• Avançant cap a la sostenibilitat del sector agroalimentari

    castellàanglès

    El canvi climàtic i la lluita per prevenir-lo són enormes desafiaments per a la producció agroalimentària a Espanya. Al seu torn, la millora de la sostenibilitat i la resiliència del sector seran molt importants per assolir els objectius mediambientals fixats al Pacte Verd Europeu. Els indicadors agroambientals mostren que, malgrat alguns avanços en els últims anys, el sector s’enfronta a reptes importants, com reduir l’ús de plaguicides químics, de fertilitzants i d’antimicrobians en l’agricultura, millorar la salut i el benestar dels animals, augmentar l’eficiència en l’ús de l’energia i dels recursos hídrics, promoure un consum d’aliments més sostenible i saludable, i impulsar una economia circular per reduir la pèrdua i el malbaratament d’aliments. La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella, i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    L’amenaça del canvi climàtic i la transició cap a un sistema alimentari sostenible

    L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

    L’agricultura contribueix al canvi climàtic i, al seu torn, en pateix de forma directa les conseqüències,

    de manera que ha d’avançar cap a un nou model que protegeixi els recursos naturals dels quals depèn

    Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

    A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

    Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

    p-9
    Font: Comissió Europea.
    Del Pacte Verd Europeu als Plans Estratègics de la PAC

    Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.6La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

    • 6. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha de presentar el Pla Estratègic a la Comissió Europea abans del 30 de desembre del 2021.
    La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella,

    i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector

    A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

    p10
    Indicadors mediambientals del sector primari

    La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.7

    Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

    • 7. «Recomanacions als Estats membres sobre els seus plans estratègics per a la política agrícola comuna», Comissió Europea, desembre del 2020.
    En termes relatius, les emissions de GEH del sector agrari espanyol

    són inferiors a la mitjana de la UE, que s’ha marcat l’objectiu de reduir-les el 55% en relació amb el 1990 el 2030

    Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).8 De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO2 per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

    La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

    En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.9

    • 8. Dada del Common Monitoring and Evaluation Framewok per a la PAC 2014-2020 de la Comissió Europea, https://agridata.ec.europa.eu/extensions/DataPortal/cmef_indicators.html.
    • 9. Estratègia de la UE sobre biodiversitat per al 2030.

    Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

    p-12
    Notes: GEH: gasos amb efecte d’hivernacle. SAU: superfície agrícola utilitzada. Font: CaixaBank Research, a partir de la Comissió Europea COM (2020) 846.
    p13

    La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

    Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.10

    • 10. Aquest objectiu es recull a l’Agenda Espanya Digital 2025.
    El 58,7% de les llars espanyoles en zones rurals

    tenien accés a internet de banda ampla ràpida el 2019. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025

    La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

    Una aposta decidida per impulsar la producció ecològica

    L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,11 és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

    • 11. La producció ecològica és un sistema de gestió i de producció agroalimentària que combina les millors pràctiques ambientals, un nivell elevat de biodiversitat i de preservació dels recursos naturals i l’aplicació d’exigents normes sobre el benestar animal, de manera que els productes s’obtenen a partir de substàncies i de processos naturals (MAPA).

    Proporció de superfície agrícola utilitzada dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Pel que fa als operadors ecològics,12 gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

    • 12. L’operador ecològic pot ser una persona física o jurídica i ha de complir determinats requisits per poder produir, transformar, elaborar o envasar aliments d’origen agrari amb la finalitat de comercialitzar-los utilitzant els termes ecològic, biològic o orgànic. Hi ha un Registre General d’Operadors Ecològics (REGOE) que recull la informació subministrada per les comunitats autònomes.
    p15

    Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

    Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.13 El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.

    • 13. Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE), MAPA (2021), «Anàlisi de la caracterització i projecció de la producció ecològica espanyola el 2019», i Ecovalia (2021), «Informe anual de la producció ecològica a Espanya».
    L’agricultura ecològica a Espanya, a l’alça

    Superfície dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Operadors ecològics de l’activitat primària (productors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42

    Operadors ecològics de l’activitat secundària (elaboradors i transformadors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Coneixent els riscos climàtics i el seu impacte sobre el sector financer

Aparquem les oportunitats que brinda l’agenda per frenar el canvi climàtic i ens centrem en l’anàlisi de l’impacte dels riscos climàtics sobre el sector financer.

Contingut disponible en
Skyline de Londres dibujado sobre una hoja de árbol

A aquestes altures, ja ningú s’hauria de sorprendre en llegir que el canvi climàtic és un fenomen que tindrà un impacte molt important sobre l’activitat econòmica. El sector financer, com a peça clau en l’engranatge econòmic, pot contribuir a la mitigació del canvi climàtic, però també pot patir-ne els efectes. En aquest article, aparquem les oportunitats que brinda l’agenda per frenar el canvi climàtic i ens centrem en la segona qüestió: l’anàlisi de l’impacte dels riscos climàtics sobre el sector financer.

Els riscos climàtics: com identificar-los i com quantificar-los

L’exposició del sector financer als riscos climàtics es distingeix en funció del seu origen. D’una banda, tenim els riscos de transició, que engloben les pèrdues que es poden originar per canvis tecnològics, reguladors o en les preferències dels consumidors dirigits a complir els objectius climàtics. Exemples d’aquests riscos de transició són, per exemple, els que podrien patir les compa­­nyies que es dediquin a l’explotació o la distribució de carbó per a la generació d’energia, el combustible fòssil que produeix més emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). Per complir els objectius de reducció d’emissions de la Comissió Europea (el 55% el 2030, en relació amb els nivells del 1990), aquestes empreses hauran d’ajustar els processos de producció per adaptar-se a un nou entorn regulador.

Per valorar la importància d’aquest risc per al conjunt del sector financer de la zona de l’euro, és necessari dilucidar si els sectors econòmics als quals s’ha concedit un major volum de crèdit són també els més contaminants, ja que és raonable suposar que les empreses que generen més emissions seran més sensibles als canvis associats a la transició energètica. No obstant això, avui dia, no és fàcil obtenir aquesta informació, ja que una minoria d’empreses divulguen dades sobre les seves emissions. Segons les últimes dades del Task Force on Climate-Related Disclosure, el 2019, només el 26% de les 1.700 empreses incloses en la seva mostra a nivell global van reportar les emissions de GEH segons la classificació scope (o abast),1 i el 33% va publicar objectius climàtics. Per superar aquesta dificultat, en un exercici recent, el BCE ha estimat les emissions contaminants el 2018 de les empreses no financeres destinatàries del gros del finançament bancari.2 Mitjançant aquest exercici, el BCE ha conclòs que els préstecs bancaris al sector miner i energètic (responsables, conjuntament, de gairebé el 20% de les emissions totals) representen només el 5% de la cartera de crèdit a les empreses no financeres, una exposició relativament baixa. No obstant això, el crèdit concedit al sector manufacturer representa el 20% del total, mentre que les seves emissions representen el 40% del total, la qual cosa suggereix que l’exposició a aquest sector podria ser una font de risc climàtic en agregat (malgrat que s’hauria de tenir en compte l’heterogeneïtat en la intensitat de les emissions dins aquest sector).

D’altra banda, cal tenir en compte els riscos físics, aquells que potencialment poden deteriorar els actius arran de la major freqüència i violència dels fenòmens meteorològics adversos (com incendis, inundacions, onades de calor o tempestes). S’estima que, el 2019, les pèrdues econòmiques derivades d’esdeveniments meteorològics extrems van assolir l’1% del PIB de la zona de l’euro, una xifra que es podria incrementar en els propers anys si aquests esdeveniments es fan més freqüents.

  • 1. Les emissions es distingeixen entre les directes de l’activitat de l’empresa (scope 1), les causades pel consum energètic (scope 2) i les que es generen al llarg de tota la seva cadena de valor, des de l’obtenció de les primeres matèries fins a l’ús dels productes o dels serveis per part dels consumidors (scope 3).
  • 2. En l’exercici es tenen en compte les empreses amb préstecs bancaris de més de 25.000 euros, que, en conjunt, representen 4 bilions d’euros i el 80% del crèdit a les empreses no financeres. Vegeu «Climate-related risks to financial stability», Financial Stability Review, 2021.
Zona de l'euro: desastres naturals

De manera similar al que s’ha exposat per als riscos de transició, el principal canal d’impacte dels riscos físics sobre el sector financer prové de l’exposició del sector a aquelles empreses més susceptibles de veure la seva activitat o els seus actius intensament afectats per aquests riscos. Per exemple, una empresa amb la fàbrica situada en una zona potencialment inundable pròxima a un riu o que sigui molt vulnerable a incendis. Si aquests esdeveniments s’acabessin materialitzant, la capacitat de generar ingressos d’aquestes empreses es reduiria, la qual cosa, al seu torn, n’afebliria la qualitat creditícia.3 Com en el cas dels riscos de transició, quantificar l’exposició als riscos físics no és senzill, però s’han començat a fer alguns passos significatius. Seguint la metodologia proposada pel Network for Greening the Financial System,4 el BCE ha utilitzat les ubicacions de les empreses no financeres identificades en l’anàlisi d’exposició a riscos de transició i les ha creuat amb models climàtics per estimar-ne la vulnerabilitat als fenòmens meteorològics adversos. Així, estima que el 5% de la cartera de crèdit bancari corporatiu de la zona de l’euro està ja molt exposada a aquests riscos o ho estarà abans del 2040, mentre que el 25% de la cartera podria veure un augment en la seva exposició a aquests riscos. Per regions, al centre i al nord d’Europa, el principal risc prové de les zones potencialment inundables, mentre que, al sud d’Europa, els principals riscos són els incendis i les onades de calor.

  • 3. Normalment, en cas d’impagament, els bancs poden executar les garanties (o col·lateral), però és important remarcar que les garanties també estan subjectes als riscos climàtics, tant físics com de transició.
  • 4. Vegeu «Case studies of environmental risk analysis methodologies», NGFS Occasional Paper, 2020.
Quins són els següents passos?

Que les entitats del sector financer tinguin en compte els riscos mediambientals en la presa de decisions és clau per protegir els balanços i l’estabilitat financera en conjunt. Fins ara, la falta d’informació i no comptar amb una estandardització adequada sobre el càlcul i la modelització d’aquests riscos han propiciat que les entitats financeres només els tinguessin en compte de manera voluntària. No obstant això, el 2022, per primera vegada, les entitats financeres de la zona de l’euro hauran d’avaluar la seva exposició a aquests riscos mitjançant uns tests d’estrès climàtics, en el que serà el primer exercici obligatori que servirà d’aprenentatge als bancs i al supervisor.5 Mitjançant aquests tests, els bancs hauran d’avaluar els seus balanços en un horitzó temporal ampli per a diversos escenaris climàtics: i) escenari de transició ordenada (la regulació s’implementa de manera gradual i progressiva i permet aconseguir els objectius climàtics i limitar els costos derivats dels riscos físics i de transició); ii) transició desordenada (la regulació s’implementa de forma tardana i abrupta, de manera que els costos derivats dels riscos de transició són superiors que en la transició ordenada), i iii) «terra-hivernacle» (no s’aplica cap regulació i no es compleixen els objectius climàtics, de manera que no hi ha costos de transició, tot i que els físics són molt rellevants). Per anar escalfant motors, el BCE ja ha publicat unes conclusions preliminars per al conjunt de la zona de l’euro en què mostra quin seria l’impacte a nivell agregat de cada escenari en la probabilitat d’impagament dels diferents sectors econòmics. Els resultats mostren que, en l’últim escenari, la probabilitat d’impagament augmenta més per a tots els sectors de l’economia. Dit d’una altra manera, els riscos físics derivats de la inacció són potencialment més costosos per al sector financer que els derivats dels riscos de transició. El següent pas l’hauran de fer els bancs de manera individual el 2022.

Tot i que aquests tests d’estrès seran molt útils per marcar el camí que cal seguir en els propers anys i per influir en la presa de decisions de les entitats financeres,6 l’escassetat i el recorregut per millorar la qualitat de la informació climàtica no permetrà que siguin prou complets o representatius. Per aquest motiu, no es contempla que els seus resultats tinguin impacte sobre els requisits de capital, tot i que sí que podrien motivar algunes recomanacions per part del supervisor bancari. Així, malgrat que encara cal fer molta feina per identificar els riscos climàtics, s’està avançant de forma gradual en la direcció correcta, tant perquè el sistema financer sigui més resistent al canvi climàtic com perquè contribueixi a descarbonitzar l’economia.

 

  • 5. El Banc d’Anglaterra ha recomanat als principals bancs del Regne Unit que facin aquest mateix exercici durant la segona meitat del 2021.
  • 6. Un estudi recent del BCE mostra que els bancs que van fer tests d’estrès financer el 2016 van reduir el risc de crèdit en comparació amb els bancs que no els van fer. Vegeu Kok, C. et al. (2021), «The disciplining effect of supervisory scrutiny in the EU-wide stress test», ECB Working Paper Series, núm. 2.551.