• Cadenes de valor globals: ahir, avui i demà

    castellàanglès

    Les etiquetes Fet a Espanya, Fet als EUA i, fins i tot, Fet a la Xina cada vegada tenen menys sentit en el nostre món actual. D’ençà que les empreses van decidir trossejar els processos productius i traslladar-los a altres països, segurament Fet al Món representa millor la naturalesa de la majoria dels béns manufacturats que consumim. Repassem el passat, el present i el futur de les cadenes de valor globals, en un moment en què les restriccions a la mobilitat provocades per la pandèmia i les disrupcions en els subministraments les han tornat a posar d’actualitat.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    La creació de les cadenes de valor globals

    En la dècada dels noranta, es va iniciar una profunda optimització dels processos productius més enllà de les fronteres d’un únic país. Les empreses van decidir trossejar aquests processos i dur-los a terme en altres països –amb la finalitat d’aprofitar els avantatges d’especialització de cadascun d’ells– i van donar lloc a les conegudes cadenes de valor globals (CVG). Diferents elements van promoure la creació de les CVG, però destaquen, en primer lloc, els avanços en les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), que van permetre la perfecta coordinació de les diferents baules de producció. I, en segon lloc, la disminució dels costos comercials, afavorits pels importants tractats de lliure comerç acordats en aquesta dècada11 i per les millores en transport, en especial l’aeri.

    De fet, les CVG van impulsar els fluxos de comerç internacional fins a valors impensables unes dècades enrere: les exportacions de béns i de serveis en percentatge del PIB van passar de cotes properes al 18% a principis dels noranta a nivells pròxims al 30% just abans de la pandèmia, i la rellevància de les CVG en el total d’aquests fluxos comercials va passar de nivells propers al 40% a una mica per damunt del 50% en aquest mateix període de temps (vegeu el gràfic de la pàgina següent).12

    • 11. El 1994, es va tancar la major ronda de negociacions comercials multilaterals (Ronda de l’Uruguai), de la qual van formar part 123 països. Així mateix, també el 1994, es va tancar el Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (NAFTA, per les sigles en anglès). Els dos acords van comportar una reducció substancial dels aranzels a nivell mundial: de nivells al voltant del 16% a principis dels noranta al 5% actual (segons les dades del Banc Mundial, mitjanes simples).
    • 12. L’avanç de les CVG va ser especialment dinàmic entre el 1990 i principis dels 2000, just abans de l’esclat de la crisi financera global. De llavors ençà, sembla que la rellevància d’aquestes cadenes en el comerç s’ha estancat.

    La importància de les cadenes de valor globals en els fluxos comercials

    Última actualització: 21 abril 2022 - 13:40
    La creació de les cadenes de valor globals

    La crisi de la COVID ha suscitat nombrosos dubtes sobre l’elevat grau de globalització adquirit i sobre la idoneïtat de les CVG. En un primer moment, en països com Espanya, ens adonem de l’elevada dependència exterior (més enllà de les fronteres de la UE) de béns que, en aquell moment, eren de primera necessitat.

    En una segona fase, amb la forta reactivació de la demanda esbiaixada cap a béns de caràcter durador i amb les disrupcions en algunes fàbriques pels efectes de la COVID,13 ens hem trobat amb un problema d’escassetat de subministraments de caràcter global que no havíem viscut des de la seva creació. I, en aquest món de manufactures globals, la disrupció en una de les baules de la cadena de producció comporta pertorbacions importants en tot el procés. Més severes com més llarga és la CVG (bullwhip effect).

    Sens dubte, aquestes disrupcions comportaran un replantejament de les CVG. Tot i que encara és aviat per conèixer els canvis que vindran, sí que podem pensar en alguns replantejaments estratègics que els gestors de les empreses perseguiran per augmentar la robustesa de la cadena productiva.

    En primer lloc, les cadenes, probablement, seran més curtes, per evitar l’efecte amplificador de les disrupcions. Seran més redundants en els components clau. És a dir, hi haurà alternatives a la producció d’aquests components. En tercer lloc, es dotaran de noves tecnologies digitals que permetran una detecció precoç de les fallades en la cadena. I, en el pla logístic, probablement, s’incrementarà la inversió en existències: del just in time al just in case, com resava un article recent del Financial Times14 (vegeu el gràfic de la pàgina següent).

    • 13. Vegeu l’article «Colls d’ampolla: del per què? al fins quan?», a l’Informe Mensual del desembre del 2021.
    • 14. Vegeu Financial Times, «Supply chains: companies shift from 'just in time' to 'just in case'», desembre del 2021.

    Les cadenes de valor globals, probablement, seran més curtes, per evitar l’efecte amplificador de les disrupcions.

    p21

    Així i tot, cal tenir en compte que aquests possibles canvis estratègics, si es produeixen, poden ser més graduals i menys intensos del que es podria suposar després del xoc pandèmic. Un dels motius és l’augment de costos que comporta un canvi en aquesta direcció i la seva clara derivada en els preus que pagaríem els consumidors. En un món globalitzat, això podria representar una pèrdua de competitivitat important en relació amb la resta de països i/o d’empreses. Així mateix, tal com ho analitza el professor de Harvard Pol Antràs, la configuració de les CVG obliga les empreses a incórrer en uns elevats costos enfonsats, la qual cosa comporta una rigidesa elevada en els canvis estratègics de producció.15

    En altres paraules, el xoc de la COVID comportarà un canvi en el plantejament de la configuració de les noves CVG i segur que pot dur a un cert replantejament de les ja existents. Però, en aquest últim cas, de forma menys radical i ràpida del que alguns auguren.

    • 15. Vegeu Antràs, P. (2020), «De-Globalisation? Global value chains in the post-COVID-19 age», National Bureau of Economic Research, núm. w28115.
    El futur de les CVG: factors de més i de menys

    A més de l’impacte de la pandèmia, altres elements (en la seva gran majoria, noves tecnologies) tenen la capacitat de reformar l’actual disposició de les CVG, i d’aquests elements, de manera precisa, volem parlar breument (vegeu la infografia d’aquesta pàgina).16

     

    Automatització i impressió en 3D

    Malgrat que l’automatització és un procés que fa segles que està en marxa, els robots actuals, dotats amb intel·ligència artificial i amb un cost que ha disminuït de manera substancial en les últimes dècades, són una revolució en tota regla. La millora en la productivitat d’aquests nous robots pot comportar el retorn, als països avançats, d’alguns dels processos manufacturers que, en les tres últimes dècades, havien enviat als emergents amb la finalitat d’aprofitar els baixos costos laborals. En altres paraules, passaríem d’una tendència d’offshoring a una altra de reshoring, la qual cosa comportaria una certa reversió en la globalització de les cadenes de subministraments.

    D’altra banda, la impressió en 3D és un tipus de tecnologia que podria comportar un escurçament de les CVG i, de retruc, també un reshoring d’una part de l’activitat manufacturera. En efecte, amb aquesta tecnologia, no és necessari enviar els productes físics, n’hi ha prou amb disposar dels arxius per fabricar-los! Malgrat això, encara no hi ha una evidència clara sobre aquest tema. De fet, un treball publicat pel Banc Mundial mostra un fort augment dels fluxos comercials després de l’adopció de la tecnologia 3D en la producció d’audiòfons, quelcom que no esperaríem amb un escurçament de les CVG.17 Malgrat que es tracta d’un cas molt específic, ens mostra efectes interessants que cal considerar. En particular, el sector dels audiòfons va adoptar la impressió en 3D en gairebé totes les seves peces quan aquesta va ser tecnològicament viable –fa uns 10 anys–, i, de llavors ençà, els fluxos comercials vinculats al sector han augmentat el 60%. El motiu principal de l’increment és que la impressió en 3D ha comportat una reducció enorme del cost de producció dels audiòfons i una millora en termes de qualitat, la qual cosa ha afavorit un fort augment de la demanda del producte. I, amb una major demanda, el comerç internacional d’audiòfons s’ha intensificat.

    • 16. Basat parcialment en Canals, C. (2020), «Revolución tecnológica y comercio internacional 4.0», Geopolítica y Comercio en tiempos de cambio, publicació del CIDOB.
    • 17. Vegeu Freund, C.L., Mulabdic, A. i Ruta, M. (2020), «Is 3D Printing a Threat to Global Trade? The Trade Effects You Didn't Hear About», World Development Report.
    p22

    El cotxe elèctric

    Un altre cas que també mereix una atenció especial és el dels cotxes elèctrics, que tenen el potencial de canviar algunes de les CVG més rellevants (les del sector automobilístic) i de reduir de manera considerable el comerç internacional. El motiu és que els clàssics cotxes amb motor de combustió requereixen de multitud de peces i d’engranatges que se solen fabricar en diferents països per aprofitar al màxim els avantatges competitius de cadascun d'ells. De fet, el sector de l’automoció és responsable d’una part substancial dels fluxos comercials de béns intermedis al món. No obstant això, el cotxe elèctric, amb una mecànica molt més simple –amb moltes menys peces i que, a més a més, estan menys sotmeses al desgast–, podria comportar una reducció d’aquests fluxos intermedis clàssics i, en conseqüència, un canvi radical de la disposició de les CVG automobilístiques.

    D’altra banda, la producció de bateries, peça clau en els nous vehicles elèctrics, també marcarà el futur de nombrosos fluxos comercials, que, en aquest cas, se centraran en primeres matèries com el liti, el níquel o el cobalt.

     

    Tecnologies digitals i emergència de nous serveis

    L’evolució constant de les TIC, gràcies al 5G o a la tecnologia blockchain, continuarà reduint els costos logístics i, de retruc, afavorirà els fluxos comercials de béns i de serveis i la participació en les CVG. Així, per exemple, el 5G donarà suport al desenvolupament de l’internet de les coses (en anglès, Internet of Things), que permetrà el rastreig dels enviaments de forma més ràpida i segura en el cas dels béns i la millora de les connexions en els intercanvis de serveis. Així mateix, el blockchain té el potencial de facilitar enormement els pagaments internacionals.

    D’altra banda, aquestes tecnologies digitals afavoriran l’aparició de nous productes, en especial serveis, els quals es podrien organitzar de forma descentralitzada per diferents països i conformar noves CVG a imatge i semblança de les cadenes ja establertes per a la producció de manufactures.

    p23

    La història ens recorda que el desenvolupament tecnològic i el comerç internacional no són elements independents del que succeeix en l’àmbit geopolític.

    Geopolítica

    Finalment, cal no oblidar que la geopolítica ha jugat sempre un paper essencial en el comerç internacional. En aquest sentit, la política nord-americana de desacoblament de la Xina, en especial en l’àmbit tecnològic, pot ser un canvi molt rellevant en el comerç mundial i en l’ordenació de les CVG del sector tecnològic en especial. Més encara, perquè es tracta d’un distanciament en què els EUA no estan sols. Així, per exemple, sembla que Europa també està disposada a reduir la seva dependència estrangera en alguns segments tecnològics, com en el cas dels xips, amb l’European Chips Act.

    En definitiva, malgrat que no esperem un canvi radical i abrupte en la disposició de les CVG, ja que aquestes tendeixen a ser relativament estables en el temps, sí que podríem observar, en els pròxims anys, un canvi de tendència arran de les diferents tecnologies 4.0. Així mateix, a aquestes tendències en marxa s’afegeixen elements com la crisi del coronavirus, que intensificaran encara més algunes dinàmiques tecnològiques. Així i tot, la història ens recorda que el desenvolupament tecnològic i el comerç internacional no són elements independents del que succeeix en l’àmbit geopolític. I, en aquest front, les tensions comercials i tecnològiques entre els EUA i la Xina tindran un paper decisiu.

    Monograficos
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Desactivado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Formes il·liberals de política econòmica: evolució o canvi radical en relació amb el consens existent?

Contingut disponible en
Álvaro Leandro
Àlex Ruiz
15 de gener de 2020

El 2018, el setmanari The Economist, en la celebració del seu 175è aniversari, afirmava que: «El liberalisme va crear el món modern, però el món modern s’hi posa en contra». No és una afirmació lleugera, venint de la publicació que ha encarnat contra vent i marea una visió liberal de la societat, de la política i de l’economia. Però realment és així? En aquest Dossier s’analitzarà, des de diferents angles, si les polítiques econòmiques s’allunyen del que podríem anomenar, en sentit ampli, l’ortodòxia i quines podrien ser les causes i els efectes d’aquest gir. Amb aquest objectiu, el punt d’arrencada lògic, al qual es donarà forma en aquest primer article del Dossier, és tractar de definir amb precisió a què ens referim quan parlem d’«emergència de formes il·liberals de política econòmica».

Un intent de definició: què són les polítiques il·liberals?

Per entendre a què denominem polítiques (econòmiques) il·liberals, és necessari definir prèviament què entenem per polítiques econòmiques liberals, ja que constituiran el nostre marc de referència, per, tot seguit, estudiar fins a quin punt les polítiques econòmiques dels últims anys s’han allunyat d’aquest marc.

La idea essencial és que hi ha un consens raonablement consolidat i ampli entre els economistes sobre quines característiques comparteixen les polítiques econòmiques que milloren més les perspectives econòmiques dels països, tant a curt com a llarg termini. Lluny de qualsevol format de receptes fàcils i universals («faci’s això i llavors segur que creixerà més a llarg termini»), el que sí que es pot defensar és que hi ha uns principis generals prou compartits. És el que Rodrik (2005) anomena principis econòmics de primer ordre, els quals es poden arribar a formular de manera raonablement precisa quan es recopila tota una sèrie d’aportacions molt sovint disperses en molts corrents diferents de la literatura econòmica de les últimes dècades.1 En particular, aquests principis emergeixen en revisar, sobretot, tres grans línies de treball acadèmic: la que replanteja i modernitza l’economia del desenvolupament,2 la que orienta la transició cap a l’economia de mercat de les antigues economies planificades3 i, finalment, la que extreu conclusions sobre com hauria de canviar la política econòmica arran de les lliçons extretes de la Gran Recessió del 2008-2009.4

En definitiva, quins serien aquests principis de primer ordre de política econòmica sobre els quals hi ha un consens prou compartit? En termes generals, es poden identificar quatre grans eixos:

Els mercats de factors productius i de béns i serveis han de ser competitius, ja que aquest és el mecanisme principal per generar eficiència en una economia.

El marc macroeconòmic i institucional ha de generar un entorn que faciliti l’estabilitat, ja que aquesta estabilitat ofereix unes condicions (credibilitat, ancoratge d’expectatives, reducció d’incertesa...) en què milloren les perspectives de creixement, tant a curt com a llarg termini.

La integració en els fluxos globals de béns, serveis i factors és fonamental per millorar les possibilitats de crear prosperitat. Aquesta integració, a més a més, hauria de ser el menys «dirigida» possible.

La política econòmica crítica a llarg termini és la d’oferta, i ha de ser coherent amb els dos principis anteriors. Per exemple, una política industrial que tracti de triar sectors o empreses específiques (el que, a vegades, s’anomena estratègia de picking winners) acostuma a ser menys efectiva que una política industrial de caràcter horitzontal que actuï sobre determinants de la competitivitat comuns a la major part dels sectors.

Sol haver-hi coincidència en el fet que aquests principis responen a la forma liberal d’entendre quina és la millor forma perquè una economia funcioni, que es basa en el convenciment que el creixement és la millor manera que augmenti la prosperitat per al conjunt de la societat.5 Per aquest motiu, en aquest article, com en molts altres, es categoritzarà aquest conjunt de principis com consens liberal de política econòmica.

Per tant, si aquestes són les característiques, o més pròpiament els principis, que guien una forma liberal de desenvolupar la política econòmica, l’allunyament d’aquests principis implicarà que el grau d’il·liberalisme, un neologisme que es va començar a utilitzar en els anys noranta del segle passat, augmenta. O, en altres paraules, en aquest Dossier, s’entendrà que una política econòmica il·liberal és aquella que es distancia, de manera significativa, de tots o d’alguns dels principis acabats de presentar.

Allunyament moderat o radical dels principis essencials?

Del que s’ha dit fins ara es desprèn que un interrogant important és fins a quin grau aquest distanciament il·liberal representa només una evolució més o menys pronunciada del consens o, en canvi, és quelcom més disruptiu. Aquesta no és una qüestió fàcil de dilucidar, ja que, com ha ressaltat la literatura econòmica, existeixen múltiples variants de la política econòmica en què totes elles són liberals.6 Un exemple seria, dins el principi d’estabilitat macroeconòmica, tot el que fa referència als bancs centrals. Així, un axioma central en aquest àmbit de l’estabilitat macroeconòmica és que és difícilment assolible sense un marc d’estabilitat monetària i que, per aconseguir aquesta estabilitat monetària, es considera fonamental disposar d’un banc central independent. Doncs bé, la forma institucional concreta en què es dona forma a aquesta independència no està predeterminada, ja que, entre moltes altres, pot prendre la del sistema de la Fed o la del BCE, dues varietats institucionals que són diferents i que no alteren el principi esmentat. La política monetària també es pot instrumentar de manera diferent. Per exemple, l’objectiu de la Fed, expressat pel mandat que li fa el Congrés, és donar suport a tres objectius: aconseguir l’estabilitat de preus, assolir el màxim nivell d’ocupació sostenible i tenir un nivell moderat de tipus d’interès a llarg termini. En canvi, en el cas del BCE, només és determinant la primera variable. I ningú discuteix que les dues alternatives contribueixen a l’estabilitat macroeconòmica.

Fins aquí no hauria d’haver-hi gaire debat: dues institucions diferents amb dos mandats de política diferents poden ser igualment liberals. En canvi, més controvertida podria ser la valoració de la qüestió de la política monetària no convencional seguida per molts bancs centrals després de la crisi. El 2016, el Centre For Macroeconomics,7 una institució britànica, va preguntar sobre el paper i sobre les conseqüències de la política monetària no convencional a un conjunt d’economistes i va verificar que la qüestió generava força divisió. Per exemple, alguns entrevistats van afirmar que aquestes operacions no convencionals eren intervencions quasifiscals que podien acabar danyant la independència dels bancs centrals. Arguments forts que situarien aquestes pràctiques en el límit del consens liberal, si aquesta fos l’opinió majoritària i si existís evidència en aquest sentit.

Més enllà de l’opinió personal dels autors del present article (no ens podem resistir a expressar que, segons el nostre parer, la política monetària no convencional, tal com s’ha dut a terme fins ara, és una pràctica que s’enquadra dins el principi de buscar l’estabilitat macroeconòmica en la forma liberal abans expressada), l’important aquí és entendre la dificultat que comporta, en el món real, jutjar de manera objectiva si un determinat plantejament de política econòmica és liberal o no ho és, en especial si no és un plantejament extrem. Per defugir, en la mesura que sigui possible, els biaixos subjectius inherents a un judici de valor, en el següent article del Dossier, es quantificarà de forma raonablement precisa fins a quin punt es produeix aquest allunyament del consens liberal. Només llavors podrem afirmar que entrem en un territori desconegut, el de l’il·liberalisme, i podrem començar a reflexionar sobre les causes i les conseqüències, dues qüestions que explorarem en els articles tercer i quart d’aquest mateix Dossier. Corrent el risc de revelar més del convenient i de fer un spoiler alert, com diríem en el llenguatge de les sèries televisives, anticipem ja ara que el distanciament del liberalisme, que s’ha produït en un període de temps relativament curt, és significatiu i, segons el nostre parer, no s’hauria de prendre a la lleugera.

Álvaro Leandro i Àlex Ruiz

1. Vegeu Rodrik, D. (2005), «Growth strategies», Handbook of Economic Growth, 1, 967-1014.

2. Vegeu, a més de Rodrik, Williamson, J. (1990), «Latin American Adjustment: How Much Has It Happened?», Washington, D. C., Institute for International Economics; Williamson, J. (2000), «What Should the World Bank Think about the Washington Consensus?», World Bank Research Observer, 15(2), 251–64, i Saad-Filho, A. (2010), «Growth, poverty and inequality: From Washington consensus to inclusive growth», Nova York, NY, UN.

3. Vegeu Besley, T., Dewatripont, M. i Guriev, S. (2010), «Transition and Transition Impact: A Review of the Concept and Implications for the EBRD», Report for the EBRD’s Office of the Chief Economist.

4. Vegeu Taylor, J. B. (2010), «Getting back on track: macroeconomic policy lessons from the financial crisis», Federal Reserve Bank of St. Louis Review, 92(3), 165-176; Blanchard, O., Dell’Ariccia, G. i Mauro, P. (2010), «Rethinking macroeconomic policy», Journal of Money, Credit and Banking, 42, 199-215, i White, W. (2009), «Modern macroeconomics is on the wrong track», Finance and Development, 46(4), 15-18.

5. Aquesta concepció de l’economia no entra en els mecanismes redistributius que s’han d’articular quan s’ha assolit l’objectiu d’augmentar el benestar del conjunt de la societat.

6. Sobre aquest tema, vegeu Rodrik (2005), que ha elaborat la idea d’«un principi comú, moltes institucions factibles».

7. Enquesta disponible a https://cfmsurvey.org/surveys/future-role-unconventional-unconventional-monetary-policy. «The future role of (un)conventional unconventional monetary policy», The CFM Surveys, juny del 2016.

 

Álvaro Leandro
Àlex Ruiz
    im01-20_d1_01_ca.png
    Tendències de fons

    Geopolítica

    We analyse the major geopolitical trends and how they influence the financial markets and economy.