• Avançant cap a la sostenibilitat del sector agroalimentari

    castellàanglès

    El canvi climàtic i la lluita per prevenir-lo són enormes desafiaments per a la producció agroalimentària a Espanya. Al seu torn, la millora de la sostenibilitat i la resiliència del sector seran molt importants per assolir els objectius mediambientals fixats al Pacte Verd Europeu. Els indicadors agroambientals mostren que, malgrat alguns avanços en els últims anys, el sector s’enfronta a reptes importants, com reduir l’ús de plaguicides químics, de fertilitzants i d’antimicrobians en l’agricultura, millorar la salut i el benestar dels animals, augmentar l’eficiència en l’ús de l’energia i dels recursos hídrics, promoure un consum d’aliments més sostenible i saludable, i impulsar una economia circular per reduir la pèrdua i el malbaratament d’aliments. La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella, i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    L’amenaça del canvi climàtic i la transició cap a un sistema alimentari sostenible

    L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

    L’agricultura contribueix al canvi climàtic i, al seu torn, en pateix de forma directa les conseqüències,

    de manera que ha d’avançar cap a un nou model que protegeixi els recursos naturals dels quals depèn

    Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

    A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

    Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

    p-9
    Font: Comissió Europea.
    Del Pacte Verd Europeu als Plans Estratègics de la PAC

    Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.6La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

    • 6. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha de presentar el Pla Estratègic a la Comissió Europea abans del 30 de desembre del 2021.
    La nova PAC, amb els ecoesquemes com a mesura estrella,

    i els fons Next Generation EU donaran suport a la transició verda i digital del sector

    A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

    p10
    Indicadors mediambientals del sector primari

    La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.7

    Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

    • 7. «Recomanacions als Estats membres sobre els seus plans estratègics per a la política agrícola comuna», Comissió Europea, desembre del 2020.
    En termes relatius, les emissions de GEH del sector agrari espanyol

    són inferiors a la mitjana de la UE, que s’ha marcat l’objectiu de reduir-les el 55% en relació amb el 1990 el 2030

    Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).8 De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO2 per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

    La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

    En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.9

    • 8. Dada del Common Monitoring and Evaluation Framewok per a la PAC 2014-2020 de la Comissió Europea, https://agridata.ec.europa.eu/extensions/DataPortal/cmef_indicators.html.
    • 9. Estratègia de la UE sobre biodiversitat per al 2030.

    Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

    p-12
    Notes: GEH: gasos amb efecte d’hivernacle. SAU: superfície agrícola utilitzada. Font: CaixaBank Research, a partir de la Comissió Europea COM (2020) 846.
    p13

    La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

    Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.10

    • 10. Aquest objectiu es recull a l’Agenda Espanya Digital 2025.
    El 58,7% de les llars espanyoles en zones rurals

    tenien accés a internet de banda ampla ràpida el 2019. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025

    La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

    Una aposta decidida per impulsar la producció ecològica

    L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,11 és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

    • 11. La producció ecològica és un sistema de gestió i de producció agroalimentària que combina les millors pràctiques ambientals, un nivell elevat de biodiversitat i de preservació dels recursos naturals i l’aplicació d’exigents normes sobre el benestar animal, de manera que els productes s’obtenen a partir de substàncies i de processos naturals (MAPA).

    Proporció de superfície agrícola utilitzada dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Pel que fa als operadors ecològics,12 gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

    • 12. L’operador ecològic pot ser una persona física o jurídica i ha de complir determinats requisits per poder produir, transformar, elaborar o envasar aliments d’origen agrari amb la finalitat de comercialitzar-los utilitzant els termes ecològic, biològic o orgànic. Hi ha un Registre General d’Operadors Ecològics (REGOE) que recull la informació subministrada per les comunitats autònomes.
    p15

    Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

    Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.13 El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.

    • 13. Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica (SEAE), MAPA (2021), «Anàlisi de la caracterització i projecció de la producció ecològica espanyola el 2019», i Ecovalia (2021), «Informe anual de la producció ecològica a Espanya».
    L’agricultura ecològica a Espanya, a l’alça

    Superfície dedicada a l’agricultura ecològica

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:41

    Operadors ecològics de l’activitat primària (productors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42

    Operadors ecològics de l’activitat secundària (elaboradors i transformadors)

    Última actualització: 04 octubre 2021 - 17:42
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

El finançament que pensa en verd

Contingut disponible en
12 d'abril de 2019

El 2015, a París, 196 països es van comprometre a treballar per limitar l’escalfament global a 2 °C (o per sota) en relació amb els nivells preindustrials. Per complir els acords de París i aconseguir una transformació cap a una economia baixa en emissions de carboni i més eficient en l’ús dels recursos, calen canvis estructurals importants i una mobilització de recursos considerable. Només a Europa, la Comissió Europea estima que es necessiten inversions addicionals per valor de 180.000 milions d’euros a l’any (fins al 2030) als sectors energètic i de transport, tal com podem veure al primer gràfic.1

El repte és, per tant, majúscul i requereix de la participació activa d’una àmplia gamma d’actors, entre els quals destaquen les indústries afectades i els governs. Però també és clau el paper que pot exercir el sector financer en la transició cap a una economia sostenible. En aquest article, ens centrem en el paper de les finances verdes en la lluita contra el canvi climàtic i en els obstacles que en frenen el ple desenvolupament.

En efecte, el sector financer, com a intermediari entre l’estalvi i la inversió en l’economia, pot facilitar la canalització de fons cap a activitats que contribueixin a un desenvolupament més sostenible i que tinguin beneficis mediambientals, com les orientades a reduir la contaminació de l’aire, a millorar l’efi­­cièn­­cia energètica o a adaptar-se i mitigar els efectes del canvi climàtic. Amb aquesta lògica, les finances verdes (que s’engloben dins un concepte més ampli de finances sostenibles)2 s’han convertit en una qüestió prioritària en diversos fòrums internacionals, inclosa l’agenda del G-20. Així mateix, el seu desenvolupament en aquests últims anys ha estat molt notable. Com ho mostra el segon gràfic, l’interès per les inversions en instruments financers vinculats a la sostenibilitat, com els bons verds, avança amb rapidesa a tot el món.

No obstant això, malgrat els avanços d’aquests últims anys, encara queda camí per recórrer i el desplegament de capital privat per finançar projectes verds encara és limitat. Per exemple, les emissions totals de bons verds van assolir els 500.000 milions de dòlars al novembre del 2018, només 11 anys després que s’emetés el primer bo verd de la història. Pot semblar molt, però aquesta xifra representa menys de l’1% del total de bons emesos a nivell global.3 Així mateix, els actius d’infraestructura verda representen menys de l’1% del total d’actius en mans d’inversors institucionals.4

En aquest context, el potencial de creixement de les finances verdes és considerable. Per fer-ho possible, però, cal superar una sèrie de barreres institucionals i de mercat, algunes de les quals tenen a veure, específicament, amb la mobilització dels recursos cap a projectes d’inversió verda.

En primer lloc, destaca la falta d’un marc de referència comú que defineixi de forma clara què és una activitat verda. En concret, en l’actualitat, no existeix una taxonomia estandarditzada ni un etiquetatge consistent i fiable de productes financers verds. Això implica que els inversors no poden estar segurs que els seus diners s’inverteixen efectivament en projectes sostenibles,5 de manera que es frena el ple desenvolupament dels mercats de productes financers verds.

En segon lloc, un altre obstacle que cal tenir en compte són els problemes d’informació asimètrica entre els inversors i els receptors de fons. En definitiva, s’argumenta que els retorns de les inversions en projectes verds són difícils d’avaluar, a causa de la falta de definicions, de models adequats de valoració del risc i d’un marc de divulgació de la informació que permeti comparar entre projectes, com guies perquè les empreses facin pública la forma com incorporen elements de sostenibilitat en els processos d’inversió o els efectes dels seus productes o inversions sobre el clima,6 entre d’altres. Aquesta falta d’informació contribueix a incrementar els costos de cerca de projectes verds i limita els fluxos financers cap a activitats sostenibles.7

En tercer lloc, els agents econòmics tendeixen a no incorporar de forma adequada –a vegades, per falta d’informació– el risc mediambiental (físic) i de transició ecològica8 en les decisions financeres i d’inversió, la qual cosa comporta una avaluació distorsionada del binomi rendibilitat-risc entre diferents projectes.9 El fet que els agents no incorporin en l’anàlisi les externalitats mediambientals fa que, entre d’altres, el risc mediambiental no quedi reflectit en el preu del finançament i que es produeixi una assignació subòptima de capital entre els projectes verds (respectuosos amb el medi ambient) i els marrons (que no incorporen en l’anàlisi la dimensió mediambiental i són intensius en l’ús de combustibles fòssils). En aquest sentit, una millora dels mecanismes de transparència i d’informació, perquè els inversors puguin saber de primera mà quines empreses estan menys exposades a l’efecte del canvi climàtic, i una correcta valoració financera dels riscos mediambientals contribuirien a desincentivar la inversió en les indústries més contaminants.

Així mateix, també existeixen barreres més genèriques que afecten el finançament d’inversions a llarg termini. En particular, alguns projectes d’inversió (inclosos alguns projectes verds) requereixen d’un major capital a finançar i/o de finançament durant un horitzó de temps superior a l’habitual. No obstant això, sovint, el finançament de les entitats bancàries i els instruments financers als mercats de capitals solen tenir un horitzó a més curt o a mitjà termini. Aquest desajustament temporal entre els venciments dels actius i dels passius que s’utilitzen en projectes verds (maturity mismatch) propicia que hi hagi menys finançament disponible per a inversions amb horitzons temporals a molt llarg termini.

Per superar aquestes barreres i per potenciar el paper de les finances en la transició ecològica és clau que hi hagi una àmplia coordinació a nivell internacional, que integri tots els actors participants, atès que es tracta d’un repte global i la fixació d’un marc de referència comú i d’estàndards així ho requereix. En aquest sentit, destaca, en l’àmbit europeu, el treball que fa la Comissió Europea per acordar una taxonomia comuna, com el Pla d’Acció sobre Finances Sostenibles (presentat el 2018) i els grups de treball creats per incloure la indústria financera en aquest procés.

Igualment, també és important que els diferents actors tinguin informació sobre els escenaris climàtics10 per identificar, per quantificar i per mitigar de forma adequada els riscos i les exposicions mediambientals. El marc regulador també ha de ser clar i estable per facilitar que els agents puguin anticipar i gestionar els canvis associats a aquesta transició sostenible. En aquest sentit, destaca la iniciativa del grup de treball del Financial Stability Board,11 liderada, principalment, per inversors i per gestors d’actius, per millorar la transparència, la veracitat, la comparabilitat i la difusió de la informació relacionada amb els riscos climàtics.

En definitiva, diversos actors (empreses, governs i reguladors) han de jugar el seu paper per donar suport a aquesta transició cap a una economia més sostenible a llarg termini. També el sector financer, com a intermediari entre l’estalvi i la inversió. Però, perquè aquesta transició pugui ser finançada de forma efectiva, és clau treballar per identificar i per eliminar les barreres que limiten el desenvolupament de les finances verdes.

Roser Ferrer

1. Segons l’EIB, aquesta xifra arriba als 270.000 milions d’euros si s’inclouen les necessitats d’inversió en aigua i en gestió de residus.

2. Les finances sostenibles canalitzen els fons cap a inversions amb un propòsit social definit.

3. Green Finance Study Group. (2016). «G20 green finance synthesis report». Toronto: G20 Green Finance Study Group.

4. A més a més, continua sent difícil quantificar amb precisió i comparar el progrés de les finances sostenibles als mercats financers. Això, en part, és degut a les inconsistències sobre les definicions, les taxonomies i les metodologies, així com a la falta de dades (històriques, per tipus d’actius i per geografia).

5. Això es coneix com risc de greenwashing, és a dir, que productes i serveis que es presenten com a sostenibles o respectuosos amb el medi ambient en realitat no ho siguin.

6. Els inversors a llarg termini demanen informació sobre com les empreses es preparen per a la transició ecològica, ja que les més preparades poden tenir un avantatge competitiu sobre els rivals.

7. Vegeu la nota 4.

8. Vinculat al procés d’ajust a una economia baixa en carboni. Inclou els canvis reguladors, els derivats de les noves tecnologies i de les preferències que poden comportar una revaluació de diversos actius i crear exposicions creditícies per a entitats financeres.

9. En concret, les empreses que inverteixen de forma més intensiva en activitats amb més riscos relacionats amb el canvi climàtic poden ser més vulnerables a la transició cap a una economia baixa en carboni, la qual cosa podria acabar reflectint-se en uns retorns més baixos.

10. Amb models homogenis, que continguin dades desagregades i que involucrin la comunitat científica.

11. Task Force on Climate-related Financial Disclosures https://www.fsb-tcfd.org/about/#

    im_1904_d4_01_ca_fmt.png
    im_1904_d4_02_ca_fmt.png
    Tendències de fons

    Canvi climàtic i transició verda

    Quines polítiques s’implementaran per aturar el canvi climàtic? Quines implicacions té per a tots els agents la transició verda cap a una economia més sostenible?