Condicionants de la dispersió de la productivitat regional a Europa

La productivitat és el motor últim del creixement econòmic sostenible i del benestar a llarg termini. No obstant això, com hem vist al primer article d’aquest Dossier («La productivitat europea des d’una perspectiva regional»), ni el seu nivell ni la seva evolució són homogenis entre territoris, ja que depenen de múltiples factors estructurals. Revisem aquí un ampli conjunt de variables, que engloben aspectes institucionals, geogràfics, tecnològics i vinculats al teixit productiu, i caracteritzem els diferents grups de regions europees en funció del seu nivell de productivitat. Aquesta aproximació servirà d’avantsala del tercer article,1 en què quantifiquem la seva capacitat explicativa en relació amb les dinàmiques observades en els 20 últims anys i intentem entendre per què uns territoris han premut l’accelerador de la productivitat mentre uns altres s’han quedat al ralentí.

En aquesta secció, revisem de forma succinta els aspectes citats amb més freqüència en la literatura econòmica per explicar les diferències territorials de productivitat i els canals de transmissió.

En primer lloc, la qualitat institucional exerceix un paper crucial. Les regions amb un millor govern solen mostrar una major productivitat i, fins i tot, potencien els retorns d’altres factors, com la formació i la innovació, mitjançant l’eficiència reguladora, la protecció dels drets de propietat i la confiança dels agents econòmics.2 En canvi, les institucions febles actuen com un coll d’ampolla per al desenvolupament del capital humà o de la despesa en R+D i, de retruc, per a la seva translació als guanys en eficiència. Les reformes institucionals poden ser lentes, però són crucials per al desenvolupament.

En segon lloc, els aspectes geogràfics incideixen de forma notable. Les regions densament poblades i urbanitzades són propícies per generar economies d’aglomeració que incrementen la productivitat.3 La concentració d’empreses i de treballadors facilita l’especialització, l’aprenentatge mutu i uns serveis més eficients, i una alta proporció de la població vivint en àrees metropolitanes se sol correlacionar amb un PIB més alt per treballador, a causa d’un millor accés als mercats i al coneixement. Així mateix, estar envoltat de regions més productives incrementa les probabilitats d’un territori de millorar la seva posició relativa en relació amb altres amb un nivell similar de productivitat.4

En tercer lloc, l’estructura del teixit productiu regional marca diferències. Un major pes del sector manufacturer se sol vincular a una major productivitat i a un major creixement a llarg termini, ja que és a les indústries –en especial a les d’alta complexitat tecnològica– on es genera la major part de la innovació i dels guanys d’eficiència. Estudis recents apunten que la pèrdua de pes del sector manufacturer a les regions europees ha anat acompanyada d’un alentiment del creixement de la productivitat.5 De la mateixa manera, la dimensió empresarial és rellevant. Les regions on una porció significativa dels ocupats treballa en empreses mitjanes i grans, amb més capital, amb més tecnologia i amb més economies d’escala, tendeixen a ser més productives que les dominades per les micro­empreses.6

Finalment, els factors tecnològics són determinants en la bretxa de la productivitat regional. Un major percentatge de llocs de treball en sectors d’alta tecnologia (tant industrials com de serveis) s’associa a nivells més elevats de productivitat, ja que activitats com la informàtica o l’electrònica solen aportar un elevat valor afegit per treballador. Igualment, la intensitat en R+D repercuteix positivament sobre la l’eficiència i genera spillovers que beneficien el conjunt del teixit productiu. Diverses anàlisis han assenyalat que el baix creixement productiu europeu de les últimes dècades és degut, parcialment, a un dèficit tecnològic en relació amb altres economies avançades. Aquest dèficit inclou una menor inversió privada en R+D, una menor difusió de les tecnologies punteres i una adopció més lenta de la digitalització.7

Cal destacar que aquests factors no actuen de forma aïllada, sinó que interactuen entre si. Per exemple, unes bones institucions potencien l’efecte positiu de l’aglomeració urbana o de la innovació tecnològica. De la mateixa manera, el capital humà format és menys propens a emigrar si la regió ofereix un entorn dinàmic, amb ciutats atractives, amb sectors capdavanters i amb un bon govern. Les regions europees més pròsperes solen combinar de forma virtuosa aquests ingredients, la qual cosa explica una gran part de la dispersió en productivitat observada entre territoris.

Partint de les àrees identificades a la secció anterior com a rellevants per explicar les diferències en els nivells de productivitat, tot seguit agrupem les regions europees per quintils de productivitat i les caracteritzem en funció del valor de les variables representatives dels aspectes institucionals, geogràfics, tecnològics i vinculats al teixit productiu (vegeu la taula per a les descripcions i per a les fonts de les variables utilitzades).8

En l’àmbit institucional, utilitzem l’índex europeu de qualitat de govern elaborat per la Universitat de Göteborg (EQI, per les sigles en anglès), que es publica amb una freqüència triennal des del 20109 i que inclou aspectes relacionats amb la qualitat dels serveis públics i amb la percepció de la corrupció. Veiem que les regions més productives tendeixen a presentar una qualitat institucional significativament superior, amb una bona governança i amb serveis públics eficaços (vegeu el primer gràfic). Aquest avantatge s’ha mantingut relativament estable al llarg del temps, mentre que les regions menys productives mostren millores molt limitades.

Per a la dimensió geogràfica, utilitzem tres variables: la densitat de població, mesurada com el nombre d’habitants per quilòmetre quadrat i publicada per Eurostat; el percentatge de població de la regió que viu en àrees metropolitanes –definides com àrees urbanes funcionals–,10 i la productivitat de les regions veïnes, que construïm com una mitjana ponderada per la població. Les regions més productives coincideixen amb els grans nuclis metropolitans, i aquesta tendència es reforça amb el temps. A les regions menys productives, el creixement urbà és més limitat, la qual cosa dificulta la generació d’economies d’aglomeració. Una situació similar s’observa per a la densitat: és més elevada a les regions del quintil més productiu. I, finalment, les regions veïnes poden influir en la productivitat de cada regió a través de la proximitat a altres mercats, de la possibilitat de cooperació transfronterera, de la difusió tecnològica i de l’accés a infraestructures compartides. Les regions europees més productives estan envoltades de regions també altament productives (vegeu el segon gràfic). En canvi, a les regions menys productives, la productivitat de les regions frontereres és també baixa. Al llarg dels tres períodes, s’observa una millora progressiva en els quintils superiors, en especial en les de major productivitat (quintil 5), on la productivitat de les regions frontereres s’intensifica. Això podria reflectir una millor integració econòmica, un aprofitament de les xarxes europees i una major dinamisme empresarial. En els quintils intermedis, l’evolució és més moderada, mentre que, en els quintils inferiors, amb prou feines hi ha avanços, la qual cosa apunta a persistents barreres estructurals.

Si ens fixem en les dimensions relacionades amb l’estructura empresarial, els resultats són també ressenyables. Pel que fa al percentatge de l’ocupació a la indústria, s’observa que aquest és més elevat a les regions del quintil més baix i que presenta un perfil indeterminat a mesura que les regions són més productives. Possiblement, aquesta caracterització reflecteix que l’Europa de l’Est –amb un bon nombre de les regions a la part baixa de la distribució– juga un paper rellevant en les cadenes de valor industrial centreeuropees. D’altra banda, el pes del sector presenta una tendència decreixent en el temps, reflex de la progressiva terciarització productiva vinculada a un major grau de desenvolupament econòmic dels països. Així mateix, les regions amb una productivitat més elevada presenten una estructura empresarial més gran, amb un major percentatge de l’ocupació en empreses de més de 10 treballadors, la qual cosa suggereix que les empreses amb una major escalabilitat tenen una major productivitat, tal com s’ha documentat de forma empírica en la literatura econòmica (vegeu el tercer gràfic). Aquesta diferència es manté en el temps, tot i que els quintils intermedis mostren una certa millora. A les regions menys productives, predomina l’ocupació en microempreses, la qual cosa limita la capacitat d’escalar.