida que la resta. No hi ha dubte que, en el nou entorn, la transformació digital de les empreses es presenta com un aspecte ineludible per enfortir la competitivitat empresarial.

El big data, la robòtica, la internet de les coses i el blockchain són alguns exemples de les noves tecnologies digitals que, de manera gradual, estan sent adoptades per les empreses, en particular al sector agroalimentari. La tecnologia avança a un ritme frenètic i ofereix a la cadena agroalimentària nombroses oportunitats per produir d’una manera més eficient i més sostenible. No obstant això, la informació estadística sobre el grau d’adopció d’aquestes tecnologies és limitada, i la font estadística oficial més completa¹ no proporciona informació sobre el sector primari. Tot seguit, presentem una nova anàlisi sobre la «popularitat» de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari a partir de la informació de Twitter.

La informació de Twitter pot ser molt valuosa per detectar noves tendències de futur, perquè, en funció de la freqüència amb què apareixen en els tuits, permet analitzar la popularitat de determinats termes. És cert, però, que no és el mateix «parlar-ne» que haver implementat amb èxit les diferents tecnologies digitals en el funcionament recurrent de l’empresa. Per aquest motiu, els resultats que presentem tot seguit han de ser interpretats, senzillament, com indicatius de noves tendències que poden estar arrelant a les empreses del sector agroalimentari.

Per a aquest estudi, s’ha processat informació de més de 24 milions de tuits emesos per usuaris individuals i per mitjans digitals durant el període 2017-2019. De tots ells, dos milions corresponien al sector agroalimentari. Utilitzant tècniques de processament de llenguatge natural, es van categoritzar els tuits en funció dels esments de diferents tecnologies digitals i del sector d’activitat.² La clau per obtenir informació rellevant de les xarxes socials passa per definir prèviament paraules «llavor» que permetin identificar els documents corresponents a cada sector d’activitat i paraules «llavor» relacionades amb les diferents tecnologies digitals d’interès.³ Mitjançant un algorisme de machine learning, es van identificar addicionalment altres paraules relacionades amb el concepte en qüestió i que no havien estat incloses inicialment, de manera que es va ampliar l’espectre de documents analitzats. En aquest estadi, és important fer una tria acurada de les paraules polisèmiques (és a dir, les que tenen més d’un significat, com, per exemple, la paraula «reserva», que es pot referir tant a l’habitació d’un hotel com a un vi).

Per valorar el grau de digitalització del sector agroalimentari segons les dades de Twitter, necessitem, primer, posar en perspectiva fins a quin punt són habituals els tuits sobre digitalització en altres sectors d’activitat. Segons la nostra anàlisi, el sector més digitalitzat és el de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC): el 3,2% dels tuits del sector contenen termes relacionats amb la digitalització, un resultat que, atesa la pròpia naturalesa del sector, no sorprèn. Tot seguit, trobem el sector de les finances i les assegurances, amb el 2,7% dels tuits.

Al sector primari, aquest percentatge és clarament inferior, del 0,6%, però similar al 0,7% de les activitats professionals, científiques i tècniques. En el cas de la indústria agroalimentària, el percentatge de tuits sobre digitalització és, només, del 0,3%, molt a la vora del sector de les manufactures bàsiques, que aglutina la indústria tèxtil, la fusta, el paper i les arts gràfiques i que presenta el percentatge més baix dels sectors analitzats, del 0,2%.

La riquesa d’informació obtinguda de Twitter permet detectar les eines digitals més populars a cada sector d’activitat en funció de la freqüència amb què s’esmenten als tuits analitzats. Segons la nostra anàlisi, una gran part dels tuits del sector primari sobre digitalització sol incloure temes de big data (el 45% del total de tuits sobre digitalització). Un clar exemple de l’aplicació de big data al sector es troba en les anomenades tècniques d’«agricultura de precisió», que requereixen de l’anàlisi de grans quantitats d’informació amb la finalitat d’optimitzar la presa de decisions per augmentar la producció i garantir la sostenibilitat. Aquestes tècniques s’utilitzen, per exemple, per calcular les necessitats de reg dels cultius tenint en compte les condicions climàtiques (la radiació solar, el vent, la temperatura i la humitat relativa) i les característiques dels cultius (espècie, estat de desenvolupament, densitat de plantació, etc.). Per fer aquest càlcul, es necessiten dades meteorològiques actualitzades en temps real, una elevada capacitat de computació i una gran velocitat de transmissió de la informació perquè el sistema de reg automàtic s’ajusti de forma adequada. Aquesta tecnologia ajuda a fer més eficient l’ús de l’aigua, un aspecte molt rellevant en àrees de clima mediterrani, molt vulnerables al canvi climàtic i on l’aigua és un factor limitant. 

Altres tecnologies populars al sector primari són la internet de les coses (el 16% dels tuits) i la robòtica, inclosos els drons (el 10% dels tuits). Les noves tecnologies digitals prometen ser una revolució en l’àmbit de l’agricultura i la ramaderia en ple segle xxi, com la mecanització del camp ho va ser en el segle xx. Així, la maquinària agrícola 4.0 (aquella més propera als robots de les pel·lícules de ciència-ficció que al tractor que estem acostumats a veure a totes les explotacions del país) permet augmentar la productivitat i millorar les condicions de treball al camp. Aquesta tendència cap a una major automatització de les tasques agrícoles s’ha vist reforçada arran de la pandèmia del coronavirus, perquè la dificultat per contractar treballadors de temporada a causa de les restriccions a la mobilitat internacional ha provocat un augment de l’interès per la robòtica i per l’automatització agrícola. En efecte, les empreses que fabriquen robots per a l’agricultura han detectat un fort increment de comandes, per exemple, de robots que recullen maduixes i que eliminen la floridura amb una llum ultraviolada.⁴

L’ús de drons mereix un esment especial, perquè ha experimentat un creixement exponencial en els últims anys, i les seves aplicacions són cada vegada més àmplies: des de la detecció precoç de plagues, mitjançant la inspecció aèria de grans àrees de cultiu, fins a la localització de senglars, mitjançant càmeres tèrmiques, per impedir el contagi de la pesta porcina africana als porcs de granja.⁵

Popularitat de les diferents tecnologies digitals al sector agroalimentari

El blockchain és la tecnologia que destaca més a la indústria agroalimentària (el 30% del total de tuits sobre digitalització del sector). No pot ser d’una altra manera, perquè té múltiples aplicacions per a la indústria de l’alimentació i de les begudes. Gràcies a una cadena de registres inalterables i de confiança, el blockchain permet oferir una traçabilitat completa dels productes en totes les baules de la cadena alimentària. Així, el simple escaneig d’un codi QR proporciona accés a tota la informació sobre la procedència, el mètode de producció, els tractaments veterinaris rebuts, els ingredients utilitzats, etc. Moltes empreses agroalimentàries ja estan experimentant en l’actualitat amb el blockchain, ja que ofereix clars beneficis en termes de transparència sobre l’origen, la qualitat del producte i la seguretat alimentària, aspectes cada vegada més valorats pels consumidors. La tecnologia blockchain s’utilitza també per limitar el desaprofitament alimentari, un altre repte ineludible del sector.

Hi ha algunes tecnologies digitals que són poc populars a tots els sectors d’activitat, potser perquè tenen un rang d’aplicació més limitat o específic. És a dir, tecnologies que, malgrat tenir un baix percentatge de tuits en termes absoluts segons la nostra anàlisi, poden tenir una popularitat relativament alta per a un sector en comparació amb la resta de sectors.

Per detectar aquests casos, calculem una nova mètrica, l’índex de concentració, que té en compte la popularitat relativa de les tecnologies en un sector en relació amb la resta de sectors.⁶ Amb aquesta metodologia, obtenim que el sector primari continua destacant en big data. En concret, el sector primari concentra el 9,2% del total de tuits sobre big data emesos per tots els sectors, un percentatge molt superior al 3,1% que representen els tuits del sector primari sobre el total de tuits analitzats (vegeu, a la taula següent, com l’índex de concentració és igual a 3 en aquest cas). També observem que el sector destaca en la internet de les coses, com ja hem comentat més amunt, però descobrim que la nanotecnologia també és una tecnologia popular al sector primari en termes relatius. És a dir, malgrat que només el 3,8% dels tuits del sector primari tracten temes de nanotecnologia, aquest percentatge és elevat en comparació amb l’1,7% que representen els tuits de nanotecnologia sobre el total (és una tecnologia poc popular en general a tots els sectors, però, al sector primari, és una mica més popular que en altres). 

Índex de la concentració de tuits de cada tecnologia en relació amb els altres sectors

Finalment, la realitat virtual i augmentada també és una tecnologia relativament popular a la indústria agroalimentària. En concret, la indústria agroalimentària concentra el 6,2% del total de tuits sobre realitat virtual i augmentada emesos per tots els sectors, un percentatge que duplica amb escreix el 2,5% que representen els tuits del sector en relació amb el total dels analitzats (en aquest cas, l’índex de concentració és igual a 2,5). Aquesta tecnologia utilitza entorns virtuals (realitat virtual) o incorpora elements virtuals a la realitat (realitat augmentada) que aporten coneixement i informació d’utilitat per a l’optimització dels processos. Al principi, pot sorprendre que aquesta tecnologia sigui relativament popular a la indústria agroalimentària, però els seus usos es van estenent a mesura que l’anomenada indústria 4.0 va implantant les tecnologies digitals en els processos de producció. Un exemple concret de l’ús d’aquesta tecnologia és el de la reparació d’avaries. Quan es produeix una avaria, l’operari utilitza ulleres de realitat augmentada per seguir, a través d’elles, els passos detallats als manuals d’instruccions virtuals que se li projecten sobre la lent per ajudar-lo a resoldre la incidència. Les ulleres reconeixen les diferents parts de la màquina i li indiquen visualment a l’operari on ha d’actuar per solucionar el problema.

Els exemples per a l’aplicació de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari són nombrosos. Ens trobem davant una revolució que està cridada a transformar les diferents baules de la cadena alimentària: des de l’explotació de dades i l’ús de drons per aconseguir collites més eficients, fins a l’ús de la tecnologia blockchain per millorar la traçabilitat dels productes finals que arriben a les nostres llars. En definitiva, el futur ens aportarà la cadena alimentària 4.0, un ecosistema totalment connectat del camp a la taula.

El sector agroalimentari és un pilar fonamental del sector exterior de l’economia espanyola. El 2019, les vendes a l’exterior van ascendir a 50.361 milions d’euros, el 5,9% més que el 2018, i van representar el 17,4% del total de béns exportats. Espanya és una gran potència exportadora de productes agroalimentaris: és la quarta economia exportadora del sector a la UE, només per darrere dels Països Baixos,¹ d’Alemanya i de França, i, a nivell global, va arrabassar la setena posició al Canadà en el ranking mundial de països exportadors de productes alimentaris el 2018 (últimes dades disponibles de l’OMC), amb una quota al mercat global del 3,6%, molt superior a la quota de l’1,8% del total d’exportacions de béns.

Des del mes de març, la pandèmia de la COVID-19 ha impactat molt negativament sobre el comerç internacional. Dins aquest patró general de reculada, les exportacions agroalimentàries espanyoles van créixer el 4,9% interanual entre el gener i el juliol del 2020. Les exportacions del sector primari s’han mostrat més vigoroses, amb un avanç del 6,3% interanual en l’acumulat de l’any fins a juliol, mentre que les exportacions de la indústria agroalimentària van avançar el 4,1% en el mateix període. Aquests creixements contrasten amb la reculada del total d’exportacions de béns (el –14,6%), de manera que el pes de les exportacions agroalimentàries sobre el total ha augmentat de forma significativa i va assolir el 30% a l’abril. Les importacions agroalimentàries també han augmentat durant aquest període, però en menor mesura, de manera que el superàvit exterior de béns agroalimentaris ha assolit un rècord històric al juliol: l’1,30% del PIB (en relació amb l’1,06% del 2019).

Ranking de països en funció de les exportacions de productes agroalimentaris (2018)

El sector carni ha liderat el creixement de les exportacions agroalimentàries, amb un avanç del 25% interanual entre el gener i el juliol del 2020, gràcies a l’increment de les vendes de carn de porcí (el +35%).² El segon grup de productes que mostra un major creixement és el de les conserves de carn o de peix (el +13,2%). Tot seguit se situen els grups de productes de les llavors oleaginoses i del cafè i el te, amb creixements superiors al 10%, però amb un pes reduït en el total d’exportacions (pròxim a l’1%). Més rellevant és l’avanç de les fruites (el +9,4%), el primer grup de productes exportats (el 17,6% del total d’exportacions agroalimentàries el 2019).

Pel que fa a les fruites, els cítrics (taric 0805) i els albercocs, les cireres, els préssecs, les prunes i els aranyons (taric 0809) mostren un vigor elevat (el +18,2% i el +17,2% interanual fins al juliol, respectivament). Els llegums i les hortalisses, que van representar el 13,1% del total d’exportacions agroalimentàries el 2019, mostren un avanç una mica més modest durant els set primers mesos del 2020 (el 4,3%), però alguns productes com les pastanagues, els cogombres i les cols presenten avanços molt significatius. D’altra banda, alguns grups de productes han registrat reculades, com, per exemple, el del peix, crustacis i mol·luscos (el –15,7%), les begudes (el –5,2%) i els greixos (el –5,4%). En particular, les exportacions d’oli d'oliva han caigut el 7,4% interanual, i les de vi, el 5,4%, tot i que els dos productes es mantenen en el top 5 dels productes agroalimentaris exportats.

Top 10 dels productes agroalimentaris exportats

Aragó és la comunitat autònoma que presenta un major creixement de les exportacions durant els set primers mesos del 2020 (el +33,8%), gràcies a la seva especialització en carn de porcí (taric 0203), que ha vist repuntar la demanda, en especial dels països asiàtics. Tot seguit se situen el País Basc (el +13,3%), pel repunt de les exportacions de greixos i d’olis modificats químicament (taric 1518); Catalunya (el +8,8%), beneficiada també per l’auge de les exportacions de carn de porc, i la Comunitat Valenciana (el +7,6%), gràcies a l’embranzida dels productes cítrics (el +16,7%, més de 200 milions d’euros en relació amb el mateix període del 2019), molt demandats pels nostres socis comercials durant la crisi de la COVID-19. A l’altre extrem, se situen les Illes Balears i les Canàries, amb descensos molt clars de les exportacions agroalimentàries (el –28,4% i el –25,0%, respectivament). Tot i que el pes d’aquestes exportacions sobre el total d’exportacions de béns insulars és força reduït (el 4,7% i el 9,0%, respectivament, en relació amb el 17,4% del conjunt d’Espanya), no són bones xifres per a unes economies que ja es troben molt afectades per la profunda crisi del sector turístic.

Exportacions agroalimentàries a les comunitats autònomes

Valor de les exportacions el 2019 i creixement entre el gener i el juliol del 2020

Els països de la UE són les principals destinacions de les exportacions agroalimentàries espanyoles, amb França i Alemanya al capdavant. Aquestes dues destinacions s’han comportat molt bé durant els set primers mesos del 2020, amb avanços del 4,7% i del 9,5% interanual, respectivament. Tot seguit, ben a la vora, se situen Itàlia i Portugal, que van rebre el 9,8% i el 8,9% de les exportacions agroalimentàries espanyoles el 2019, respectivament. Aquests dos mercats, en canvi, han mostrat una certa feblesa des del començament d’enguany.

El Regne Unit, primera destinació extracomunitària, se situa en cinquena posició, amb el 7,7% del total. Entre el gener i el juliol del 2020, les exportacions al Regne Unit van créixer amb vigor (el 6,8% interanual), un fet destacable si tenim en compte la forta reculada de l’economia anglosaxona en el 2T 2020. És evident que l’elevada incertesa que plana sobre les regles que regiran les relacions comercials entre el Regne Unit  i la UE a partir del gener genera una certa inquietud al sector.

En l’hipotètic cas que la relació final entre les dues parts impliqui l’adopció d’aranzels, els productes agroalimentaris (juntament amb el tèxtil i, en menor mesura, l’automoció) es troben entre les rúbriques a les quals s’aplicarien, de mitjana, aranzels més elevats, segons un informe del Banc d’Espanya.³ En aquest sentit, aquest informe assenyala la Comunitat de Múrcia com una de les regions que es podria veure més afectada per un brexit dur (o per un brexit sense acord), a causa de l’elevat volum d’exportacions hortofructícoles destinades al mercat anglosaxó. En tot cas, l’estudi també mostra que la vulnerabilitat davant el brexit de les empreses espanyoles que exporten al Regne Unit es veu parcialment esmorteïda pel seu nivell relativament elevat de productivitat i pel grau de diversificació geogràfica de les exportacions.

Evolució de les exportacions agroalimentàries a les principals destinacions

La Xina és la segona destinació extracomunitària d’exportacions agroalimentàries espanyoles, que gairebé s’han doblat durant els set primers mesos del 2020 en relació amb el mateix període de l’any passat (el +94,1%). Aquest comportament excepcional s’explica per les exportacions de carn de porc al país (el +216%), que encara continua afectat per la pesta porcina africana.

El següent país en el rànquing són els EUA, amb gairebé 2.000 milions d’euros d’exportacions el 2019, el 3,8% del total. No obstant això, l’evolució recent no és gaire positiva, perquè, entre el gener i el juliol del 2020, s’ha registrat una lleugera reculada, de l’1% interanual. Aquest descens podria estar relacionat amb l’increment d’aranzels (del 3,5% al 25%) que els EUA van imposar a determinats productes agroalimentaris el 19 d’octubre del 2019. Una decisió emparada en la resolució de l’OMC sobre les ajudes públiques a Airbus que va autoritzar els EUA a imposar contramesures a la UE per valor de 6.800 milions d’euros, la qual cosa va afectar Espanya per un valor proper als 790 milions d’euros. 

A la taula següent, analitzem l’evolució de les exportacions dels principals productes afectats per aquestes mesures. Es pot observar que les exportacions espanyoles als EUA d’oli d’oliva, de formatges grassos i de galetes evolucionen de forma favorable malgrat els aranzels i, de fet, creixen més les exportacions d’aquests productes als EUA que a altres destinacions. En canvi, el vi, les olives, determinades carns de porcí i les llimones mostren una evolució molt negativa. Potser el cas més preocupant és el de les olives, perquè, el 2019, el 22% de les exportacions d’aquest producte es van destinar als EUA. En canvi, el pes del mercat nord-americà en la resta de productes és menor, de manera que, possiblement, és relativament més senzill reorientar la producció a altres mercats.

Principals productes agroalimentaris afectats pels aranzels imposats pels EUA

Així i tot, malgrat que les dades no semblen alarmants, és important tenir present que hi ha una incertesa elevada sobre les polítiques que regiran les futures relacions comercials d’Europa amb el país nord-americà. L’àmbit comercial ha estat el cavall de batalla de l’Executiu nord-americà d’ençà que, al començament del 2018, van començar les agres disputes amb la Xina i també, encara que en menor mesura, amb la UE. Malgrat que, al final d’agost, va haver-hi un cert acostament de posicions (els EUA, finalment, no van complir l’amenaça d’incrementar els aranzels que ja havia imposat a l’octubre del 2019 als productes europeus), les restriccions recents en el pla tecnològic indiquen clarament que les tensions comercials poden tornar fàcilment a escena i afectar de nou el sector. No obstant això, també és important posar en valor que la UE continua desenvolupant la seva agenda de política comercial i que assoleix acords comercials bilaterals amb altres països, com el Canadà o el Japó, que poden obrir noves oportunitats per al sector agroalimentari.

Al llarg de l’estiu, superat el pic de la pandèmia dels mesos de març, d’abril i de maig, l’economia mundial va experimentar una reactivació notable i generalitzada a la majoria de països. No obstant això, els últims indicadors mostren que la segona onada de la COVID-19 està refredant ràpidament la recuperació, de manera que no podem descartar una nova reculada de l’activitat en el 4T 2020. Així i tot, és molt important remarcar que l’impacte econòmic de les noves restriccions a la mobilitat és clarament inferior al dels estrictes confinaments del segon trimestre. 

L’economia espanyola també es va recuperar amb força en el 3T 2020 després del confinament. En concret, després de caure el 17,8% en el 2T 2020, el PIB d’Espanya va avançar un significatiu 16,7% intertrimestral en el 3T 2020, la qual cosa confirma la reactivació econòmica, tot i que el registre se situï encara el 8,7% per sota del nivell del mateix trimestre de l’any anterior. No obstant això, com ha succeït a les principals economies internacionals, els últims indicadors suggereixen un refredament de la recuperació i un to més dubitatiu de l’activitat en el 4T, a causa de la segona onada de contagis. 

No sorprèn que el gir que han fet els esdeveniments, pitjor del que s’anticipava fa uns mesos, hagi afectat les perspectives de creixement. Així, l’escenari actual de CaixaBank Research contempla un creixement del PIB del 6,0%¹ el 2021, un rebot encara notable però inferior al previst amb anterioritat (del 8,6%). Aquest escenari descansa sobre un seguit d’hipòtesis, entre les quals destaca la probabilitat que la vacuna contra la COVID-19 estigui disponible en els primers mesos de l’any, en principi per als col·lectius de major risc, i que s’estenguin altres eines que diversifiquin l’estratègia sanitària (com, per exemple, la pràctica de testos ràpids a la població, de manera massiva i a baix cost), la qual cosa faria costat a l’activitat econòmica i garantiria una recuperació més resilient. Així i tot, no s’espera que el PIB d’Espanya assoleixi els nivells previs a la crisi fins a l’any 2023, una mica més tard que els nostres principals socis europeus, atès el major pes que, en l’economia espanyola, té el sector turístic, que continuarà operant molt per sota del seu potencial.

Pel que fa al mercat immobiliari, l’activitat també s’ha anat recuperant després d’haver experimentat una caiguda d’una magnitud inaudita durant el confinament. Així, des de l’estiu, s’observa una recuperació notable de la compravenda d’habitatges i dels visats d’obra nova, una tendència que preveiem que es consolidarà el 2021. En canvi, els efectes de la crisi sobre el preu de l’habitatge han estat, ara com ara, relativament moderats, però continuem esperant una certa correcció en el tram final del 2020 i durant la primera meitat del 2021. Així, doncs, el sector immobiliari es continuarà recuperant de forma gradual al llarg del 2021 del fort impacte que ha provocat la pandèmia al sector.

La demanda d’habitatge s’ha recuperat molt ràpidament des de l’estiu. Així, el nombre de compravendes amb prou feines va recular al setembre (el –1,1% interanual) i va deixar enrere les fortes caigudes experimentades durant el confinament (el –36% interanual entre el març i el juliol). S’observa una dicotomia important entre l’evolució de l’habitatge nou i la del de segona mà: la compravenda d’habitatge nou ha repuntat amb força (el +29,2% interanual), mentre que la compravenda d’habitatge de segona mà continua baixant en termes interanuals, malgrat que ho fa de forma més suau que en els mesos anteriors (el –7,4% interanual al setembre, en relació amb el –16,1% interanual de l’agost). En conseqüència, el pes de les compravendes d’habitatge nou ha assolit el 22,2% del total, en relació amb el 18,4% que van representar el 2019.

Una dada interessant és que la compravenda d’habitatges unifamiliars ha guanyat força durant la pandèmia i, en el 3T 2020, va marcar el màxim de la sèrie històrica, amb el 20,4% del total de transaccions registrades en aquest trimestre.² Es constata, així, un cert canvi en les preferències dels consumidors, que busquen habitatges més grans i amb espais oberts, com terrasses i jardins, a conseqüència dels mesos de confinament que va forçar la crisi sanitària.

També destaca la vigorosa recuperació de la compravenda d’habitatges per part d’estrangers³ en el 3T 2020 (el +42,5% intertrimestral), després de l’intens descens del 2T (el –46,6% intertrimestral), de manera que el pes de les compres d’estrangers ha assolit l’11,4%, en relació amb el 10,7% del 2T. En números absoluts, això es tradueix en gairebé 11.400 compravendes per part d’estrangers en el 3T 2020, en relació amb les 8.000 del 2T, una dada que, malgrat tot, encara queda lluny de les més de 15.000 del 1T i d’un any enrere. Com és habitual, els britànics, els francesos, els alemanys i els belgues són els principals compradors, generalment per raons vacacionals. Després d’aquestes nacionalitats, se situen els marroquins i els romanesos, les compres dels quals se solen associar a finalitats residencials. Els italians, els suecs, els holandesos i els russos completen el top 10 de compradors per nacionalitat.

Previsions de CaixaBank Research per al sector immobiliari espanyol

De cara als propers mesos, preveiem que el ritme de creixement de les compravendes es moderarà lleugerament. D’una banda, per l’esgotament de la demanda embassada durant el confinament, ja que ja s’han pogut dur a terme la major part de les transaccions que es van haver d’ajornar per les restriccions a la mobilitat. I, de l’altra, per l’impacte de la situació econòmica sobre la renda bruta disponible de les famílies. Tot i que és important destacar que el mercat laboral ha evolucionat de forma molt positiva des del confinament (l’EPA del 3T 2020 mostra un fort rebot del total d’hores efectives treballades i un increment de l’ús del 3% en relació amb el 2T), en els últims mesos, s’observa una reducció de la reactivació dels treballadors en ERTO de la primera onada, als quals se sumen els treballadors afectats pels ERTO de la segona onada. A CaixaBank Research, preveiem que la taxa d’atur augmentarà de manera significativa en el 1T 2021 (fins al 19%), a causa d’un increment de la destrucció d’ocupació en els propers mesos. No obstant això, la creació d’ocupació hauria de guanyar vigor en el 2T 2021, en especial de cara a l’estiu, sempre que es confirmi la nostra hipòtesi que la situació epidemiològica permetrà desenvolupar la temporada turística amb relativa normalitat.

Per la seva banda, les condicions financeres continuaran donant suport a la demanda d’habitatge. És molt probable que el BCE prolongui en els propers mesos algunes de les mesures de política monetària que, amb rapidesa i contundència, va posar en marxa a l’inici de la pandèmia (compres d’actius estimades en gairebé 2 bilions d’euros el 2020-2021, injeccions de liquiditat en condicions molt favorables i relaxament regulador i de col·lateral). Un reflex de l’efectivitat de les mesures és que la nova concessió de crèdit a les llars per a la compra d’habitatge va continuar progressant (el –6,9% interanual en l’acumulat del gener a l’octubre, en relació amb la caiguda del 37,3% interanual entre el març i el maig). D’altra banda, l’enquesta de préstecs bancaris del 3T mostra un cert enduriment en els criteris d’aprovació dels préstecs a les llars per a l’adquisició d’habitatge, tot i que les condicions generals dels nous préstecs no reflecteixen canvis.⁴

De cara a l’any 2021, preveiem que els visats d’obra nova continuaran creixent de forma gradual fins a la xifra de 90.000. D’aquesta manera, la producció d’habitatges tornaria a ser coherent amb la creació neta de llars en els 12 últims mesos (xifrada, també, en 90.000 per l’EPA). En aquest sentit, és important esmentar que l’INE ha revisat substancialment a la baixa les projeccions de creació neta de llars per als propers anys. En concret, l’INE preveu que es formaran unes 60.000 llars per any entre el 2021 i el 2025, la qual cosa representa menys de la meitat de les 135.000 llars anuals projectades fa dos anys. Aquestes projeccions assumeixen uns fluxos d’entrada d’estrangers considerables a Espanya, tenint en compte que la previsió és que les llars formades per persones de nacionalitat espanyola baixaran al voltant de les 100.000 per any. 

Les dades de l’EPA mostren que la recuperació de l’ocupació va ser especialment intensa al sector de la construcció en el 3T 2020: la taxa interanual va repuntar fins al –1,6%, en relació amb el –8,4% registrat en el 2T. En termes efectius, les dades d’hores treballades reflecteixen millor l’evolució de l’ocupació. Aquesta informació indica que, a la construcció, les hores efectives ja es van situar, en el 3T, una mica per damunt del nivell d’un any abans, amb un augment del 0,5%. A més a més, cal destacar que els treballadors del sector constructor afectats per un ERTO s’han anat reincorporant al mercat laboral: si, a l’abril, representaven el 35,2% dels assalariats de la construcció, a l’octubre, aquest percentatge havia baixat fins al 3,4%.⁵ Els ERTO, per tant, han estat un mecanisme altament eficaç per salvaguardar les relacions laborals durant els mesos més durs de la pandèmia.

L’impacte de la crisi del coronavirus sobre el preu de l’habitatge ha estat, ara com ara, relativament moderat, a causa de l’elevada inèrcia dels preus de l’habitatge en els canvis de cicle. Segons l’estadística publicada pel Mitma (basada en preus de taxació), el preu de l’habitatge va augmentar el 0,6% intertrimestral en el 3T 2020 i va trencar, així, la tendència descendent dels dos trimestres anteriors. En termes interanuals, el preu va suavitzar el descens (el –1,1% interanual, en relació amb el –1,7% del 2T). D’altra banda, l’indicador de preus del Col·legi de Registradors (basat en vendes repetides) va anotar una caiguda del 0,2% intertrimestral en el 3T 2020. Tot i que, en termes interanuals, continua en positiu (el 0,8%), aquest indicador mostra una desacceleració clara en relació amb l’avanç del 7,3% interanual registrat en el 3T 2019. Per la seva banda, el preu de l’habitatge de l’INE (basat en preus de transacció) també va reduir una marxa i va passar d’un creixement del 3,2% interanual en el 1T al 2,1% en el 2T, però aquest indicador encara no ha registrat descensos en termes intertrimestrals. Les dades de l’INE mostren una evolució més positiva del preu de l’habitatge nou que del de segona mà. En concret, el preu de l’habitatge nou va avançar el 4,2% interanual en el 2T 2020, mentre que el preu de l’habitatge de segona mà va anotar un avanç més tímid, de l’1,8%.

Un altre indicador especialment rellevant en situacions d’elevada incertesa com l’actual és el temps que es triga a vendre un habitatge, perquè pot denotar una major dificultat dels compradors i dels venedors a l’hora d’acordar el nou preu d’equilibri per a les transaccions. En aquest sentit, els diferents indicadors disponibles als portals immobiliaris apunten a un cert increment del temps que passa entre la publicació d’un anunci de venda i la data de la transacció. Segons les dades d’Idealista, es trigava uns sis mesos a vendre un habitatge durant el 3T 2020, gairebé un mes més que un any abans.⁶

Així, doncs, malgrat que el descens del preu de l’habitatge ha estat relativament moderat fins avui, continuem projectant una correcció una mica més intensa en el tram final del 2020 i durant la primera meitat del 2021. La reactivació de l’activitat prevista a partir de la primavera hauria de donar suport a la recuperació gradual del preu de l’habitatge durant la segona meitat del 2021. Així i tot, la profunda crisi econòmica generada per la COVID-19 farà que la recuperació sigui molt gradual, de manera que no preveiem que s’assoleixin els nivells de preus anteriors a la crisi fins a l’any 2024.

En aquest article, analitzem les previsions del preu de l’habitatge per al 2021 a nivell provincial, obtingudes a partir dels models d’aprenentatge automàtic de la nova eina de big data immobiliari de CaixaBank. Aquesta eina combina els milions de dades internes de CaixaBank amb fonts externes de dades contrastades. Això permet aplicar algorismes de machine learning, que milloren les previsions a mesura que es disposa de més informació. Per entrenar els models, s’han utilitzat les sèries històriques del preu de l’habitatge del Ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana, basades en taxacions d’habitatges lliures. La major part d’aquestes dades prové de taxacions d’habitatges amb més de 5 anys d’antiguitat, de manera que les previsions del preu de l’habitatge que presentem en aquest article reflecteixen en gran manera l’evolució del mercat de l’habitatge de segona mà.

El mercat immobiliari espanyol ha experimentat un fort ajust de les expectatives sobre l’evolució del preu de l’habitatge a conseqüència de la COVID-19. Si comparem la distribució dels preus de l’habitatge projectada pels models un any enrere (a l’octubre del 2019) amb les projeccions més recents (a l’octubre del 2020), observem un desplaçament de la distribució dels preus cap a l’esquerra. És a dir, en l’actualitat, els models projecten uns preus de l’habitatge significativament inferiors als projectats un any abans.

En concret, a l’octubre del 2019, els models predeien un augment del preu de l’habitatge a un any vista a gairebé totes les províncies, i un augment mitjà del 3,5%. Les pujades més grans s’esperaven a les províncies de València (el +7,4%), Navarra (el +6,5%), Saragossa (el +6,5%) i Madrid (+6,4%). I només es preveien descensos a quatre províncies: Ciudad Real (el –1,4%), Zamora (el –1,3%), Palència (el –0,8%) i Àvila (el –0,3%).

La previsió dels models, a l’octubre del 2020, és que el preu de l’habitatge a un any vista baixarà a 7 de cada 10 províncies. No obstant això, els models encara projecten increments de preus, tot i que molt més moderats que un any enrere, a gairebé un terç de les províncies, entre les quals destaquen Màlaga (el +2,0%) i Madrid (el +0,8%).

És evident, per tant, que l’ajust de previsions a la baixa en l’últim any ha estat generalitzat i molt significatiu. En particular, la previsió del creixement del preu de l’habitatge a un any vista s’ha revisat a la baixa en uns 4 p. p. entre l’octubre del 2019
i l’octubre del 2020.

El major ajust de previsions entre l’octubre del 2019 i l’octubre del 2020 s’ha produït a les províncies urbanes.¹ Mentre que, fa un any, els models predeien una revaloració de l’habitatge del 5% de mitjana a un any vista a les províncies urbanes, en l’actualitat prediuen un lleuger descens dels preus entre el 3T 2020 i el 3T 2021 (el –0,2% de mitjana). En canvi, les províncies rurals han patit un ajust significativament inferior en les projeccions del preu de l’habitatge (uns 3 p. p. en l’últim any). No obstant això, en tractar-se de mercats immobiliaris que ja eren molt menys dinàmics abans de la pandèmia (fa un any es projectava un increment del preu de l’habitatge de l’1,2% de mitjana a les províncies rurals), el canvi d’expectatives ha portat a projectar descensos notables en els preus de l’habitatge a la major part de les zones rurals (del –2,0% de mitjana entre el 3T 2020 i el 3T 2021). 

S’observa un patró similar si dividim les províncies en dos grups en funció del grau de dependència del turisme estranger. En concret, considerem que una província depèn del turisme estranger si més del 10% de la despesa als TPV (terminals de punt de venda) de CaixaBank a la província el 2019 es va realitzar amb targetes estrangeres.² Un cop feta la divisió, trobem que la previsió del preu de l’habitatge a les províncies dependents del turisme s’ha ajustat notablement en l’últim any: d’un creixement mitjà a un any vista del 4,7% previst per a l’octubre del 2019 al –0,4% previst en l’actualitat. En canvi, les províncies amb menys dependència del turisme han experimentat un reajustament menor de les expectatives sobre l’evolució del preu de l’habitatge a un any vista, tot i que encara són les províncies en què s’espera un major descens dels preus l’any vinent.

La província de Barcelona i la Comunitat de Madrid concentren una gran part de l’activitat immobiliària, i, per aquest motiu, és important analitzar-les amb més detall. Al següent gràfic, observem l’evolució del preu de l’habitatge des del 2005, juntament amb les previsions del model a l’octubre del 2019 i a l’octubre del 2020. La correcció és evident, tal com ho resumim tot seguit:

• A la província de Barcelona: a l’octubre del 2019, s’esperava un increment del preu del 5,5%. En l’actualitat, el model prediu un descens en el preu a 1 any vista de l’1,1%. Per tant, l’ajust d’expectatives ha estat important (6,6 p. p.).
• A la Comunitat de Madrid: a l’octubre del 2019, s’esperava un increment del preu del 6,4%. En l’actualitat, el model prediu un augment molt moderat en el preu a 1 any vista, del 0,8%. Per tant, l’ajust d’expectatives ha estat una mica inferior al de Barcelona, però també significatiu (5,6 p. p.).

Finalment, és interessant observar l’evolució de les previsions mes a mes, per advertir com el model va aprenent i recalibrant la previsió a mesura que arriba nova informació. Al següent gràfic, s’observa un primer salt en les previsions al març del 2020, amb l’arribada de la COVID-19, i un segon salt al juny del 2020, amb la incorporació de la dada del 2T 2020, que va presentar la primera caiguda interanual de preus de l'habitatge (la variable objectiu dels nostres models de previsió).

Aquests resultats són una mostra de l’elevat potencial que ofereix la combinació del big data amb els models d’aprenentatge automàtic per predir l’evolució futura del mercat immobiliari espanyol. Una informació especialment rellevant en un context com l’actual, on l’elevada incertesa sobre l’evolució de la pandèmia i sobre el seu impacte sobre l’economia ens exigeix reavaluar contínuament el nostre escenari de previsions amb la finalitat de poder prendre decisions més informades i encertades.

L’element principal de l’NGEU, el Mecanisme de Recuperació, atorgarà entre el 2021 i el 2026 fins a 312.500 milions d’euros en transferències i 360.000 milions en préstecs als Estats membres, en funció de la dimensió i de l’impacte de la crisi de la COVID-19 que hagin patit. Segons les previsions actuals de la Comissió Europea, s’estima que Espanya i Itàlia podrien arribar a rebre uns 60.000 milions d’euros (el 4,8% i el 3,7% del PIB, respectivament)¹ del Fons de Recuperació; França, uns 30.000 milions (l’1,3% del PIB); Portugal, 13.000 milions (el 6,2% del PIB), i Alemanya, uns 20.000 milions (el 0,6% del PIB). Per accedir a aquests fons, els països de la UE han d’elaborar Plans de Recuperació Nacionals i detallar tant els projectes d’inversió que finançaran amb els fons com les reformes que els acompanyaran. Aquests projectes i aquestes reformes hauran de contribuir a quatre objectius generals: i) la promoció de la cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea; ii) l’enfortiment de la resiliència econòmica i social; iii) la mitigació de l’impacte social i econòmic d’aquesta crisi, i iv) el suport a les transicions ecològica i digital. A més a més, cada pla de recuperació i resiliència haurà de destinar un mínim del 37% de la despesa a qüestions relacionades amb el clima.² 

La Comissió Europea ha identificat la renovació del parc d’edificis europeu com una de les prioritats per a la transició ecològica. Més de 200 milions d’edificis, que representen el 85% del parc europeu, van ser construïts abans del 2001, i la majoria no són energèticament eficients. Al gràfic següent es pot veure que, a molts països, sobretot a Espanya, encara queda molta feina per millorar l’eficiència energètica mitjana del parc d’habitatges. La velocitat de renovació actual és massa lenta per complir l’objectiu de la reducció de les emissions el 55% el 2030. Segons la Comissió, per assolir el ritme de renovació desitjat, són necessaris uns 90.000 milions d’euros per any en inversions públiques i privades europees.

Proporció d’habitatges per grau d’eficiència

Percentatge del parc nacional d’habitatges per grau d’eficiència EPC (%)

Davant aquesta situació, la Comissió Europea recomana que la renovació del parc d’habitatges sigui una de les prioritats dels plans de recuperació nacionals. Aquestes renovacions podrien contribuir de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, mitjançant, per exemple, edificis «intel·ligents» que poden ser més eficients des d’un punt de vista energètic i que, fins i tot, poden produir la seva pròpia energia.

En conseqüència, Alemanya, França i Espanya ja han anunciat un seguit de mesures de renovació que tenen previst finançar amb els fons europeus. A Alemanya, el Govern ha comunicat que incrementaria la dotació del programa de renovació energètica d’edificis, dels 1.500 milions d’euros inicials a 2.500 milions, i també ha donat a conèixer la creació d’un nou programa, dotat amb 2.000 milions d’euros, per promoure l’adaptació climàtica dels edificis municipals. A França, el Pla de Relance inclou 6.700 milions d’euros entre el 2021 i el 2022 per renovar habitatges privats, locals de pimes, edificis públics i edificis d’habitatge social.

Al següent article, veurem com Espanya utilitzarà els fons europeus per finançar una onada de renovació del parc d’edificis espanyol.

El Fons de Recuperació Europeu (Next Generation EU) és una oportunitat única per modernitzar l’economia espanyola i incrementar-ne el creixement potencial. No en va, Espanya rebrà uns 72.000 milions d’euros en transferències no reemborsables entre el 2021 i el 2026, una xifra que equival al 5,8% del PIB del 2019.¹ Malgrat que el primer pagament de la Comissió Europea no s’espera fins a mitjan 2021,² el Govern preveu anticipar fons per accelerar les inversions i espera executar 26.634 milions d’euros el 2021, segons ho recull l’avantprojecte dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Tal com veurem, una part important es destinarà a donar suport a la transició ecològica i digital del sector immobiliari.

En matèria d’habitatge, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) presentat pel Govern espanyol per canalitzar els fons europeus de l’NGEU³ se centra, en especial, en el pla de rehabilitació d’habitatges i de regeneració urbana. Aquesta política està ben alineada amb els objectius fixats per la Comissió, ja que la renovació del parc d’edificis europeu és una de les prioritats clau.⁴ Així, el PRTR subratlla la importància de millorar l’habitabilitat i d’impulsar el sector de la construcció en clau sostenible (millorant l’eficiència energètica, impulsant infraestructures verdes i desplegant sostres solars) i digital (mitjançant aplicacions intel·ligents en edificis). En concret, el PRTR contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Es tracta d’un objectiu ambiciós, molt positiu per al sector si es materialitza, i, com veurem tot seguit, atesa la situació actual del parc d’habitatges, l’impacte mediambiental pot ser molt significatiu.

Segons el Ministeri de Política Territorial, en els propers anys, es destinaran 4.500 milions d’euros del NGEU (el 6,25% del total de transferències) a la rehabilitació d’habitatges. El 2021, segons es recull als PGE, es canalitzaran 1.651 milions d’euros a càrrec de l’NGEU a finançar polítiques d’habitatge i de foment de l’edificació. Si es materialitza, aquesta quantitat representaria més del triple de les partides d’habitatge incloses als PGE durant la mitjana dels cinc últims anys, quan oscil·laven entre els 460 i els 510 milions d’euros per exercici. A més a més, aquest total representa el 73% del total pressupostat als PGE 2021 en polítiques d’habitatge (2.253 milions d’euros) i el 6,2% dels esmentats 26.634 milions d’euros dels fons europeus NGEU que s’espera executar el 2021.

Els 1.651 milions d’euros de fons de l’NGEU el 2021 s’utilitzaran en tres programes: un per a la rehabilitació d’entorns residencials (habitatges i barris), gestionat, principalment, per les comunitats autònomes mitjançant convenis, per valor de 1.550 milions d’euros; un altre centrat en la rehabilitació digital i sostenible d’edificis públics, per valor de 81 milions, i un últim, dotat amb una partida de 20 milions, per a la rehabilitació del patrimoni arquitectònic. D’aquesta manera, malgrat que els fons europeus no finançaran de forma directa programes d’habitatge social, permetran alliberar fons per incrementar la dotació en aquest àmbit als PGE 2021: la dotació total pressupostada de 2.253 milions d’euros per a habitatge inclou 569 milions d’euros per a habitatge social, la qual cosa representa un augment del 20% en relació amb els pressupostos anteriors. Aquesta dotació es destinarà, principalment, a ajudes al lloguer per a famílies vulnerables i al pla de 20.000 habitatges per a lloguer social. 

D’altra banda, els PGE contemplen 500 milions d’euros en fons NGEU destinats a economia circular, la qual cosa hauria de permetre un millor aprofitament dels recursos i un augment de la competitivitat de diversos sectors estratègics. No obstant això, no han transcendit els detalls sobre si una part del pressupost es dedicarà, específicament, al sector de la construcció. 

El pla de rehabilitació de l’habitatge és una oportunitat única per impulsar la descarbonització del sector immobiliari, però també per pal·liar algunes de les problemàtiques actuals de l’habitatge. En particular, a l’envelliment del parc (a Espanya, el 50% dels habitatges tenen 40 anys o més), s’afegeix, en termes d’eficiència energètica, d’habitabilitat o d’accessibilitat, una variabilitat elevada pel que fa a característiques i a prestacions.

En alguns casos, aquestes diferències són fruit de la normativa tècnica vigent en el moment de la construcció. Per exemple, com ho mostra el següent gràfic, la meitat del parc residencial a Espanya va ser construït abans que entrés en vigor la primera normativa bàsica d’edificació, el 1980. És a dir, uns 12,8 milions d’habitatges van ser construïts seguint normes que regulaven la seguretat de les estructures, però que no contemplaven qüestions relatives a l’aïllament tèrmic o al consum energètic.⁵ Així mateix, el 44% addicional d’habitatges (uns 11,4 milions) van ser construïts entre el 1981 i el 2007, abans que entrés en vigor el Primer Codi Tècnic d’Edificació, que establia requisits mínims en matèria de seguretat, d’habitabilitat i d’eficiència energètica.⁶ El resultat és que el parc residencial a Espanya és, en la seva gran majoria, ineficient des del punt de vista energètic i exigeix una actualització profunda per complir els objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle als quals s’ha compromès Espanya.

A més a més, una part del parc residencial a Espanya pateix problemàtiques diverses que n’afecten l’habitabilitat i la qualitat. Una d’aquestes problemàtiques és la dimensió reduïda d’alguns habitatges. En concret, el 13% dels habitatges a Espanya tenen una dimensió inferior als 60 m², mentre que el 46% té una superfície entre 61 i 90 m². Les rehabilitacions orientades a millorar l’aprofitament de l’espai (com, per exemple, el tancament de terrasses) poden ser de gran ajuda a l’hora d’augmentar la superfície útil d’aquests habitatges. 

Un altre problema que afecta una part del parc és el mal estat de conservació. En particular, prop d’1,8 milions d’habitatges a Espanya (el 7% del total) presenten un estat de conservació que pot ser considerat ruïnós, dolent o deficient.⁷ En termes relatius, Espanya se situa lleugerament per darrere de la mitjana de la UE en aquest àmbit, ja que el 15% de la població viu en un immoble que presenta problemes de conservació, xifra que cal comparar amb el 13% de la UE.⁸ 

Les barreres arquitectòniques i la falta d’accessibilitat, que afecten el 13,2% del parc residencial, són altres mancances importants de l’habitatge a Espanya. Així, gairebé 3,4 milions d’habitatges es troben en edificis de quatre plantes o més i no disposen d’ascensor. 

Gràcies, en part, a la climatologia, la demanda energètica del sector residencial a Espanya és menor que la de la UE, tant en termes absoluts⁹ com relatius.¹⁰ Per tant, aquest menor consum energètic comporta, necessàriament, un potencial d’estalvi menor que a altres països europeus. Aquest és un aspecte important, ja que un dels arguments a favor de la rehabilitació energètica és que els estalvis futurs d’energia que es generen (especialment en climatització) poden ser superiors al cost de la inversió/intervenció.¹¹ 

Si ens fixem en els usos d’aquest consum energètic per part de les llars espanyoles, la major part del consum es destina a calefacció (vegeu el següent gràfic). Així i tot, la proporció de consum energètic que Espanya destina a aquesta partida és molt inferior a la de la UE: el 42% a Espanya, en relació amb el 64% de la UE.¹² 

La il·luminació i els electrodomèstics també concentren una bona part del consum energètic de les llars, però, en aquest cas, la proporció d’energia consumida és superior a la de la UE: el 14% a la UE, en relació amb el 32% a Espanya. Aquest àmbit és clau, ja que les llars disposen de més equips i de més electrodomèstics, de manera que és important que siguin cada vegada més eficients energèticament per evitar un augment del consum elèctric en electrodomèstics.

Com ja s’ha comentat, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Això representa un impuls notable per a les metes contemplades al Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030,¹³ que preveu la renovació de l’envoltant tèrmic (façanes i cobertes) d’1.200.000 habitatges fins al 2030, procés que s’iniciaria amb 30.000 habitatges el 2021 i que finalitzaria amb 300.000 habitatges el 2030.¹⁴

Per tant, els fons europeus han de permetre una acceleració significativa de la velocitat de renovació del parc d’habitatges espanyol. Així i tot, hi ha certs aspectes que poden frenar-ne la plena implementació. En primer lloc, l’ambició del PRTR contrasta amb el ritme actual de rehabilitació d’habitatges (pròxim als 25.000 habitatges a l’any), de manera que, per assolir l’objectiu de rehabilitació de 500.000 habitatges en tres anys, caldria multiplicar per sis el ritme actual de rehabilitació fins al 2023.

En segon lloc, la inversió per millorar l’eficiència energètica de l’habitatge oscil·la entre els 5.000 i els 10.000 euros per a l’envoltant de l’edifici i entre els 12.000 i els 40.000 euros per a actuacions completes,¹⁵ un cost elevat per a moltes llars. En aquest sentit, serà clau que les ajudes a la rehabilitació arribin també a les llars més afectades i vulnerables i a les zones amb més necessitats de rehabilitació. 

En tercer lloc, la voluntat de la població a l’hora de fer obres és, en general, baixa. Segons el Baròmetre de l’Habitatge (CIS, 2018), el 87% dels enquestats no tenien previst dur a terme millores o reformes al seu habitatge l’any següent (la majoria, de fet, considerava que el seu habitatge no ho necessitava). A més a més, els que tenien previst fer obres prioritzaven de forma clara les reformes decoratives (com, per exemple, les de la cuina i el bany) per damunt de les relacionades amb l’eficiència energètica (com la substitució de portes i de finestres). 

A aquest punt s’afegeix també el tipus d’habitatge predominant a Espanya, caracteritzat, majoritàriament, per edificis plurifamiliars de tres plantes o més, els quals concentren el 67% d’habitatges. En aquest sentit, la dificultat més gran a l’hora de prendre decisions en comunitats de diversos propietaris pot ser una barrera addicional per dur a terme algunes d’aquestes intervencions. 

I, en últim lloc, el nivell de preocupació o de sensibilització de la població sobre l’eficiència energètica és relativament menor al relacionat amb altres problemes vinculats a l’habitatge. Segons l’últim baròmetre de l’habitatge (CIS, 2018), la preocupació pel confort tèrmic (el 35%) és similar a altres preocupacions, com poden ser el soroll i la seguretat davant robatoris, i inferior a unes altres, com la falta d’ascensor en alguns habitatges.

En definitiva, la rehabilitació dels habitatges és clau per reduir el consum energètic i, de retruc, l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Així i tot, per impulsar les rehabilitacions, també és important transmetre el missatge que la renovació de l’habitatge és una gran oportunitat per millorar el confort i l’habitabilitat interior de les nostres llars -un aspecte que el confinament ha posat especialment de manifest- i per revalorar els immobles. D’acord amb això, és primordial orientar els recursos públics disponibles de manera convenient per abordar les principals problemàtiques del parc d’habitatge de manera conjunta amb la ciutadania.  

A més de la rehabilitació, una altra de les prioritats de les polítiques d’habitatge per als propers anys és l’enfortiment del parc residencial públic destinat al lloguer social o assequible. Espanya és un dels països europeus amb un percentatge més elevat d’arrendataris que destinen més del 40% dels ingressos a pagar el lloguer, un percentatge que evidencia el sobreesforç que representa per a moltes famílies sufragar els costos de l’habitatge. Aquest sobreesforç és, a més a més, desproporcionadament alt en el cas de les llars amb ingressos baixos i amb joves. Així mateix, la crisi del coronavirus ha agreujat els problemes d’assequibilitat dels lloguers, en especial entre els grups de població més vulnerables, tal com ho assenyala el Fons Monetari Internacional (FMI) en l’últim informe sobre l’economia espanyola.¹⁶ En aquest sentit, l’FMI recomana augmentar el nombre d’habitatges destinats al lloguer social, ja que Espanya té un dels parcs més petits d’Europa: segons dades d’Eurostat, l’habitatge social representa el 2,5% del total d’habitatges principals a Espanya, en relació amb la mitjana europea, del 9,3%. Per assolir la mitjana europea, farien falta 1,2 milions d’habitatges socials addicionals, una xifra que difícilment es pot aconseguir sense la col·laboració público-privada.

La manca d’habitatge social de lloguer és deguda a unes polítiques d’habitatge que, històricament, han estat orientades a promoure l’habitatge protegit en propietat. Entre el 1981 i el 2019, es van acabar a Espanya gairebé 11 milions d’habitatges, dels quals el 21,6% van ser protegits. Durant aquest mateix període, les llars van créixer en una mica menys de 8 milions, de manera que podem concloure que l’habitatge protegit ha cobert, aproximadament, les necessitats habitacionals del 30% de les llars espanyoles en les últimes quatre dècades, una xifra molt significativa. No obstant això, la major part dels habitatges protegits construïts a Espanya van ser destinats al règim de propietat (vegeu el gràfic següent), de manera que, al cap d’uns anys, aquests habitatges han passat a adquirir la condició d’habitatges lliures al mercat i han perdut, així, el caràcter social amb què van ser promoguts.

La promoció d’habitatge protegit se situa en nivells molt baixos des de l’any 2010 i ha afectat més el règim de lloguer. De fet, entre el 2013 i el 2016, aquesta modalitat ha estat pràcticament nul·la (mitjana de 368 habitatges), la qual cosa ha afavorit la prevalença de l’habitatge protegit en propietat. No obstant això, des de l’any 2017, sembla que el lloguer ha recuperat un cert pes relatiu. En concret, l’any 2019, es van construir 12.496 habitatges protegits a Espanya, dels quals 2.585 (el 20,7% dels habitatges protegits) van ser de lloguer. No obstant això, aquestes xifres són clarament insuficients per incrementar de manera significativa el parc d’habitatge social de lloguer. 

Segons les estimacions recents del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana,17a Espanya hi ha un parc d’habitatge social de titularitat pública de lloguer situat al voltant dels 290.000 habitatges, dels quals 180.000 són de titularitat de les comunitats autònomes i 110.000 són de titularitat dels ajuntaments. Aquest parc de 290.000 habitatges socials de lloguer ofereix cobertura a l’1,6% dels 18,6 milions de llars que viuen a Espanya (dades del Qüestionari sobre habitatge social, 2019). 

Els fons europeus són una oportunitat històrica per rehabilitar un parc d’habitatges envellit i poc eficient des del punt de vista energètic. Aquestes renovacions contribuiran de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, per exemple, mitjançant edificis «intel·ligents» més eficients energèticament. Així mateix, el fort impacte econòmic i social de la crisi de la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat de crear un ampli parc públic d’habitatges de lloguer per solucionar la carestia actual i per tenir la capacitat de donar una solució habitacional a la població més vulnerable. Unes polítiques que haurien d’impulsar una recuperació verda, social i digital.

El 2020 ha estat molt dur per a la indústria turística. Totes les mètriques que s’han anat coneixent al final de l’any mostren que l’impacte de la pandèmia sobre el sector ha estat devastador. Després de l’aturada total viscuda durant els mesos de març, abril i maig del 2020, la demanda turística no va aconseguir alçar el vol de manera apreciable durant la resta de l’any, fins i tot no va fer-ho durant els mesos d’estiu, quan semblava que els contagis estaven sota control. A més a més, les onades de COVID-19 viscudes al final del 2020 i al començament del 2021, juntament amb les diferents mesures de restricció a la mobilitat i a l’activitat, han mantingut els fluxos turístics en mínims i han estès les pèrdues patides pel sector. 

En aquest informe, analitzem de forma detallada l’impacte que ha generat la COVID-19 sobre tres dimensions específiques de la indústria turística. En primer lloc, ens centrem en el funcionament del sector de l’aviació, que travessa grans dificultats a causa de les restriccions frontereres a escala global. També analitzem l’ajust de preus que ha dut a terme el sector turístic, en especial a la branca hotelera, que evidencia que les intenses rebaixes de preus que es van dur a terme van tenir una capacitat molt limitada d’estimular la demanda. Finalment, amb la utilització de la metodologia big data, estudiem la resposta del turisme rural el 2020. En aquest cas, el turisme rural ha estat una de les bones notícies de l’any passat, gràcies a l’atractiu de la seva proposta –distanciament social, tranquil·litat i natura– després del dur confinament patit durant el segon trimestre de l’any. 

De cara al 2021, les perspectives conviden a ser més optimistes. L’elevada efectivitat de les vacunes i la seva distribució durant aquests mesos, tot i que amb diferències importants de velocitat entre països, apunten al fet que l’inici de la recuperació del turisme a Europa es podria materialitzar durant la segona meitat d’enguany. No obstant això, aquesta recuperació no està exempta de riscos, en  especial a curt termini. Després del control de la tercera onada de la COVID-19 a Espanya, ja observem que alguns països del nostre entorn comencen a patir increments en el nombre de contagis. Serà important que el virus es mantingui controlat a Espanya i, si potser ser, també a Europa perquè l’inici de la recuperació del sector s’avanci el màxim possible i s’eviti que les pèrdues s’estenguin al llarg de la primavera i a l’inici de la campanya d’estiu. 

D'altra banda, la meta volant clau per a la recuperació del sector la marca la vacunació de la població de més de 60 anys, a la qual ens referim com a població de risc. Aquest grup de població aglutina només el 20% dels contagis, però concentra dues terceres parts de les hospitalitzacions i el 95% de les defuncions que causa el virus. Esperem que el ritme de vacunació es continuï accelerant setmana rere setmana i que, al final de maig, s’hagi pogut vacunar prop del 90% de la població de risc. D’aquesta manera, la pressió hospitalària es contindria de manera significativa i s’obriria la possibilitat de moderar les mesures de restricció a la mobilitat. 

En aquest escenari, esperem que la despesa que efectuen els turistes internacionals i domèstics a Espanya millori de forma considerable en relació amb el 2020, tot i que es mantingui significativament per sota del nivell del 2019. Així, esperem que el PIB turístic augmenti al voltant del 80% el 2021, una xifra que representa un gran avanç, malgrat que se situaria encara el 40% per sota del nivell pre-COVID. A mitjà termini, les vacunes haurien de ser la sortida definitiva de la situació que viu el sector i haurien de consolidar la seva recuperació i el seu paper com un dels motors del creixement de l’economia espanyola.

L’any 2020 ha estat molt dur per a la indústria turística. Totes les mètriques que s’han anat coneixent a les acaballes de l’any mostren que el xoc que ha patit el sector ha estat devastador. A més a més, l’impacte no solament ha estat propiciat per l’aturada total viscuda durant els mesos de confinament més durs en el 2T 2020, ja que, després de la retirada de les restriccions més fortes a la mobilitat, la demanda turística no va arribar a alçar el vol de manera apreciable durant la resta de l’any. A més a més, les onades de la COVID-19 viscudes al final de l’any passat i inici d’enguany han estat un cop dur per al sector, que ha vist com la demanda s’ha mantingut molt baixa fins a l’actualitat. 

Si ens aturem a avaluar les xifres del 2020 que ens ofereix l’INE i que recollim als gràfics següents, queda clar que la indústria turística ha patit un xoc sense precedents. La despesa efectuada pels turistes internacionals en el conjunt de l’any es va enfonsar fins als 20.000 milions d’euros, el 79% menys que el 2019, quan es van assolir els 92.000 milions d’euros. Així, fins i tot durant els millors mesos turístics després de l’inici de la pandèmia, que van ser el juliol i l’agost, les caigudes en la despesa turística internacional es van mantenir al voltant del 80% interanual. 

Les dades de les enquestes d’ocupació hotelera i extrahotelera revelen que els allotjaments turístics són una de les branques d’activitat de la indústria que més està patint les conseqüències de la pandèmia.¹ El total de pernoctacions turístiques en allotjaments hotelers i extrahotelers va caure el 69% anual, malgrat el millor comportament de la demanda domèstica en termes relatius. La taxa d’ocupació hotelera es va mantenir molt reduïda durant el conjunt de l’any (amb una mitjana anual del 26%), la qual cosa va arrossegar els ingressos per habitació disponible dels hotels a caure el 68% anual. 

Les xifres de la indústria turística el 2020

Una de les poques notes positives que observem en les xifres del 2020 és que la demanda domèstica s’ha revelat com un suport potent de la indústria quan les restriccions a la mobilitat es moderen. Malgrat tot, les xifres de despesa dels turistes domèstics també han patit fortes caigudes, en especial des del mes d’octubre, quan es van iniciar els tancaments perimetrals a les comunitats autònomes, la qual cosa va limitar la pràctica totalitat del turisme domèstic al turisme intracomunitari. Segons les nostres estimacions, la despesa dels turistes domèstics va caure el 45% el 2020, considerablement menys que la del turisme internacional. Així, la demanda domèstica, que tradicionalment representa una quarta part del total, va passar a generar el 64% de les pernoctacions després de la irrupció de la COVID-19. Cal destacar que, durant el mes d’agost, quan les restriccions a la mobilitat no eren tan severes, la despesa dels turistes domèstics va caure amb prou feines el 13% interanual. Això dibuixa unes perspectives relativament positives per a la segona meitat del 2021, quan s’haurà aconseguit la immunització de la població de risc i les restriccions a la mobilitat es començaran a retirar de forma progressiva.

Despesa efectuada pels turistes a Espanya

La conjuntura de la indústria turística és, en els moments que vivim, extraordinàriament canviant. Per aquesta raó, és de vital importància poder disposar d’una anàlisi de situació el més actualitzada possible i que salvi el retard amb què es publiquen les estadístiques oficials. Per aquest motiu, fem una anàlisi en temps real, utilitzant la metodologia big data, dels pagaments amb targeta als terminals de punts de venda (TPV) de CaixaBank. 

Segons el nostre indicador, l’inici de l’any ha estat molt condicionat per la tercera onada de la COVID-19 viscuda al gener i una part del febrer i per l’enduriment de les restriccions per combatre-la. Més recentment, després de la moderació de les restriccions sobre la restauració a una bona part de les comunitats autònomes, les dades apunten a una millora incipient de la facturació d’alguns comerços turístics. Segons les lectures que ens ofereixen les dades de despesa de targetes als TPV de CaixaBank durant la primera meitat del mes de març, la facturació als TPV dels comerços dependents del turisme es va situar encara el 52% per sota de la facturació observada durant el mateix període del 2019. En aquest sentit, cal destacar les fortes caigudes de la facturació als TPV dels allotjaments i de les agències de viatges, del 83% i del 91%, respectivament. D’altra banda, la facturació als TPV dels comerços de restauració, que han patit de forma considerable les mesures per contenir la segona i la tercera onades de la COVID-19, va millorar de forma considerable en les últimes setmanes i va passar de registrar caigudes del 40% al final de gener, en relació amb el mateix període del 2019, a un descens, «només», del 12%.²

La millora de les condicions que s’observa a l’hoteleria, principalment a la restauració, ha empès molts negocis de la branca a reobrir les portes durant les últimes setmanes, quelcom que pot ser molt important de cara a la recuperació de l’ocupació destruïda. Per fer un seguiment a temps real de la inactivitat, calculem la proporció de comerços que han passat de registrar pagaments als TPV de CaixaBank el 2019 a no registrar cap activitat el 2020 i el 2021.³ Tal com es pot observar al gràfic següent, segons aquest indicador, la proporció de comerços de restauració inactius durant la segona setmana de març del 2021 es va situar en el 7%, 10 p. p. menys que al final del mes de gener. Per la seva banda, els allotjaments turístics van registrar el 33% de comerços inactius, un nivell molt elevat, tot i que significativament inferior a l’observat al final de gener.

Proporció de comerços sense facturació als TPV de CaixaBank*

% sobre el total

De cara als propers mesos, les perspectives no són positives. Si analitzem les cerques a Google sobre viatjar a Espanya efectuades als nostres principals mercats emissors, observem que l’interès es manté baix i que, per tant, a curt termini, les perspectives d’arribada d’estrangers són moderades. Tal com s’observa al gràfic següent, segons la nostra anàlisi, les cerques dels turistes internacionals es van situar el 53% per sota del nivell de referència. No obstant això, el turisme dependrà de l’evolució de la pandèmia, i és d’esperar que, quan puguem relaxar les restriccions a la mobilitat internacional, l’interès per viatjar es revifi ràpidament. Així, l’experiència viscuda després de la retirada coordinada de les restriccions frontereres a la UE al juny del 2020, quan l’interès dels turistes per viatjar a Espanya va passar de situar-se el 60% per sota del nivell de referència a només el 5%, va revelar que les ganes de viatjar dels turistes europeus es mantenen malgrat les restriccions i que, si aquestes restriccions es moderen, el 2021, l’interès per viatjar a Espanya es recuperarà. Un esment a part mereix el fort repunt de les cerques a Google de mitjan març del 2020, propiciat per l’interès dels internautes per conèixer les restriccions frontereres implantades arran del primer estat d’alarma. 

És de vital importància evitar una quarta onada de contagis. En cas contrari, el sector podria patir de nou una situació similar a la viscuda al començament d’enguany, quan es van experimentar caigudes de facturació properes al 70% durant diverses setmanes. Al tancament de l’edició d’aquest informe, la situació dels principals països europeus continua sent molt delicada, i s’observa un nou repunt en el nombre de contagis diaris, la qual cosa evidencia que encara hi ha un risc elevat de rebrots a Europa.⁴

La ràpida distribució i administració de les vacunes és el factor clau per iniciar la recuperació del sector turístic i del conjunt de l’economia. Segons l’objectiu de la Comissió Europea, reflectit en el pla de vacunació europeu, el 80% dels sanitaris i de la població de més de 80 anys haurien d’haver estat vacunats al final del mes de març, mentre que l’objectiu de vacunació del 70% de la població adulta –que hauria de permetre l’anomenada immunitat de ramat– s’ha fixat per al final del mes de setembre.⁵ 

Tot i que s’han produït retards en la distribució de les vacunes, és probable que es pugui assolir l’objectiu fixat per al setembre. El ritme mitjà de vacunació de la població espanyola es va situar al març al voltant d’1,1 milions de dosis setmanals. Així, segons es pot observar a la taula, seria necessari incrementar aquest ritme com a mínim el 40%, fins a l’administració d’1,5 milions de dosis setmanals, per poder assolir l’objectiu d’immunitat de ramat al final de l’estiu. Tot i que es tracta d’un increment significatiu, és un objectiu raonable si tenim en compte que, en l’últim mes, el ritme de vacunació a Espanya ja es va incrementar el 45%, que s’ha confirmat la seguretat de la vacuna d’AstraZeneca i que, des de l’abril, s’ha començat a rebre les vacunes de Janssen/J&J.

A curt termini, per al sector turístic, la clau és que s’immunitzi la població de més de 60 anys abans de l’estiu. Aquest grup de població aglutina només el 20% dels contagis, però concentra dues terceres parts dels casos greus de COVID-19 i gairebé el 95% de les defuncions que causa el virus. Si s’incrementa el ritme de vacunació fins als 1,5 milions de dosis setmanals, s’aconseguiria la immunitat del 90% de la població de risc al maig. Quan s’assoleixi aquesta fita, la pressió hospitalària es reduiria de forma ostensible i les mesures de contenció de la COVID-19 es podrien relaxar, la qual cosa donaria lloc a un escenari en què la mobilitat dels turistes domèstics i internacionals podria millorar de manera considerable.

Matriu de ritmes de vacunació de la població de més de 16 anys

Milions de dosis setmanals

Atès que sembla que aquesta primera fita es podrà assolir, des de CaixaBank Research esperem que la despesa turística es recuperi amb força a partir de la segona meitat de l’any. En concret, elaborem el nostre escenari d’acord amb la hipòtesi que les restriccions a la mobilitat i a l’activitat es començaran a relaxar de manera notable a partir del mes de maig, quan una part apreciable de la població de risc estarà finalment immunitzada, i que, al setembre, quan s’assolirà la immunitat de ramat, es podrà fer un nou pas endavant cap a una major normalització de la situació. Així mateix, la implantació del passaport sanitari a partir del mes de juny, tal com ho planteja la Comissió Europea, facilitarà i estimularà la mobilitat de la població durant la temporada d’estiu.⁶ La ràpida, tot i que breu, millora dels fluxos turístics durant els mesos de juliol i d’agost del 2020, en un context en què, malgrat el manteniment de les mesures de distanciament social, es permetia la mobilitat, també dóna suport a una recuperació potent del turisme quan es rebaixin les restriccions a la mobilitat a Europa.⁷ 

Considerant aquestes tres hipòtesis, i reconeixent que hi ha una gran incertesa sobre el nostre escenari, esperem que, el 2021, la despesa turística internacional es multipliqui per 2,3 en relació amb els nivells del 2020, la qual cosa la situaria el 45% per sota dels registres del 2019. Pel que fa a la despesa dels turistes domèstics, esperem que creixi el 30% anual i que se situï el 25% per sota del 2019 (el –45% el 2020). Pel que fa a la temporada estival, les perspectives són relativament positives: esperem que la despesa internacional limiti la seva caiguda en relació amb l’estiu del 2019 fins al 27%, mentre que, en el cas del turisme domèstic, esperem que aquesta caiguda se situï en el 16%.

Tenint en compte aquestes xifres de despesa, esperem que el PIB turístic se situï prop del 40% per sota del nivell pre-COVID del 2019, la qual cosa implicaria una recuperació del 80% en relació amb el 2020.⁸ Aquesta recuperació contribuiria al creixement de l’economia espanyola en 1,9 p. p. de manera directa. De cara al 2022, encara hi ha molta incertesa associada, però l’evolució de la campanya de vacunació ens convida a continuar sent positius. Així, confiem que la immunitat de ramat de la població ens permeti assolir la normalització de la mobilitat de turistes a Espanya i a Europa. Això comportaria per al sector la recuperació d’uns nivells d’activitat encara per sota però més a la vora dels assolits el 2019, suficients, en tot cas, per tornar a assegurar la rendibilitat del teixit empresarial que conforma la indústria turística.

Malgrat que, a llarg termini, la sostenibilitat del sector està fora de dubtes, durant el període de recuperació gradual que encara tenim per davant, el paper de l’Administració pública serà crucial. Per aquest motiu, és important destacar el paper de la política econòmica en el conjunt del 2021, que s’haurà de continuar adaptant de manera efectiva i àgil. En aquest sentit, mentre no es consolidi la recuperació, considerem que l’extensió dels ERTO és clau. També serà important aprofitar la flexibilitat que poden aportar l’extensió dels ICO i l’ampliació dels seus períodes de carència. A més a més, els ajuts directes que rebrà el sector seran de gran utilitat per facilitar la supervivència d’empreses que seran rendibles quan es recuperi la mobilitat. Així, el paquet de 7.000 milions d’euros llançat pel Govern central i els fons disponibles per reforçar la solvència –els 10.000 milions gestionats per la SEPI més els 4.000 milions que acompanyen els ajuts directes en l’últim paquet– van en la direcció encertada. Finalment, el paper dels fons Next Generation EU (NGEU) també serà important a l’hora de sufragar les inversions en digitalització, en sostenibilitat i en la millora de les infraestructures, difícils d’assumir en l’actualitat per una indústria turística molt danyada, però que seran molt necessàries per sortir d’aquesta crisi mantenint el nostre estatus com a destinació turística més competitiva del món.

• El 2020 ha estat un any molt dur per a la indústria turística, i l’inici del 2021 no ha estat més fàcil a causa de l’efecte de la tercera onada de COVID-19. 
• El control dels contagis, la vacunació de la població de risc i la posada en marxa del passaport sanitari europeu durant el segon trimestre de l’any haurien de donar suport a una recuperació ràpida de la indústria durant la segona meitat del 2021. 
• Les nostres previsions apunten al fet que el PIB turístic rebotarà el 80% enguany, de manera que l’activitat econòmica de la indústria turística se situarà al voltant del 40% per sota del nivell del 2019. 
• Esperem una recuperació forta en els propers anys, gràcies a la normalització de la mobilitat que comportarà la immunitat de ramat. El turisme continuarà sent un dels motors de l’economia espanyola. 
• Malgrat que la recuperació és a prop, el suport de la política econòmica continuarà sent fonamental a curt termini.

El turisme rural s’ha revelat com una de les alternatives per als turistes domèstics i internacionals durant el 2020. Així, durant els mesos d’estiu, les regions amb gran presència d’agroturismes, com Astúries, Cantàbria i Navarra, van registrar caigudes menys intenses en el nombre de pernoctacions de turistes domèstics, mentre que les que més patien eren la Comunitat de Madrid i Barcelona, principals destinacions urbanes. En efecte, les pernoctacions en allotjaments de turisme rural amb prou feines van caure en els mesos de juliol i d’agost, en concret el 12% interanual, mentre que el total d’allotjaments turístics va registrar un descens del 60% interanual. 

No obstant això, les dades de pernoctacions que ens ofereix l’INE només ens permeten fer una anàlisi de la mobilitat dels turistes, de manera que no podem valorar els probables canvis en la forma de consumir dels turistes durant el 2020. Per poder fer una anàlisi més àmplia, utilitzem les dades dels pagaments amb targeta i de les retirades d’efectiu als TPV i als caixers de CaixaBank. En concret, ens centrem en els pagaments que van efectuar les targetes dels turistes i eliminem de la mostra la despesa efectuada pels consumidors locals.¹ D’altra banda, elaborem una classificació de tots els municipis d’Espanya segons siguin urbans, rurals o costaners,² amb la finalitat d’analitzar la despesa que van realitzar els turistes a les diferents destinacions. 

Segons aquesta anàlisi, el turisme rural va mobilitzar al voltant del 10% de la despesa turística total el 2019, de la qual només 3 p. p. van ser deguts a la despesa de turistes internacionals. El 2020, per la seva banda, el millor comportament del turisme rural en relació amb la resta del sector va incrementar el seu pes fins al 14% del total. Es tracta d’una porció apreciable de la despesa total, coherent amb el percentatge de població que resideix als municipis rurals, que també és del 14%. Tal com s’observa al gràfic següent, el turisme en municipis de costa, que podríem qualificar com les destinacions més tradicionals de la indústria turística, va representar el 58% de la despesa total el 2020. A més de ser el que més pes va tenir, també va ser el que més proporció d’estrangers va atreure l’any passat, amb el 55% de la despesa en destinacions costaneres efectuada amb targetes estrangeres. Finalment, les destinacions turístiques urbanes van mobilitzar el 28% de la despesa turística total el 2020. 

Si observem l’evolució de la despesa turística durant l’any 2020, la despesa efectuada per tots els turistes (domèstics i internacionals), identificada mitjançant els pagaments amb targeta i les retirades d’efectiu als TPV i als caixers de CaixaBank, va recular el 51% el 2020.³ Si ens fixem en les diferents destinacions, la despesa turística a les ciutats va caure el 46% anual i la despesa turística a les destinacions de costa, el 56%. En canvi, la despesa turística a les destinacions rurals va recular considerablement menys (el 31% anual), gràcies a una recuperació molt més ràpida durant els mesos de desescalada i al fet que va mantenir un major atractiu en el context de distanciament social durant els mesos d’estiu i inici de la tardor.

Tal com es pot observar al gràfic següent, al gener d’enguany, últim mes per al qual disposem d’aquest desglossament detallat en el moment de tancar aquest article, les caigudes en la despesa turística són molt similars a totes les destinacions: entre el 51% i el 58% interanual. Això és degut al fet que les restriccions a la mobilitat han afectat les comunitats autònomes d’una manera similar durant la segona i la tercera onades, ja que s’ha prohibit en molts casos el moviment intercomunitari (o, fins i tot, dins la mateixa comunitat) i, per tant, s’ha impedit el canvi de comunitat autònoma per fer turisme.

La major resiliència de les destinacions rurals durant el 2020 no va ser suficient per esmorteir el profund impacte de la COVID-19 sobre el sector turístic espanyol, a causa del seu reduït pes dins la indústria turística i del fet que les caigudes de turistes a les destinacions rurals també van ser apreciables. Malgrat això, sí que ha tingut un paper molt rellevant pel que fa a l’abast geogràfic del xoc. Tot i que, el 2020, el pes del turisme rural va representar el 14% del total, 15 províncies espanyoles van registrar més del 40% de la despesa turística en municipis rurals. En aquestes províncies més dependents del turisme rural, la despesa turística total va caure el 33% anual, 17 p. p. menys que en la mitjana d’Espanya. Per la seva banda, les regions predominantment urbanes i costaneres han patit més el xoc que ha representat la COVID-19. A les nou províncies amb menys del 5% de turisme rural, la despesa turística va caure el 60% (9 p. p. per damunt de la mitjana d’Espanya). 

Pes del turisme rural a Espanya

Despesa turística en municipis no urbans en relació amb la despesa turística total

En aquest sentit, si ens fixem en l’evolució de la despesa turística en funció de la destinació i del tipus de negoci, veiem que tots els tipus de comerços localitzats als municipis rurals han registrat caigudes inferiors en la facturació dels turistes internacionals i domèstics. En primer lloc, els allotjaments turístics –hotelers i extrahotelers– localitzats en municipis rurals van esquivar l’any 2020 molt menys colpejats per la crisi. Tal com es mostra a la taula següent, la despesa turística rural va caure el 44% anual, mentre que, a les ciutats i a les destinacions de costa, va patir caigudes anuals del 76% i del 79%, respectivament. S’observa una dinàmica similar en la despesa en hoteleria, un dels sectors que més pateix les conseqüències de la COVID-19 a les grans destinacions turístiques, amb caigudes de la despesa turística superiors al 55% anual en destinacions urbanes i de costa, mentre que, a les destinacions rurals, va caure el 27% anual. En qualsevol cas, cal esmentar que les caigudes de la despesa turística a les destinacions rurals, malgrat no ser tan extremes com a la resta de les destinacions, també han estat molt importants.

Evolució de la despesa turística el 2020 en funció del tipus de destinació i de la despes

Variació anual

• Les dades internes de CaixaBank ens mostren que l’impacte de la COVID-19 sobre el turisme rural i sobre el turisme interior ha estat notable però més contingut que a la resta de destinacions. Ha predominat l’interès dels turistes per trobar destinacions descongestionades i tranquil·les, amb el turisme rural com a màxim exponent. De cara al 2021, el turisme rural també serà una de les forces motrius de la recuperació, gràcies al fet que el distanciament social no en limitarà tant el creixement durant els mesos més incipients del retorn a la normalitat en què la immunització de la població encara sigui incompleta. 
• A mitjà termini, la indústria turística post-COVID continuarà tenint els seus dos grans punts de suport en les destinacions de costa i urbanes. No obstant això, el paper de la COVID-19 com a accelerador de les tendències de canvi en l’economia podria ser un revulsiu perquè el turisme rural guanyi pes. En aquest sentit, les iniciatives que engloba el Pla de Recuperació Europeu (NGEU) per impulsar la digitalització i la modernització de l’oferta turística podrien repercutir de manera especial sobre les destinacions menys consolidades –entre elles les rurals– i permetre així que l’oferta turística a Espanya es diversifiqui i mantingui el seu avantatge competitiu en relació amb la resta de mercats internacionals.

L’excel·lent evolució del turisme internacional a Espanya en els últims anys no es pot entendre sense la tasca de les companyies aèries, que van aconseguir incrementar la connectivitat entre destinacions a preus molt competitius. Tant és així que la despesa turística en transport de viatgers, en què destaca de manera aclaparadora el transport aeri, representa la gens menyspreable xifra de l’11,2% del total de la despesa turística, tal com es pot observar al gràfic següent. Atesa la importància del transport aeri per al turisme, no és d’estranyar que, durant la crisi actual, el sector de les aerolínies es trobi a l’epicentre de l’impacte econòmic causat per les mesures implementades per combatre l’avanç de la COVID-19 a tot el món.

La situació actual de les companyies aèries a nivell global és demolidora. Al febrer del 2021, el 16% dels països tenien les fronteres tancades i el 65% aplicaven restriccions d’entrada selectives o quarantenes a l’arribada al país.¹ Aquest fet, en combinació amb l’enorme pes de les connexions internacionals al sector, ha comportat que, segons les dades de l’Official Airline Guide (OAG), al gener del 2021, el nombre de vols programats a escala mundial fos gairebé el 50% inferior al del gener del 2020. Per regions, observem que els països de la UE i, sobretot, el Regne Unit són els que presenten una situació  més negativa, amb caigudes interanuals del 66% i del 83% al gener, respectivament. Per la seva banda, el mercat nord-americà, també molt colpejat per la COVID-19, presenta una caiguda del 44% al gener, encara molt elevada però molt inferior a la registrada pels països europeus, gràcies al suport del mercat domèstic. En una situació intermèdia trobem el Japó, Corea i Austràlia. En aquests països, el volum de vols domèstics s’ha recuperat relativament millor, però els vols internacionals presenten caigudes molt severes, ja que han controlat l’evolució de la pandèmia de manera extraordinària amb el manteniment de restriccions molt dures a les fronteres. La Xina és un cas a part, amb un mercat domèstic de transport aeri molt ampli i on, gràcies al baix nivell d’incidència de la COVID-19 al territori, s’ha aconseguit recuperar gairebé del tot el trànsit aeri.

Vols programats 

Variació interanual (%)

Dins el mercat europeu, les caigudes són molt similars i profundes. Segons les dades d’EUROCONTROL, organisme que coordina les agències nacionals de controladors aeris del continent, al gener, tots els països de l’Europa occidental van patir caigudes interanuals entre el 55% i el 80% en el volum de vols comercials. Tal com es mostra al gràfic següent, els cinc principals mercats europeus (Espanya, Itàlia, Alemanya, França i el Regne Unit) van registrar, al final de gener, un volum de vols diaris molt similar al del final de juny. Es tracta d’un fet molt destacable, ja que cap d’aquests països va obrir les fronteres abans del 15 de juny.

Aquestes xifres tan pobres han empès la indústria aèria a una situació financera molt complexa. Les aerolínies tendeixen a ser empreses de gran estructura i amb un ús molt intensiu en capital físic, la qual cosa implica costos molt elevats i difícils d’ajustar a curt termini. A més a més, es tracta de companyies exposades a un alt nivell de competència. Per aquest motiu, operen amb marges petits i basen la seva rendibilitat en el manteniment d’una massa de clients àmplia i en taxes elevades d’ocupació dels avions. Segons les estimacions de l’Associació Internacional de Transport Aeri (IATA, per les sigles en anglès), els ingressos de la indústria haurien caigut el 66% el 2020, a causa de la caiguda del 80% en els ingressos per transport de passatgers i malgrat  que els ingressos per transport de mercaderies van créixer el 17% anual. D’altra banda, els costos operatius –consum de combustible, logística, manteniment i costos salarials– es van reduir el 43% a causa de la conseqüent caiguda del nombre d’operacions i dels programes temporals de flexibilització de l’ocupació (a Espanya, els ERTO). En aquest context, les pèrdues van ser generalitzades, amb un marge de beneficis sobre vendes a escala global que va passar de l’11% el 2019 al –45% el 2020.²

En aquestes condicions, la indústria ha hagut de recórrer de manera extraordinària a instruments per incrementar la disposició de liquiditat i per captar capital. Segons les dades d’IATA, a partir dels balanços de les prop de 290 aerolínies adscrites, l’endeutament de la indústria va augmentar el 51,4% durant el 2020, mitjançant l’emissió de bons, els crèdits del sector bancari i els préstecs concedits pel sector públic.³ Pel que fa al paper dels governs per donar suport a la sostenibilitat de les companyies aèries, a Europa, destaquen els casos d’Air France-KLM, que, al final d’abril, va rebre 11.000 milions d’euros en crèdits i en préstecs garantits dels governs de França i dels Països Baixos, i de Lufthansa, que va rebre una injecció de capital del Govern alemany de 9.000 milions d’euros al maig del 2020, de manera que va ampliar la seva participació en l’empresa fins al 25%. A Espanya també hem viscut el rescat de Globalia, matriu d’Air Europa, mitjançant dos préstecs convertibles en capital per valor de 475 milions d’euros concedits pel SEPI al final del mes d’octubre. 

Aquesta situació també s’ha vist reflectida en les cotitzacions borsàries de les companyies aèries. Tal com s’observa al gràfic següent, la capitalització de les principals aerolínies d’Europa va patir caigudes superiors al 50% entre el març i el novembre. Només després de l’anunci de la vacuna, les cotitzacions han flexionat lleugerament a l’alça. Només Ryanair presenta una capitalització superior a la de l’1 de gener del 2020.

Capitalització borsària de les principals aerolínies europees

Variació en relació amb l’1 de gener del 2020

Volum de vols als principals aeroports d’Espanya

Arribades

El cas de la indústria aèria a Espanya no és un cas singular. Igual que a la resta d'Europa, després de l’inici de la pandèmia al març del 2020, la mobilitat aèria de passatgers es va frenar en sec. Segons les dades del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, als aeroports espanyols, es va passar d’un volum de passatgers de 274 milions el 2019 a només 73 milions el 2020 (el –73% anual), la qual cosa va implicar una reculada a nivells similars als observats el 1990. A més a més, les xifres més recents no revelen una millora: al gener del 2021, el nombre de passatgers a Espanya va caure el 85% interanual. 

Si ens fixem en l’evolució dels principals aeroports d’Espanya que mostrem al gràfic següent, es poden extreure tres conclusions: (i) les severes caigudes d’activitat s’imposen com a factor comú al conjunt d’Espanya; (ii) les destinacions preferides pels turistes domèstics han resistit relativament millor, i (iii) les Illes Canàries han tingut més èxit que les Balears a l’hora de captar demanda domèstica. Destaca el cas de Madrid, principal aeroport espanyol, gràcies al seu paper d’intercanviador entre vols internacionals i domèstics, que va registrar descensos superiors al 65% interanual en la segona meitat del 2020. Per la seva banda, els aeroports de Barcelona i d’Alacant, situats en sengles destinacions il·lustres per al turisme internacional, han patit les caigudes més severes en l’últim trimestre del 2020. En canvi, aeroports com els de Sevilla i Bilbao, amb més pes dels vols domèstics, mostren caigudes també molt intenses, tot i que més moderades.

• Atesos els números comentats en aquest article, la situació de la indústria aèria és molt vulnerable. S’estima molt necessari que, el 2021, la mobilitat es comenci a recuperar perquè els ingressos recurrents tornin a fluir cap a les empreses del sector i evitar, així, una major reestructuració del sector. 
• En aquest sentit, la recuperació, com no podia ser de cap altra manera, dependrà de l’efectivitat i de l’agilitat de la campanya de vacunació. La immunització de gairebé el 90% de la població de risc a Europa i l’aprovació d’un passaport sanitari que possibiliti la mobilitat de la població immune abans de la temporada alta seran les claus perquè aquest estiu canviï la tendència al sector. 
• Malgrat aquesta millora previsible, la indústria continuarà sota molta pressió. Segons les previsions d’IATA, el 2021, els ingressos de les companyies aèries es mantindran al voltant del 40% per sota dels nivells pre-COVID i continuaran tenint fluxos de caixa negatius fins al quart trimestre de l’any.

La llei de l’oferta i la demanda és molt clara: si la demanda disminueix i l’oferta es manté, els preus cauen; si l’oferta cau i la demanda es manté, els preus pugen. El 2020, vam assistir a un exercici en què es van donar els dos moviments. D’una banda, la demanda turística va caure amb força fins i tot durant els mesos d’estiu, quan les restriccions a la mobilitat i la taxa de contagis eren molt reduïdes. De l’altra, es van imposar fortes restriccions als aforaments a l’hoteleria, que van restringir de forma considerable el nombre de places turístiques disponibles als hotels i de clients als quals es podia donar servei als restaurants. 

Segons la teoria econòmica, la restricció d’aforaments que vam viure durant la segona meitat del 2020 hauria d’haver limitat les rebaixes dels preus de molts establiments, però la caiguda de la demanda turística va ser tan imponent que la majoria d’empreses i de comerços que depenen d’alguna mesura del turisme van ajustar els preus amb l’esperança de revifar la demanda.¹ 

Segons les dades de l’índex de preus del consumidor (IPC), els preus dels allotjaments turístics, molt dependents de la demanda turística internacional, van ser els que més es van ajustar després del confinament que vam viure entre el març i el juny de l’any passat. Així, durant la segona meitat del 2020, els preus d’aquests negocis van caure, de mitjana, el 18% interanual. Per la seva banda, també es van observar grans ajustos en el preu dels vols internacionals i domèstics, amb caigudes interanuals del 14% i del 3%, respectivament, quelcom molt destacable en un sector on els marges ja eren molt ajustats abans de la pandèmia.² Finalment, cal considerar que no tots els comerços dependents del turisme van rebaixar els preus. Aquest va ser el cas dels comerços de restauració, que, malgrat patir una caiguda en la facturació, van ser capaços de substituir una part de la clientela de turistes per clients locals i van situar els preus, de mitjana, l’1% per damunt dels nivells del 2019.

Les grans caigudes en els preus dels allotjaments turístics no van ser homogènies a Espanya, a causa de la diversitat existent dins la pròpia indústria turística. La composició de la demanda turística, els canvis de preferències dels turistes després de l’esclat de la pandèmia i les profundes diferències en el nivell de preus pre-COVID entre regions són alguns dels factors que ens ajuden a entendre com s’ha distribuït el xoc. Tal com s’observa al gràfic següent, les diferències en els preus hotelers entre comunitats autònomes (CA) són palpables. Un dels principals determinants d’aquestes diferències és el pes de la demanda internacional, que, tradicionalment, té un poder adquisitiu més alt, en relació amb el pes de la demanda turística domèstica, que prefereix destinacions amb un nivell de preus més moderat. Així, veiem com, a les Balears, una destinació eminentment internacional, la tarifa mitjana diària per habitació (ADR, per les sigles en anglès) va ser de 123 euros durant els mesos d’estiu, mentre que, al Principat d’Astúries, una destinació amb una indústria turística molt més enfocada als turistes domèstics, va presentar un ADR de 70 euros, més del 40% per sota de l’ADR de les Balears.³ Ateses aquestes diferències, cal esperar que les CA amb preus més alts, que, al seu torn, són les més urbanes i internacionals, siguin les que van escometre ajustos majors en els preus.

Pes de la demanda estrangera i preus hotelers a les CA el 2019

Així, les CA que van ajustar més els preus hotelers durant els mesos d’estiu del 2020 van ser Madrid (el –34,8% interanual), el País Basc (el –24,0%) i Catalunya (el –20,2%), on trobem les principals destinacions urbanes d’Espanya. Per la seva banda, a les Balears (el –5,1%) i a les Canàries (el –3,4%), dues destinacions que han patit relativament més, a causa de la dependència del turisme estranger, no es va optar per una estratègia tan agressiva. Finalment, a Astúries (el +6,0%), a Extremadura (el +1,2%) i a Aragó (el +0,8%), tres CA amb més pes del turisme rural de costa i d’interior –menys congestionat– i tradicionalment més dependents del turisme domèstic, no es va optar per una rebaixa de preus, ja que van aprofitar la seva major competitivitat en el context de distanciament social.

Caiguda dels preus hotelers en el 3T 2020

Variació interanual de l’ADR

Durant l’última dècada, la creixent demanda turística que ha rebut Espanya ha empès els preus del sector a l’alça any rere any. Malgrat això, la competitivitat en relació amb altres destinacions internacionals es va mantenir ferma, gràcies al fet que la indústria turística ha competit a nivell internacional a força de millorar la qualitat dels serveis que presta i ha capitalitzat al màxim el gran atractiu de la destinació (cultura, clima, hores de sol, etc.). Aquesta situació s’inverteix per complet el 2020. L’absència de turistes va esvair la pressió de la demanda sobre els preus i va empènyer l’oferta a efectuar grans ajustos en els preus buscant guanyar atractiu i incentivar el consum. 

Una de les qüestions que aflora després de veure aquestes grans rebaixes de preus és si va ser una estratègia adequada que va permetre atreure una major part dels turistes que van viatjar per Espanya. Sobre el paper, atesa la caiguda de la demanda, va ser una estratègia natural, però, el 2020, la situació va ser tan singular que sorgeix el dubte de si realment les decisions dels turistes es van guiar sobretot pels preus. Una hipòtesi molt plausible és que els pocs turistes internacionals que van venir a Espanya i que no tenen un segon habitatge al país (és a dir, que es van allotjar en hotels, en apartaments turístics, en càmpings, etc.) van ser els turistes fidelitzats que, any rere any, trien la mateixa destinació a Espanya. Pel que fa als turistes domèstics, és probable que també prevalguessin les destinacions familiars i properes. En aquest cas, la relació entre demanda i preu va perdre intensitat el 2020, i les rebaixes en els preus no van ser tan efectives com calia esperar. 

Per contrastar aquesta hipòtesi, realitzem una sèrie d’exercicis quantitatius per estimar la intensitat dels canals que relacionen els preus amb la demanda. En primer lloc, calculem la correlació entre les variacions anuals de l’ADR i les quotes de mercat dels turistes internacionals i domèstics a les CA. El resultat és una correlació gairebé nul·la, la qual cosa apunta al fet que les rebaixes de preus hotelers no van millorar el percentatge de turistes que va aconseguir atreure cada CA el 2020. En fer una anàlisi més sofisticada per tractar d’estimar l’elasticitat preu de la demanda, els resultats apunten en aquesta mateixa direcció. Tal com es pot observar al gràfic següent, segons les nostres estimacions, la demanda hotelera va ser molt inelàstica durant el 2020 i no va respondre de forma significativa als canvis en els preus que van proposar molts establiments hotelers. En canvi, estimem que la demanda hotelera sí que va ser elàstica entre el 2010 i el 2019, amb una elasticitat preu d’1,3, la qual cosa implica que una rebaixa dels preus hotelers de l’1% causava un increment de les pernoctacions turístiques de l’1,3%.⁴ Això revela que les ofertes i les rebaixes en els preus sí que tenien un clar efecte crida abans de l’esclat de la pandèmia; no obstant això, les estimacions apunten al fet que, el 2020, no sembla que les rebaixes de preus que es van donar en algunes regions ajudessin de manera significativa a captar una major proporció de la baixa demanda turística.

Efecte d’una rebaixa de l’1% en els preus hotelers sobre les pernoctacions 

Variació (%)

• El col·lapse del turisme a Espanya després de la irrupció de la COVID-19 ha empès la indústria turística a escometre grans ajustos en els preus. El sector hoteler ha estat el màxim exponent d’aquesta tendència i, en algunes regions d’Espanya, ha dut a terme una estratègia de preus molt agressiva per tractar de captar la major proporció possible de la poca demanda turística de l’any passat. 
• Malgrat això, a causa dels canvis en la manera de fer turisme que vivim el 2020, l’estratègia de rebaixa de preus s’ha revelat poc efectiva i, a les regions on més s’han ajustat els preus, el guany ha estat mínim. Més enllà del preu, tot sembla indicar que els turistes han considerat altres factors, com la proximitat i haver visitat la destinació amb anterioritat. 
• Malgrat tot, de cara al 2021, és probable que els preus es mantinguin ajustats, ja que, a l’estiu, la recuperació del turisme encara serà parcial i hi ha una necessitat enorme de captar demanda per part de les empreses més vinculades al turisme. 
• La major seguretat a l’hora de viatjar, gràcies al fet que una part de la població estarà vacunada, pot fer que, enguany, l’estratègia d’ajust de preus sigui més efectiva. Per confirmar-ho, només cal esperar i, mentrestant, aprofitar l’entorn de preus baixos per reactivar el turisme en primera persona.

El comerç al detall representa el 4,2% del VAB,¹ la qual cosa el converteix en una activitat molt rellevant per a l’economia espanyola i que ha crescut amb força en els últims anys (el +3,2% anual de mitjana entre el 2014 i el 2018). A més a més, la seva importància és una mica més gran que en altres economies europees amb una estructura econòmica similar (el 3,9% a Alemanya i a França i el 3,5% a Itàlia) i també en relació amb la mitjana de la UE (el 3,9%).

Es tracta d’un sector especialment intensiu en ocupació: a Espanya, va ocupar 1,7 milions de persones el 2018, és a dir, el 9% del total d’empleats, més del doble del que aporta al VAB. De nou, la proporció d’ocupats al sector en relació amb el conjunt d’empleats del país és superior a la de les principals economies de la regió (entre el 8,7% i el 8,1% en el cas d’Alemanya, de França i d’Itàlia) i també es troba per damunt de la mitjana de la UE (el 8,4%). A més a més, és un sector generador d’oportunitats per a l’emprenedoria femenina: més del 50% de les empreses amb personalitat física del sector estan liderades per dones.

No obstant això, en els últims anys, s’observa un procés gradual de reducció de les oportunitats d’ocupació, a causa de la penetració progressiva del comerç on-line i dels efectes duradors de la passada crisi: des de la recessió del 2008, el sector ha destruït el 5% dels llocs de treball a Espanya, el doble del que s’ha destruït al conjunt de l’economia en aquest mateix període.

El comerç al detall espanyol és un sector empresarialment atomitzat. El formaven gairebé 436.000 empreses al final del 2020, al voltant del 13% del teixit empresarial espanyol. Cada empresa del sector té, de mitjana, 1,3 establiments, la qual cosa representa una mica més de 550.300 establiments. Aquestes xifres han caigut de manera recurrent en els últims anys: des del 2010, el nombre d’empreses ha reculat el 14% acumulat, i el nombre d’establiments, l’11%. Això suggereix que la passada crisi financera del 2008, més que el tancament o la desaparició de locals físics, va provocar una major concentració empresarial al sector.

En aquest sentit, la dimensió empresarial del sector convergeix cap a la mitjana europea (representa al voltant del 14% del teixit empresarial europeu) i dels països més similars al nostre (el 13% a Alemanya; el 15% a França, i el 16% a Itàlia). La dada anual disponible per al 2020, malgrat l’impacte de la crisi sanitària per la COVID-19, no recull una especial destrucció del teixit empresarial detallista espanyol. No hi ha dubte que les ajudes posades en marxa per pal·liar l’impacte de les restriccions a la mobilitat i a l’activitat (en forma de línies de crèdit avalades, de rebaixes fiscals i per al lloguer de locals, així com la figura dels ERTO) han permès que la sagnia fos menys severa per a un sector molt colpejat per les restriccions (en especial, els subsectors de tèxtil i moda, d’entreteniment i d’oci).

Cal assenyalar que la indústria detallista espanyola està dominada pels establiments d’alimentació, beguda i tabac (el 21% del total d’empreses del sector), per les botigues d’articles d’ús domèstic (el 15%, on s’inclou la roba, els mobles i els electrodomèstics, entre d’altres) i, finalment, pels establiments no especialitzats (el 12%).

Pel que fa al nombre d’empleats, el teixit empresarial del sector detallista es compon, bàsicament, d’empreses sense treballadors assalariats i de micropimes. Segons l’Estadística estructural d’empreses que realitza l’INE anualment, la meitat de les empreses del sector no compta amb personal assalariat; mentre que el 48% del total té una plantilla entre 1 i 10 treballadors remunerats. No obstant això, cal assenyalar que, en termes de la xifra de negocis, les empreses grans del sector (250 treballadors o més) són les que concentren la major proporció de la facturació del conjunt del sector detallista (el 35% del total). En els últims anys, en què el nombre d’empreses s’ha anat reduint de manera progressiva, les caigudes més intenses s’han concentrat en les empreses amb menys de 20 treballadors, mentre que el nombre d’empreses amb més de 1.000 treballadors ha augmentat el 10% des del 2008.

El sector detallista està molt present a tot el territori. La comparativa a nivell regional destaca tres comunitats autònomes per damunt de la resta: Andalusia, Catalunya i Madrid. Andalusia és la regió que concentra més establiments (el 18% del total); Madrid acumula la major part de la facturació nacional del sector (el 26%), i Catalunya recull la major part del personal ocupat (el 18% del total).

No obstant això, la situació canvia de forma significativa si es té en compte la rellevància del sector en cada regió, mesurada per la proporció d’empreses detallistes en relació amb el teixit empresarial de cadascuna d’elles. D’aquesta manera, s’observa que la presència del comerç al detall a les diverses regions és força més homogènia, de manera que es pot dir que està molt estès pel país. En aquest cas, la rellevància del sector és major a Extremadura (el 18% del teixit empresarial), a Andalusia (el 17%) i a Castella-la Manxa (el 16%), a més de Ceuta i de Melilla (per damunt del 25%). Per la seva banda, Madrid (el 9,6% del teixit empresarial regional), les Balears (l’11%) i Catalunya (l’11,3%) serien les regions on el sector té menys rellevància dins el teixit empresarial.

Els indicadors tradicionals de conjuntura ens indiquen que el comerç al detall està encara lluny dels nivells de negoci previs a la COVID. Després d’una etapa difícil durant els mesos més durs de la pandèmia, durant els quals es va aplicar un confinament estricte de la població i la facturació del comerç al detall va caure vigorosament, l’activitat del sector es va recuperar amb força. Segons el registre més recent de l’indicador de xifra de negocis de l’INE, al febrer del 2021, la facturació de les empreses de comerç al detall es va situar el 6% per sota dels nivells previs a la crisi.² És una caiguda apreciable, tot i que és considerablement inferior a la de l’índex general de xifra de negocis (conjunt d’empreses industrials i de serveis no financers), que, al febrer del 2021, va caure el 18% en relació amb el nivell pre-COVID.

Malgrat aquestes xifres per a la mitjana del sector, hi ha diferències entre la facturació en grans retailers i en el petit comerç. Tal com es pot observar al gràfic de la pàgina següent, segons les dades de l’índex de comerç al detall, les grans cadenes i les grans superfícies (comerços de grans dimensions en els dos casos) van recuperar el nivell de vendes previ a la COVID-19. En canvi, la situació de les petites cadenes és més delicada, amb un nivell d’activitat que se situa encara el 13% per sota de la mitjana del 2019. Aquesta diferència no és fútil, ja que, com hem vist més amunt, malgrat que el gros de la facturació que genera el comerç al detall es concentra a les grans empreses del sector, la presència de petits comerços és molt elevada en tot el territori nacional (el 98% de les empreses i el 48% de l’ocupació). Així, les mesures de liquiditat i de flexibilització dels costos laborals (ERTO) i les ajudes directes a les empreses han estat i són claus perquè una part important del sector del comerç al detall pugui superar la crisi actual.

Pel que fa al mercat laboral, el sector encara pateix l’impacte de la pandèmia. A l’abril del 2021, el nombre d’afiliats a la Seguretat Social es va situar el 3% per sota del nivell del mes d’abril del 2019. Una altra perspectiva que ens ajuda a prendre-li el pols al mercat laboral del sector és el nombre d’afiliats afectats per ERTO. Així, a l’abril, el 2,8% dels afiliats del sector estaven afectats (51.941 afiliats), una xifra que s’ha mantingut continguda des del mes d’agost del 2020. Malgrat que, en l’actualitat, l’execució d’ERTO és relativament moderada al sector, la seva utilitat està fora de qualsevol dubte. Paga la pena destacar que, des de l’inici de la crisi sanitària, la caiguda d’afiliats totals s’ha mantingut sempre al voltant del 4%, mentre que, tal com es pot observar al gràfic que es reprodueix a la pàgina següent, si descomptem els afectats per ERTO, les caigudes interanuals d’afiliats van assolir el 21% en el 2T 2020 (confinament estricte) i el 9% al febrer (tercera onada de la COVID-19).

Un cop analitzades les dades de l’estadística oficial, passem a centrar-nos en els indicadors interns de CaixaBank per poder disposar d’una visió més actualitzada i més granular de la situació que travessa el comerç al detall. En concret, utilitzem les dades de pagaments efectuats per targetes de CaixaBank i de pagaments registrats als TPV de CaixaBank per elaborar un indicador de consum amb freqüència setmanal.^3,4

Segons el nostre indicador de consum, el primer que salta a la vista és l’enorme diferència entre els comerços d’alimentació i la resta de comerç al detall. Els primers s’han vist beneficiats d’un augment de la demanda durant la pandèmia, gràcies a la substitució del consum en hoteleria pel consum a la llar, la qual cosa ha potenciat de forma significativa les vendes als supermercats. Tal com es pot veure al gràfic de la pàgina següent, el consum d’alimentació encara manté un fort creixement del 24% en relació amb el nivell de referència.⁵ En canvi, la resta del comerç al detall ha patit més les conseqüències de la crisi sanitària (el consum va arribar a caure el 80% interanual durant la primera onada de la COVID-19). Un cop superada la primera onada, però, s’observa que el consum de productes no essencials s’ha recuperat amb força, situació que no s’ha repetit durant la segona i la tercera onades de COVID-19, quan les restriccions als comerços es van reprendre durant diverses setmanes. En l’actualitat, el consum en retail sense alimentació se situa l’1% per sota del nivell de referència.

Si anem una mica més enllà i desagreguem el consum en les diferents branques d’activitat, veiem que hi ha una gran dispersió. Tal com es pot observar tot seguit al gràfic, el consum en algunes categories comercials, com el tèxtil, les sabateries, la joieria i els articles d’esport, va patir caigudes severes a l’abril, d’acord amb l’observat en el conjunt de l’any 2020. A l’altre extrem, destaca el consum de productes d’electrònica i de mobiliari, que va registrar creixements fins i tot superiors als de l’alimentació.

Indicador CaixaBank de consum per branca d’activitat¹

Variació anual 2020 i variació en relació amb el nivell de referència a l’abril 2021²

Aquestes dades confirmen, de nou, que és important no analitzar el sector des d’una perspectiva global, ja que presenta una gran heterogeneïtat. En aquest sentit, les dades internes de CaixaBank atorguen una gran capacitat per analitzar aquesta dispersió i corroboren les dinàmiques dispars entre diferents tipus de consum.

Un cop exposada detalladament la situació de la demanda del comerç al detall, cal tractar d’avaluar les dificultats financeres que poden estar travessant les empreses del sector arran de la pèrdua d’activitat viscuda el 2020 i durant la primera meitat del 2021.

Segons les dades del Banc d’Espanya,⁶ l’endeutament de les empreses del sector del retail va créixer l’11% el 2020. Es tracta d’un increment molt destacable, però alineat amb el patró que ha seguit l’endeutament del total de les societats no financeres (va créixer el 7% anual). Més detalladament, destaca el fet que gairebé tot l’increment de deute del sector es registrés en el 2T 2020 (el deute va créixer l’11,4% intertrimestral), coincidint amb el període de major caiguda dels ingressos (la xifra de negocis va caure el 20% interanual), que va provocar una important necessitat de liquiditat, pal·liada amb endeutament. Molt probablement, el paper dels crèdits ICO va ser fonamental durant aquest període per facilitar l’accés a la liquiditat necessària per a les empreses que estaven patint dificultats.

Tal com es pot observar al següent gràfic, un cop superat el període de confinament estricte, la xifra de negocis del comerç al detall va caure el 5% interanual. Malgrat aquesta caiguda, l’endeutament del sector es va mantenir pràcticament pla, la qual cosa apunta al fet que, de mitjana, no es van donar grans necessitats addicionals de liquiditat a les empreses del sector.⁷

Xifra de negocis i endeutament de les empreses detallistes

% variació interanual (xifra de negocis) i variació intertrimestral (endeutament)

En aquest sentit, les dades de préstecs dubtosos també són relativament positives per al sector. Al final del 2020, el volum de crèdit morós de les empreses de comerç al detall va caure el 8%. Tal com es pot veure a la taula següent, la situació financera del sector és coherent amb la del conjunt de les empreses no financeres de l’economia espanyola. Aquesta situació financera relativament estable no ha estat la norma el 2020. Si ens aturem a observar els indicadors financers d’un sector més afectat per la crisi sanitària, com és el de l’hoteleria, s’observa un gran contrast amb la situació del comerç al detall.

Indicadors financers sectorials per al 2020

En conclusió, les dades apunten al fet que, pel que sembla, el nivell d’ingressos que genera en l’actualitat el sector, malgrat ser inferior al d’abans de l’aparició de la COVID-19, és suficient per afrontar l’estructura de costos i per mantenir l’activitat.

Un dels aspectes que criden més l’atenció de l’actual crisi derivada de la pandèmia per COVID-19 ha estat l’extraordinari repunt de la taxa d’estalvi de les llars espanyoles, que es va situar en màxims històrics el 2020 (el 14,8% de la renda bruta disponible). En crisis anteriors, el gros de l’increment de l’estalvi de les famílies es va produir per motius de precaució, arran de la forta incertesa que sol envoltar un període recessiu i de la percepció d’un deteriorament de la situació financera futura.

No obstant això, les peculiaritats d’aquesta crisi sanitària han comportat que les llars, a més d’estalviar de manera precautòria, han acumulat estalvi de manera forçosa. La raó és que les famílies que han mantingut un nivell de renda similar a l’anterior a l’esclat de la pandèmia han vist que no podien mantenir el nivell de consum habitual, en especial en determinats béns o serveis. Segons les dades de l’Enquesta del Banc d’Espanya sobre Activitat Empresarial (EBAE), les restriccions imposades per contenir l’expansió de la COVID-19 han comportat que les vendes del comerç al detall hagin caigut el 16% el 2020; les d’hoteleria, el 46%, i les d’oci i activitats culturals, al voltant del 26%. Aquestes caigudes del consum revelen una gran demanda embassada,⁸ que sembla que és el germen de l’estalvi forçós acumulat per les llars. Quantificar la demanda embassada a través de l’increment de l’estalvi que hem vist i analitzar quin paper tindrà aquesta demanda després de la retirada de les restriccions a la mobilitat seran claus per entendre l’evolució del consum el 2021.

Segons un estudi del Banc d’Espanya, les llars van acumular prop de 65.000 milions d’euros més d’estalvi que el 2019, l’equivalent al 5,3% del PIB del 2019. Tal com es pot observar al gràfic següent, d’aquesta acumulació d’estalvi, s’estima que amb prou feines 0,7 punts van ser resultat de l’estalvi precautori, derivat de la incertesa i de les expectatives de crisi econòmica. D’altra banda, la contribució de l’estalvi forçós va ser molt superior (s’estima al voltant dels 3,5 punts de PIB). Dit d’una altra manera, el 66% de l’estalvi es va acumular de manera forçosa. Aquesta gran acumulació d’estalvi forçós indica, al seu torn, l’existència d’una gran demanda embassada.

Factors que han contribuït a l’increment de l’estalvi el 2020

% del PIB de 2019

A més a més, segons les dades disponibles del Banc d’Espanya, la major part d’aquest increment de l’estalvi de les llars es va derivar cap a efectiu i cap a dipòsits. Tot i que la compra d’accions i la participació en fons d’inversió van guanyar pes durant l’any passat, quan va passar de ser el 5% de l’adquisició neta total dels actius financers el 2019 al 22% el 2020, l’increment d’efectiu i de dipòsits va continuar sent l’instrument financer d’estalvi més utilitzat (el 94% del total). Aquestes xifres suggereixen que una gran part de l’estalvi acumulat per les llars el 2020 continua en actius molt líquids i que, per tant, és probable que les llars disminueixin la taxa d’estalvi quan desapareguin les restriccions sobre el comerç i sobre la mobilitat.⁹

Instruments d’estalvi: adquisició neta d’actius financers de les llars

Milers de milions d’euros