• Avançant cap a la sostenibilitat del sector agroalimentari

    castellàanglès

    El canvi climàtic i la lluita per prevenir-lo són enormes desafiaments per a la producció agroalimentària a Espanya. Al seu torn, la millora de la sostenibilitat i la resiliència del sector seran molt importants per assolir els objectius mediambientals fixats al Pacte Verd Europeu. Els indicadors agroambientals mostren que, malgrat alguns avanços en els últims anys, el sector s’enfronta a reptes importants, com reduir l’ús de plaguicides químics, de fertilitzants i d’antimicrobians en l’agricultura, millorar la salut i el benestar dels animals, augmentar l’eficiència en l’ús de l’energia i dels recursos hídrics, promoure un consum d’aliments més sostenible i saludable, i impulsar una economia circular per reduir la pèrdua i el malbaratament d’aliments. La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella, i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    L’amenaça del canvi climàtic i la transició cap a un sistema alimentari sostenible

    L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

    L’agricultura contribueix al canvi climàtic i, al seu torn, en pateix de forma directa les conseqüències,

    de manera que ha d’avançar cap a un nou model que protegeixi els recursos naturals dels quals depèn

    Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

    A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

    Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

    p-9
    Font: Comissió Europea.
    Del Pacte Verd Europeu als Plans Estratègics de la PAC

    Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.6La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

    • 6. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha de presentar el Pla Estratègic a la Comissió Europea abans del 30 de desembre del 2021.
    La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella,

    i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector

    A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

    p10
    Indicadors mediambientals del sector primari

    La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.7

    Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

    • 7. «Recomanacions als Estats membres sobre els seus plans estratègics per a la política agrícola comuna», Comissió Europea, desembre del 2020.
    En termes relatius, les emissions de GEH del sector agrari espanyol

    són inferiors a la mitjana de la UE, que s’ha marcat l’objectiu de reduir-les el 55% en relació amb el 1990 el 2030

    Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).8 De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO2 per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

    La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

    En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.9

    • 8. Dada del Common Monitoring and Evaluation Framewok per a la PAC 2014-2020 de la Comissió Europea, https://agridata.ec.europa.eu/extensions/DataPortal/cmef_indicators.html.
    • 9. Estratègia de la UE sobre biodiversitat per al 2030.

    Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

    p-12
    Notes: GEH: gasos amb efecte d’hivernacle. SAU: superfície agrícola utilitzada. Font: CaixaBank Research, a partir de la Comissió Europea COM (2020) 846.
    p13

    La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

    Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.10

    • 10. Aquest objectiu es recull a l’Agenda Espanya Digital 2025.
    El 58,7% de les llars espanyoles en zones rurals

    tenien accés a internet de banda ampla ràpida el 2019. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025

    La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

    Una aposta decidida per impulsar la producció ecològica

    L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,11 és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

    • 11. La producció ecològica és un sistema de gestió i de producció agroalimentària que combina les millors pràctiques ambientals, un nivell elevat de biodiversitat i de preservació dels recursos naturals i l’aplicació d’exigents normes sobre el benestar animal, de manera que els productes s’obtenen a partir de substàncies i de processos naturals (MAPA).

    Proporció de superfície agrícola utilitzada dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Pel que fa als operadors ecològics,12 gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

    • 12. L’operador ecològic pot ser una persona física o jurídica i ha de complir determinats requisits per poder produir, transformar, elaborar o envasar aliments d’origen agrari amb la finalitat de comercialitzar-los utilitzant els termes ecològic, biològic o orgànic. Hi ha un Registre General d’Operadors Ecològics (REGOE) que recull la informació subministrada per les comunitats autònomes.
    p15

    Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

    Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.13 El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.

    • 13. Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE), MAPA (2021), «Anàlisi de la caracterització i projecció de la producció ecològica espanyola el 2019», i Ecovalia (2021), «Informe anual de la producció ecològica a Espanya».
    L’agricultura ecològica a Espanya, a l’alça

    Superfície dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Operadors ecològics de l’activitat primària (productors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42

    Operadors ecològics de l’activitat secundària (elaboradors i transformadors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Canvi climàtic, transició verda i sector financer

Contingut disponible en
15 de novembre de 2019
Billetes de 20 dólares canadienses sobre fondo verde

El canvi climàtic i la transició cap a una economia baixa en emissions de carboni també involucren el sistema financer. Primer, pel seu paper com a intermediari entre l’estalvi i la inversió, ja que el sector financer pot facilitar la canalització de fons cap a activitats que contribueixin a la transició verda.1 I, segon, pels riscos financers que el canvi climàtic i les actuacions per mitigar-lo comporten. En aquest article, ens centrem en l’anàlisi de les implicacions per al sector financer del canvi climàtic i de la transició cap a una economia descarbonitzada.

Les economies s’enfronten a dos tipus de riscos associats al canvi climàtic:

Riscos físics, que provenen dels efectes directes del canvi climàtic, com augments en la freqüència i en la intensitat d’esdeveniments meteorològics extrems i canvis en l’equilibri dels ecosistemes. Aquests riscos es poden manifestar de manera abrupta (en forma d’esdeveniments concrets, com inundacions o tempestes) o de manera gradual (canvis en els patrons meteorològics). Així mateix, aquests riscos poden comportar augments considerables de les despeses per afrontar-los i danys físics sobre la capacitat productiva de les empreses (com disrupcions en la cadena de subministraments) i sobre els actius de les llars. En aquest sentit, gairebé tots els sectors de l’economia s’enfronten als riscos físics.

Riscos de transició, vinculats a la transformació cap a una economia descarbonitzada. Els riscos de transició deriven dels canvis reguladors (com límits estrictes a les emissions de carboni i d’altres gasos d’efecte d’hivernacle)2 i tecnològics3 (per exemple, sistemes de transport completament elèctrics) necessaris per assolir l’objectiu de la descarbonització. A més a més, la transició verda pot comportar també canvis pel costat de la demanda, derivats de l’evolució de les preferències i del comportament dels consumidors, més sensibles a les qüestions mediambientals. Tot plegat generarà noves oportunitats, però també pot afectar el funcionament de diversos sectors econòmics i la valoració de mercat d’una àmplia gamma d’actius, amb les consegüents implicacions financeres.4

Els riscos físics i els associats a la transició verda estan interrelacionats. L’impacte físic del canvi climàtic depèn, en gran part, de les accions correctives que prenguin a curt termini els governs, els inversors, les empreses i els consumidors. En particular, si l’acció correctiva és ambiciosa i es fa aviat, els riscos de transició poden ser més grans, però els físics seran menors. En canvi, una acció correctiva que trigui a implementar-se i que sigui feble (menys riscos de transició) faria augmentar els riscos físics associats al canvi climàtic. També són possibles escenaris en què els dos riscos siguin elevats: per exemple, si l’acció correctiva és abrupta i es produeix tard, quan alguns dels riscos físics ja són difícils d’evitar.5 Així, en funció de la velocitat i de la intensitat de les accions encaminades a mitigar els efectes del canvi climàtic, ens situem en diferents escenaris climàtics (vegeu el gràfic).

Per al sector financer, l’impacte dels riscos associats al canvi climàtic es pot materialitzar a través dels riscos tradicionals als quals s’enfronta el sector. En particular, els riscos físics i de transició poden tenir impacte a nivell creditici, reputacional, operacional i de mercat.6 Per exemple, esdeveniments climàtics extrems poden causar danys significatius en actius i reduir la capacitat de pagament dels prestataris. Per al sector bancari, això es pot traduir en un augment de la probabilitat d’impagament i en una pèrdua de valor de les garanties que donen suport a un préstec. Així mateix, el risc creditici també pot derivar d’exposicions a empreses amb models de negoci no alineats amb la transició cap a una economia descarbonitzada. Un altre exemple serien els danys en immobles propis causats per esdeveniments climàtics extrems, que tindrien la consideració de risc operacional.

En aquest context, la necessitat d’avaluar i d’integrar els riscos climàtics dins el conjunt de riscos que poden afectar el sector financer és compartida tant per les entitats que formen part del sector com pels reguladors i pels supervisors. No obstant això, no és una tasca fàcil, ja que els riscos climàtics presenten una sèrie de característiques que en dificulten la identificació, el mesurament i la valoració:

En primer lloc, els riscos físics associats al canvi climàtic són difícils de percebre. En concret, són d’ocurrència i de magnitud imprevisibles, tenen un ampli abast (són rellevants per a múltiples sectors, línies de negoci i zones geogràfiques), i l’horitzó temporal en què es poden materialitzar és llarg, desconegut i, en bona part, superior als horitzons de decisió tradicionals dels diferents agents econòmics. En canvi, els efectes del canvi climàtic depenen de les accions que es prenguin avui, i és precisament aquest desajustament temporal entre acció i impacte (l’anomenada «tragèdia de l’horitzó») el que dificulta la percepció dels riscos climàtics.7

En segon lloc, els riscos de transició són doblement incerts. D’una banda, la trajectòria cap a una economia descarbonitzada és, en si mateixa, desconeguda. En aquest sentit, pot ser que el canvi es faci ràpidament però de forma poc coordinada i costosa (en aquest cas, els riscos de transició serien especialment elevats),8 que es faci de manera gradual i ordenada (en aquest cas, els riscos de transició serien baixos), o que la transició realitzada sigui insuficient (en aquest cas, es dispararien els riscos físics). De l’altra, dins cada trajectòria, els termes i les condicions per descarbonitzar l’economia són també incerts.

En tercer lloc, és difícil mesurar l’impacte per al sector financer dels riscos físics i de transició. En part, aquesta dificultat és deguda a la falta d’informació corporativa (de caràcter públic) sobre l’impacte financer dels riscos climàtics i la seva consideració a nivell estratègic. Per exemple, no existeix una taxonomia estandarditzada que separi de forma clara les activitats verdes9 de les que no ho són i que aclareixi fins a quin punt és verda cada activitat. Tampoc hi ha, en l’actualitat, uns estàndards comuns de divulgació d’informació financera relacionada amb el clima. Això és rellevant, perquè dificulta la transparència, l’establiment de marcs de referència clars i l’avaluació de qüestions com quines companyies poden aprofitar millor les oportunitats que comporta una economia descarbonitzada o quines empreses estan més preparades per afrontar els riscos climàtics. Així mateix, aquesta falta d’informació pot comportar una valoració incorrecta d’alguns actius i una assignació ineficient del capital. En aquest context, són molt benvingudes les iniciatives per establir estàndards comuns. Entre aquestes iniciatives, destaquen les recomanacions del grup de treball Task Force for Climate-related Financial Disclosures (TCFD), una iniciativa del Financial Stability Board per a la divulgació corporativa de riscos financers associats al canvi climàtic. Així i tot, fins ara, les iniciatives per divulgar els riscos climàtics han tingut un abast limitat o han estat de caràcter voluntari.10

Finalment, la falta de metodologies apropiades dificulta la valoració dels riscos climàtics i la seva incorporació en els models interns de risc. L’anàlisi de riscos exigeix el disseny d’escenaris, l’anàlisi de l’impacte econòmic i la valoració dels riscos financers en cada escenari. L’avaluació dels riscos climàtics, a més a més, exigeix un horitzó de previsió i d’anàlisi molt més llarg que l’estàndard.11 Així mateix, estimar l’impacte que tindrà el canvi climàtic sobre l’economia en general, i sobre el sector financer en particular, és una tasca complexa, més fins i tot quan les dades històriques tenen poca capacitat predictiva. Per exemple, el risc de transició verda no s’ha observat abans, la qual cosa en dificulta l’estimació amb les eines actuals. De la mateixa manera, tampoc es disposa de prou dades ni es té prou coneixements científics per valorar l’impacte físic que pot tenir un augment de la temperatura global molt per damunt del que s’ha observat històricament.12 Finalment, l’anàlisi d’escenaris és una pràctica relativament nova i complexa, i molts dels escenaris climàtics (com els elaborats per l’IPCC)13 són dissenyats per aplicar-los en l’elaboració de polítiques i en la recerca científica, i no tant en les anàlisis corporatives i financeres.

En definitiva, el canvi climàtic és un repte global (tant en les causes com en les conseqüències), que exigeix solucions globals i un grau elevat de coordinació entre tots els agents i sectors econòmics. En aquest context, una transició propera en el temps, gradual, ordenada i justa cap a una economia descarbonitzada és clau per reduir l’impacte potencial dels riscos climàtics sobre l’economia en general i sobre el sector financer en particular. En aquest sentit, també és important que el sector financer disposi de les eines, de les metodologies i dels estàndards necessaris per poder valorar i gestionar de forma adequada els riscos financers associats al canvi climàtic. D’aquesta manera, el sector podrà contribuir de forma efectiva a impulsar el canvi.

Roser Ferrer

1. Vegeu l’article «El finançament que pensa en verd», a l’IM04/2019.

2. En aquest sentit, l’Acord de París del 2015 representa un risc de transició impulsat per canvis normatius. En particular, els països signataris van acordar limitar l’escalfament global per sota de 2 °C mitjançant una reducció dràstica de les emissions d’efecte d’hivernacle. Per aconseguir-ho, caldrà mesures reguladores i grans canvis en les polítiques industrials i energètiques, entre altres intervencions.

3. El risc tecnològic s’associa tant a la velocitat i a l’escala de les noves tecnologies com al grau de transformació i de disrupció dels sectors davant aquestes noves tecnologies.

4. European Systemic Risk Board, «Too late, too sudden: Transition to a low-carbon economy and systemic risk», Reports of the Advisory Scientific Committee, núm. 6.

5. Vegeu González, Clara I. i Núñez, Soledad (2019), «Mercats, entitats financeres i bancs centrals davant el canvi climàtic: reptes i oportunitats», Working Papers, 019-06, FEDEA.

6. Risc resultant del comportament d’una classe d’actius o d’un mercat. Alguns exemples inclouen revaluacions substancials i abruptes del preu dels actius, que deixin alguns actius en desús.

7. Bank of England (2015), discurs de Mark Carney, Breaking the tragedy of the horizon–climate change and financial stability.

8. Per exemple, un reconeixement tardà de la importància de controlar les emissions podria comportar una implementació abrupta de restriccions i de regulacions sobre l’ús de fonts d’energia intensives en combustibles fòssils (mode catch up).

9. En aquest sentit, destaca en positiu el treball de la Comissió Europea per donar suport a una futura legislació sobre taxonomia sostenible a nivell europeu.

10. Bank of England (2019), discurs de Mark Carney, TCFD: strengthening the foundations of sustainable finance.

11. Globalment, els marcs reguladors financers tendeixen a centrar-se en els riscos sobre l’estabilitat financera a 2-3 anys, motiu pel qual no estan dissenyats per capturar riscos poc convencionals a llarg termini.

12. Vegeu també l’article «El repte climàtic: el futur del planeta en joc», en aquest mateix Dossier.

13. Intergovernmental Panel on Climate Change.

 
    im_1911_d4_01_ca.png
    Tendències de fons

    Canvi climàtic i transició verda

    Quines polítiques s’implementaran per aturar el canvi climàtic? Quines implicacions té per a tots els agents la transició verda cap a una economia més sostenible?