• Evolución de la desigualdad en tiempo real y efectividad del estado del bienestar para amortiguar el impacto de la crisis

    España
    castellà
    Desigualdad

    Oriol Aspachs (CaixaBank Research), Ruben Durante (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE), Alberto Graziano (CaixaBank Research), Josep Mestres (CaixaBank Research), Jose G. Montalvo (UPF, IPEG y Barcelona GSE) y Marta Reynal-Querol (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE).

    Oriol Aspachs
    Alberto Graziano
    Josep Mestres Domènech
    España
    Desigualdad
    COVID-19
    Desigualdad
    Políticas económicas contra la COVID-19
    Crisis COVID-19: perspectivas económicas
  • Oriol Aspachs
    Ruben Durante
    Alberto Graziano
    Josep Mestres Domènech
    Jose G. Montalvo
    Marta Reynal-Querol
  • El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari

    castellàanglès

    Al juliol, va cristal·litzar la resposta econòmica europea a la crisi de la COVID-19: el Consell Europeu va aprovar el Pla de Recuperació Europeu, l’anomenat NGEU, mitjançant el qual la Unió Europea atorgarà fins a 750.000 milions d’euros als Estats membres per impulsar la recuperació de l’economia després del xoc de la pandèmia. Es tracta d’un acord sense precedents, que podria tenir un impacte considerable sobre el sector immobiliari europeu, ja que un dels objectius principals de la UE, al qual aquest Pla de Recuperació pretén contribuir de manera significativa, consisteix a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle el 55% el 2030 en relació amb els nivells del 1990. És clar que la renovació del parc d’edificis europeu, on es realitza el 40% del consum energètic del continent, serà clau per aconseguir aquest objectiu climàtic.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    El funcionament del Pla de Recuperació i el repte climàtic

    L’element principal de l’NGEU, el Mecanisme de Recuperació, atorgarà entre el 2021 i el 2026 fins a 312.500 milions d’euros en transferències i 360.000 milions en préstecs als Estats membres, en funció de la dimensió i de l’impacte de la crisi de la COVID-19 que hagin patit. Segons les previsions actuals de la Comissió Europea, s’estima que Espanya i Itàlia podrien arribar a rebre uns 60.000 milions d’euros (el 4,8% i el 3,7% del PIB, respectivament)1 del Fons de Recuperació; França, uns 30.000 milions (l’1,3% del PIB); Portugal, 13.000 milions (el 6,2% del PIB), i Alemanya, uns 20.000 milions (el 0,6% del PIB). Per accedir a aquests fons, els països de la UE han d’elaborar Plans de Recuperació Nacionals i detallar tant els projectes d’inversió que finançaran amb els fons com les reformes que els acompanyaran. Aquests projectes i aquestes reformes hauran de contribuir a quatre objectius generals: i) la promoció de la cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea; ii) l’enfortiment de la resiliència econòmica i social; iii) la mitigació de l’impacte social i econòmic d’aquesta crisi, i iv) el suport a les transicions ecològica i digital. A més a més, cada pla de recuperació i resiliència haurà de destinar un mínim del 37% de la despesa a qüestions relacionades amb el clima.2 

    • 1. Els 72.000 milions que Espanya espera rebre de la UE inclouen 12.500 milions del fons REACT-EU.
    • 2. Per a més detalls, vegeu l’article «Tot el que sempre ha volgut saber sobre el Pla de Recuperació europeu, però mai no ha gosat preguntar», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/tot-sempre-ha-volgut-saber-sobre-pla-recuperacio-europeu-mai-no-ha
    El Fons de Recuperació europeu NGEU té una dotació elevada

    i pot ser un revulsiu important per renovar el parc d’edificis europeu, una condició sine qua non per assolir els objectius d’emissions acordats.

    Renovació del parc d’edificis europeu: un objectiu clau

    La Comissió Europea ha identificat la renovació del parc d’edificis europeu com una de les prioritats per a la transició ecològica. Més de 200 milions d’edificis, que representen el 85% del parc europeu, van ser construïts abans del 2001, i la majoria no són energèticament eficients. Al gràfic següent es pot veure que, a molts països, sobretot a Espanya, encara queda molta feina per millorar l’eficiència energètica mitjana del parc d’habitatges. La velocitat de renovació actual és massa lenta per complir l’objectiu de la reducció de les emissions el 55% el 2030. Segons la Comissió, per assolir el ritme de renovació desitjat, són necessaris uns 90.000 milions d’euros per any en inversions públiques i privades europees.

    Proporció d’habitatges per grau d’eficiència

    Percentatge del parc nacional d’habitatges per grau d’eficiència EPC (%)

    p 18

    Davant aquesta situació, la Comissió Europea recomana que la renovació del parc d’habitatges sigui una de les prioritats dels plans de recuperació nacionals. Aquestes renovacions podrien contribuir de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, mitjançant, per exemple, edificis «intel·ligents» que poden ser més eficients des d’un punt de vista energètic i que, fins i tot, poden produir la seva pròpia energia.

    p 19

    En conseqüència, Alemanya, França i Espanya ja han anunciat un seguit de mesures de renovació que tenen previst finançar amb els fons europeus. A Alemanya, el Govern ha comunicat que incrementaria la dotació del programa de renovació energètica d’edificis, dels 1.500 milions d’euros inicials a 2.500 milions, i també ha donat a conèixer la creació d’un nou programa, dotat amb 2.000 milions d’euros, per promoure l’adaptació climàtica dels edificis municipals. A França, el Pla de Relance inclou 6.700 milions d’euros entre el 2021 i el 2022 per renovar habitatges privats, locals de pimes, edificis públics i edificis d’habitatge social.

    Al següent article, veurem com Espanya utilitzarà els fons europeus per finançar una onada de renovació del parc d’edificis espanyol.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado
  • NGEU: una oportunitat per reactivar el sector immobiliari espanyol

    castellàanglès

    El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola pot ser un catalitzador important per al sector immobiliari. Amb l’ajuda dels fons europeus, el Govern preveu rehabilitar mig milió d’habitatges entre el 2021 i el 2023, amb la finalitat de millorar-ne l’eficiència energètica i contribuir, així, a assolir els objectius de descarbonització acordats. D’altra banda, els Pressupostos Generals de l’Estat contemplen un increment notable de la dotació destinada a augmentar el parc d’habitatge social de lloguer, una política molt necessària davant l’agreujament dels problemes d’assequibilitat dels lloguers per als grups de població més vulnerables.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    Next Generation EU: una oportunitat històrica per a l’economia espanyola

    El Fons de Recuperació Europeu (Next Generation EU) és una oportunitat única per modernitzar l’economia espanyola i incrementar-ne el creixement potencial. No en va, Espanya rebrà uns 72.000 milions d’euros en transferències no reemborsables entre el 2021 i el 2026, una xifra que equival al 5,8% del PIB del 2019.1 Malgrat que el primer pagament de la Comissió Europea no s’espera fins a mitjan 2021,2 el Govern preveu anticipar fons per accelerar les inversions i espera executar 26.634 milions d’euros el 2021, segons ho recull l’avantprojecte dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Tal com veurem, una part important es destinarà a donar suport a la transició ecològica i digital del sector immobiliari.

    • 1. Aquesta quantitat pot arribar als 140.000 milions d’euros si incloem els préstecs. Per a més detalls, vegeu «Next Generation EU: una oportunitat d’or per a l’economia espanyola», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/next-generation-eu-oportunitat-dor-leconomia-espanyola
    • 2. S’espera que la UE desemborsi el primer tram dels fons, de 6.400 milions d’euros, en el 3T 2021.
    NGEU i PGE 2021: una dotació important destinada a polítiques d’habitatge

    En matèria d’habitatge, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) presentat pel Govern espanyol per canalitzar els fons europeus de l’NGEU3 se centra, en especial, en el pla de rehabilitació d’habitatges i de regeneració urbana. Aquesta política està ben alineada amb els objectius fixats per la Comissió, ja que la renovació del parc d’edificis europeu és una de les prioritats clau.4 Així, el PRTR subratlla la importància de millorar l’habitabilitat i d’impulsar el sector de la construcció en clau sostenible (millorant l’eficiència energètica, impulsant infraestructures verdes i desplegant sostres solars) i digital (mitjançant aplicacions intel·ligents en edificis). En concret, el PRTR contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Es tracta d’un objectiu ambiciós, molt positiu per al sector si es materialitza, i, com veurem tot seguit, atesa la situació actual del parc d’habitatges, l’impacte mediambiental pot ser molt significatiu.

    • 3. A l’octubre, el Govern va presentar un esbós del Pla amb les línies mestres. El Pla definitiu s’ha de remetre a la Comissió Europea abans del 30 d’abril del 2021, i s’espera que el Consell Europeu l’aprovi al juny del 2021.
    • 4. Vegeu l’article «El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari», en aquest mateix Informe Sectorial.
    Al voltant del 6% dels fons europeus NGEU

    es destinaran a la rehabilitació d’habitatges, de manera que es triplicarà la inversió pública en aquest àmbit.

    Segons el Ministeri de Política Territorial, en els propers anys, es destinaran 4.500 milions d’euros del NGEU (el 6,25% del total de transferències) a la rehabilitació d’habitatges. El 2021, segons es recull als PGE, es canalitzaran 1.651 milions d’euros a càrrec de l’NGEU a finançar polítiques d’habitatge i de foment de l’edificació. Si es materialitza, aquesta quantitat representaria més del triple de les partides d’habitatge incloses als PGE durant la mitjana dels cinc últims anys, quan oscil·laven entre els 460 i els 510 milions d’euros per exercici. A més a més, aquest total representa el 73% del total pressupostat als PGE 2021 en polítiques d’habitatge (2.253 milions d’euros) i el 6,2% dels esmentats 26.634 milions d’euros dels fons europeus NGEU que s’espera executar el 2021.

    Els PGE 2021 inclouen una dotació pressupostària de 2.253 milions d’euros en matèria d’habitatge,

    dels quals 1.651 milions procedeixen dels fons europeus i es destinaran a rehabilitació d’habitatge i 569 milions es destinaran a polítiques socials d’habitatge.

    p 22

    Els 1.651 milions d’euros de fons de l’NGEU el 2021 s’utilitzaran en tres programes: un per a la rehabilitació d’entorns residencials (habitatges i barris), gestionat, principalment, per les comunitats autònomes mitjançant convenis, per valor de 1.550 milions d’euros; un altre centrat en la rehabilitació digital i sostenible d’edificis públics, per valor de 81 milions, i un últim, dotat amb una partida de 20 milions, per a la rehabilitació del patrimoni arquitectònic. D’aquesta manera, malgrat que els fons europeus no finançaran de forma directa programes d’habitatge social, permetran alliberar fons per incrementar la dotació en aquest àmbit als PGE 2021: la dotació total pressupostada de 2.253 milions d’euros per a habitatge inclou 569 milions d’euros per a habitatge social, la qual cosa representa un augment del 20% en relació amb els pressupostos anteriors. Aquesta dotació es destinarà, principalment, a ajudes al lloguer per a famílies vulnerables i al pla de 20.000 habitatges per a lloguer social. 

    D’altra banda, els PGE contemplen 500 milions d’euros en fons NGEU destinats a economia circular, la qual cosa hauria de permetre un millor aprofitament dels recursos i un augment de la competitivitat de diversos sectors estratègics. No obstant això, no han transcendit els detalls sobre si una part del pressupost es dedicarà, específicament, al sector de la construcció. 

    El parc d’habitatges a Espanya: envellit i ineficient energèticament

    El pla de rehabilitació de l’habitatge és una oportunitat única per impulsar la descarbonització del sector immobiliari, però també per pal·liar algunes de les problemàtiques actuals de l’habitatge. En particular, a l’envelliment del parc (a Espanya, el 50% dels habitatges tenen 40 anys o més), s’afegeix, en termes d’eficiència energètica, d’habitabilitat o d’accessibilitat, una variabilitat elevada pel que fa a característiques i a prestacions.

    Espanya té un parc d’habitatges envellit,

     i una gran part va ser construït prestant poca atenció a l’eficiència energètica.

    En alguns casos, aquestes diferències són fruit de la normativa tècnica vigent en el moment de la construcció. Per exemple, com ho mostra el següent gràfic, la meitat del parc residencial a Espanya va ser construït abans que entrés en vigor la primera normativa bàsica d’edificació, el 1980. És a dir, uns 12,8 milions d’habitatges van ser construïts seguint normes que regulaven la seguretat de les estructures, però que no contemplaven qüestions relatives a l’aïllament tèrmic o al consum energètic.5 Així mateix, el 44% addicional d’habitatges (uns 11,4 milions) van ser construïts entre el 1981 i el 2007, abans que entrés en vigor el Primer Codi Tècnic d’Edificació, que establia requisits mínims en matèria de seguretat, d’habitabilitat i d’eficiència energètica.6 El resultat és que el parc residencial a Espanya és, en la seva gran majoria, ineficient des del punt de vista energètic i exigeix una actualització profunda per complir els objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle als quals s’ha compromès Espanya.

    • 5. A partir del 1960, es van introduir diverses ordenances provincials que regulaven, tot i que ho feien de manera tímida, l’aïllament tèrmic dels habitatges protegits.
    • 6. No obstant això, en haver estat construïts amb posterioritat a la normativa bàsica d’edificació CT-79, aquests habitatges disposen d’un cert grau d’aïllament tèrmic (en façanes i en cobertes), la qual cosa garanteix un mínim de confort tèrmic. A més a més, durant aquest període, cada vegada eren més habituals l’ús de fusteries d’alumini i la instal·lació de doble vidre en portes i finestres, que també contribueixen a millorar l’aïllament tèrmic de l’habitatge.

    Segmentació de l’habitatge a Espanya en funció de l’any de construcció i de la normativa tècnica

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:03

    A més a més, una part del parc residencial a Espanya pateix problemàtiques diverses que n’afecten l’habitabilitat i la qualitat. Una d’aquestes problemàtiques és la dimensió reduïda d’alguns habitatges. En concret, el 13% dels habitatges a Espanya tenen una dimensió inferior als 60 m², mentre que el 46% té una superfície entre 61 i 90 m². Les rehabilitacions orientades a millorar l’aprofitament de l’espai (com, per exemple, el tancament de terrasses) poden ser de gran ajuda a l’hora d’augmentar la superfície útil d’aquests habitatges. 

    Un altre problema que afecta una part del parc és el mal estat de conservació. En particular, prop d’1,8 milions d’habitatges a Espanya (el 7% del total) presenten un estat de conservació que pot ser considerat ruïnós, dolent o deficient.7 En termes relatius, Espanya se situa lleugerament per darrere de la mitjana de la UE en aquest àmbit, ja que el 15% de la població viu en un immoble que presenta problemes de conservació, xifra que cal comparar amb el 13% de la UE.8 

    Les barreres arquitectòniques i la falta d’accessibilitat, que afecten el 13,2% del parc residencial, són altres mancances importants de l’habitatge a Espanya. Així, gairebé 3,4 milions d’habitatges es troben en edificis de quatre plantes o més i no disposen d’ascensor. 

    • 7. Dades de l’últim cens de l’habitatge (2011).
    • 8. Dades d’Eurostat.
    El consum d’energia al sector residencial: no estem tan malament

    Gràcies, en part, a la climatologia, la demanda energètica del sector residencial a Espanya és menor que la de la UE, tant en termes absoluts9 com relatius.10 Per tant, aquest menor consum energètic comporta, necessàriament, un potencial d’estalvi menor que a altres països europeus. Aquest és un aspecte important, ja que un dels arguments a favor de la rehabilitació energètica és que els estalvis futurs d’energia que es generen (especialment en climatització) poden ser superiors al cost de la inversió/intervenció.11 

    Si ens fixem en els usos d’aquest consum energètic per part de les llars espanyoles, la major part del consum es destina a calefacció (vegeu el següent gràfic). Així i tot, la proporció de consum energètic que Espanya destina a aquesta partida és molt inferior a la de la UE: el 42% a Espanya, en relació amb el 64% de la UE.12 

    La il·luminació i els electrodomèstics també concentren una bona part del consum energètic de les llars, però, en aquest cas, la proporció d’energia consumida és superior a la de la UE: el 14% a la UE, en relació amb el 32% a Espanya. Aquest àmbit és clau, ja que les llars disposen de més equips i de més electrodomèstics, de manera que és important que siguin cada vegada més eficients energèticament per evitar un augment del consum elèctric en electrodomèstics.

    • 9. El consum mitjà anual per llar a Espanya és de 9.224,1 kWh per habitatge, mentre que el consum mitjà a la UE és de 16.526 kWh per habitatge. S’arriba a una conclusió similar si es compara el consum d’energia en edificis residencials per m².
    • 10. El sector residencial representa, aproximadament, el 17% del consum d’energia a Espanya, percentatge que cal comparar amb el 26% a la UE, segons les dades d’IDAE-MITECO (2018).
    • 11. Un altre aspecte que pot dificultar la capitalització dels estalvis energètics en un temps raonable és l’estructura tarifària de l’energia, que, a Espanya, consta d’una elevada proporció de costos fixos vinculats a la potència contractada i als impostos.
    • 12. El consum unitari per m² en calefacció també és molt inferior al de la UE.

    Consum d’energia final del sector residencial espanyol desglossat per usos (2018)

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:04
    La rehabilitació d’habitatges agafa embranzida gràcies als fons europeus

    Com ja s’ha comentat, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Això representa un impuls notable per a les metes contemplades al Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030,13 que preveu la renovació de l’envoltant tèrmic (façanes i cobertes) d’1.200.000 habitatges fins al 2030, procés que s’iniciaria amb 30.000 habitatges el 2021 i que finalitzaria amb 300.000 habitatges el 2030.14

    • 13. El Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030 és un document estratègic elaborat pel Govern (a petició de la UE) que marca l’estratègia per descarbonitzar l’economia espanyola.
    • 14. El PNIEC també contempla la renovació de les instal·lacions tèrmiques de calefacció i d’aigua calenta sanitària de 300.000 habitatges a l’any de mitjana.
    Els fons europeus donaran suport a la renovació del parc d’habitatges espanyol,

    però hi ha certes limitacions que poden llastar la velocitat projectada.

     

    Per tant, els fons europeus han de permetre una acceleració significativa de la velocitat de renovació del parc d’habitatges espanyol. Així i tot, hi ha certs aspectes que poden frenar-ne la plena implementació. En primer lloc, l’ambició del PRTR contrasta amb el ritme actual de rehabilitació d’habitatges (pròxim als 25.000 habitatges a l’any), de manera que, per assolir l’objectiu de rehabilitació de 500.000 habitatges en tres anys, caldria multiplicar per sis el ritme actual de rehabilitació fins al 2023.

    En segon lloc, la inversió per millorar l’eficiència energètica de l’habitatge oscil·la entre els 5.000 i els 10.000 euros per a l’envoltant de l’edifici i entre els 12.000 i els 40.000 euros per a actuacions completes,15 un cost elevat per a moltes llars. En aquest sentit, serà clau que les ajudes a la rehabilitació arribin també a les llars més afectades i vulnerables i a les zones amb més necessitats de rehabilitació. 

    En tercer lloc, la voluntat de la població a l’hora de fer obres és, en general, baixa. Segons el Baròmetre de l’Habitatge (CIS, 2018), el 87% dels enquestats no tenien previst dur a terme millores o reformes al seu habitatge l’any següent (la majoria, de fet, considerava que el seu habitatge no ho necessitava). A més a més, els que tenien previst fer obres prioritzaven de forma clara les reformes decoratives (com, per exemple, les de la cuina i el bany) per damunt de les relacionades amb l’eficiència energètica (com la substitució de portes i de finestres). 

    A aquest punt s’afegeix també el tipus d’habitatge predominant a Espanya, caracteritzat, majoritàriament, per edificis plurifamiliars de tres plantes o més, els quals concentren el 67% d’habitatges. En aquest sentit, la dificultat més gran a l’hora de prendre decisions en comunitats de diversos propietaris pot ser una barrera addicional per dur a terme algunes d’aquestes intervencions. 

    I, en últim lloc, el nivell de preocupació o de sensibilització de la població sobre l’eficiència energètica és relativament menor al relacionat amb altres problemes vinculats a l’habitatge. Segons l’últim baròmetre de l’habitatge (CIS, 2018), la preocupació pel confort tèrmic (el 35%) és similar a altres preocupacions, com poden ser el soroll i la seguretat davant robatoris, i inferior a unes altres, com la falta d’ascensor en alguns habitatges.

     

    • 15. Inclouen el canvi de les instal·lacions de climatització i d’aigua calenta. Estimacions procedents de l’Estratègia a llarg termini per a la rehabilitació energètica al sector de l’edificació a Espanya, Ministeri d’Economia (2020).

    Porcentaje de hogares que están poco o nada satisfechos con los siguientes aspectos del edificio en el que se encuentra su vivienda

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:05

    En definitiva, la rehabilitació dels habitatges és clau per reduir el consum energètic i, de retruc, l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Així i tot, per impulsar les rehabilitacions, també és important transmetre el missatge que la renovació de l’habitatge és una gran oportunitat per millorar el confort i l’habitabilitat interior de les nostres llars -un aspecte que el confinament ha posat especialment de manifest- i per revalorar els immobles. D’acord amb això, és primordial orientar els recursos públics disponibles de manera convenient per abordar les principals problemàtiques del parc d’habitatge de manera conjunta amb la ciutadania.  

    p 27
    Habitatge social de lloguer: la gran tasca pendent

    A més de la rehabilitació, una altra de les prioritats de les polítiques d’habitatge per als propers anys és l’enfortiment del parc residencial públic destinat al lloguer social o assequible. Espanya és un dels països europeus amb un percentatge més elevat d’arrendataris que destinen més del 40% dels ingressos a pagar el lloguer, un percentatge que evidencia el sobreesforç que representa per a moltes famílies sufragar els costos de l’habitatge. Aquest sobreesforç és, a més a més, desproporcionadament alt en el cas de les llars amb ingressos baixos i amb joves. Així mateix, la crisi del coronavirus ha agreujat els problemes d’assequibilitat dels lloguers, en especial entre els grups de població més vulnerables, tal com ho assenyala el Fons Monetari Internacional (FMI) en l’últim informe sobre l’economia espanyola.16 En aquest sentit, l’FMI recomana augmentar el nombre d’habitatges destinats al lloguer social, ja que Espanya té un dels parcs més petits d’Europa: segons dades d’Eurostat, l’habitatge social representa el 2,5% del total d’habitatges principals a Espanya, en relació amb la mitjana europea, del 9,3%. Per assolir la mitjana europea, farien falta 1,2 milions d’habitatges socials addicionals, una xifra que difícilment es pot aconseguir sense la col·laboració público-privada.

    • 16. MF Country Report, núm. 20/299, Spain. Selected Issues. Disponible a https://www.imf.org/-/media/Files/Publications/CR/2020/English/1ESPEA2020002.ashx.
    En les 4 últimes dècades, s’han construït gairebé 2,4 milions d’habitatges protegits a Espanya,

    a major part en règim de propietat. En conseqüència, el parc d’habitatge social de lloguer és molt reduït, al voltant d’uns 290.000 habitatges.

    La manca d’habitatge social de lloguer és deguda a unes polítiques d’habitatge que, històricament, han estat orientades a promoure l’habitatge protegit en propietat. Entre el 1981 i el 2019, es van acabar a Espanya gairebé 11 milions d’habitatges, dels quals el 21,6% van ser protegits. Durant aquest mateix període, les llars van créixer en una mica menys de 8 milions, de manera que podem concloure que l’habitatge protegit ha cobert, aproximadament, les necessitats habitacionals del 30% de les llars espanyoles en les últimes quatre dècades, una xifra molt significativa. No obstant això, la major part dels habitatges protegits construïts a Espanya van ser destinats al règim de propietat (vegeu el gràfic següent), de manera que, al cap d’uns anys, aquests habitatges han passat a adquirir la condició d’habitatges lliures al mercat i han perdut, així, el caràcter social amb què van ser promoguts.

    La promoció d’habitatge social de lloguer ha estat molt limitada a Espanya

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:06

    La promoció d’habitatge protegit se situa en nivells molt baixos des de l’any 2010 i ha afectat més el règim de lloguer. De fet, entre el 2013 i el 2016, aquesta modalitat ha estat pràcticament nul·la (mitjana de 368 habitatges), la qual cosa ha afavorit la prevalença de l’habitatge protegit en propietat. No obstant això, des de l’any 2017, sembla que el lloguer ha recuperat un cert pes relatiu. En concret, l’any 2019, es van construir 12.496 habitatges protegits a Espanya, dels quals 2.585 (el 20,7% dels habitatges protegits) van ser de lloguer. No obstant això, aquestes xifres són clarament insuficients per incrementar de manera significativa el parc d’habitatge social de lloguer. 

    Segons les estimacions recents del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana,17a Espanya hi ha un parc d’habitatge social de titularitat pública de lloguer situat al voltant dels 290.000 habitatges, dels quals 180.000 són de titularitat de les comunitats autònomes i 110.000 són de titularitat dels ajuntaments. Aquest parc de 290.000 habitatges socials de lloguer ofereix cobertura a l’1,6% dels 18,6 milions de llars que viuen a Espanya (dades del Qüestionari sobre habitatge social, 2019). 

    • 17. Butlletí especial habitatge social, 2020, Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.
    Reflexions finals

    Els fons europeus són una oportunitat històrica per rehabilitar un parc d’habitatges envellit i poc eficient des del punt de vista energètic. Aquestes renovacions contribuiran de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, per exemple, mitjançant edificis «intel·ligents» més eficients energèticament. Així mateix, el fort impacte econòmic i social de la crisi de la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat de crear un ampli parc públic d’habitatges de lloguer per solucionar la carestia actual i per tenir la capacitat de donar una solució habitacional a la població més vulnerable. Unes polítiques que haurien d’impulsar una recuperació verda, social i digital.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

La geopolítica del canvi climàtic en l’escenari postpandèmia

Contingut disponible en
A 360 panorama stitched and warped to create the tiny planet effect. Image sequence taken by drone above a community field in Wales.

La pandèmia de l’any 2020 es pot convertir en un punt d’inflexió important d’aquest segle. Un segle de canvi i de transformació, como ho testifiquen fenòmens com la crisi financera del 2008, l’eclosió de l’economia digital, la consolidació de la Xina com un dels nous pilars de l’economia mundial o... l’acceleració del canvi climàtic, amb la consegüent conscienciació mediambiental.

Així mateix, és probable que la dècada que ara comença també marqui un punt d’inflexió en la geopolítica i en el comerç internacional. L’escalada de tensions comercials entre la Xina i els EUA reformula el perímetre del camp de batalla. D’aquesta manera, tot fa pensar que, en els propers anys, l’epicentre de la discussió no seran els dèficits comercials, sinó que bascularà cap a temes com la intensitat d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i el desacoblament tecnològic. Des de l’inici de la crisi sanitària generada per la pandèmia, ja s’ha plantejat la necessitat que les cadenes de valor global siguin més curtes i més resilients. En aquest sentit, els governs podrien legislar per promoure que certs béns i serveis considerats essencials, com el material sanitari de primera necessitat, es produeixin de manera local. Així, amb la creació dels consensos polítics i socials necessaris per a la creació de xarxes d’energia, d’indústries i de cadenes de distribució més autosuficients, la pandèmia podria reforçar el proteccionisme a nivell global. La UE ja ho ha batejat: autonomia estratègica. Aquest canvi en les relacions comercials confluirà amb un dels grans reptes del nostre temps: el canvi climàtic. Tal com veurem en aquest article, la lluita contra el canvi climàtic i l’objectiu d’arribar al 2050 amb zero emissions netes de GEH poden ser un esperó important per reescriure les regles del comerç i de la geopolítica internacional.

Emissions globals de diòxid de carboni: principals emissors
Comerç internacional verd: objectius ambiciosos, però moment de transició

Com es pot dissenyar un sistema de comerç internacional que sigui eficient, just i que contribueixi a assolir els objectius delineats a l’Acord de París? Per la banda dels majors contaminants, hi ha senyals esperançadors: segons un informe del Global Energy Monitor (GEM), per primera vegada en la història, la capacitat instal·lada de producció d’energia amb carbó es va reduir en el primer semestre del 2020. La Xina, el país responsable d’un major percentatge d’emissions, s’ha fixat com a objectiu aconseguir la neutralitat climàtica el 2060 i triplicar la capacitat instal·lada d’energia eòlica i solar durant la propera dècada. Per la seva banda, els majors productors mundials de petroli i de gas natural han anunciat enguany, en la seva immensa majoria, plans per reduir de manera significativa les emissions en les pròximes dècades. Finalment, Joe Biden, el president electe nord-americà, ha reafirmat el compromís amb l’Acord de París i la seva voluntat que els EUA assoleixin la neutralitat climàtica el 2050 i ha anunciat la voluntat de dur a terme, en els propers anys, un pla d’inversions de dos trilions de dòlars, amb una aposta en energies netes i en sectors clau en la transició ecològica.

Així i tot, encara ens trobem en una fase de transició, i els mecanismes de cooperació internacionals s’han afeblit molt en els últims anys, la qual cosa, previsiblement, farà encara més difícil que les bones intencions anunciades fins avui es converteixin en polítiques tangibles i eficaces. En aquest context, s’ha de pensar en instruments que ajudin a alinear els incentius de cada país amb els objectius globals de reducció d’emissions, que ajudin a evitar el free-riding ambiental i que fixin estàndards de bones praxis. Una d’aquestes polítiques són els impostos transfronterers sobre les emissions. Vegem de què es tracta.

Impostos transfronterers sobre les emissions: els aranzels del segle XXI?

El rumb traçat per la UE i per altres grans emissors de gasos contaminants per a les pròximes dècades en matèria de reducció d’emissions comportarà un increment significatiu de les taxes sobre aquestes emissions.1 Aquest fet pot contribuir a la relocalització de les indústries més contaminants des de països o regions «verdes» a destinacions més «marrons», on puguin guanyar avantatge competitiu gràcies als preus més baixos de les emissions, i, des d’aquí, exportar cap a altres destinacions. Aquest fenomen es conegut com fugida del carboni. Amb l’objectiu d’evitar aquesta fugida, s’ha activat el debat sobre un mecanisme europeu d’ajust de les emissions en frontera o, en altres paraules, un impost transfronterer que gravi el contingut de les emissions de les importacions de béns i de serveis de manera similar als impostos sobre les emissions contaminants que s’estableixen a nivell europeu.2

Malgrat que el seu disseny final pot variar, sembla que els plans delineats en el context del Green Deal europeu afavoreixen un mecanisme d’ajust en frontera dirigit a sectors específics, amb l’objectiu de respondre a dos dels principals desafiaments de la seva implementació: la complexitat administrativa i la seva legalitat en el marc de l’Organització Mundial del Comerç (OMC).3 No obstant això, que aquest pla se centri només en uns sectors determinats pot generar un efecte substitució important i que, al final, augmentin les importacions d’aquells sectors no gravats per aquest mecanisme d’ajust, en especial de productes no subjectes a aquest mecanisme però que incorporin primeres matèries de sectors que sí que estan subjectes a l’impost (un exemple d’aquest problema en un context no relacionat amb el canvi climàtic s’ha produït als EUA, on s’han introduït aranzels molt alts sobre el metall, però no s’ha gravat la importació de claus). Així, és probable que un mecanisme limitat a determinats sectors, malgrat el seu valor simbòlic, acabi tenint una eficàcia limitada. D’aquí la importància que es pugui generalitzar aquest mecanisme a la majoria dels sectors i que es garanteixi la traçabilitat de la petjada del carboni de tots els productes i de tots els seus components.

La implementació d’aquest mecanisme no solament és difícil tècnicament, també és complex d’implementar a nivell polític. D’una banda, els països més perjudicats per aquest impost tendiran a ser els emergents, ja que, en general, tenen menys capacitat de produir energies netes. D’aquesta forma, es plantejarà un debat sobre si els ingressos d’aquest mecanisme s’haurien de dedicar a finalitats estrictament europees (i, en aquest cas, es podria percebre com una eina proteccionista) o a ajudes als països d’on provenen els productes gravats perquè els produeixin de forma més neta. De l’altra, aquest mecanisme pot acabar provocant una onada de proteccionisme ambiental en cascada si els països subjectes a aquests impostos decideixen prendre represàlies.4

Ateses les problemàtiques descrites, les autoritats europees hauran de filar molt prim per desenvolupar un mecanisme d’ajust de les emissions que sigui eficaç i que no provoqui tensions geopolítiques importants. Només en aquest cas, aquest mecanisme aconseguirà donar exemple a la resta d’economies per accelerar la implementació de bones pràctiques mediambientals a tot el món.

  • 1. S’introduiran mecanismes que facin més costoses les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Hi ha dos mecanismes per encarir les emissions de GEH: el mercat d’emissions (el regulador fixa un límit màxim a la quantitat total de tones de CO₂ que es poden emetre per any i regió i, dins el límit establert, les empreses reben o compren drets d’emissió, amb els quals poden comerciar) i l’impost sobre les emissions (el regulador fixa un preu a l’emissió de GEH, que augmenta de forma progressiva).
  • 2. Vegeu, per exemple, Mehling, M. et al. (2018), «Beat protectionism and emissions at a stroke», Nature, 559, 321-324.
  • 3. És més fàcil restringir aquest mecanisme als sectors més contaminants que estendre’l a tots els productes, ja que caldria calcular totes les contribucions en totes les fases de la cadena de producció. A més a més, aquest mecanisme només es contempla per a importacions de productes subjectes a fiscalitat mediambiental a nivell domèstic. Avui dia, per exemple, només el 40% de les emissions de la UE es troben dins el règim comunitari de drets d’emissió. Vegeu, per exemple, Gros, D. i Egenhofer, C. (2010), «Climate change and trade: taxing carbon at the border?», i Zachmann, G. i McWilliams, B. (2020), «A European carbon border tax: much pain, Little gain», Bruegel Policy Contribution Issue, núm. 5.
  • 4. En l’actualitat, l’únic mecanisme d’ajust en frontera vigent s’aplica al mercat energètic de Califòrnia, amb una cobertura del 85% del total d’emissions de gasos contaminants, i il·lustra la importància del disseny del mecanisme per minimitzar les desviacions de comerç (OCDE [2020], «Climate Challenge and Trade: Would border carbon adjustments accelerate or hinder climate action?»).
Comerç internacional verd: hi ha alternatives, però no panacees

Quines alternatives hi ha al mecanisme d’ajust de frontera? Una és la coordinació a nivell internacional per a la introducció de límits a les emissions per indústries o per països, i impostos sobre els excessos d’emissions similars al sistema de comercialització de drets d’emissions existent a la UE. Aquests instruments de coordinació internacional guanyaran previsiblement tracció als dos costats de l’Atlàntic, després de l’elecció del president Joe Biden, com a manera de pressionar tercers països (en particular, la Xina i l’Índia) perquè reforcin les actuacions en matèria de transició energètica. Una alternativa complementària, que requeriria un grau de cooperació internacional més gran del que s’ha exhibit fins ara, seria la creació de «clubs del clima»,5 és a dir, acords comercials de països que hagin consensuat un determinat preu internacional sobre les emissions. Aquests clubs reunirien dues característiques essencials: d’una banda, els socis es comprometrien a fixar el preu comú acordat sobre les seves emissions en lloc de negociar reduccions nacionals d’emissions; de l’altra, es penalitzaria els països que decidissin no participar en aquests clubs, per exemple, mitjançant quotes, aranzels i mecanismes d’ajust transfronterers. Així, aquests «clubs climàtics» poden constituir un fòrum multilateral molt interessant per alinear les estructures d’incentius de reducció d’emissions dels països signataris de l’Acord de París. A més a més, els costos de no formar part del club serien creixents a mesura que s’incrementés el nombre de socis, ja que els països que decideixin no participar-hi perdrien l’oportunitat d’accedir sense traves als mercats dels socis del club.

En aquest context, i en un entorn geopolític particularment volàtil, la importància de reafirmar i de reforçar el lideratge de les institucions supranacionals és especialment significativa, ja que permetria adoptar polítiques ambicioses i duradores. Actualment, es proposen polítiques a més curt termini –com els mecanismes d’ajust en frontera– per omplir el buit que ha deixat l’afebliment de la cooperació internacional en aquests últims anys, però, de cara al futur, caldrà fer un pas endavant. En el cas de l’OMC, principal sentinella del comerç internacional, és probable que les disputes comercials es revifin en els pròxims anys, arran de l’augment del proteccionisme, del replantejament de les cadenes globals, dels objectius mediambientals dispars i de les tensions geopolítiques latents. Si les negociacions per a un acord comercial post-brexit entre el Regne Unit i la UE han estat espinoses, el disseny de nous mecanismes de comerç internacional que afavoreixin la protecció del medi ambient no ho serà menys. El compromís de tots en pro del medi ambient amb un esperit de cooperació global serà clau.

  • 5. Vegeu Nordhaus, W. (2019), «Climate Change: The Ultimate Challenge for Economics», American Economic Review, 109(6), 1.991-2.014.