Hores treballades i productivitat: Espanya és un cas atípic a la UE?

En primer lloc, tot i que el canvi a França, a Itàlia i a Espanya és molt similar a l’observat per a l’agregat, el descens ha estat sensiblement superior a Alemanya (gairebé 200 hores menys, el 13% en relació amb el nivell inicial), la qual cosa ha consolidat la seva posició com el país, entre els quatre grans, amb el menor nombre d’hores treballades. En segon lloc, la major part de la caiguda en hores treballades es va produir entre el 1995 i el 2005, particularment a França, arran de la reforma del començament de segle, que va reduir la jornada setmanal de 40 a 35 hores. Per la seva banda, Espanya i Itàlia mostren un comportament excepcional i oposat, amb una acceleració progressiva en la caiguda de les hores treballades en el primer cas i amb una reversió en els últims anys de la tendència prèvia en el segon.1

En tercer lloc, rere de la reducció secular de la jornada laboral, es poden identificar factors comuns, com l’increment de l’ocupació a temps parcial (voluntària o involuntària), un major pes de l’ocupació femenina, al sector serveis i amb una edat més avançada –grups que presenten, de mitjana, una jornada laboral inferior– i una major preferència pel temps lliure (reflectida, per exemple, en un descens continuat de les hores extraordinàries).2 Hi ha, però, altres elements que han emergit en el període postpandèmia,3 com el major (menor) dinamisme d’algunes activitats econòmiques amb un nombre d’hores per sota (per damunt) de la mitjana, com l’Administració pública (indústria),4 l’escassetat de mà d’obra en alguns sectors –que, després del xoc de la guerra a Ucraïna, hauria afavorit la retenció de treballadors amb un ús menys intensiu– o l’increment de les baixes temporals per malaltia.5

I, en quart lloc, en el període postpandèmia, veiem que els canvis per als diferents sectors en el nombre d’hores treballades són, en general, similars i moderats al conjunt de la UE (vegeu el segon gràfic). França comparteix el mateix diagnòstic, mentre que les reculades a Alemanya i els avanços a Itàlia són igualment transversals, malgrat que una mica més intensos. La dispersió és, però, força marcada a Espanya, on veiem una caiguda notable a la construcció (l’11% menys d’hores treballades en el 3T 2025, en relació amb el 4T 2019) i a les activitats financeres (descens del 7%), en relació amb els augments a les activitats immobiliàries, al sector públic i als serveis d’oci i entreteniment.6

La literatura acadèmica recull una relació bidireccional però no concloent entre la productivitat i la jornada laboral.7 D’una banda, els guanys d’eficiència poden generar un efecte renda positiu si estan associats a uns salaris més alts, la qual cosa acaba reduint el nombre d’hores ofertes per un treballador, però també poden comportar una major substitució d’oci a favor del treball si el primer s’encareix en termes relatius. I, de l’altra, en sentit contrari, es pot produir un efecte fatiga sobre la productivitat, derivat d’un major nombre d’hores treballades (rendiments decreixents), que pot coexistir amb l’efecte d’un cost fix d’entrada o d’aprenentatge acumulatiu que augmenti la productivitat en paral·lel a la jornada laboral. La prevalença d’uns canals sobre uns altres serà determinant per avaluar l’impacte de determinats esdeveniments o de determinades polítiques econòmiques.

En el cas de la UE, una mirada a llarg termini mostra una relació negativa entre el desenvolupament econòmic i el nombre d’hores treballades per empleat (predomini positiu de l’efecte renda). Així, a l’Europa de l’Est, on la jornada laboral ha caigut amb força en les últimes dècades, en paral·lel al procés de convergència econòmica amb els membres fundacionals, la persistència d’una bretxa de productivitat elevada8 coexisteix amb registres encara notablement per damunt de la mitjana (vegeu el tercer gràfic). Més recentment, per al conjunt de la UE, la continuïtat en el període postpandèmia de la reducció d’hores treballades per ocupat ha estat compatible amb augments de la productivitat per hora i per empleat, afavorits per un efecte composició positiu cap a activitats més productives. Tanmateix, això no ha estat així per a les quatre grans economies europees (vegeu el quart gràfic). En particular, en els casos d’Alemanya i d’Espanya, s’observa un fort contrast entre la caiguda en la jornada laboral i l’augment de la productivitat per hora treballada, la qual cosa ha resultat en un PIB per empleat gairebé estancat en els cinc últims anys.

En síntesi, la disminució de les hores treballades a la UE és una tendència secular que, probablement, continuarà en les pròximes dècades, afavorida per l’envelliment de la població.9 No obstant això, la seva intensitat no està escrita en pedra i dependrà d’un seguit de factors, entre els quals destaquen l’evolució de la productivitat, els canvis reguladors en la jornada laboral, les condicions generals de salut dels treballadors més grans i els incentius i les polítiques per incrementar la participació laboral o el treball a temps parcial.10 Pel que fa al paper de la productivitat, un escenari en què els guanys d’eficiència vinculats a la intel·ligència artificial siguin limitats o estiguin desigualment distribuïts frenarà probablement una reducció més intensa de la jornada laboral si es desitja mantenir el nivell de benestar actual.11