• Avançant cap a la sostenibilitat del sector agroalimentari

    castellàanglès

    El canvi climàtic i la lluita per prevenir-lo són enormes desafiaments per a la producció agroalimentària a Espanya. Al seu torn, la millora de la sostenibilitat i la resiliència del sector seran molt importants per assolir els objectius mediambientals fixats al Pacte Verd Europeu. Els indicadors agroambientals mostren que, malgrat alguns avanços en els últims anys, el sector s’enfronta a reptes importants, com reduir l’ús de plaguicides químics, de fertilitzants i d’antimicrobians en l’agricultura, millorar la salut i el benestar dels animals, augmentar l’eficiència en l’ús de l’energia i dels recursos hídrics, promoure un consum d’aliments més sostenible i saludable, i impulsar una economia circular per reduir la pèrdua i el malbaratament d’aliments. La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella, i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    L’amenaça del canvi climàtic i la transició cap a un sistema alimentari sostenible

    L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

    L’agricultura contribueix al canvi climàtic i, al seu torn, en pateix de forma directa les conseqüències,

    de manera que ha d’avançar cap a un nou model que protegeixi els recursos naturals dels quals depèn

    Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

    A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

    Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

    p-9
    Font: Comissió Europea.
    Del Pacte Verd Europeu als Plans Estratègics de la PAC

    Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.6La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

    • 6. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha de presentar el Pla Estratègic a la Comissió Europea abans del 30 de desembre del 2021.
    La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella,

    i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector

    A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

    p10
    Indicadors mediambientals del sector primari

    La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.7

    Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

    • 7. «Recomanacions als Estats membres sobre els seus plans estratègics per a la política agrícola comuna», Comissió Europea, desembre del 2020.
    En termes relatius, les emissions de GEH del sector agrari espanyol

    són inferiors a la mitjana de la UE, que s’ha marcat l’objectiu de reduir-les el 55% en relació amb el 1990 el 2030

    Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).8 De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO2 per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

    La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

    En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.9

    • 8. Dada del Common Monitoring and Evaluation Framewok per a la PAC 2014-2020 de la Comissió Europea, https://agridata.ec.europa.eu/extensions/DataPortal/cmef_indicators.html.
    • 9. Estratègia de la UE sobre biodiversitat per al 2030.

    Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

    p-12
    Notes: GEH: gasos amb efecte d’hivernacle. SAU: superfície agrícola utilitzada. Font: CaixaBank Research, a partir de la Comissió Europea COM (2020) 846.
    p13

    La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

    Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.10

    • 10. Aquest objectiu es recull a l’Agenda Espanya Digital 2025.
    El 58,7% de les llars espanyoles en zones rurals

    tenien accés a internet de banda ampla ràpida el 2019. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025

    La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

    Una aposta decidida per impulsar la producció ecològica

    L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,11 és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

    • 11. La producció ecològica és un sistema de gestió i de producció agroalimentària que combina les millors pràctiques ambientals, un nivell elevat de biodiversitat i de preservació dels recursos naturals i l’aplicació d’exigents normes sobre el benestar animal, de manera que els productes s’obtenen a partir de substàncies i de processos naturals (MAPA).

    Proporció de superfície agrícola utilitzada dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Pel que fa als operadors ecològics,12 gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

    • 12. L’operador ecològic pot ser una persona física o jurídica i ha de complir determinats requisits per poder produir, transformar, elaborar o envasar aliments d’origen agrari amb la finalitat de comercialitzar-los utilitzant els termes ecològic, biològic o orgànic. Hi ha un Registre General d’Operadors Ecològics (REGOE) que recull la informació subministrada per les comunitats autònomes.
    p15

    Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

    Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.13 El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.

    • 13. Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE), MAPA (2021), «Anàlisi de la caracterització i projecció de la producció ecològica espanyola el 2019», i Ecovalia (2021), «Informe anual de la producció ecològica a Espanya».
    L’agricultura ecològica a Espanya, a l’alça

    Superfície dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Operadors ecològics de l’activitat primària (productors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42

    Operadors ecològics de l’activitat secundària (elaboradors i transformadors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Com actuar davant el canvi climàtic? Accions i polítiques per mitigar-lo

Contingut disponible en
14 de novembre de 2019

En els últims anys, s’ha fet evident la necessitat d’actuar amb celeritat davant el canvi climàtic, fins al punt de referir-nos a aquest fenomen com «emergència climàtica».1 Com podem afrontar aquesta situació? En aquest article, proposem mesures per mitigar-ne els efectes o, si més no, per intentar-ho. Es tracta d’un repte col·lectiu que haurà d’embarcar els reguladors, els empresaris i les llars.

Reguladors

La regulació juga un paper clau en la lluita contra el canvi climàtic. Així, és necessari que les mesures que prengui el regulador s’implementin tan aviat com es pugui i que emanin d’un marc clar i estable. Com més triguin a aplicar-se, més costosa serà l’adaptació per a les empreses i per a les llars.

Una de les propostes que genera més consens entre els economistes és la introducció de mecanismes que facin més costoses les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (d’ara endavant, GEH),2 atès que modifica en la línia desitjada els incentius de les empreses quan inverteixen i produeixen i de les llars quan consumeixen. Idealment, amb aquests mecanismes, s’hauria de reflectir de forma adequada el cost d’emetre GEH per al medi ambient, i els ingressos que es generarien es podrien utilitzar per compensar els consumidors per la pujada dels preus dels béns intensius en carboni, per invertir en noves infraestructures baixes en emissions o per donar suport a les innovacions tecnològiques.

No obstant això, conèixer el preu adequat de les emissions no és trivial. Algunes estimacions suggereixen que, per assolir l’Acord de París del 2015, s’hauria de situar entre els 36 i els 72 euros per tona de CO2 el 2020 i entre els 45 i els 90 el 2030, xifra que varia en cada economia en funció de les seves característiques.3 Així mateix, l’FMI estima que, amb un preu del CO2 que arribi de forma gradual als 68 euros per tona el 2030 als països del G-20, es podria limitar l’escalfament global per sota dels 2 °C.4 No obstant això, segons les dades del Banc Mundial, en l’actualitat, només el 20% de les emissions de GEH estan gravades, de manera que el preu mitjà global d’emetre una tona de CO2 és, només, d’1,8 euros.

Existeixen dos mecanismes per encarir les emissions de GEH:

Mercat d’emissions. En aquest sistema, el regulador fixa un límit màxim a la quantitat total de tones de CO2 que es poden emetre per any i per regió, i, dins el límit establert, les empreses reben o compren drets d’emissió, amb els quals poden comerciar entre si en funció de les seves necessitats. El límit màxim disminueix cada any, la qual cosa incentiva les empreses a emetre menys CO2 i a invertir en tecnologies més sostenibles des del punt de vista mediambiental. En l’actualitat, el mercat d’emissions més gran del món es troba a la UE: l’European Trading System (ETS) va ser un dels primers mercats d’emissions i regula el 45% de les emissions de GEH de la regió. En aquest sistema, alguns drets d’emissió es distribueixen de forma gratuïta (un percentatge que disminueix any rere any), i, com s’aprecia al gràfic, el preu final que ajusta l’oferta a la demanda ha estat relativament volàtil.

Impost sobre les emissions. El regulador fixa un preu a l’emissió de GEH, que augmenta de manera progressiva (en lloc d’una quantitat que disminueix, com al mercat d’emissions). D’aquesta manera, amb una progressivitat futura ja anunciada des del primer moment, les empreses poden planificar de forma adequada com invertir de manera més eficient en noves tecnologies.

No obstant això, fixar un preu a les emissions comporta alguns reptes que el regulador ha de considerar:

Filtració de carboni (carbon leakage). El repte climàtic és global i no entén de fronteres. Si no hi ha una coordinació internacional i les emissions de carboni són més costoses en uns països que en uns altres, es reduirà l’efectivitat de les mesures adoptades, ja que les empreses podrien arribar a relocalitzar els centres productius si l’impacte en la competitivitat és massa elevat. Per aquest motiu, sense una coordinació internacional, diversos economistes han plantejat que seria positiu establir aranzels a les importacions de productes intensius en carboni (per competir en igualtat de condicions al mercat domèstic) i subvencionar les empreses exportadores (perquè puguin competir als mercats internacionals).5

Reacció política (political backlash). En encarir els productes intensius en carboni, alguns col·lectius vulnerables (com les llars amb rendes baixes o el sector del transport) es poden veure més perjudicats que la resta de la societat i arribar a oposar-se amb fermesa a aquestes polítiques, tal com va succeir amb el moviment dels armilles grogues a França.6 En concret, segons les estimacions de l’FMI, un preu del carboni de 68 euros encariria el consum energètic al voltant del 45%, i el de benzina, el 15%.7 Això explica la necessitat que la transició energètica sigui justa i el més inclusiva possible. Per resoldre aquest problema potencial s’han proposat dues solucions:

Compensar directament els col·lectius més perjudicats per l’entrada en vigor d’aquesta política mitjançant els ingressos recaptats amb el preu a les emissions.

Retornar els ingressos recaptats a tots els ciutadans de la regió per igual en concepte d’un subsidi d’una suma fixa (lump-sum rebate).8

Segons el Banc Mundial,9 en l’actualitat, hi ha al món 57 iniciatives que encareixen l’emissió de carboni (mitjançant un mercat d’emissions o mitjançant un impost). Entre aquestes iniciatives, destaca l’impost al carboni de Suècia, amb un preu de 115 euros per tona i que cobreix el 40% de les emissions sueques de CO2 (tenint en compte que les emissions ja incloses a l’ETS de la UE estan exemptes). Aquesta mesura es va instaurar el 1995 i ha contribuït, de llavors ençà, a reduir les emissions de CO2el 25%.10

Així i tot, el preu a les emissions ni és l’única solució ni és suficient per mitigar els efectes del canvi climàtic. Perquè sigui eficaç, ha d’anar acompanyat d’altres mesures que ofereixin alternatives sostenibles tant als consumidors com a les empreses (millores de l’eficiència energètica de les infraestructures, millores en la mobilitat urbana i interurbana o ajudes a la recerca en noves tecnologies, entre d’altres).

Empreses

El repte climàtic concerneix tota la societat i és crucial que el paper que adopti el sector privat sigui també molt actiu. Així, és essencial que les empreses contreguin un compromís en pro de la sostenibilitat del planeta, la qual cosa requereix que integrin en la seva missió els interessos de tots aquells grups que contribueixen a la creació de valor empresarial: els clients, els accionistes, els empleats i el conjunt de la societat.

En aquesta línia, cada vegada guanya més importància un ampli ventall d’indicadors que van més enllà dels beneficis econòmics, com els ODS (objectius de desenvolupament sostenible), 17 objectius aprovats per les Nacions Unides per erradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat de tothom. Per analitzar en quins àmbits concrets les empreses poden contribuir a la sostenibilitat del planeta, és molt útil la informació que proveeix l’Observatori dels ODS, que avalua el grau de compliment dels ODS a les empreses espanyoles. Pel que fa als temes mediambientals, el segon informe de l’Observatori11 analitza el progrés de les empreses cotitzades espanyoles el 2017 en àmbits com l’ús d’energies renovables, consum d’aigua, gestió de residus, informació i nivell d’emissions i polítiques mediambientals. L’informe constata una millora en relació amb l’informe de l’any anterior, però assegura que encara queda molt camí per recórrer: el 2017, el 34% de les empreses reportaven l’ús d’energies renovables a les seves memòries (el 26% el 2016) i el 35% va declarar haver reduït les emissions de GEH (el 20% el 2016).

Així mateix, convé emfatitzar que aquest compromís per la sostenibilitat no està renyit, en absolut, amb el benefici econòmic de les empreses: les que es comprometin amb l’adopció de mesures en línia amb els ODS es poden beneficiar, a curt termini, d’una major fidelitat dels clients, d’un major compromís dels seus empleats i de costos de capital més baixos.12 En canvi, existeix un risc reputacional per a les empreses que siguin percebudes com a part del problema i que no actuïn amb decisió per frenar el canvi climàtic. I, a mitjà i a llarg termini, les empreses que no hagin estat capaces d’adaptar-se o d’innovar en aquesta direcció podrien afrontar serioses dificultats davant el nou entorn regulador o davant el rebuig d’uns consumidors cada vegada més conscienciats.

Llars

Les llars són clau perquè s’accelerin aquests canvis en l’entorn regulador i empresarial. Si els ciutadans no exigeixen una regulació més estricta sobre les emissions de GEH, serà més difícil que els governants estableixin un preu adequat que les gravi per complir (com a mínim) l’Acord de París. I, sense un canvi en les preferències dels consumidors sobre els productes intensius en carboni, les companyies que els produeixen no tindran tants incentius per innovar en tecnologies verdes.

Perquè aquest canvi en les preferències dels individus tiri endavant, cal superar els frens a la lluita contra el canvi climàtic exposats en aquest Dossier. Per exemple, si no coneixem el mal que les nostres accions produeixen al medi ambient, no podrem prendre les decisions correctes. A més a més, sovint podem pensar que les accions individuals contra el canvi climàtic són insuficients, actitud que els economistes anomenen «el problema del polissó». Un exemple d’això podria ser la idea que no serveix de gaire utilitzar electrodomèstics de baix consum si la resta del món utilitza electrodomèstics molt més contaminants. No obstant això, les accions que cada persona fa tenen la capacitat d’influir en les del nostre entorn i poden acabar creant cercles virtuosos.

En suma, hem de tenir en compte que, en la lluita contra el canvi climàtic, hi haurà guanyadors i perdedors, als quals s’haurà de compensar. Però també cal tenir present que, si no es combat, ni tan sols hi haurà guanyadors. Perquè l’emergència climàtica és, precisament, això, una emergència, i estem obligats a actuar tan aviat com es pugui i de la forma més justa i ambiciosa possible.

Ricard Murillo Gili

1. Vegeu els dos primers articles d’aquest mateix Dossier, on es detallen les causes i les conseqüències del canvi climàtic.

2. Encara que tots els GEH contribueixen al canvi climàtic, la pujada de la temperatura causada per l’home s’explica, sobretot, per les emissions de CO2. Vegeu IPCC (2013), «Climate Change 2013: The Physical Science Basis».

3. Vegeu Stiglitz, J. E., Stern, N. et al. (2017), «Report of the high-level commission on carbon prices».

4. FMI (2019), «Fiscal Monitor: How to Mitigate Climate Change».

5. Aquesta mesura es troba en un escrit que van signar el 2019, entre d’altres, 27 premis Nobel i 4 expresidents de la Reserva Federal dels EUA. Council, C. L. (2019), «Economists’ Statement on Carbon Dividends», Wall Street Journal.

6. Vegeu l’article «Inestabilitat política en el context europeu: França a l’ull de l’huracà», a l’IM04/2019.

7. Vegeu la nota 4.

8. Vegeu la nota 5.

9. https://carbonpricingdashboard.worldbank.org/.

10. Vegeu Gaspar, V. et al. (2019), «Fiscal Policies to Curb Climate Change», IMFBlog.

11. Vegeu Castiñeira, À. et al. (2019), «La contribució de les empreses espanyoles als objectius de desenvolupament sostenible. Segon Informe», ESADE i ”la Caixa”.

12. FMI (2019), «Global Financial Stability Report: Lower For Longer», capítol 6, Sustainable Finance: Looking Farther.

 

 

Etiquetes
    im_1911_d3_01_ca.png