Editorial
José Ramón Díez
José Ramón Díez

Les claus del mes

UE i la Xina: mapes d’una interdependència estratègica

L’esclat de la pandèmia el 2020 i, més recentment, la guerra a Ucraïna han accelerat la tendència de desacoblament entre els Estats Units i la Xina, a la qual sembla que s’ha unit Europa, tot i que, ara com ara, de manera tímida. Analitzem la dependència de la UE de la Xina per entendre si és possible, o fins i tot desitjable, una autonomia estratègica europea.

Contingut disponible en
10 de maig de 2022
Foto de CHUTTERSNAP en Unsplash

L’aspiració de la Xina de convertir-se en una potència econòmica, militar i geopolítica global ha generat tensions ocasionals amb els països occidentals des de l’inici dels 2000. Unes tensions que van culminar en una forta escalada de restriccions comercials amb els EUA a partir del 2018 i amb un procés de desacoblament entre les dues potències. L’esclat de la pandèmia el 2020 i, més recentment, la guerra a Ucraïna han accelerat aquesta tendència de
desacoblament, a la qual sembla que s’ha unit Europa, tot i que, ara com ara, de manera tímida.

Trobem nous termes en el discurs polític, com «autonomia estratègica», reshoring o nearshoring, en un intent d’augmentar la resistència de les cadenes de subministraments i garantir la seguretat del consum de productes essencials davant els xocs d’oferta, ja siguin d’origen sanitari, climàtic o geopolític. No obstant això, aquesta anhelada «autonomia estratègica» és possible o, fins i tot, desitjable? Per respondre aquesta pregunta, en aquest article, analitzem la dependència de la UE de la Xina.

L’origen xinès de la demanda final europea: el 2% 'made in China'

Amb el pas del temps, la Xina s’ha convertit en el principal origen de les importacions del bloc europeu. El 2020, les importacions des de la Xina representaven el 22% del total d’importacions brutes totals de béns de la UE, en relació amb el 12% dels EUA i el 9% del Regne Unit. Això contrasta amb el que succeïa el 2000, quan amb prou feines el 6% de les importacions de béns europees arribaven de la Xina, molt per darrere del 19% del Regne Unit, del 16% dels EUA o, fins i tot, del 8% del Japó.1

Les dades d’importacions i d’exportacions en termes bruts no permeten valorar de manera precisa l’origen dels béns i dels serveis que es consumeixen. En aquest sentit, la base de dades TiVA (Trade in Value Added) de l’OCDE, basada en taules input-output internacionals, ens ofereix una visió més detallada sobre la integració econòmica entre la Xina i la UE i permet mesurar les dependències reals de cada país i de cada sector. En tenir identificats l’origen i la destinació exactes de cada bé i de cada servei transaccionat, podem així investigar la composició i l’origen real de la demanda final i de les exportacions.2

En termes agregats, els béns i els serveis xinesos representen el 2% de la demanda final europea (vegeu la primera taula) en els últims anys, un nivell semblant al dels EUA, però inferior al de països com el Japó o l’Índia, on les cadenes de valor es troben més integrades amb la Xina.

  • 1. Segons les dades de l’Observatori de Complexitat Econòmica (OEC, per les sigles en anglès). A diferència de la base de dades TiVA, que utilitzem tot seguit, aquestes només inclouen el comerç de béns (és a dir, exclouen els serveis).
  • 2. Per a més detalls sobre la utilització d’aquesta base de dades, vegeu també el Focus «La dependència europea de Rússia: una qüestió primària», a l’IM04/2022.
Valor afegit originat a la Xina en la demanda final

Entre la UE i la resta de països, trobem algunes tendències transversals que cal destacar. En primer lloc, aquesta dependència de la Xina ha augmentat de manera molt significativa en les dues últimes dècades i en tots els sectors analitzats, tant de manufactures com de serveis. En segon lloc, és evident que el gegant asiàtic s’ha transformat en una potència manufacturera global, ja que representa entre el 5% i el 10% de la demanda final del sector de les manufactures a tot el món. En particular, el domini de la cadena de valor xinesa en els sectors del tèxtil i de l’electrònica és inqüestionable, ja que arriba a representar més del 20% de la demanda final d’aquests sectors a les majors economies de la UE, el 40% en tèxtil al Japó i als EUA o més del 25% en electrònica a l’Índia i a Rússia.

Si ens centrem en l’evolució dins la UE, la integració amb la Xina s’ha intensificat en l’última dècada, en particular en sectors més avançats, com l’electrònica i la maquinària, però també en serveis comercials o d’informació i comunicació.

Aquesta forta integració de la Xina en les cadenes de valor europees es fa evident en analitzar el pes creixent dels béns i dels serveis xinesos en el sector exportador europeu (vegeu la segona taula), principalment en sectors manufacturers tecnològicament avançats, la qual cosa indica la capacitat de penetració dels productes intermedis produïts a la Xina en cadenes de producció altament integrades, com en l’electrònica, la maquinària i els equipaments de transport. Cal destacar que les exportacions espanyoles d’electrònica o les exportacions franceses d’equipaments de transport incorporen una major proporció de béns i de serveis xinesos que els sectors exportadors nipons corresponents. Les indústries tèxtils europees se situen també entre les més integrades del món amb la Xina. A més a més, a la UE-27, aquesta integració s’ha accelerat en l’última dècada, al contrari del que ha succeït, per exemple, als EUA, on les exportacions nord-americanes de productes electrònics contenen una menor proporció de béns xinesos que uns anys enrere.

Valor afegit originat a la Xina en les exportacions

Arribats a aquest punt, importa també subratllar que, a nivell més desagregat, la dependència entre països pot ser molt més important en certs productes específics. Si a una dependència significativa de les importacions d’un determinat producte se suma un domini de mercat del país exportador, el risc de disrupcions en les cadenes productives és més elevat en cas d’interrupcions de subministrament, per dificultats logístiques o per tensions diplomàtiques.

En aquest sentit, la dependència de la UE de la Xina és molt rellevant en algunes terres rares (crucials per a la transició energètica), com el manganès o l’escandi, en diversos components essencials per a la producció de béns farmacèutics, com principis actius i vitamines, o en components electrònics, tant finals com intermedis, com llums led o imants permanents. En tots aquests productes, la Xina té una quota de mercat global superior al 50% i, en alguns casos, arriba a representar el 90% de la producció mundial.3

  • 3. Vegeu Comissió Europea (2021), «Strategic dependencies and capacities», Commission Staff Working Document. Vegeu també Salinas Conte, L. (2021), «La dependencia de China en las cadenas de suministro españolas», Elcano Policy Paper, Real Instituto Elcano.
Un acoblament sostenible?

A l’últim Informe Mensual, vam analitzar l’impacte de les actuals tensions amb Rússia i vam concloure que els efectes negatius del desacoblament seran particularment visibles a curt termini i en economies energèticament més dependents dels combustibles fòssils. No obstant això, a mitjà termini, tal com ho han demostrat alguns països en els últims anys, una disminució de la dependència de les primeres matèries russes no és impossible, a més de ser compatible amb una transició energètica més ràpida i coordinada.

La Xina, però, està molt més densament interconnectada amb la UE i amb la resta de les grans economies mundials. A la UE, en particular, aquesta integració s’ha accelerat en l’última dècada, i la cadena de valor xinesa és clau per a un gran nombre de sectors, principalment en les manufactures. A més a més, l’economia xinesa ha recorregut en els últims anys un llarg camí de creixent especialització tecnològica (vegeu la tercera taula) i ha reafirmat, així, un paper vital en el sistema de comerç global. Com les recurrents dificultats d’aprovisionament durant la pandèmia ho han demostrat, un desacoblament de la Xina comportaria costos transversals per a tota l’economia, inassumibles en molts casos. Al contrari del que succeeix amb el Green Deal europeu, la possibilitat d’assolir una «autonomia estratègica» en molts d’aquests sectors, mitjançant el reshoring d’una part de la cadena de valor, no està del tot clara. Si es confirma l’entrada en una nova era geopolítica que comporta un procés de desglobalització, les inevitables tensions entre blocs generarien, amb tota probabilitat, més perdedors que guanyadors. Així mateix, un acoblament durable entre la UE i la Xina haurà de ser sostingut, cada vegada més, per una diplomàcia sòlida, de la qual dependran no solament l’economia europea, sinó també la política interna, l’estabilitat geopolítica global i, perquè mai és sobrer recordar-ho, la lluita global contra el canvi climàtic.

Índex de complexitat econòmica (ECI)