• Cadenes de valor globals: ahir, avui i demà

    castellàanglès

    Les etiquetes Fet a Espanya, Fet als EUA i, fins i tot, Fet a la Xina cada vegada tenen menys sentit en el nostre món actual. D’ençà que les empreses van decidir trossejar els processos productius i traslladar-los a altres països, segurament Fet al Món representa millor la naturalesa de la majoria dels béns manufacturats que consumim. Repassem el passat, el present i el futur de les cadenes de valor globals, en un moment en què les restriccions a la mobilitat provocades per la pandèmia i les disrupcions en els subministraments les han tornat a posar d’actualitat.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    La creació de les cadenes de valor globals

    En la dècada dels noranta, es va iniciar una profunda optimització dels processos productius més enllà de les fronteres d’un únic país. Les empreses van decidir trossejar aquests processos i dur-los a terme en altres països –amb la finalitat d’aprofitar els avantatges d’especialització de cadascun d’ells– i van donar lloc a les conegudes cadenes de valor globals (CVG). Diferents elements van promoure la creació de les CVG, però destaquen, en primer lloc, els avanços en les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), que van permetre la perfecta coordinació de les diferents baules de producció. I, en segon lloc, la disminució dels costos comercials, afavorits pels importants tractats de lliure comerç acordats en aquesta dècada11 i per les millores en transport, en especial l’aeri.

    De fet, les CVG van impulsar els fluxos de comerç internacional fins a valors impensables unes dècades enrere: les exportacions de béns i de serveis en percentatge del PIB van passar de cotes properes al 18% a principis dels noranta a nivells pròxims al 30% just abans de la pandèmia, i la rellevància de les CVG en el total d’aquests fluxos comercials va passar de nivells propers al 40% a una mica per damunt del 50% en aquest mateix període de temps (vegeu el gràfic de la pàgina següent).12

    • 11. El 1994, es va tancar la major ronda de negociacions comercials multilaterals (Ronda de l’Uruguai), de la qual van formar part 123 països. Així mateix, també el 1994, es va tancar el Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (NAFTA, per les sigles en anglès). Els dos acords van comportar una reducció substancial dels aranzels a nivell mundial: de nivells al voltant del 16% a principis dels noranta al 5% actual (segons les dades del Banc Mundial, mitjanes simples).
    • 12. L’avanç de les CVG va ser especialment dinàmic entre el 1990 i principis dels 2000, just abans de l’esclat de la crisi financera global. De llavors ençà, sembla que la rellevància d’aquestes cadenes en el comerç s’ha estancat.

    La importància de les cadenes de valor globals en els fluxos comercials

    Última actualització: 21 abril 2022 - 13:40
    La creació de les cadenes de valor globals

    La crisi de la COVID ha suscitat nombrosos dubtes sobre l’elevat grau de globalització adquirit i sobre la idoneïtat de les CVG. En un primer moment, en països com Espanya, ens adonem de l’elevada dependència exterior (més enllà de les fronteres de la UE) de béns que, en aquell moment, eren de primera necessitat.

    En una segona fase, amb la forta reactivació de la demanda esbiaixada cap a béns de caràcter durador i amb les disrupcions en algunes fàbriques pels efectes de la COVID,13 ens hem trobat amb un problema d’escassetat de subministraments de caràcter global que no havíem viscut des de la seva creació. I, en aquest món de manufactures globals, la disrupció en una de les baules de la cadena de producció comporta pertorbacions importants en tot el procés. Més severes com més llarga és la CVG (bullwhip effect).

    Sens dubte, aquestes disrupcions comportaran un replantejament de les CVG. Tot i que encara és aviat per conèixer els canvis que vindran, sí que podem pensar en alguns replantejaments estratègics que els gestors de les empreses perseguiran per augmentar la robustesa de la cadena productiva.

    En primer lloc, les cadenes, probablement, seran més curtes, per evitar l’efecte amplificador de les disrupcions. Seran més redundants en els components clau. És a dir, hi haurà alternatives a la producció d’aquests components. En tercer lloc, es dotaran de noves tecnologies digitals que permetran una detecció precoç de les fallades en la cadena. I, en el pla logístic, probablement, s’incrementarà la inversió en existències: del just in time al just in case, com resava un article recent del Financial Times14 (vegeu el gràfic de la pàgina següent).

    • 13. Vegeu l’article «Colls d’ampolla: del per què? al fins quan?», a l’Informe Mensual del desembre del 2021.
    • 14. Vegeu Financial Times, «Supply chains: companies shift from 'just in time' to 'just in case'», desembre del 2021.

    Les cadenes de valor globals, probablement, seran més curtes, per evitar l’efecte amplificador de les disrupcions.

    p21

    Així i tot, cal tenir en compte que aquests possibles canvis estratègics, si es produeixen, poden ser més graduals i menys intensos del que es podria suposar després del xoc pandèmic. Un dels motius és l’augment de costos que comporta un canvi en aquesta direcció i la seva clara derivada en els preus que pagaríem els consumidors. En un món globalitzat, això podria representar una pèrdua de competitivitat important en relació amb la resta de països i/o d’empreses. Així mateix, tal com ho analitza el professor de Harvard Pol Antràs, la configuració de les CVG obliga les empreses a incórrer en uns elevats costos enfonsats, la qual cosa comporta una rigidesa elevada en els canvis estratègics de producció.15

    En altres paraules, el xoc de la COVID comportarà un canvi en el plantejament de la configuració de les noves CVG i segur que pot dur a un cert replantejament de les ja existents. Però, en aquest últim cas, de forma menys radical i ràpida del que alguns auguren.

    • 15. Vegeu Antràs, P. (2020), «De-Globalisation? Global value chains in the post-COVID-19 age», National Bureau of Economic Research, núm. w28115.
    El futur de les CVG: factors de més i de menys

    A més de l’impacte de la pandèmia, altres elements (en la seva gran majoria, noves tecnologies) tenen la capacitat de reformar l’actual disposició de les CVG, i d’aquests elements, de manera precisa, volem parlar breument (vegeu la infografia d’aquesta pàgina).16

     

    Automatització i impressió en 3D

    Malgrat que l’automatització és un procés que fa segles que està en marxa, els robots actuals, dotats amb intel·ligència artificial i amb un cost que ha disminuït de manera substancial en les últimes dècades, són una revolució en tota regla. La millora en la productivitat d’aquests nous robots pot comportar el retorn, als països avançats, d’alguns dels processos manufacturers que, en les tres últimes dècades, havien enviat als emergents amb la finalitat d’aprofitar els baixos costos laborals. En altres paraules, passaríem d’una tendència d’offshoring a una altra de reshoring, la qual cosa comportaria una certa reversió en la globalització de les cadenes de subministraments.

    D’altra banda, la impressió en 3D és un tipus de tecnologia que podria comportar un escurçament de les CVG i, de retruc, també un reshoring d’una part de l’activitat manufacturera. En efecte, amb aquesta tecnologia, no és necessari enviar els productes físics, n’hi ha prou amb disposar dels arxius per fabricar-los! Malgrat això, encara no hi ha una evidència clara sobre aquest tema. De fet, un treball publicat pel Banc Mundial mostra un fort augment dels fluxos comercials després de l’adopció de la tecnologia 3D en la producció d’audiòfons, quelcom que no esperaríem amb un escurçament de les CVG.17 Malgrat que es tracta d’un cas molt específic, ens mostra efectes interessants que cal considerar. En particular, el sector dels audiòfons va adoptar la impressió en 3D en gairebé totes les seves peces quan aquesta va ser tecnològicament viable –fa uns 10 anys–, i, de llavors ençà, els fluxos comercials vinculats al sector han augmentat el 60%. El motiu principal de l’increment és que la impressió en 3D ha comportat una reducció enorme del cost de producció dels audiòfons i una millora en termes de qualitat, la qual cosa ha afavorit un fort augment de la demanda del producte. I, amb una major demanda, el comerç internacional d’audiòfons s’ha intensificat.

    • 16. Basat parcialment en Canals, C. (2020), «Revolución tecnológica y comercio internacional 4.0», Geopolítica y Comercio en tiempos de cambio, publicació del CIDOB.
    • 17. Vegeu Freund, C.L., Mulabdic, A. i Ruta, M. (2020), «Is 3D Printing a Threat to Global Trade? The Trade Effects You Didn't Hear About», World Development Report.
    p22

    El cotxe elèctric

    Un altre cas que també mereix una atenció especial és el dels cotxes elèctrics, que tenen el potencial de canviar algunes de les CVG més rellevants (les del sector automobilístic) i de reduir de manera considerable el comerç internacional. El motiu és que els clàssics cotxes amb motor de combustió requereixen de multitud de peces i d’engranatges que se solen fabricar en diferents països per aprofitar al màxim els avantatges competitius de cadascun d'ells. De fet, el sector de l’automoció és responsable d’una part substancial dels fluxos comercials de béns intermedis al món. No obstant això, el cotxe elèctric, amb una mecànica molt més simple –amb moltes menys peces i que, a més a més, estan menys sotmeses al desgast–, podria comportar una reducció d’aquests fluxos intermedis clàssics i, en conseqüència, un canvi radical de la disposició de les CVG automobilístiques.

    D’altra banda, la producció de bateries, peça clau en els nous vehicles elèctrics, també marcarà el futur de nombrosos fluxos comercials, que, en aquest cas, se centraran en primeres matèries com el liti, el níquel o el cobalt.

     

    Tecnologies digitals i emergència de nous serveis

    L’evolució constant de les TIC, gràcies al 5G o a la tecnologia blockchain, continuarà reduint els costos logístics i, de retruc, afavorirà els fluxos comercials de béns i de serveis i la participació en les CVG. Així, per exemple, el 5G donarà suport al desenvolupament de l’internet de les coses (en anglès, Internet of Things), que permetrà el rastreig dels enviaments de forma més ràpida i segura en el cas dels béns i la millora de les connexions en els intercanvis de serveis. Així mateix, el blockchain té el potencial de facilitar enormement els pagaments internacionals.

    D’altra banda, aquestes tecnologies digitals afavoriran l’aparició de nous productes, en especial serveis, els quals es podrien organitzar de forma descentralitzada per diferents països i conformar noves CVG a imatge i semblança de les cadenes ja establertes per a la producció de manufactures.

    p23

    La història ens recorda que el desenvolupament tecnològic i el comerç internacional no són elements independents del que succeeix en l’àmbit geopolític.

    Geopolítica

    Finalment, cal no oblidar que la geopolítica ha jugat sempre un paper essencial en el comerç internacional. En aquest sentit, la política nord-americana de desacoblament de la Xina, en especial en l’àmbit tecnològic, pot ser un canvi molt rellevant en el comerç mundial i en l’ordenació de les CVG del sector tecnològic en especial. Més encara, perquè es tracta d’un distanciament en què els EUA no estan sols. Així, per exemple, sembla que Europa també està disposada a reduir la seva dependència estrangera en alguns segments tecnològics, com en el cas dels xips, amb l’European Chips Act.

    En definitiva, malgrat que no esperem un canvi radical i abrupte en la disposició de les CVG, ja que aquestes tendeixen a ser relativament estables en el temps, sí que podríem observar, en els pròxims anys, un canvi de tendència arran de les diferents tecnologies 4.0. Així mateix, a aquestes tendències en marxa s’afegeixen elements com la crisi del coronavirus, que intensificaran encara més algunes dinàmiques tecnològiques. Així i tot, la història ens recorda que el desenvolupament tecnològic i el comerç internacional no són elements independents del que succeeix en l’àmbit geopolític. I, en aquest front, les tensions comercials i tecnològiques entre els EUA i la Xina tindran un paper decisiu.

    Monograficos
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Desactivado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

La geopolítica de l’energia

Contingut disponible en
12 d'abril de 2019

Què creu que passaria si, de sobte, el país on vostè resideix no tingués accés a les fonts d’energia estrangeres i els sistemes d’emergència no poguessin proveir tot el sistema al llarg de, diguem-ne, una setmana? És evident que aquesta situació (tot i que es tracti d’un cas extrem!) tindria unes conseqüències molt adverses per a la vida quotidiana de tots els ciutadans i unes implicacions macroeconòmiques molt negatives. Aquesta situació serveix per mostrar la rellevància d’accedir a les fonts d’energia de forma contínua i a un preu assequible. Així, els països que controlen les fonts d’energia poden protegir millor els interessos nacionals i, de retruc, exercir una influència econòmica i política a nivell internacional, mentre que les economies dependents de les importacions de combustibles fòssils poden patir problemes de seguretat energètica. En aquest sentit, l’actual mix energètic ha gestat unes relacions geopolítiques concretes, amb un pes molt important dels exportadors nets de petroli (els membres de l’OPEP i Rússia, principalment). Atesos els canvis que s’aproximen i que forjaran el mix del futur, ens hem de preguntar quins estats poden guanyar influència geopolítica, quins la poden perdre i si les aliances vigents en l’actualitat ho continuaran sent per molt de temps.

Com hem vist a l’article «El mix energètic del futur», d’aquest mateix Dossier, el consum energètic mundial continuarà augmentant, com a mínim, fins al 2030, sobretot a causa de l’embranzida de les economies asiàtiques emergents, tot i que ho farà a un ritme molt inferior al del creixement econòmic. Així mateix, el canvi en la composició de les fonts energètiques previst per als propers anys generarà un augment de la demanda de gas natural i d’energies renovables, en detriment del petroli i del carbó. Aquestes dinàmiques tindran dues implicacions principals a nivell geopolític. D’una banda, el major ús de les energies renovables permetrà a les economies que les impulsin a ser més independents energèticament, ja que podran consumir una energia produïda al propi territori. Un dels millors exemples de país gairebé independent energèticament és Islàndia, on més del 80% de l’energia consumida prové de fonts energètiques renovables obtingudes al seu territori (principalment, energia geotèrmica i hidràulica).1 Les energies renovables, per tant, permetran reduir la dependència energètica, però, en l’actualitat, l’electricitat generada mitjançant fonts renovables i la produïda amb qualsevol altra font energètica no poden recórrer grans distàncies, de manera que és difícil exportar-la i, conseqüentment, guanyar influència geopolítica.

De l’altra, l’increment de consum de gas natural en detriment del carbó permetrà als països exportadors de gas guanyar pes en les relacions internacionals, mentre que els principals exportadors de carbó i de petroli el perdran.2 Un exemple d’aquesta nova tendència que ja s’ha produït és la sortida de Qatar com a membre de l’OPEP anunciada al final del 2018, després de la qual el ministre d’Energia del país va argumentar que es tractava d’una decisió estratègica per concentrar-se en l’extracció i en la distribució de gas natural.3

Així, els principals beneficiats d’aquest increment en l’ús del gas natural seran els majors exportadors nets actuals (Rússia i Qatar) i també els que s’espera que augmentin les exportacions netes en els propers anys (segons les estimacions de l’Administració d'Informació d’Energia dels EUA –EIA, per les sigles en anglès–, l’Iran i els EUA, principalment). D’altra banda, els damnificats pel nou mix energètic seran l’Aràbia Saudita, ja que el pes relatiu del petroli en el nou mix serà menor, i els principals exportadors mundials de carbó, Austràlia i Indonèsia, les exportacions dels quals es dirigeixen a l’Índia i, sobretot, a la Xina.4 No obstant això, gràcies a les seves abundants reserves de gas natural, Austràlia aconseguirà atenuar, per la via d’un augment de les exportacions de gas, l’impacte negatiu que li comportarà el procés de descarbonització que s’espera a la Xina.

L’augment del consum de gas natural no solament beneficiarà els països exportadors d’aquest combustible, ja que, en transportar-se principalment per gasoductes, els països situats en punts estratègics també se’n podran beneficiar políticament i econòmicament. Un clar exemple d’això és Turquia, per on circula un gasoducte que distribueix el gas provinent del Mar Caspi fins al sud d’Europa. No obstant això, l’augment esperat de l’ús de gas natural liquat (GNL) moderarà la influència d’aquests països de pas. Aquest gas processat pot ser transportat a grans distàncies mitjançant vaixells mercants, sempre que els ports receptors n’estiguin preparats,5 la qual cosa facilita una major homogeneïtzació del preu del gas a nivell internacional i un major poder de negociació dels països importadors, ja que augmenta el ventall de possibles venedors.

En aquest entorn canviant, centrant-nos en la situació d’Europa, un pilar fonamental de l’estratègia de la UE és reforçar la seguretat energètica de la regió, la qual cosa passa per reduir l’alt grau de dependència energètica de l’exterior.6 En l’actualitat, més de la meitat de l’energia que es consumeix a la regió és importada, un fenomen que s’observa, sobretot, en els combustibles fòssils (en l’actualitat, s’importa el 90% i el 69% del petroli i del gas natural que es consumeix, respectivament, i, segons les estimacions de la Comissió Europea, la dependència importadora d’aquests combustibles augmentarà lleugerament), amb Rússia i Noruega com a principals socis comercials. En aquest sentit, la UE ha mostrat una certa preocupació per la possibilitat que disrupcions en l’oferta d’aquests productes, causades per fallades en la infraestructura o per disputes polítiques o comercials, facin més vulnerables els països membres que depenen més del gas i del petroli rus, com va succeir el 2009, quan Rússia va interrompre el proveïment de gas natural a l’Europa de l’Est pel seu conflicte amb Ucraïna, país que, fins llavors, era la principal porta d’entrada del gas rus al conjunt d’Europa. El treball que cal realitzar en aquesta línia hauria de passar per augmentar la producció energètica dins la UE (sobretot mitjançant un increment de l’energia renovable), per reforçar el mercat energètic intern i per diversificar les rutes d’entrada i l’oferta de països exportadors. Sobre aquesta diversificació, la Comissió Europea esmenta que, a més de reforçar els llaços teixits amb els socis actuals (principalment, Noruega, Rússia i l’Aràbia Saudita), és necessari millorar les aliances amb nous socis al Mar Caspi (principalment, l’Azerbaidjan i Turkmenistan). Així, estimen que la UE podrà ser una regió una mica més independent energèticament i, sobretot, amb uns proveïdors més diversificats.

Si entrem amb més detall a la península ibèrica, la situació és una mica més adversa que al conjunt de la UE, ja que ni Portugal ni Espanya tenen reserves de petroli o de gas natural i la seva situació geogràfica dificulta un accés ple al mercat intern europeu. Això deixa aquests països amb una de les taxes més altes de dependència energètica de la UE (vegeu el segon gràfic). Per aquest motiu, el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima proposat pel Govern espanyol pretén disminuir aquesta taxa en 15 p. p. el 2030, gràcies, sobretot, a una reducció de la intensitat energètica i a un ús més intensiu de les energies renovables.7 A més de l’augment en la generació d’energia mitjançant fonts renovables, en el mix energètic ibèric, augmentarà el pes del gas natural, el major exportador del qual és Algèria, que va acaparar el 45% i el 35% de les importacions d’aquest combustible a Espanya i a Portugal el 2017, respectivament.8 Les alternatives per dependre menys del gas algerià passen per incrementar les importacions de GNL (provinent, sobretot, dels EUA) i per reforçar els llaços amb el mercat energètic europeu. De fet, si aquestes alternatives es desenvolupessin de forma satisfactòria, la península ibèrica pot contribuir a reduir la dependència energètica europea de Rússia, ja que es pot convertir en una puixant porta d’entrada del gas procedent de l’altre costat de l’Atlàntic i d’Algèria.

En suma, les relacions internacionals forjades mitjançant les fonts d’energia continuaran canviant, aquesta vegada, probablement, en benefici dels estats exportadors de gas. No obstant això, l’ús més eficient de l’energia i l’aposta per les fonts renovables permetran que els països que les desenvolupin de forma correcta es puguin independitzar energèticament. I és que, com va dir l’expresident dels EUA Jimmy Carter el 1979, «ningú no podrà embargar mai la llum del sol».

Ricard Murillo Gili

1. El 19% restant correspon gairebé tot a petroli consumit en el transport de vehicles terrestres i marítims. Dades publicades per l’Autoritat de l’Energia Nacional d’Islàndia.

2. Malgrat que els exportadors nets de petroli vegin augmentar les vendes de cru, relativament perdran rellevància en favor dels exportadors de gas natural.

3. La seva sortida de l’OPEP també va estar motivada pel bloqueig diplomàtic que l’Aràbia Saudita (l’estat més influent del càrtel) i sis països més han aplicat a Qatar des del 2017.

4. Tot i que la Xina és el major productor de carbó del món, és un importador net d’aquest combustible.

5. A la península ibèrica, hi ha en l’actualitat ports habilitats per al GNL a Barcelona, Bilbao, Huelva, Sagunt, Cartagena, Ferrol, Gijón i Sines (Portugal).

6. Vegeu Comissió Europea (2014), «Estratègia Europea de la Seguretat Energètica», comunicació de la Comissió al Parlament Europeu i al Consell.

7. Per a més detalls, vegeu l’article «El nou mix energètic a la península ibèrica: el combat contra l’escalfament global», en aquest mateix Dossier.

8. De fet, el major exportador de gas natural a Portugal és Espanya, amb el 45%, la major part del qual prové, probablement, d’Algèria. Per aquest motiu, la dependència energètica de Portugal d’Algèria és més gran del que reflecteix el 35%.

    im_1904_d3_01_ca_fmt.png
    im_1904_d3_02_ca_fmt.png
    Tendències de fons

    Canvi climàtic i transició verda

    Quines polítiques s’implementaran per aturar el canvi climàtic? Quines implicacions té per a tots els agents la transició verda cap a una economia més sostenible?

    Tendències de fons

    Geopolítica

    We analyse the major geopolitical trends and how they influence the financial markets and economy.