• Avançant cap a la sostenibilitat del sector agroalimentari

    castellàanglès

    El canvi climàtic i la lluita per prevenir-lo són enormes desafiaments per a la producció agroalimentària a Espanya. Al seu torn, la millora de la sostenibilitat i la resiliència del sector seran molt importants per assolir els objectius mediambientals fixats al Pacte Verd Europeu. Els indicadors agroambientals mostren que, malgrat alguns avanços en els últims anys, el sector s’enfronta a reptes importants, com reduir l’ús de plaguicides químics, de fertilitzants i d’antimicrobians en l’agricultura, millorar la salut i el benestar dels animals, augmentar l’eficiència en l’ús de l’energia i dels recursos hídrics, promoure un consum d’aliments més sostenible i saludable, i impulsar una economia circular per reduir la pèrdua i el malbaratament d’aliments. La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella, i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    L’amenaça del canvi climàtic i la transició cap a un sistema alimentari sostenible

    L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

    L’agricultura contribueix al canvi climàtic i, al seu torn, en pateix de forma directa les conseqüències,

    de manera que ha d’avançar cap a un nou model que protegeixi els recursos naturals dels quals depèn

    Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

    A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

    Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

    p-9
    Font: Comissió Europea.
    Del Pacte Verd Europeu als Plans Estratègics de la PAC

    Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.6La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

    • 6. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha de presentar el Pla Estratègic a la Comissió Europea abans del 30 de desembre del 2021.
    La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella,

    i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector

    A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

    p10
    Indicadors mediambientals del sector primari

    La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.7

    Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

    • 7. «Recomanacions als Estats membres sobre els seus plans estratègics per a la política agrícola comuna», Comissió Europea, desembre del 2020.
    En termes relatius, les emissions de GEH del sector agrari espanyol

    són inferiors a la mitjana de la UE, que s’ha marcat l’objectiu de reduir-les el 55% en relació amb el 1990 el 2030

    Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).8 De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO2 per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

    La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

    En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.9

    • 8. Dada del Common Monitoring and Evaluation Framewok per a la PAC 2014-2020 de la Comissió Europea, https://agridata.ec.europa.eu/extensions/DataPortal/cmef_indicators.html.
    • 9. Estratègia de la UE sobre biodiversitat per al 2030.

    Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

    p-12
    Notes: GEH: gasos amb efecte d’hivernacle. SAU: superfície agrícola utilitzada. Font: CaixaBank Research, a partir de la Comissió Europea COM (2020) 846.
    p13

    La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

    Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.10

    • 10. Aquest objectiu es recull a l’Agenda Espanya Digital 2025.
    El 58,7% de les llars espanyoles en zones rurals

    tenien accés a internet de banda ampla ràpida el 2019. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025

    La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

    Una aposta decidida per impulsar la producció ecològica

    L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,11 és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

    • 11. La producció ecològica és un sistema de gestió i de producció agroalimentària que combina les millors pràctiques ambientals, un nivell elevat de biodiversitat i de preservació dels recursos naturals i l’aplicació d’exigents normes sobre el benestar animal, de manera que els productes s’obtenen a partir de substàncies i de processos naturals (MAPA).

    Proporció de superfície agrícola utilitzada dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Pel que fa als operadors ecològics,12 gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

    • 12. L’operador ecològic pot ser una persona física o jurídica i ha de complir determinats requisits per poder produir, transformar, elaborar o envasar aliments d’origen agrari amb la finalitat de comercialitzar-los utilitzant els termes ecològic, biològic o orgànic. Hi ha un Registre General d’Operadors Ecològics (REGOE) que recull la informació subministrada per les comunitats autònomes.
    p15

    Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

    Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.13 El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.

    • 13. Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE), MAPA (2021), «Anàlisi de la caracterització i projecció de la producció ecològica espanyola el 2019», i Ecovalia (2021), «Informe anual de la producció ecològica a Espanya».
    L’agricultura ecològica a Espanya, a l’alça

    Superfície dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Operadors ecològics de l’activitat primària (productors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42

    Operadors ecològics de l’activitat secundària (elaboradors i transformadors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

El mix energètic del futur

Contingut disponible en
10 d'abril de 2019

El pes de l’energia en l’activitat econòmica és molt significatiu (gairebé el 9% del PIB mundial, segons els nostres càlculs), i les seves fluctuacions de preus tenen un impacte indubtable sobre l’economia i sobre els mercats financers. A més a més, la importància de l’energia supera l’àmbit econòmic, ja que modela les relacions geopolítiques globals. I, més enllà de la geopolítica, l’energia i les seves externalitats són al centre de la qüestió mediambiental. L’historiador econòmic Carlo M. Cipolla1 definia la història de la població mundial com la història de l’energia.

L’evolució prevista del consum d’energia a nivell global durant la propera dècada ve marcada per quatre factors angulars entrellaçats. El primer és l’imperatiu mediambiental, centrat en el canvi climàtic, del qual emanen els dos següents: les mesures que cal impulsar per aconseguir un menor pes del carbó en l’economia, per aconseguir reduir les emissions de diòxid de carboni (descarbonització), i les millores en la xarxa elèctrica (electrificació). Cal destacar que els responsables de política econòmica hauran de filar molt prim per conciliar el control de la contaminació mediambiental amb les legítimes aspiracions de creixement econòmic de les economies, un element que plana sobre els debats sobre la conveniència d’una fiscalitat verda més activa que contempli impostos sobre les emissions de carboni, quelcom que ja han reclamat un selecte grup de 27 premis Nobel i els quatre últims presidents de la Fed.2 Aquest trànsit només es podrà aconseguir amb el quart factor, que és la reducció de la intensitat energètica. La intensitat energètica és l’energia consumida per unitat de PIB, i de la seva reducció depèn que es puguin complir els objectius marcats en política mediambiental.

Doncs bé, tenint en compte aquests quatre factors, aquestes estimacions, basades en les previsions de l’Administració d’Informació d’Energia dels EUA (EIA, per les sigles en anglès), apunten al fet que, entre el 2018 i el 2030, el consum global d’energia augmentarà al voltant del 15% i el seu cost econòmic una mica més, al voltant del 18%, sobretot pels costos de transició associats a l’evolució cap a fonts d’energia més netes, però també més cares. Així i tot, és probable que aquests increments siguin inferiors al creixement previst del PIB global, que se situarà al voltant del 45%, gràcies al fet que la intensitat energètica global es podrà reduir de forma remarcable, al voltant del 20%. Per països (vegeu el primer gràfic), la Xina, l’Índia i la resta de l’Àsia Oriental emergent representaran quatre cinquenes parts de l’increment del consum energètic global esperat entre el 2018 i el 2030 (la Xina, el 54,0%; l’Índia, el 12,5%), mentre que l’increment combinat de l’Europa occidental, els EUA i el Japó amb prou feines representarà l’1,4% de l’increment total previst.

Però com evolucionarà el mix energètic? Segons el nostre escenari, el mix hauria d’evolucionar, tal com es pot apreciar al segon gràfic, cap a una reducció del pes del petroli i del carbó del 35% al 32% i del 27% al 25% del consum energètic total, respectivament. En canvi, podrien tenir més pes les renovables (del 13,0% al 16%), el gas natural (del 21% al 22%) i l’energia nuclear (del 4,6% al 5%). No obstant això, l’objectiu dual d’aconseguir un bon ritme de creixement econòmic i de controlar la pol·lució sembla més incert, ja que les emissions no es reduirien, sinó que pujarien l’11,0%, percentatge que, malgrat tot, milloraria el 13,0% del 2010-2018, període amb un creixement més baix del PIB global (el 30,4%).

Si ens centrem en els diferents factors angulars que hem destacat, l’imperatiu mediambiental és ineludible. La situació no és gaire esperançadora, ja que, el 2018, s’han emès 34.854 milions de tones mètriques de diòxid de carboni a l’atmosfera, el 13% més que el 2010, quan l’objectiu que es persegueix és la reducció. La Xina ha contribuït el 61% a aquest augment, perquè, tot i que els seus progressos en control de pol·lució són notables, les dinàmiques de l’elevat creixement econòmic i el pes de la indústria pesant hi han jugat en contra. Altres economies emergents, especialment l’Índia, no han registrat progressos, la qual cosa dificultarà l’assoliment dels objectius fixats. Aquesta necessitat de compatibilitzar el legítim afany de creixement de les economies emergents amb el control de la pol·lució mediambiental marcarà l’economia global de la propera dècada.

El segon factor és la descarbonització, focus d’atenció de l’imperatiu mediambiental, on el factor crític és el carbó: el carbó va representar el 26,9% del consum energètic global el 2018, però va ser responsable del 43,3% de les emissions globals. La reducció del pes d’aquesta font d’energia entre el 2010 i el 2018 ha estat inexistent, ja que, en ser barata, és la principal font primària d’energia de la Xina i de l’Índia, les dues grans economies que més creixen (la Xina i l’Índia van aportar el 40,0% de l’increment de consum energètic global entre el 2010 i el 2018). Les bones notícies són que el camí de la descarbonització ja s’ha iniciat a la Xina, on el carbó ha passat de representar el 68,1% del consum energètic total el 2010 al 60,2% el 2018. En canvi, l’Índia no està en la mateixa ona, i el carbó ha representat, el 2018, el 48,5% del consum energètic, per damunt del 46,8% del 2010. Què ens oferirà el futur? Si es manté la tendència actual de l’economia xinesa, començarem a veure una reducció significativa del carbó en la propera dècada: el seu pes sobre el consum energètic mundial s’espera que es redueixi en 2,1 p. p. entre ara i el 2030, gràcies, en la seva major part, a les millores a la Xina.

El tercer factor angular, l’electrificació, serà impulsat per la necessitat de reduir la contaminació a les grans ciutats. L’electrificació és la millor via per aconseguir-ho, perquè permet substituir la generació d’energia a partir de combustibles fòssils (principals causants de les emissions) per fonts d’energies netes, com l’energia eòlica o la solar. Així, en les pròximes dècades, s’espera que es produeixi un procés gradual d’electrificació que requerirà importants inversions i que s’estendrà a indústries com el transport, els edificis o les manufactures. La importància d’aquest fenomen la veiem quan calculem el percentatge del consum total d’energia que s’explica per les pèrdues d’energia resultants de transformar fonts primàries d’energia en electricitat, l’anomenada quota elèctrica. Doncs bé, la quota elèctrica, segons dades de l’EIA, s’ha mantingut estable entre el 2010 i el 2018, una mica per damunt del 25%,3 però s’espera que, amb l’augment de l’electrificació, augmenti fins al 26,9% el 2030. En qualsevol cas, l’electrificació serà un fenomen de recorregut ampli que permetrà una assignació geogràfica del consum energètic més sostenible.

El quart factor és la reducció de la intensitat energètica, imprescindible per compatibilitzar el creixement econòmic i el control de la pol·lució. La intensitat energètica depèn de dos factors vinculats a la tecnologia: l’eficiència energètica i els canvis en la composició del PIB. L’eficiència energètica implica consumir menys fent el mateix (per exemple, reduir el consum d’un automòbil per quilòmetre recorregut). Els canvis en la composició del PIB, per la seva banda, poden potenciar activitats que consumeixin menys energia, quelcom que s’aconsegueix si es fan reajustaments sectorials en l’economia, com, per exemple, reduir el pes de la indústria pesant en favor de les tecnologies de la informació.

En aquest sentit, l’evolució prevista de la intensitat energètica a nivell global dependrà críticament del que succeeixi a la Xina. La Xina ja juga actualment un paper clau si considerem que, entre el 2010 i el 2018, ha contribuït el 28,5% i el 60,9% a l’increment global del consum energètic i de les emissions, respectivament. Tal com podem veure al tercer gràfic, el gegant asiàtic continuarà sent un actor fonamental, ja que s’espera que aporti el 30,0% de l’estalvi energètic entre el 2018 i el 2030, per damunt de la suma dels EUA i l’Europa Occidental (el 16,7% i el 7,4%, respectivament). Cal destacar que la Xina preveu centrar l’estalvi energètic en una reducció notable de la intensitat energètica, propera al 20% (superior al 17,4% corresponent al 2010-2018), gràcies a un procés de transformació estructural cap a un model econòmic amb més pes del sector terciari.4 En canvi, s’espera que l’Europa Occidental dugui a terme una aportació menor, ja que parteix d’una situació relativament més eficient: el 2018, l’energia que Europa va gastar per produir cada euro del PIB va ser inferior a la que van gastar els EUA i la Xina, el 31,6% i el 40,9% menys, respectivament.

En definitiva, l’economia global evoluciona cap a un mix energètic més sostenible, que pretén combinar un creixement econòmic dinàmic amb un major control de la contaminació. No obstant això, tot fa pensar que els progressos que observarem en els propers anys seran limitats, ja que, tot i que s’espera que el PIB global creixi molt per damunt del consum energètic, les emissions de carboni continuaran augmentant de forma notable i la millora en relació amb l’última dècada serà modesta. En definitiva, l’energia serà un tema molt candent en la dècada vinent (i més enllà), i els reptes pendents continuaran sent de molta substància.

Jordi Singla

1. Cipolla, Carlo M. (1962). «The Economic History of World Population». Pelican Books.

2. Vegeu l’article del 2019 «Economist’s Statement on Carbon Dividends» en https://www.econstatement.org/.

3. Xifra inferior al pes de la indústria, el 40,4%, però superior al del transport, el comerç i l’ús residencial (el 18,9%, el 5,3% i el 9,4%, respectivament).

4. L’EIA contempla que el canvi de model s’impulsarà d’una forma més vigorosa i estima una reducció de la intensitat energètica més gran (el 34,7%).

    im_1904_d1_01_ca_fmt.png
    im_1904_d1_02_ca_fmt.png
    im_1904_d1_03_ca_fmt.png