• Avançant cap a la sostenibilitat del sector agroalimentari

    castellàanglès

    El canvi climàtic i la lluita per prevenir-lo són enormes desafiaments per a la producció agroalimentària a Espanya. Al seu torn, la millora de la sostenibilitat i la resiliència del sector seran molt importants per assolir els objectius mediambientals fixats al Pacte Verd Europeu. Els indicadors agroambientals mostren que, malgrat alguns avanços en els últims anys, el sector s’enfronta a reptes importants, com reduir l’ús de plaguicides químics, de fertilitzants i d’antimicrobians en l’agricultura, millorar la salut i el benestar dels animals, augmentar l’eficiència en l’ús de l’energia i dels recursos hídrics, promoure un consum d’aliments més sostenible i saludable, i impulsar una economia circular per reduir la pèrdua i el malbaratament d’aliments. La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella, i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    L’amenaça del canvi climàtic i la transició cap a un sistema alimentari sostenible

    L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

    L’agricultura contribueix al canvi climàtic i, al seu torn, en pateix de forma directa les conseqüències,

    de manera que ha d’avançar cap a un nou model que protegeixi els recursos naturals dels quals depèn

    Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

    A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

    Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

    p-9
    Font: Comissió Europea.
    Del Pacte Verd Europeu als Plans Estratègics de la PAC

    Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.6La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

    • 6. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha de presentar el Pla Estratègic a la Comissió Europea abans del 30 de desembre del 2021.
    La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella,

    i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector

    A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

    p10
    Indicadors mediambientals del sector primari

    La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.7

    Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

    • 7. «Recomanacions als Estats membres sobre els seus plans estratègics per a la política agrícola comuna», Comissió Europea, desembre del 2020.
    En termes relatius, les emissions de GEH del sector agrari espanyol

    són inferiors a la mitjana de la UE, que s’ha marcat l’objectiu de reduir-les el 55% en relació amb el 1990 el 2030

    Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).8 De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO2 per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

    La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

    En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.9

    • 8. Dada del Common Monitoring and Evaluation Framewok per a la PAC 2014-2020 de la Comissió Europea, https://agridata.ec.europa.eu/extensions/DataPortal/cmef_indicators.html.
    • 9. Estratègia de la UE sobre biodiversitat per al 2030.

    Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

    p-12
    Notes: GEH: gasos amb efecte d’hivernacle. SAU: superfície agrícola utilitzada. Font: CaixaBank Research, a partir de la Comissió Europea COM (2020) 846.
    p13

    La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

    Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.10

    • 10. Aquest objectiu es recull a l’Agenda Espanya Digital 2025.
    El 58,7% de les llars espanyoles en zones rurals

    tenien accés a internet de banda ampla ràpida el 2019. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025

    La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

    Una aposta decidida per impulsar la producció ecològica

    L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,11 és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

    • 11. La producció ecològica és un sistema de gestió i de producció agroalimentària que combina les millors pràctiques ambientals, un nivell elevat de biodiversitat i de preservació dels recursos naturals i l’aplicació d’exigents normes sobre el benestar animal, de manera que els productes s’obtenen a partir de substàncies i de processos naturals (MAPA).

    Proporció de superfície agrícola utilitzada dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Pel que fa als operadors ecològics,12 gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

    • 12. L’operador ecològic pot ser una persona física o jurídica i ha de complir determinats requisits per poder produir, transformar, elaborar o envasar aliments d’origen agrari amb la finalitat de comercialitzar-los utilitzant els termes ecològic, biològic o orgànic. Hi ha un Registre General d’Operadors Ecològics (REGOE) que recull la informació subministrada per les comunitats autònomes.
    p15

    Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

    Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.13 El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.

    • 13. Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE), MAPA (2021), «Anàlisi de la caracterització i projecció de la producció ecològica espanyola el 2019», i Ecovalia (2021), «Informe anual de la producció ecològica a Espanya».
    L’agricultura ecològica a Espanya, a l’alça

    Superfície dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Operadors ecològics de l’activitat primària (productors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42

    Operadors ecològics de l’activitat secundària (elaboradors i transformadors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

La geopolítica del canvi climàtic en l’escenari postpandèmia

Contingut disponible en
A 360 panorama stitched and warped to create the tiny planet effect. Image sequence taken by drone above a community field in Wales.

La pandèmia de l’any 2020 es pot convertir en un punt d’inflexió important d’aquest segle. Un segle de canvi i de transformació, como ho testifiquen fenòmens com la crisi financera del 2008, l’eclosió de l’economia digital, la consolidació de la Xina com un dels nous pilars de l’economia mundial o... l’acceleració del canvi climàtic, amb la consegüent conscienciació mediambiental.

Així mateix, és probable que la dècada que ara comença també marqui un punt d’inflexió en la geopolítica i en el comerç internacional. L’escalada de tensions comercials entre la Xina i els EUA reformula el perímetre del camp de batalla. D’aquesta manera, tot fa pensar que, en els propers anys, l’epicentre de la discussió no seran els dèficits comercials, sinó que bascularà cap a temes com la intensitat d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i el desacoblament tecnològic. Des de l’inici de la crisi sanitària generada per la pandèmia, ja s’ha plantejat la necessitat que les cadenes de valor global siguin més curtes i més resilients. En aquest sentit, els governs podrien legislar per promoure que certs béns i serveis considerats essencials, com el material sanitari de primera necessitat, es produeixin de manera local. Així, amb la creació dels consensos polítics i socials necessaris per a la creació de xarxes d’energia, d’indústries i de cadenes de distribució més autosuficients, la pandèmia podria reforçar el proteccionisme a nivell global. La UE ja ho ha batejat: autonomia estratègica. Aquest canvi en les relacions comercials confluirà amb un dels grans reptes del nostre temps: el canvi climàtic. Tal com veurem en aquest article, la lluita contra el canvi climàtic i l’objectiu d’arribar al 2050 amb zero emissions netes de GEH poden ser un esperó important per reescriure les regles del comerç i de la geopolítica internacional.

Emissions globals de diòxid de carboni: principals emissors
Comerç internacional verd: objectius ambiciosos, però moment de transició

Com es pot dissenyar un sistema de comerç internacional que sigui eficient, just i que contribueixi a assolir els objectius delineats a l’Acord de París? Per la banda dels majors contaminants, hi ha senyals esperançadors: segons un informe del Global Energy Monitor (GEM), per primera vegada en la història, la capacitat instal·lada de producció d’energia amb carbó es va reduir en el primer semestre del 2020. La Xina, el país responsable d’un major percentatge d’emissions, s’ha fixat com a objectiu aconseguir la neutralitat climàtica el 2060 i triplicar la capacitat instal·lada d’energia eòlica i solar durant la propera dècada. Per la seva banda, els majors productors mundials de petroli i de gas natural han anunciat enguany, en la seva immensa majoria, plans per reduir de manera significativa les emissions en les pròximes dècades. Finalment, Joe Biden, el president electe nord-americà, ha reafirmat el compromís amb l’Acord de París i la seva voluntat que els EUA assoleixin la neutralitat climàtica el 2050 i ha anunciat la voluntat de dur a terme, en els propers anys, un pla d’inversions de dos trilions de dòlars, amb una aposta en energies netes i en sectors clau en la transició ecològica.

Així i tot, encara ens trobem en una fase de transició, i els mecanismes de cooperació internacionals s’han afeblit molt en els últims anys, la qual cosa, previsiblement, farà encara més difícil que les bones intencions anunciades fins avui es converteixin en polítiques tangibles i eficaces. En aquest context, s’ha de pensar en instruments que ajudin a alinear els incentius de cada país amb els objectius globals de reducció d’emissions, que ajudin a evitar el free-riding ambiental i que fixin estàndards de bones praxis. Una d’aquestes polítiques són els impostos transfronterers sobre les emissions. Vegem de què es tracta.

Impostos transfronterers sobre les emissions: els aranzels del segle XXI?

El rumb traçat per la UE i per altres grans emissors de gasos contaminants per a les pròximes dècades en matèria de reducció d’emissions comportarà un increment significatiu de les taxes sobre aquestes emissions.1 Aquest fet pot contribuir a la relocalització de les indústries més contaminants des de països o regions «verdes» a destinacions més «marrons», on puguin guanyar avantatge competitiu gràcies als preus més baixos de les emissions, i, des d’aquí, exportar cap a altres destinacions. Aquest fenomen es conegut com fugida del carboni. Amb l’objectiu d’evitar aquesta fugida, s’ha activat el debat sobre un mecanisme europeu d’ajust de les emissions en frontera o, en altres paraules, un impost transfronterer que gravi el contingut de les emissions de les importacions de béns i de serveis de manera similar als impostos sobre les emissions contaminants que s’estableixen a nivell europeu.2

Malgrat que el seu disseny final pot variar, sembla que els plans delineats en el context del Green Deal europeu afavoreixen un mecanisme d’ajust en frontera dirigit a sectors específics, amb l’objectiu de respondre a dos dels principals desafiaments de la seva implementació: la complexitat administrativa i la seva legalitat en el marc de l’Organització Mundial del Comerç (OMC).3 No obstant això, que aquest pla se centri només en uns sectors determinats pot generar un efecte substitució important i que, al final, augmentin les importacions d’aquells sectors no gravats per aquest mecanisme d’ajust, en especial de productes no subjectes a aquest mecanisme però que incorporin primeres matèries de sectors que sí que estan subjectes a l’impost (un exemple d’aquest problema en un context no relacionat amb el canvi climàtic s’ha produït als EUA, on s’han introduït aranzels molt alts sobre el metall, però no s’ha gravat la importació de claus). Així, és probable que un mecanisme limitat a determinats sectors, malgrat el seu valor simbòlic, acabi tenint una eficàcia limitada. D’aquí la importància que es pugui generalitzar aquest mecanisme a la majoria dels sectors i que es garanteixi la traçabilitat de la petjada del carboni de tots els productes i de tots els seus components.

La implementació d’aquest mecanisme no solament és difícil tècnicament, també és complex d’implementar a nivell polític. D’una banda, els països més perjudicats per aquest impost tendiran a ser els emergents, ja que, en general, tenen menys capacitat de produir energies netes. D’aquesta forma, es plantejarà un debat sobre si els ingressos d’aquest mecanisme s’haurien de dedicar a finalitats estrictament europees (i, en aquest cas, es podria percebre com una eina proteccionista) o a ajudes als països d’on provenen els productes gravats perquè els produeixin de forma més neta. De l’altra, aquest mecanisme pot acabar provocant una onada de proteccionisme ambiental en cascada si els països subjectes a aquests impostos decideixen prendre represàlies.4

Ateses les problemàtiques descrites, les autoritats europees hauran de filar molt prim per desenvolupar un mecanisme d’ajust de les emissions que sigui eficaç i que no provoqui tensions geopolítiques importants. Només en aquest cas, aquest mecanisme aconseguirà donar exemple a la resta d’economies per accelerar la implementació de bones pràctiques mediambientals a tot el món.

  • 1. S’introduiran mecanismes que facin més costoses les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Hi ha dos mecanismes per encarir les emissions de GEH: el mercat d’emissions (el regulador fixa un límit màxim a la quantitat total de tones de CO₂ que es poden emetre per any i regió i, dins el límit establert, les empreses reben o compren drets d’emissió, amb els quals poden comerciar) i l’impost sobre les emissions (el regulador fixa un preu a l’emissió de GEH, que augmenta de forma progressiva).
  • 2. Vegeu, per exemple, Mehling, M. et al. (2018), «Beat protectionism and emissions at a stroke», Nature, 559, 321-324.
  • 3. És més fàcil restringir aquest mecanisme als sectors més contaminants que estendre’l a tots els productes, ja que caldria calcular totes les contribucions en totes les fases de la cadena de producció. A més a més, aquest mecanisme només es contempla per a importacions de productes subjectes a fiscalitat mediambiental a nivell domèstic. Avui dia, per exemple, només el 40% de les emissions de la UE es troben dins el règim comunitari de drets d’emissió. Vegeu, per exemple, Gros, D. i Egenhofer, C. (2010), «Climate change and trade: taxing carbon at the border?», i Zachmann, G. i McWilliams, B. (2020), «A European carbon border tax: much pain, Little gain», Bruegel Policy Contribution Issue, núm. 5.
  • 4. En l’actualitat, l’únic mecanisme d’ajust en frontera vigent s’aplica al mercat energètic de Califòrnia, amb una cobertura del 85% del total d’emissions de gasos contaminants, i il·lustra la importància del disseny del mecanisme per minimitzar les desviacions de comerç (OCDE [2020], «Climate Challenge and Trade: Would border carbon adjustments accelerate or hinder climate action?»).
Comerç internacional verd: hi ha alternatives, però no panacees

Quines alternatives hi ha al mecanisme d’ajust de frontera? Una és la coordinació a nivell internacional per a la introducció de límits a les emissions per indústries o per països, i impostos sobre els excessos d’emissions similars al sistema de comercialització de drets d’emissions existent a la UE. Aquests instruments de coordinació internacional guanyaran previsiblement tracció als dos costats de l’Atlàntic, després de l’elecció del president Joe Biden, com a manera de pressionar tercers països (en particular, la Xina i l’Índia) perquè reforcin les actuacions en matèria de transició energètica. Una alternativa complementària, que requeriria un grau de cooperació internacional més gran del que s’ha exhibit fins ara, seria la creació de «clubs del clima»,5 és a dir, acords comercials de països que hagin consensuat un determinat preu internacional sobre les emissions. Aquests clubs reunirien dues característiques essencials: d’una banda, els socis es comprometrien a fixar el preu comú acordat sobre les seves emissions en lloc de negociar reduccions nacionals d’emissions; de l’altra, es penalitzaria els països que decidissin no participar en aquests clubs, per exemple, mitjançant quotes, aranzels i mecanismes d’ajust transfronterers. Així, aquests «clubs climàtics» poden constituir un fòrum multilateral molt interessant per alinear les estructures d’incentius de reducció d’emissions dels països signataris de l’Acord de París. A més a més, els costos de no formar part del club serien creixents a mesura que s’incrementés el nombre de socis, ja que els països que decideixin no participar-hi perdrien l’oportunitat d’accedir sense traves als mercats dels socis del club.

En aquest context, i en un entorn geopolític particularment volàtil, la importància de reafirmar i de reforçar el lideratge de les institucions supranacionals és especialment significativa, ja que permetria adoptar polítiques ambicioses i duradores. Actualment, es proposen polítiques a més curt termini –com els mecanismes d’ajust en frontera– per omplir el buit que ha deixat l’afebliment de la cooperació internacional en aquests últims anys, però, de cara al futur, caldrà fer un pas endavant. En el cas de l’OMC, principal sentinella del comerç internacional, és probable que les disputes comercials es revifin en els pròxims anys, arran de l’augment del proteccionisme, del replantejament de les cadenes globals, dels objectius mediambientals dispars i de les tensions geopolítiques latents. Si les negociacions per a un acord comercial post-brexit entre el Regne Unit i la UE han estat espinoses, el disseny de nous mecanismes de comerç internacional que afavoreixin la protecció del medi ambient no ho serà menys. El compromís de tots en pro del medi ambient amb un esperit de cooperació global serà clau.

  • 5. Vegeu Nordhaus, W. (2019), «Climate Change: The Ultimate Challenge for Economics», American Economic Review, 109(6), 1.991-2.014.