Resultats de la cerca

Els indicadors mostren que el ritme de creixement del sector turístic espanyol s’està normalitzant després dels excepcionals registres del 2022-2024, impulsats per la recuperació postpandèmia i pel consegüent repunt del consum de serveis. Les tendències observades al final del 2024 es prolonguen el 2025: el sector manté el seu atractiu per a un nombre creixent de turistes internacionals, mentre que el turista resident perd presència a les destinacions locals i guanya protagonisme a l’estranger. Així i tot, enguany, el sector tornarà a ser clau per a l’economia espanyola. Segons les nostres previsions, el PIB turístic creixerà el 2,7%, gràcies a la sòlida arrencada de l’any, a l’augment de la renda disponible de les famílies, a la reactivació d’algunes economies europees i a la moderació de la inflació turística.

Les polítiques econòmiques implementades durant la pandèmia han esmorteït l’impacte de la crisi sobre la situació financera de les famílies. D’una banda, s’ha evitat una major caiguda dels ingressos de les llars, mentre que, de l’altra, la política monetària acomodatícia del BCE ha propiciat una reducció dels pagaments per interessos del deute. Una anàlisi detallada de l’esforç que fan les llars per pagar la hipoteca, a partir de les dades internes de CaixaBank, degudament reponderades perquè siguin representatives de la població espanyola, mostra que les mesures han aconseguit reduir l’esforç hipotecari durant la pandèmia a la majoria de llars, tot i que encara continuen existint bosses de vulnerabilitat entre les llars de renda baixa.

L’economia espanyola encara el 2026 des d’un bon punt de partida, amb el suport de la inèrcia positiva del sòlid creixement registrat el 2025, del dinamisme del mercat laboral, de la fortalesa de la demanda interna i d’una inflació relativament continguda malgrat el xoc energètic. L’esclat de la guerra a l’Iran ha introduït un nou xoc d’oferta que incrementa la incertesa i ens obliga a revisar a la baixa el creixement previst del PIB per a enguany fins al 2,1%, 0,3 p. p. per sota de la previsió anterior. De tota manera, s’espera que la desacceleració tingui una intensitat desigual en funció dels sectors. Les branques manufactureres, més intensives en energia, obertes a l’exterior i amb una posició cíclica més feble, seran les més afectades. En canvi, els serveis i altres activitats vinculades a la demanda interna parteixen d’una situació més sòlida i presenten una menor exposició.

La demanda d’habitatge per part d’estrangers a Espanya ha tingut un comportament excepcional després de la pandèmia. El 2022, els estrangers van comprar 90.000 habitatges a Espanya, el 46% més que el 2021. D’acord amb aquesta bona evolució, el nombre d’hipoteques contractades per estrangers també va augmentar i va assolir les 30.000 el 2022, de manera que, l’any passat, un de cada tres compradors estrangers va contractar una hipoteca a Espanya. Els estrangers residents solen comprar habitatges i contractar hipoteques per un import similar al dels espanyols. En canvi, els estrangers no residents se solen decantar per habitatges més cars, i, en conseqüència, l’import hipotecari mitjà dels estrangers és més elevat, tot i que hi ha notables diferències en funció de la nacionalitat i de les comunitats autònomes. Pel seu elevat import, destaquen les hipoteques d’estrangers a les Balears, i, pel que fa a la nacionalitat, els suecs i els nord-americans són els que se solen endeutar més.

Segons les estimacions de CaixaBank Research, Espanya ha acumulat un dèficit d’habitatge, que ja supera les 730.000 unitats, a conseqüència d’una intensa creació de llars i d’una resposta insuficient en la construcció d’obra nova. En aquest article, revisem la magnitud d’aquest desajustament i el seu impacte sobre l’evolució recent dels preus de l’habitatge, que mostren una tensió creixent a bona part del territori. Observem també que la promoció d’obra nova no avança, precisament, a les regions on el desfasament entre l’oferta i la demanda és més intens, la qual cosa agreuja els desequilibris i prolongarà les pressions sobre els preus. Finalment, examinem els factors que limiten la reactivació de l’oferta (des de l’augment dels costos de construcció fins a les restriccions normatives i a la falta de sòl finalista, passant pels problemes d’infraestructures) i anticipem una escassa millora a curt termini de la capacitat del sector per atendre les necessitats actuals d’habitatge.

Els preus dels aliments han començat a moderar el ritme de creixement, però l’alça acumulada des del 2019 és significativa i ha fet augmentar el pes de la despesa en alimentació en la cistella de consum de les llars espanyoles. El descens dels preus de les primeres matèries agrícoles i de l’energia als mercats internacionals des dels màxims assolits el 2022 hauria d’ajudar a contenir els costos de producció agraris i, de retruc, de cara als propers trimestres, hauria de continuar propiciant la moderació de les pressions inflacionistes sobre els aliments.

El 2023, el sector turístic espanyol va mantenir la seva trajectòria de recuperació i de creixement, va superar les expectatives inicials i va batre rècords, no solament en termes de despesa nominal, sinó també en termes reals. De cara al 2024, preveiem que la senda positiva del sector turístic espanyol prosseguirà i que el PIB turístic avançarà el 2,5%, de manera que el sector creixerà per damunt de l’economia en general i es reafirmarà com un dels motors de l’economia espanyola.

El sector del vi juga un paper fonamental al nostre país, no solament en termes econòmics, per la seva contribució a l’activitat, a l’ocupació o a les exportacions, sinó també per l’àmplia extensió del seu cultiu i pel seu arrelament territorial, la qual cosa el converteix en motor de conservació mediambiental i de desenvolupament rural. Espanya és el segon exportador mundial de vi en volum i el tercer en valor, tot i que, en els últims anys, hem assistit a una major penetració a l’Amèrica del Nord i a Àsia, mercats que compren vi d’un import més elevat. Després de la crisi de la COVID-19, els cellers i les cooperatives han d’afrontar importants reptes a mitjà termini i s’han d’adaptar als nous hàbits de consum d’un públic més jove, més digitalitzat i més conscienciat amb el medi ambient. En aquesta estratègia s’emmarca l’aposta pels cultius ecològics, per les vendes on-line o per l’enoturisme.

Una de les conseqüències de l’esclat de la crisi sanitària provocada per la COVID-19 ha estat la major conscienciació de la població i, per extensió, de la classe política sobre la necessitat d’introduir criteris de sostenibilitat en les polítiques econòmiques, amb la finalitat d’impulsar una reactivació de l’economia de forma més sostenible i resilient. El sector turístic no és aliè a aquestes tendències, en primer lloc, perquè la seva pròpia activitat es pot veure perjudicada per les conseqüències del canvi climàtic i, en segon lloc, perquè hi ha un ampli marge perquè l’activitat turística sigui més sostenible. Aquest article tracta de respondre què entenem per sostenibilitat al sector turístic, com es pot mesurar, en quin punt es troba el sector turístic espanyol i cap a on es dirigeix.