• Avançant cap a la sostenibilitat del sector agroalimentari

    castellàanglès

    El canvi climàtic i la lluita per prevenir-lo són enormes desafiaments per a la producció agroalimentària a Espanya. Al seu torn, la millora de la sostenibilitat i la resiliència del sector seran molt importants per assolir els objectius mediambientals fixats al Pacte Verd Europeu. Els indicadors agroambientals mostren que, malgrat alguns avanços en els últims anys, el sector s’enfronta a reptes importants, com reduir l’ús de plaguicides químics, de fertilitzants i d’antimicrobians en l’agricultura, millorar la salut i el benestar dels animals, augmentar l’eficiència en l’ús de l’energia i dels recursos hídrics, promoure un consum d’aliments més sostenible i saludable, i impulsar una economia circular per reduir la pèrdua i el malbaratament d’aliments. La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella, i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    L’amenaça del canvi climàtic i la transició cap a un sistema alimentari sostenible

    L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

    L’agricultura contribueix al canvi climàtic i, al seu torn, en pateix de forma directa les conseqüències,

    de manera que ha d’avançar cap a un nou model que protegeixi els recursos naturals dels quals depèn

    Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

    A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

    Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

    p-9
    Font: Comissió Europea.
    Del Pacte Verd Europeu als Plans Estratègics de la PAC

    Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.6La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

    • 6. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha de presentar el Pla Estratègic a la Comissió Europea abans del 30 de desembre del 2021.
    La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella,

    i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector

    A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

    p10
    Indicadors mediambientals del sector primari

    La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.7

    Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

    • 7. «Recomanacions als Estats membres sobre els seus plans estratègics per a la política agrícola comuna», Comissió Europea, desembre del 2020.
    En termes relatius, les emissions de GEH del sector agrari espanyol

    són inferiors a la mitjana de la UE, que s’ha marcat l’objectiu de reduir-les el 55% en relació amb el 1990 el 2030

    Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).8 De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO2 per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

    La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

    En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.9

    • 8. Dada del Common Monitoring and Evaluation Framewok per a la PAC 2014-2020 de la Comissió Europea, https://agridata.ec.europa.eu/extensions/DataPortal/cmef_indicators.html.
    • 9. Estratègia de la UE sobre biodiversitat per al 2030.

    Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

    p-12
    Notes: GEH: gasos amb efecte d’hivernacle. SAU: superfície agrícola utilitzada. Font: CaixaBank Research, a partir de la Comissió Europea COM (2020) 846.
    p13

    La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

    Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.10

    • 10. Aquest objectiu es recull a l’Agenda Espanya Digital 2025.
    El 58,7% de les llars espanyoles en zones rurals

    tenien accés a internet de banda ampla ràpida el 2019. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025

    La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

    Una aposta decidida per impulsar la producció ecològica

    L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,11 és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

    • 11. La producció ecològica és un sistema de gestió i de producció agroalimentària que combina les millors pràctiques ambientals, un nivell elevat de biodiversitat i de preservació dels recursos naturals i l’aplicació d’exigents normes sobre el benestar animal, de manera que els productes s’obtenen a partir de substàncies i de processos naturals (MAPA).

    Proporció de superfície agrícola utilitzada dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Pel que fa als operadors ecològics,12 gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

    • 12. L’operador ecològic pot ser una persona física o jurídica i ha de complir determinats requisits per poder produir, transformar, elaborar o envasar aliments d’origen agrari amb la finalitat de comercialitzar-los utilitzant els termes ecològic, biològic o orgànic. Hi ha un Registre General d’Operadors Ecològics (REGOE) que recull la informació subministrada per les comunitats autònomes.
    p15

    Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

    Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.13 El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.

    • 13. Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE), MAPA (2021), «Anàlisi de la caracterització i projecció de la producció ecològica espanyola el 2019», i Ecovalia (2021), «Informe anual de la producció ecològica a Espanya».
    L’agricultura ecològica a Espanya, a l’alça

    Superfície dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Operadors ecològics de l’activitat primària (productors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42

    Operadors ecològics de l’activitat secundària (elaboradors i transformadors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

La transició climàtica de la UE: una qüestió de justícia

Contingut disponible en
Vânia Duarte
17 de juny de 2020

L’objectiu de la UE d’aconseguir la neutralitat de carboni el 2050 planteja una qüestió important: els avantatges de la transició climàtica superen els costos? La Comissió Europea i la majoria de governs no tenen dubtes sobre aquest tema. De fet, s’estima que la transició climàtica augmentarà el PIB de la UE l’1,1% i l’ocupació el 0,5% el 2030, en relació amb un escenari de business as usual (és a dir, un escenari en què no s’adoptin mesures i en què les emissions continuïn creixent al ritme actual).1

Més enllà de l’impacte agregat de la transició climàtica, és innegable que no serà neutra i que hi haurà alguns països i alguns sectors que guanyaran i altres que perdran. Els més perjudicats seran el sector extractiu i els sectors de la indústria altament intensius en energia, mentre que altres sectors es veuran obligats a transformar el model de negoci (sector de l’automòbil, químics i construcció). En conseqüència, els països on aquests sectors tinguin més pes també tindran més dificultats per dur a terme la transició.2 El gran repte de la política econòmica serà, doncs, facilitar una transició el més justa i harmònica possible, la qual cosa evitaria reaccions polítiques contràries, com va succeir a França amb la revolta dels armilles grogues.

Sectors i països europeus més afectats per la transició climàtica

A la UE, els cinc països que emeten més gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) són, en aquest ordre, Alemanya, França, Itàlia, Polònia i Espanya, responsables del 65% de les emissions totals de la regió.

Per valorar quin serà l’impacte per països de la transició climàtica i quins estan més ben posicionats per afrontar els riscos de la transició, analitzem les emissions de GEH per euro de PIB. Un resultat especialment preocupant és que els països que registren unes emissions més elevades de GEH per euro de PIB són també els més pobres (tant si mesurem la pobresa amb el PIB per capita com amb l’indicador de risc de pobresa),3 entre els quals destaquen els països de l’Europa de l’Est (vegeu el primer gràfic). En general, les emissions de GEH en aquests països procedeixen, principalment, del sector energètic (a Polònia, per exemple, representen més del 40% del total de les emissions generades per les activitats econòmiques, a causa de la utilització del carbó). En canvi, Espanya i Portugal es troben en una posició més favorable. Així, per reduir les emissions de GEH, els sectors més contaminants4 són els que s’hauran de transformar més en els pròxims anys, i el seu pes en el valor afegit brut dels països de l’Europa de l’Est no és gens menyspreable: oscil·la entre l’11% de Lituània i el 21% de la República Txeca. Així mateix, els sectors més contaminants tenen també un paper rellevant al mercat laboral d’aquests països, ja que generen ocupació en percentatges que oscil·len entre el 9,7% de la població ocupada a Estònia i el 30,6% a Romania.

Si considerem l’esforç de transició que s’exigirà al si de la UE, aquests països seran els que més poden patir davant els enormes desafiaments que comporta. Malgrat això, també es poden beneficiar de la transició: invertir en la lluita contra el canvi climàtic repercuteix en unes economies més innovadores i resilients i en una creació d’ocupació de més qualitat i més productiva.5 No obstant això, un dels principals mecanismes que s’utilitzarà per reduir l’emissió de GEH és incrementar-ne el cost a través d’un impost al carboni o d’un esquema de cap-and-trade, com l’actual règim de comerç de drets d’emissió de la UE (EU ETS, per les sigles en anglès), que, durant un temps, pot encarir el cost energètic.

Així, la transició s’haurà de gestionar de manera que eviti disparitats socials i regionals i perquè sigui justa i socialment acceptada per tot el món, ja que cal no oblidar que els efectes positius de la transició trigaran un cert temps a visibilitzar-se, mentre que els costos seran ja percebuts a curt termini. La posició relativament més feble de l’Europa de l’Est és també un desafiament formidable per al projecte comú europeu. Només una transició justa evitarà que l’euroescepticisme, ja incipient en països com Hongria o Polònia, pugui guanyar força.

En aquest context, la UE va presentar, en el marc del Green Deal, el Mecanisme de Transició Justa (en anglès, Just Transition Mechanism) per ajudar les regions, les indústries i els treballadors afectats per la transició climàtica. Els seus objectius inclouran, entre d’altres, la formació dels treballadors, la millora de l’eficiència energètica d’edificis, el suport a la transició de les empreses cap a tecnologies més respectuoses amb el medi ambient o els incentius perquè les empreses inverteixin en R+D. Per finançar aquest mecanisme, la Comissió Europea va anunciar, al gener del 2020, la creació d’un Fons de Transició Justa (Just Transition Fund o JTF) per esmorteir l’impacte socioeconòmic de la transició climàtica a les regions més afectades.

Un element problemàtic d’aquest fons de transició és que la seva assignació geogràfica ja està, en principi, predefinida amb criteris molt generals i poc flexibles. L’assignació de la quantitat corresponent a cada Estat membre seria coherent amb uns criteris específics (vinculats, en bona part, a la intensitat carbònica de les regions de cada Estat i al percentatge de treballadors a la indústria i a la mineria de carbó) i la distribució final dels fons dependrà de l’aprovació dels plans territorials de transició justa dels diferents països. Així, la meitat dels 40.000 milions previstos es destinarien a només quatre països (8.000 milions per a Polònia, 5.000 milions per a Alemanya, 4.400 milions per a Romania i 3.400 milions per a la República Txeca), mentre que Espanya i Portugal rebrien una part molt residual (el 4,5% i l’1,2% del total, respectivament).6 L’ampliació d’aquest fons a través de l’Instrument de Recuperació i l’àrdua negociació que serà necessària són una bona oportunitat per replantejar els criteris d’assignació. D’una banda, és desitjable canalitzar una part d’aquestes ajudes als sectors que més patiran amb la COVID-19, perquè es puguin reactivar amb millors eines per dur a terme la transició i treure així tot el profit als avantatges de l’economia verda, i donar més suport a les economies amb menys marge fiscal. De l’altra, amb la incertesa que envolta l’impacte de la transició climàtica sobre l’ocupació i sobre les diferents zones geogràfiques, és aconsellable tenir un ampli marge de discrecionalitat en l’assignació per ajudar aquells sectors i aquelles regions més perjudicats a mesura que es puguin identificar amb més precisió.

Finalment, caldria esperar que l’assignació de fons es condicioni a una avaluació seriosa dels resultats per projectes, en lloc de vincular-los, només, als objectius generals esbossats en els plans territorials de transició justa dels diferents Estats membres. I és que no es tracta solament que es dediqui una quantitat de recursos raonable (que també) per aconseguir la transició justa, sinó també de dissenyar programes molt ben delimitats i que permetin maximitzar l’ús productiu i els efectes positius dels recursos previstos.

En definitiva, una transició climàtica reeixida requerirà filar prim per evitar l’afebliment de la cohesió del projecte europeu comú i per aconseguir que ningú es quedi enrere. En el fons, és una qüestió de justícia: justícia entre generacions, entre països i entre grups socials. Aquesta transició tindrà, sens dubte, avantatges per a tots els europeus, però, alhora, tindrà costos considerables, de manera que és important que sigui el més inclusiva possible. La Comissió Europea ja ha esbossat algunes idees per dissenyar mecanismes que ajudin a aconseguir-ho, i les polítiques integrades dins l’Instrument de Recuperació són un salt qualitatiu important. No obstant això, queda molt per fer, i és necessari que els responsables de dissenyar la transició posin fil a l’agulla perquè la indubtable ambició del Green Deal vagi acompanyada de mesures decidides perquè la transició sigui justa. De les paraules cal passar als fets.

Vânia Duarte

1. Per exemple, l’impacte sobre el PIB de Letònia serà gairebé del +6%, però, per a Polònia, serà residual. Per a més detalls, vegeu Eurofound (2019), «Energy scenario: Employment implications of the Paris Climate Agreement».

2. Vegeu Eurofound (2019), «Energy scenario: Employment implications of the Paris Climate Agreement».

3. D’acord amb les dades de l’Energy Poverty Observatory, la majoria de països de l’Europa de l’Est registraven un percentatge de la població en risc de pobresa més elevat que la mitjana de la UE (el 23,5% el 2016). En aquest sentit, destacaven, en especial, Bulgària (el 40,4%) i Romania (el 38,8%).

4. El conjunt de sectors amb una elevada intensitat carbònica.

5. Vegeu Comissió Europea (2019), «Employment and Social Developments in Europe», capítol 5.

6. Per a més detalls, vegeu Comissió Europea (2020), «Mètode d’assignació del Fons de Transició Justa».

Vânia Duarte
    im06-20_ei_d3_01_ca.png
    Tendències de fons

    Canvi climàtic i transició verda

    Quines polítiques s’implementaran per aturar el canvi climàtic? Quines implicacions té per a tots els agents la transició verda cap a una economia més sostenible?