Un cicle expansiu diferencial

L’economia espanyola inicia el curs 2025-2026 amb un cert avantatge. El context internacional és fràgil. Europa continua oferint símptomes de feblesa. Als EUA, l’Administració Trump omple d’esquerdes els pilars que sostenen la seva economia, i, a la Xina, la crisi immobiliària no toca fons. En canvi, l’economia espanyola compta amb una demanda interna sòlida i amb capacitat per continuar impulsant el creixement si el context internacional ho permet i si supera amb èxit els principals reptes amb els quals s’obre el curs.

El PIB del 2T 2025 va confirmar el bon moment que travessa l’economia espanyola. El ritme d’avanç trimestral es va situar en el 0,7%, una xifra lleugerament superior a l’esperada, que se sustenta, fonamentalment, en la demanda interna i, sobretot, en el consum privat i en la inversió. Després d’uns anys sota el lideratge de la demanda externa, el moment en què es produeix el relleu és especialment propici. La normalització dels tipus d’interès per part del BCE, una posició financera del sector privat globalment sanejada i el creixement de la població actuen, i previsiblement ho continuaran fent, com a punts de suport. L’escenari de CaixaBank Research contempla un creixement del 2,4% per al 2025 i del 2,0% per al 2026, però, després de les últimes dades publicades, és probable que la realitat superi aquestes previsions –que revisarem el mes vinent. El missatge destaca davant el fràgil context internacional.

Per consolidar l’actual cicle expansiu és fonamental que el creixement de l’activitat sigui sostenible, que no es generin nous desequilibris i que es corregeixin els existents. En aquest sentit, un dels principals reptes de l’economia espanyola es troba al sector immobiliari. La demanda d’habitatge ha crescut amb força en els últims anys: així ho testifica l’augment de les llars i de les compravendes d’habitatge. En canvi, l’oferta d’habitatge està reaccionant lentament i de manera insuficient per cobrir aquesta demanda. La pressió sobre els preus de l’habitatge és el principal reflex d’aquest desajustament. Com ho detalla l’Informe Sectorial Immobi­liari que CaixaBank Research acaba de publicar, el dèficit d’habitatge acumulat en els últims anys és superior al mig milió. Un desequilibri d’aquesta magnitud costarà de corregir, i, per tant, és probable que les pressions sobre els preus es mantinguin elevades a curt termini. És urgent reaccionar amb determinació i amb encert per frenar aquest desajustament i començar a corregir-lo com més aviat millor.

Un segon front al qual cal dedicar una atenció especial són els comptes públics. El deute públic espanyol s’ha corregit de manera gradual però sostinguda en els últims anys. Finalment, tot fa pensar que, enguany, el dèficit se situarà per sota del 3,0%, una fita que reforçarà aquest procés i que ajudarà a diferenciar la situació de l’economia espanyola de la d’altres economies actualment en el punt de mira dels inversors, com els EUA i França. Les dues presenten un dèficit públic superior al 6%, i hi ha seriosos dubtes sobre la seva capacitat per capgirar aquesta situació. L’amenaça d’un repunt de les primes de risc sobiranes torna a planar sobre els mercats financers, i, quan això succeeix, a molts inversors els costa diferenciar entre economies. No fa falta anar gaire enrere en el temps per tenir-ne bons exemples. En aquest context, és important aprofitar el bon moment de l’economia per reforçar el compromís amb l’ajust dels comptes públics espanyols i per oferir la màxima visibilitat i credibilitat possible sobre l’evolució dels ingressos i de les despeses a curt i a mitjà termini.

Finalment, també cal parar un esment especial al sector exportador. Una gran part de l’èxit recent de l’economia espanyola se sustenta en l’obertura comercial del seu teixit productiu. Davant el col·lapse de la demanda interna ocasio­nat per la crisi financera, fa ja gairebé dues dècades, moltes empreses es van esforçar per obrir-se pas al mercat internacional. Així es van salvar molts llocs de treball i, amb el pas dels anys, així se’n van crear molts més. L’obertura internacional també ha servit com a catalitzador de la millora de la productivitat de molts sectors i, a nivell macroeconòmic, ha permès mantenir un ampli superàvit comercial que ha ajudat a reduir l’elevat endeutament exterior. El nivell dels aranzels imposats finalment per l’Administració Trump ha estat inferior al plantejat inicialment, però sembla que l’acord és fràgil –qui sap si demà el president dels EUA canviarà d’idea?–, i, en qualsevol cas, les tensions geopolítiques globals obliguen a la màxima prudència. En aquest context, és imprescindible fer costat al sector exportador perquè continuï ampliant i diversificant la seva base de clients internacionals. Si es corregeixen els principals desequilibris econòmics i el dinamisme de la demanda interna es conjuga amb el de la demanda externa, el cicle expansiu de l’economia espanyola serà diferencial.