• Avançant cap a la sostenibilitat del sector agroalimentari

    castellàanglès

    El canvi climàtic i la lluita per prevenir-lo són enormes desafiaments per a la producció agroalimentària a Espanya. Al seu torn, la millora de la sostenibilitat i la resiliència del sector seran molt importants per assolir els objectius mediambientals fixats al Pacte Verd Europeu. Els indicadors agroambientals mostren que, malgrat alguns avanços en els últims anys, el sector s’enfronta a reptes importants, com reduir l’ús de plaguicides químics, de fertilitzants i d’antimicrobians en l’agricultura, millorar la salut i el benestar dels animals, augmentar l’eficiència en l’ús de l’energia i dels recursos hídrics, promoure un consum d’aliments més sostenible i saludable, i impulsar una economia circular per reduir la pèrdua i el malbaratament d’aliments. La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella, i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    L’amenaça del canvi climàtic i la transició cap a un sistema alimentari sostenible

    L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

    L’agricultura contribueix al canvi climàtic i, al seu torn, en pateix de forma directa les conseqüències,

    de manera que ha d’avançar cap a un nou model que protegeixi els recursos naturals dels quals depèn

    Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

    A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

    Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

    p-9
    Font: Comissió Europea.
    Del Pacte Verd Europeu als Plans Estratègics de la PAC

    Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.6La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

    • 6. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha de presentar el Pla Estratègic a la Comissió Europea abans del 30 de desembre del 2021.
    La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella,

    i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector

    A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

    p10
    Indicadors mediambientals del sector primari

    La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.7

    Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

    • 7. «Recomanacions als Estats membres sobre els seus plans estratègics per a la política agrícola comuna», Comissió Europea, desembre del 2020.
    En termes relatius, les emissions de GEH del sector agrari espanyol

    són inferiors a la mitjana de la UE, que s’ha marcat l’objectiu de reduir-les el 55% en relació amb el 1990 el 2030

    Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).8 De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO2 per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

    La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

    En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.9

    • 8. Dada del Common Monitoring and Evaluation Framewok per a la PAC 2014-2020 de la Comissió Europea, https://agridata.ec.europa.eu/extensions/DataPortal/cmef_indicators.html.
    • 9. Estratègia de la UE sobre biodiversitat per al 2030.

    Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

    p-12
    Notes: GEH: gasos amb efecte d’hivernacle. SAU: superfície agrícola utilitzada. Font: CaixaBank Research, a partir de la Comissió Europea COM (2020) 846.
    p13

    La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

    Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.10

    • 10. Aquest objectiu es recull a l’Agenda Espanya Digital 2025.
    El 58,7% de les llars espanyoles en zones rurals

    tenien accés a internet de banda ampla ràpida el 2019. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025

    La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

    Una aposta decidida per impulsar la producció ecològica

    L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,11 és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

    • 11. La producció ecològica és un sistema de gestió i de producció agroalimentària que combina les millors pràctiques ambientals, un nivell elevat de biodiversitat i de preservació dels recursos naturals i l’aplicació d’exigents normes sobre el benestar animal, de manera que els productes s’obtenen a partir de substàncies i de processos naturals (MAPA).

    Proporció de superfície agrícola utilitzada dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Pel que fa als operadors ecològics,12 gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

    • 12. L’operador ecològic pot ser una persona física o jurídica i ha de complir determinats requisits per poder produir, transformar, elaborar o envasar aliments d’origen agrari amb la finalitat de comercialitzar-los utilitzant els termes ecològic, biològic o orgànic. Hi ha un Registre General d’Operadors Ecològics (REGOE) que recull la informació subministrada per les comunitats autònomes.
    p15

    Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

    Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.13 El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.

    • 13. Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE), MAPA (2021), «Anàlisi de la caracterització i projecció de la producció ecològica espanyola el 2019», i Ecovalia (2021), «Informe anual de la producció ecològica a Espanya».
    L’agricultura ecològica a Espanya, a l’alça

    Superfície dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Operadors ecològics de l’activitat primària (productors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42

    Operadors ecològics de l’activitat secundària (elaboradors i transformadors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Com es posiciona la UE per combatre el canvi climàtic?

Contingut disponible en
Vânia Duarte
17 de juny de 2020

La irrupció de la COVID-19 ha transformat la nostra manera de viure i ha sacsejat la nostra economia d’una manera inimaginable. És possible que apareguin noves maneres de produir i de comerciar i que el teletreball s’estengui, la qual cosa pot contribuir a accelerar la transició econòmica cap a un sistema més sostenible i més respectuós amb el medi ambient. Aquests canvis, que no deixen de ser conseqüència d’una situació que preferiríem no haver hagut de viure, podrien tenir derivades positives per al medi ambient (a curt termini, per exemple, ja hem vist la caiguda de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle –GEH– durant el període de confinament),1 però la veritat és que la transició verda només tindrà èxit si realment ens conscienciem que és un repte col·lectiu que exigeix mesures decidides per part dels reguladors, de les empreses i de les llars.

Una pandèmia com la de la COVID-19 i el canvi climàtic tenen en comú la magnitud del seu impacte, tant en termes econòmics com humanitaris. D’aquesta manera, malgrat que, en aquests moments, els nostres esforços s’han de centrar en combatre els efectes de la COVID-19, no podem oblidar que el canvi climàtic és un dels principals reptes que hem d’afrontar en el segle xxi. De fet, les polítiques verdes també poden ajudar a sortir més reforçats de la crisi actual. Així ho creu també la Comissió Europea, que pretén atorgar un pes important a les polítiques mediambientals en el Pla de Recuperació contra la COVID-19.

Les emissions de GEH ens plantegen un desafiament sense precedents: per cada any que augmenten, les reduccions posteriors han de ser més exigents si es volen assolir els objectius de l’Acord de París.2 El 2010, s’estimava que les emissions mundials de GEH s’havien de reduir el 3,3% anual fins al 2030 per limitar l’augment de la temperatura a 1,5 °C el 2050. No obstant això, el 2020, la reducció mitjana anual exigida ja és del 7,6%, una mostra que no estem en el bon camí. De manera similar, si tinguéssim en compte el total de GEH que hauríem d’emetre fins al 2050 per assolir els objectius, al ritme actual, esgotaríem el marge entre el 2029 i el 2033 i hauríem de reduir les emissions netes a zero de llavors ençà.3

Es tracta, doncs, d’un repte global que afecta tota l’economia i, en especial, els sectors que fan un ús més intensiu dels combustibles fòssils: el sector energètic, que emet gairebé el 40% de les emissions de CO₂, i els transports i la indústria, que emeten, cadascun, gairebé el 20%.4 Aquests sectors hauran d’adaptar el model productiu per complir els nous estàndards mediambientals, la qual cosa provocarà canvis importants en la nostra manera de viure i de produir.

La UE ha reduït les emissions de GEH, però encara queda camí per recórrer

Algunes xifres serveixen per il·lustrar la magnitud del problema i la posició de la UE per afrontar-lo. Actualment, les economies del G20 són responsables del 77% de les emissions globals de GEH, i els cinc majors emissors (en aquest ordre, la Xina, els EUA, la UE dels 27, l’Índia i Rússia) són responsables del 61% de les emissions mundials. No obstant això, si s’assignen les emissions de GEH en funció d’on es consumeixen (en lloc d’on es produeixen), els EUA i la UE augmenten la quota, mentre que baixa la de la Xina. D’aquesta manera, el 2016, les emissions de la UE calculades en funció del consum van ser el 15% més altes que si mirem la seva producció, mentre que, a la Xina, van ser l’11% més baixes.5

Així i tot, el pes de la UE en el total de les emissions mundials ha caigut del 12% al principi del segle fins al 7,5% el 2018, tot i que continua sent la tercera àrea econòmica amb més emissions. Al seu torn, és també la regió que registra el nivell d’intensitat energètica –l’energia consumida per unitat de PIB– més baix del món. Es tracta d’una fita important, ja que la intensitat energètica és una variable clau, perquè, de la seva reducció, depèn que es puguin complir els objectius marcats en política mediambiental. De fet, entre el 1990 i el 2018, el PIB de la UE va créixer el 61%, mentre que les seves emissions de GEH es van reduir el 20%.

No són les úniques dades encoratjadores: l’anomenada «economia verda»6 té un paper creixent a la UE. El valor afegit brut d’aquest sector va créixer el 4,1% el 2017, fins als 288.094 milions d’euros, i va contribuir el 2,2% al PIB de la regió. Al mateix temps, la UE destaca en el camp de la innovació i ocupa el primer lloc del ranking en nombre de patents en tecnologies relacionades amb el medi ambient.7 El 2016, el 26% de les patents es van registrar a la UE, tal com veiem al segon gràfic.

L’ús d’energies renovables també ha estat una de les senyes d’identitat de l’actuació de la UE en les qüestions climàtiques. De fet, és important destacar que més del 32% de l’electricitat generada a la Unió es produeix amb fonts renovables, en comparació amb el 23% a tot el món, i que gairebé el 19% del consum final d’energia es fa a través d’energies renovables (l’1% a nivell mundial), de manera que s’avança cap a la meta establerta per al 2030 (el 32%).

Malgrat aquests avanços i la major conscienciació sobre el canvi climàtic a la UE, les dades revelen una acció insuficient. De fet, estan en risc d’incompliment els objectius per al 2030 i per al 2050.8 La raó és que no sembla que les mesures adoptades fins avui puguin ser suficients per aconseguir la fita de reduir el 40% les emissions de GEH el 2030 en relació amb els nivells del 1990. Per aquest motiu, és indispensable donar un nou impuls verd a l’economia europea, quelcom que la Comissió Europea pretén fer mitjançant el Green Deal.9

En definitiva, si considerem els progressos fets fins ara i la posició de lideratge que la UE ha assumit en la lluita contra el canvi climàtic, la regió està cridada a ser un actor important en el context mundial per incentivar la cooperació i l’adopció de mesures globals per combatre l’emergència climàtica. Clarament, la UE en solitari no podrà solucionar el problema, però l’adopció de mesures decidides i ben dissenyades servirà d’esperó i serà un exemple valuós de bones pràctiques per a la resta del món. No podem negar que aquesta transició comporta enormes desafiaments i que la transformació serà més costosa per a algunes economies, regions i grups socials, la qual cosa obliga a una gestió ponderada per evitar disparitats socials i regionals, que podrien arribar a posar en dubte la pròpia transició energètica. Quan superem la COVID-19 i l’activitat s’hagi reactivat, serà el moment adequat per intensificar els esforços per aconseguir una economia més respectuosa amb el medi ambient, prioritzant la inversió pública en sectors més sostenibles i el foment del finançament verd.

Vânia Duarte

1. S’estima que, al començament d’abril, les emissions diàries de CO₂ al món van caure el 17% en relació amb la mitjana del 2019. Vegeu Le Quéré, C. et al. (2020), «Temporary reduction in daily global CO₂ emissions during the COVID-19 forced confinement», Nature Climate Change.

2. L’Acord de París del 2015 va establir com a límit un augment de la temperatura de 2 °C en relació amb els nivells preindustrials i va fer tots els esforços per limitar aquest augment a 1,5 °C. Vegeu l’article «El repte climàtic: el futur del planeta en joc», al Dossier de l’IM11/2019, per a més informació sobre la relació entre l’augment de l’emissió de GEH i els fenòmens climàtics extrems.

3. Vegeu IPCC (2019), «Global warming of 1.5 °C».

4. Segons dades de la IEA.

5. Segons dades de Peters, G. et al. (2014), «Sharing a quota on cumulative carbon emissions», Nature Climate Change i Global Carbon Project.

6. D’acord amb Eurostat, inclou el sector dels béns i dels serveis mediambientals: productes creats per a la protecció mediambiental (prevenir, reduir o eliminar la contaminació o una altra degradació del medi ambient) o per a la gestió de recursos.

7. D’acord amb les dades de l’OCDE (que inclouen les patents registrades, com a mínim, en dos instituts de propietat intel·lectual), el 2016, la majoria de patents a la UE se centraven en la gestió ambiental (tecnologies de mitigació del canvi climàtic en la generació, en la transmissió o en la distribució d’energia i de transports).

8. Agència Europea del Medi Ambient (2019), «El medi ambient a Europa: estat i perspectives per al 2020».

9. Vegeu l’article «El Green Deal europeu, entre el desitjable i el factible», en aquest mateix Dossier.

Vânia Duarte
    im06-20_d1_01_ca.png
    im06-20_d1_02_ca.png
    Tendències de fons

    Canvi climàtic i transició verda

    Quines polítiques s’implementaran per aturar el canvi climàtic? Quines implicacions té per a tots els agents la transició verda cap a una economia més sostenible?