• Avançant cap a la sostenibilitat del sector agroalimentari

    castellàanglès

    El canvi climàtic i la lluita per prevenir-lo són enormes desafiaments per a la producció agroalimentària a Espanya. Al seu torn, la millora de la sostenibilitat i la resiliència del sector seran molt importants per assolir els objectius mediambientals fixats al Pacte Verd Europeu. Els indicadors agroambientals mostren que, malgrat alguns avanços en els últims anys, el sector s’enfronta a reptes importants, com reduir l’ús de plaguicides químics, de fertilitzants i d’antimicrobians en l’agricultura, millorar la salut i el benestar dels animals, augmentar l’eficiència en l’ús de l’energia i dels recursos hídrics, promoure un consum d’aliments més sostenible i saludable, i impulsar una economia circular per reduir la pèrdua i el malbaratament d’aliments. La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella, i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    L’amenaça del canvi climàtic i la transició cap a un sistema alimentari sostenible

    L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

    L’agricultura contribueix al canvi climàtic i, al seu torn, en pateix de forma directa les conseqüències,

    de manera que ha d’avançar cap a un nou model que protegeixi els recursos naturals dels quals depèn

    Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

    A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

    Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

    p-9
    Font: Comissió Europea.
    Del Pacte Verd Europeu als Plans Estratègics de la PAC

    Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.6La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

    • 6. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha de presentar el Pla Estratègic a la Comissió Europea abans del 30 de desembre del 2021.
    La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella,

    i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector

    A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

    p10
    Indicadors mediambientals del sector primari

    La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.7

    Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

    • 7. «Recomanacions als Estats membres sobre els seus plans estratègics per a la política agrícola comuna», Comissió Europea, desembre del 2020.
    En termes relatius, les emissions de GEH del sector agrari espanyol

    són inferiors a la mitjana de la UE, que s’ha marcat l’objectiu de reduir-les el 55% en relació amb el 1990 el 2030

    Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).8 De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO2 per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

    La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

    En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.9

    • 8. Dada del Common Monitoring and Evaluation Framewok per a la PAC 2014-2020 de la Comissió Europea, https://agridata.ec.europa.eu/extensions/DataPortal/cmef_indicators.html.
    • 9. Estratègia de la UE sobre biodiversitat per al 2030.

    Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

    p-12
    Notes: GEH: gasos amb efecte d’hivernacle. SAU: superfície agrícola utilitzada. Font: CaixaBank Research, a partir de la Comissió Europea COM (2020) 846.
    p13

    La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

    Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.10

    • 10. Aquest objectiu es recull a l’Agenda Espanya Digital 2025.
    El 58,7% de les llars espanyoles en zones rurals

    tenien accés a internet de banda ampla ràpida el 2019. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025

    La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

    Una aposta decidida per impulsar la producció ecològica

    L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,11 és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

    • 11. La producció ecològica és un sistema de gestió i de producció agroalimentària que combina les millors pràctiques ambientals, un nivell elevat de biodiversitat i de preservació dels recursos naturals i l’aplicació d’exigents normes sobre el benestar animal, de manera que els productes s’obtenen a partir de substàncies i de processos naturals (MAPA).

    Proporció de superfície agrícola utilitzada dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Pel que fa als operadors ecològics,12 gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

    • 12. L’operador ecològic pot ser una persona física o jurídica i ha de complir determinats requisits per poder produir, transformar, elaborar o envasar aliments d’origen agrari amb la finalitat de comercialitzar-los utilitzant els termes ecològic, biològic o orgànic. Hi ha un Registre General d’Operadors Ecològics (REGOE) que recull la informació subministrada per les comunitats autònomes.
    p15

    Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

    Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.13 El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.

    • 13. Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE), MAPA (2021), «Anàlisi de la caracterització i projecció de la producció ecològica espanyola el 2019», i Ecovalia (2021), «Informe anual de la producció ecològica a Espanya».
    L’agricultura ecològica a Espanya, a l’alça

    Superfície dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Operadors ecològics de l’activitat primària (productors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42

    Operadors ecològics de l’activitat secundària (elaboradors i transformadors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

L’avanç necessari cap a un sector financer verd

Contingut disponible en

Gràcies al creixent, i necessari, interès per l’emergència climàtica, cada vegada es publiquen més estudis sobre l’impacte que aquest desafiament tindrà sobre l’economia. De fet, ja existeix un consens que caracteritza l’emergència climàtica de gran, de no lineal i d’incerta. «Gran», pels efectes disruptius que tindrà sobre el model productiu, pels riscos físics i de transició que comporta.1 «No lineal», perquè, a mesura que la temperatura mitjana del planeta augmenta, s’acceleren alguns fenòmens naturals, com la fosa dels casquets polars, que accentuaran encara més l’escalfament global, la qual cosa incrementarà de manera exponencial la freqüència i la violència d’esdeveniments naturals extrems. I «incerta», perquè no hi ha precedents històrics d’una concentració de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en l’atmosfera tan elevada com l’actual que ens puguin ajudar a fer previsions precises de les conseqüències que tindrà.

La magnitud i la incertesa de l’impacte econòmic de l’emergència climàtica queden perfectament il·lustrades quan ens fixem en els actius potencialment en desús (stranded assets, en anglès), exposats, principalment, als riscos de transició. El millor exemple d’aquesta mena d’actius són les reserves de combustibles fòssils encara no extretes, una porció important de les quals s’hauria de quedar al subsòl si pretenem aconseguir els objectius de l’acord de París. Hi ha diversos mètodes per estimar l’impacte d’aquests actius sobre la riquesa global. Mentre que alguns estudis se centren en el volum total de reserves que haurien de romandre al subsòl, uns altres se centren en el valor de les inversions ja realitzades per poder extreure el combustible o en el valor net present dels ingressos provinents d’aquestes reserves. Així, algunes estimacions suggereixen que l’impacte sobre la riquesa global d’aquesta decisió se situaria entre 1 i 4 bilions de dòlars, mentre que unes altres l’estimen en 18 bilions de dòlars (xifra que equival, aproximadament, a 15 vegades el PIB anual d’Espanya).2 Com hem dit, un impacte gran i incert.

El sector financer es veurà afectat per l’emergència climàtica, tot i que pot contribuir a mitigar-la

Atès l’impacte potencial de l’emergència climàtica sobre l’economia, el sector financer haurà d’incorporar els riscos climàtics en la gestió integral dels riscos associats a les seves activitats (operacionals, de crèdit, de reputació o de mercat). Considerem, per exemple, el cas d’una empresa amb actius potencialment en desús. En cas de l’entrada en vigor d’una regulació que limiti l’extracció d’aquests actius, la valoració d’aquesta empresa cauria, així com la seva capacitat d’afrontar els pagaments. D’aquesta manera, els bancs que haguessin ofert finançament a aquesta empresa estarien exposats a un risc creditici per la menor solvència del prestatari. Així mateix, atès que aquestes empreses solen utilitzar els actius com a garantia a l’hora de finançar-se, en el moment d’executar les garanties, el banc rebria un actiu sense valor, de manera que també estaria exposat a risc de mercat. El Banc d’Espanya estima que fins al 25% del deute corporatiu en mans dels bancs espanyols es troba en sectors potencialment vulnerables a aquests riscos de transició.3

D’altra banda, l’emergència climàtica també és una gran oportunitat per al sector financer. Les necessitats de capital de les activitats que contribueixin a la mitigació i a l’adaptació al canvi climàtic són molt elevades i difícilment es cobriran amb recursos públics. Per aquest motiu, és fonamental la funció que pot exercir el sector privat. En aquest sentit, els bancs, com a intermediaris entre l’estalvi i la inversió, es troben en una posició favorable per canalitzar els fluxos cap a projectes «verds». No obstant això, distingir entre projectes sostenibles i perjudicials requereix d’uns estàndards internacionals. En aquest sentit, en el marc del Green Deal, el Consell Europeu ha aprovat l’esperada taxonomia amb què es podrà catalogar quins projectes són verds i facilitar, així, el transvasament de fluxos cap a una economia neutra en emissions de GEH.

La taxonomia de la UE i els següents passos

En aquesta proposta, la UE proposa considerar que una activitat és sostenible si, com a mínim, i) contribueix de forma substancial a un dels sis objectius mediambientals especificats al segon gràfic; ii) no afebleix cap d’aquests objectius; iii) compleix unes certes garanties socials, i iv) la seva contribució és tècnicament verificable. Així, s’han determinat unes mètriques per a cada sector econòmic, de manera que les empreses i els inversors podran estimar quin percentatge de la seva activitat o dels seus actius és verd.

Es distingiran quatre tipus d’activitats que poden ser considerades verdes: i) les que ja siguin de baixes emissions (com la generació d’energia neta); ii) les habilitadores (com, per exemple, la manufactura de components de panells solars); iii) les de transició (les activitats que emeten GEH per sota de la mitjana de la seva indústria, com, per exemple, la generació elèctrica amb gas natural), i iv) les d’adaptació als riscos físics.

Amb aquest «nou llenguatge comú», s’evitarà la diversitat de criteris a l’hora de considerar verda una activitat i, al mateix temps, es combatrà la pràctica del greenwashing per part de les empreses i dels inversors que intenten millorar la seva reputació duent a terme accions a priori sostenibles, però que no acaben comportant una millora real del medi ambient. Així mateix, obrirà diversos canals que poden dinamitzar la transició cap a una economia climàticament neutra, com per exemple:

La publicació de les activitats finançades: la UE obligarà les entitats financeres a publicar, per a cada producte financer, la proporció d’activitats verdes que estiguin finançant.4 Així mateix, les grans empreses que ja estiguin subjectes a la directiva de divulgació d’informació no financera hauran de reportar informació sobre la nova taxonomia. Així, tant els inversors com els consumidors podran saber fins a quin punt és contaminant una empresa o quines accions verificables adopten per compensar la seva petjada de carboni.

Incentivar el finançament de projectes verds: quan es puguin distingir les activitats verdes de la resta, es podria influir en els respectius costos de finançament (oferint garanties, per exemple, que abarateixin el cost dels projectes verds). Alguns dels instruments que s’han plantejat són el green supporting factor i el brown penalizing factor, que s’haurien de restar i d’afegir, respectivament, als requeriments de capital mínims de les entitats financeres, però no sembla desitjable utilitzar els requisits de capital dels bancs per a un propòsit que no sigui el d’absorbir les possibles pèrdues.

Reptes pendents

Per reduir encara més les emissions de GEH, és necessari poder catalogar com a «marrons» les activitats més contaminants i diferenciar-les de les que, simplement, no són verdes i crear, així, tres grups d’actius i d’activitats: verds, neutres i marrons. No obstant això, la proposta actual encara no ofereix eines per fer-ho. A més a més, queda encara camí per recórrer en la identificació dels riscos climàtics. Avançar cap a una millor detecció i quantificació dels riscos físics i de transició que afectaran els diferents sectors econòmics és clau perquè les entitats financeres puguin prendre decisions més ben informades i amb estàndards internacionals. Així, un cop quantificats els riscos climàtics, es podran realitzar tests d’estrès per analitzar la resistència del sector financer (i de la resta de sectors) als diversos escenaris mediambientals.

I el paper de la política monetària?

El mandat dels bancs centrals se centra, sobretot, en l’estabilitat dels preus, i, sens dubte, l’emergència climàtica té un impacte sobre la seva evolució. Així i tot, no és òbvia la direcció que prendran els preus arran dels factors climàtics, perquè hi ha forces de demanda i d’oferta que els empenyen a l’alça i a la baixa.5 Per aquesta raó, i per les seves implicacions per als riscos d’estabilitat financera, els bancs centrals comencen a intervenir per conèixer millor l’impacte de l’emergència climàtica i dilucidar si, per evitar un escenari disruptiu sobre el creixement econòmic que pugui generar fluctuacions abruptes en els preus, han d’incloure la sostenibilitat mediambiental en els seus mandats.

En aquest sentit, aprofitant la revisió estratègica que duen a terme tant el BCE com la Fed,6 s’han alçat veus que proposen que els bancs centrals comprin actius verds (green QE). No obstant això, aquesta mesura suscita polèmica, ja que, estrictament parlant, la transició cap a una economia climàticament neutra encara no ha entrat en el mandat de les autoritats monetàries. A més a més, una de les característiques principals de les compres d’actius corporatius per part del BCE en l’actualitat és la seva neutralitat en relació amb els diferents sectors econòmics per evitar distorsions de preus.

Així i tot, la política monetària pot aspirar, com a màxim, a complementar i a acompanyar les regulacions que estableixin les autoritats encarregades de fixar el rumb de la transició ecològica.

Ricard Murillo Gili

1. Els riscos físics són els provinents de l’exposició de l’activitat humana al sistema natural, mentre que els riscos de transició són els provinents de la regulació que pretén dur l’economia cap a un menor nivell d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i de la pròpia transformació de les activitats econòmiques per complir els nous objectius mediambientals.

2. Vegeu Mercure, J. F. et al. (2018), «Macroeconomic Impact of Stranded Fossil Fuel Assets», Nature Climate Change, 8, i IRENA (2017), «Stranded Assets and Renewables: How the Energy Transition Affects the Value of Energy Reserves, Buildings and Capital Stock».

3. En l’article no es tenen en compte les empreses individualment, sinó que s’agreguen per sectors. Vegeu Delgado, M. (2019), «Energy transition and financial stability. Implications for the Spanish deposit-taking institutions», Revista de Estabilidad Financiera (tardor).

4. Els dos primers objectius mediambientals de la UE seran detallats al final del 2020 i s’implementaran al final del 2021, quan s’hauran acabat de definir els quatre pilars restants, que s’aplicaran al final del 2022.

5. En un escenari disruptiu en què els esdeveniments naturals extrems augmenten la freqüència i la violència, podem assumir que es produeix un xoc d’oferta que empeny els preus a l’alça. Mentre que, en altres escenaris en què el creixement econòmic es redueix, els preus tendirien a baixar. Vegeu Bolton, P. et al. (2020), «The Green swan – Central banking and financial stability in the age of climate change», BIS i Banc de França, i Alestra, C. et al. (2017), «Long-term growth impact of climate change and policies: the Advanced Climate Change Long-term (ACCL) scenario building model», Banc de França.

6. Vegeu el Focus «BCE i Fed: dos mandats, un objectiu», a l’IM02/2020.

    im06-20_d4_01_ca.png
    im06-20_d4_02_ca.png
    Tendències de fons

    Canvi climàtic i transició verda

    Quines polítiques s’implementaran per aturar el canvi climàtic? Quines implicacions té per a tots els agents la transició verda cap a una economia més sostenible?