• La digitalització del sector agroalimentari: què ens diu Twitter?

    EspanyolAnglès

    La tecnologia avança a un ritme frenètic i ofereix a la cadena agroalimentària nombroses oportunitats perquè la producció sigui més eficient i més sostenible. A més a més, la irrupció de la COVID-19 ha posat de manifest que les empreses més digitalitzades van poder mantenir l’activitat amb més facilitat que la resta. En aquest article, examinem el grau de popularitat de les diferents tecnologies digitals que s’utilitzen al sector primari i a la indústria agroalimentària a partir de l’anàlisi de text de més de 2 milions de missatges a la xarxa social Twitter. Totes elles són imprescindibles per crear un ecosistema connectat que formarà la cadena alimentària 4.0 del futur.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Miniatura
    Área geográfica

    L’arribada inesperada de la pandèmia ha posat de manifest que les empreses més digitalitzades estaven més preparades per adaptar-se a la nova situació i van poder mantenir l’activitat de forma molt més fluida que la resta. No hi ha dubte que, en el nou entorn, la transformació digital de les empreses es presenta com un aspecte ineludible per enfortir la competitivitat empresarial.

    El big data, la robòtica, la internet de les coses i el blockchain són alguns exemples de les noves tecnologies digitals que, de manera gradual, estan sent adoptades per les empreses, en particular al sector agroalimentari. La tecnologia avança a un ritme frenètic i ofereix a la cadena agroalimentària nombroses oportunitats per produir d’una manera més eficient i més sostenible. No obstant això, la informació estadística sobre el grau d’adopció d’aquestes tecnologies és limitada, i la font estadística oficial més completa1 no proporciona informació sobre el sector primari. Tot seguit, presentem una nova anàlisi sobre la «popularitat» de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari a partir de la informació de Twitter.

    • 1. Enquesta sobre l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) i del comerç electrònic a les empreses, elaborada per l’INE.
    Twitter com a font d’informació per detectar les tendències de futur

    La informació de Twitter pot ser molt valuosa per detectar noves tendències de futur, perquè, en funció de la freqüència amb què apareixen en els tuits, permet analitzar la popularitat de determinats termes. És cert, però, que no és el mateix «parlar-ne» que haver implementat amb èxit les diferents tecnologies digitals en el funcionament recurrent de l’empresa. Per aquest motiu, els resultats que presentem tot seguit han de ser interpretats, senzillament, com indicatius de noves tendències que poden estar arrelant a les empreses del sector agroalimentari.

    La informació de Twitter permet analitzar el grau de «popularitat»

    de les diferents tecnologies digitals al sector en funció de la freqüència amb què apareixen esmentades en els tuits.

    Per a aquest estudi, s’ha processat informació de més de 24 milions de tuits emesos per usuaris individuals i per mitjans digitals durant el període 2017-2019. De tots ells, dos milions corresponien al sector agroalimentari. Utilitzant tècniques de processament de llenguatge natural, es van categoritzar els tuits en funció dels esments de diferents tecnologies digitals i del sector d’activitat.2 La clau per obtenir informació rellevant de les xarxes socials passa per definir prèviament paraules «llavor» que permetin identificar els documents corresponents a cada sector d’activitat i paraules «llavor» relacionades amb les diferents tecnologies digitals d’interès.3 Mitjançant un algorisme de machine learning, es van identificar addicionalment altres paraules relacionades amb el concepte en qüestió i que no havien estat incloses inicialment, de manera que es va ampliar l’espectre de documents analitzats. En aquest estadi, és important fer una tria acurada de les paraules polisèmiques (és a dir, les que tenen més d’un significat, com, per exemple, la paraula «reserva», que es pot referir tant a l’habitació d’un hotel com a un vi).

    • 2. Aquesta anàlisi va ser realitzada en col·laboració amb Citibeats, empresa especialista en el processament de llenguatge natural no estructurat.
    • 3. Per exemple, les paraules «llavor» utilitzades per identificar el big data van ser: analytics, arquitectura de sistemes, data mining, database, intel·ligència empresarial, Python i SQL, entre d’altres (a més de big data pròpiament).
    Quin és el grau de digitalització del sector agroalimentari segons Twitter?

    Per valorar el grau de digitalització del sector agroalimentari segons les dades de Twitter, necessitem, primer, posar en perspectiva fins a quin punt són habituals els tuits sobre digitalització en altres sectors d’activitat. Segons la nostra anàlisi, el sector més digitalitzat és el de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC): el 3,2% dels tuits del sector contenen termes relacionats amb la digitalització, un resultat que, atesa la pròpia naturalesa del sector, no sorprèn. Tot seguit, trobem el sector de les finances i les assegurances, amb el 2,7% dels tuits.

    Al sector primari, aquest percentatge és clarament inferior, del 0,6%, però similar al 0,7% de les activitats professionals, científiques i tècniques. En el cas de la indústria agroalimentària, el percentatge de tuits sobre digitalització és, només, del 0,3%, molt a la vora del sector de les manufactures bàsiques, que aglutina la indústria tèxtil, la fusta, el paper i les arts gràfiques i que presenta el percentatge més baix dels sectors analitzats, del 0,2%.

    p 26
    Quines tecnologies digitals són més populars al sector agroalimentari segons Twitter?

    La riquesa d’informació obtinguda de Twitter permet detectar les eines digitals més populars a cada sector d’activitat en funció de la freqüència amb què s’esmenten als tuits analitzats. Segons la nostra anàlisi, una gran part dels tuits del sector primari sobre digitalització sol incloure temes de big data (el 45% del total de tuits sobre digitalització). Un clar exemple de l’aplicació de big data al sector es troba en les anomenades tècniques d’«agricultura de precisió», que requereixen de l’anàlisi de grans quantitats d’informació amb la finalitat d’optimitzar la presa de decisions per augmentar la producció i garantir la sostenibilitat. Aquestes tècniques s’utilitzen, per exemple, per calcular les necessitats de reg dels cultius tenint en compte les condicions climàtiques (la radiació solar, el vent, la temperatura i la humitat relativa) i les característiques dels cultius (espècie, estat de desenvolupament, densitat de plantació, etc.). Per fer aquest càlcul, es necessiten dades meteorològiques actualitzades en temps real, una elevada capacitat de computació i una gran velocitat de transmissió de la informació perquè el sistema de reg automàtic s’ajusti de forma adequada. Aquesta tecnologia ajuda a fer més eficient l’ús de l’aigua, un aspecte molt rellevant en àrees de clima mediterrani, molt vulnerables al canvi climàtic i on l’aigua és un factor limitant. 

    El big data, la internet de les coses i la robòtica són les tecnologies més populars al sector primari,

    i indispensables per avançar en l’aplicació de tècniques d’agricultura de precisió i d’automatització intel·ligent del camp.

    Altres tecnologies populars al sector primari són la internet de les coses (el 16% dels tuits) i la robòtica, inclosos els drons (el 10% dels tuits). Les noves tecnologies digitals prometen ser una revolució en l’àmbit de l’agricultura i la ramaderia en ple segle xxi, com la mecanització del camp ho va ser en el segle xx. Així, la maquinària agrícola 4.0 (aquella més propera als robots de les pel·lícules de ciència-ficció que al tractor que estem acostumats a veure a totes les explotacions del país) permet augmentar la productivitat i millorar les condicions de treball al camp. Aquesta tendència cap a una major automatització de les tasques agrícoles s’ha vist reforçada arran de la pandèmia del coronavirus, perquè la dificultat per contractar treballadors de temporada a causa de les restriccions a la mobilitat internacional ha provocat un augment de l’interès per la robòtica i per l’automatització agrícola. En efecte, les empreses que fabriquen robots per a l’agricultura han detectat un fort increment de comandes, per exemple, de robots que recullen maduixes i que eliminen la floridura amb una llum ultraviolada.4

    L’ús de drons mereix un esment especial, perquè ha experimentat un creixement exponencial en els últims anys, i les seves aplicacions són cada vegada més àmplies: des de la detecció precoç de plagues, mitjançant la inspecció aèria de grans àrees de cultiu, fins a la localització de senglars, mitjançant càmeres tèrmiques, per impedir el contagi de la pesta porcina africana als porcs de granja.5

    • 4. Vegeu Financial Times Agritech «Farm robots given Covid-19 boost», 30 d’agost de 2020.
    • 5. Vegeu http://www.catedragrobank.udl.cat/es/actualidad/drones-contra-jabalies.

    Popularitat de les diferents tecnologies digitals al sector agroalimentari

    p 28

    El blockchain és la tecnologia que destaca més a la indústria agroalimentària (el 30% del total de tuits sobre digitalització del sector). No pot ser d’una altra manera, perquè té múltiples aplicacions per a la indústria de l’alimentació i de les begudes. Gràcies a una cadena de registres inalterables i de confiança, el blockchain permet oferir una traçabilitat completa dels productes en totes les baules de la cadena alimentària. Així, el simple escaneig d’un codi QR proporciona accés a tota la informació sobre la procedència, el mètode de producció, els tractaments veterinaris rebuts, els ingredients utilitzats, etc. Moltes empreses agroalimentàries ja estan experimentant en l’actualitat amb el blockchain, ja que ofereix clars beneficis en termes de transparència sobre l’origen, la qualitat del producte i la seguretat alimentària, aspectes cada vegada més valorats pels consumidors. La tecnologia blockchain s’utilitza també per limitar el desaprofitament alimentari, un altre repte ineludible del sector.

    El blockchain permet realitzar l’autenticació digital

    dels productes alimentaris i facilita la traçabilitat en totes les baules de la cadena alimentària.

    En relació amb altres sectors, en quines eines destaca el sector agroalimentari?

    Hi ha algunes tecnologies digitals que són poc populars a tots els sectors d’activitat, potser perquè tenen un rang d’aplicació més limitat o específic. És a dir, tecnologies que, malgrat tenir un baix percentatge de tuits en termes absoluts segons la nostra anàlisi, poden tenir una popularitat relativament alta per a un sector en comparació amb la resta de sectors.

    Per detectar aquests casos, calculem una nova mètrica, l’índex de concentració, que té en compte la popularitat relativa de les tecnologies en un sector en relació amb la resta de sectors.6 Amb aquesta metodologia, obtenim que el sector primari continua destacant en big data. En concret, el sector primari concentra el 9,2% del total de tuits sobre big data emesos per tots els sectors, un percentatge molt superior al 3,1% que representen els tuits del sector primari sobre el total de tuits analitzats (vegeu, a la taula següent, com l’índex de concentració és igual a 3 en aquest cas). També observem que el sector destaca en la internet de les coses, com ja hem comentat més amunt, però descobrim que la nanotecnologia també és una tecnologia popular al sector primari en termes relatius. És a dir, malgrat que només el 3,8% dels tuits del sector primari tracten temes de nanotecnologia, aquest percentatge és elevat en comparació amb l’1,7% que representen els tuits de nanotecnologia sobre el total (és una tecnologia poc popular en general a tots els sectors, però, al sector primari, és una mica més popular que en altres). 

    • 6. L’índex de concentració es calcula com la ràtio entre (1) el percentatge de tuits d’una tecnologia i d’un sector en relació amb el total de tuits d’aquesta tecnologia i (2) el percentatge de tuits d’un sector en relació amb el total de tuits de tots els sectors. Valors superiors a 1 indiquen que la tecnologia és relativament més popular en aquest sector.

    Índex de la concentració de tuits de cada tecnologia en relació amb els altres sectors

    p 29

    Finalment, la realitat virtual i augmentada també és una tecnologia relativament popular a la indústria agroalimentària. En concret, la indústria agroalimentària concentra el 6,2% del total de tuits sobre realitat virtual i augmentada emesos per tots els sectors, un percentatge que duplica amb escreix el 2,5% que representen els tuits del sector en relació amb el total dels analitzats (en aquest cas, l’índex de concentració és igual a 2,5). Aquesta tecnologia utilitza entorns virtuals (realitat virtual) o incorpora elements virtuals a la realitat (realitat augmentada) que aporten coneixement i informació d’utilitat per a l’optimització dels processos. Al principi, pot sorprendre que aquesta tecnologia sigui relativament popular a la indústria agroalimentària, però els seus usos es van estenent a mesura que l’anomenada indústria 4.0 va implantant les tecnologies digitals en els processos de producció. Un exemple concret de l’ús d’aquesta tecnologia és el de la reparació d’avaries. Quan es produeix una avaria, l’operari utilitza ulleres de realitat augmentada per seguir, a través d’elles, els passos detallats als manuals d’instruccions virtuals que se li projecten sobre la lent per ajudar-lo a resoldre la incidència. Les ulleres reconeixen les diferents parts de la màquina i li indiquen visualment a l’operari on ha d’actuar per solucionar el problema.

    Els exemples per a l’aplicació de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari són nombrosos. Ens trobem davant una revolució que està cridada a transformar les diferents baules de la cadena alimentària: des de l’explotació de dades i l’ús de drons per aconseguir collites més eficients, fins a l’ús de la tecnologia blockchain per millorar la traçabilitat dels productes finals que arriben a les nostres llars. En definitiva, el futur ens aportarà la cadena alimentària 4.0, un ecosistema totalment connectat del camp a la taula.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Desactivado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

L’economia del sharing: de fenomen emergent a peça clau de la revolució digital

Contingut disponible en
12 de juliol de 2018

Què li suggereixen expressions com sharing economy, on demand economy o gig economy? Probablement, no gaire res. Fins i tot els nord-americans, habitants del país en què el fenomen està més desenvolupat, demostren poc coneixement: preguntats pel Pew Research Center el 2016, dos terços dels enquestats no havien sentit a parlar mai de la sharing economy, i del terç que sí, el 40% emfatitzava l’element de col·laboració desinteressada entre persones, el 25% afirmava que, malgrat haver sentit l’expressió, no sabien què era i el 16% apuntava molt millor i deia que eren negocis o individus compartint béns i serveis en una relació de durada breu.

Per què diem que aquests últims encertaven més el tir? Perquè, quan revisem alguns dels centenars d’articles, d’estudis i de propostes polítiques sobre la qüestió, constatem que, més enllà de la denominació, quatre elements es repeteixen en la majoria de les definicions. El primer és que els serveis de la sharing economy comparteixen el fet d’estar instrumentats mitjançant plataformes online i que, en la majoria dels casos, l’accés a aquestes plataformes es realitza amb una aplicació de mòbil o de tauleta tàctil. Un segon aspecte definitori és que s’estableixen relacions entre iguals (peer-to-peer), que poden ser individus o empreses. Un tercer element característic és que les relacions entre els actors tenen un caràcter temporal. Finalment, el quart ingredient de la definició és l’intercanvi d’actius, de recursos, de temps o d’habilitats, de forma molt flexible i dinàmica. Així, doncs, si es donen aquests quatre aspectes combinats (perquè, de forma individual, els mateixos elements es troben en altres formes de fer negocis: per exemple, el caràcter temporal de la relació o l’ús de plataformes digitals no són privatius de la sharing economy), és probable que estiguem en presència d’un fenomen nou que anomenarem sharing economy (o economia del sharing).

Que es tracta d’un fenomen incipient ho denota la dificultat per disposar d’aproximacions quantitatives fiables mitjançant les estadístiques convencionals. D’entrada, una part de les transaccions de la sharing economy queda directament fora de les mesures habituals, ja que són activitats de no mercat. Però, per a les transaccions que impliquen pagaments monetaris, la quantificació és possible. En general, se segueix un dels dos enfocaments següents: es monitoritza la dimensió del consum o la de l’oferta.

Des del primer punt de vista, i malgrat que l’evidència és limitada, la principal conclusió a la qual s’arriba és que els consumidors utilitzen de forma encara minoritària l’economia del sharing. Segons els informes més fiables, entre el 20% i el 30% dels consumidors dels països desenvolupats han utilitzat algunes de les plataformes digitals que sustenten aquests serveis o han compartit alguns dels actius, tangibles o intangibles, que s’hi intercanvien. Un altre aspecte que, de vegades, s’analitza és si les llars reben alguna renda provinent d’aquest àmbit. Als EUA, segons el Pew Research Center, el 2016, aproximadament el 25% dels nord-americans havien rebut algun ingrés de la sharing economy, malgrat que, si s’elimina la venda de béns de segona mà, les xifres es redueixen a menys de la meitat.

Considerant el segon enfocament, i seguint el que potser és l’informe més referenciat en la qüestió,1 és usual identificar cinc grans sectors principals que operen sota models de negoci de sharing economy: allotjament entre iguals o usuaris, transport entre usua­­ris, serveis a les llars a demanda, serveis professionals a demanda i finances col·laboratives. Segons aquest informe, a Europa i el 2015, aquests cinc sectors van acumular transaccions per un total de 28.000 milions d’euros, que van generar ingressos per a les plataformes digitals relacionades de 4.000 milions d’euros. Malgrat que els nivells, per si mateixos, no semblen excessius, el ritme de creixement en els últims anys sí que és significatiu, ja que les transaccions es van triplicar entre el 2013 i el 2015, mentre que els ingressos es van quadruplicar.

Atesa la velocitat del canvi al qual estem assistint, la pregunta que cal plantejar-se és quines són les perspectives futures de l’economia del sharing. Respondre aquesta qüestió requereix una reflexió prèvia sobre quins són els factors fonamentals que expliquen l’expansió del fenomen. De forma general, l’eclosió de la sharing economy, i la seva difusió futura, és el resultat de la confluència dels canvis en dos àmbits diferents, el pròpiament tecnològic i el de les expectatives dels consumidors. Pel que fa al primer, la digitalització i les plataformes ofereixen als proveïdors la possibilitat d’adaptar la seva oferta a condicions canviants amb una flexibilitat elevada. Aquesta flexibilitat deriva tant de la forma com s’ofereix el servei (per exemple, amb escasses restriccions horàries) com de la possibilitat d’explotar la informació dels usuaris (mitjançant tecnologies big data, probablement). Aquesta provisió de serveis es realitza moltes vegades a un cost més baix, derivat, per exemple, de l’eliminació d’intermediaris convencionals o de l’explotació d’actius infrautilitzats (podem pensar en l’ús escassament intensiu que es fa de béns com cases o vehicles, però també d’actius intangibles, com certs coneixements).

Els canvis en les expectatives dels consumidors, i en les seves demandes, són també molt substancials. En termes generals, els beneficis que obtenen els consumidors de la sharing economy són fruit d’una combinació de factors econòmics tradicionals (millors preus, menor temps dedicat a la recerca o millor aparellament d’oferta i demanda, per esmentar els principals) i d’altres de caràcter social o mediambiental, com la utilitat derivada de la satisfacció de dur a terme pràctiques de consum més sostenibles i favorables al medi ambient, la major transparència en les transaccions, les raons purament altruistes o la sensació de cocrear, o almenys d’orientar, el servei (mitjançant les propostes i/o la valoració de l’experiència, per exemple).

Atès que aquests són els factors subjacents a l’expansió de la sharing economy, cal plantejar-se com interactuen amb els diferents models de negoci. Com succeeix amb altres canvis vinculats amb la innovació i amb els shocks tecnològics, en termes generals, cal distingir tres situacions possibles. La primera seria la dels models de negoci que es creen de zero a partir de les plataformes digitals i de l’enfocament col·laboratiu i que han estat capaços de satisfer les noves demandes del consumidor de forma favorable. A aquests models de negoci els anomenarem «purs». Cronològicament, els models de negoci «purs» han estat els primers a materialitzar-se i s’associen de forma més clara amb el fenomen de l’economia del sharing. Un segon grup de models de negoci és el dels «revolucionats». Són els que veuen substancialment alterada la seva forma tradicional de competir per l’emergència de l’economia del sharing i que, en el futur, probablement, hauran d’hibridar elements col·laboratius digitals amb altres aspectes del seu core business tradicional. Finalment, també existiran empreses en què el model de negoci no es veurà afectat, o solament de forma marginal, per la sharing economy i que etiquetem com a «tradicionals».

Els exercicis prospectius disponibles se centren, en la majoria dels casos, en la identificació dels sectors, de les activitats i dels models de negoci «purs» (on els factors que empenyen l’economia del sharing s’exploten de forma extensiva) i en la projecció futura de les seves tendències. És el que fa, per exemple, l’estudi esmentat més amunt, i que, com es pot apreciar al gràfic adjunt, projecta que els ingressos de les plataformes i el volum dels ingressos es multiplicaran per més de 20 fins al 2025 en els cinc sectors esmentats (allotjament entre iguals o usuaris, transport entre usuaris, serveis a les llars a demanda, serveis professionals a demanda i finances col·laboratives).

Sabem molt menys del que podria ser el principal àmbit d’expansió de la sharing economy, la seva extensió a altres models de negoci ja existents. Per exemple, podem pensar en sectors en què hi ha actius infrautilitzats, sensibilitat sobre sostenibilitat mediambiental creixent o pressió per participar en el procés de creació de l’experiència? Si la resposta és afirmativa, el sector podria ser susceptible de ser revolucionat per les plataformes digitals. Una forma de concretar el potencial del procés és determinar quins sectors, definits convencionalment, es veuen afectats pels models de negoci «purs» i veure quina importància tenen en l’economia. Segons Credit Suisse, les activitats «pures» de sharing economy interactuen amb sectors que, als països avançats, representen de l’ordre del 50% de l’economia. És poc probable que el nivell de penetració de l’economia del sharing arribi mai a ser tan gran, però aquesta xifra ens recorda que pocs sectors es poden considerar aliens als seus efectes disruptius i que moltes empreses hauran de concebre canvis en el model de negoci que reconverteixin relacions de competència amb el sharing a altres de cooperació.

La sharing economy, en conclusió, és un fenomen nou, com ho denota la forma borrosa amb què encara es defineix, però, més enllà del nom, el que sembla emergir és una nova forma de fer negocis. Si avui un nou Adam Smith es plantegés l’ambiciós exercici intel·lectual de conceptualitzar l’anomenada «economia digital», probablement ja no utilitzaria el famós exemple de la fàbrica d’agulles per il·luminar aspectes claus. Sospitem que li seria més instructiu explorar algunes plataformes digitals, en les quals, per cert, podria vendre als seus iguals, directament, el seu nou llibre (perdó, ebook), que aventurem que es podria titular alguna cosa així com «La riquesa (digital) dels individus».

Àlex Ruiz

CaixaBank Research

1. Vegeu Vaughan, R. i Daverio, R. (2016), «Assessing the size and presence of the collaborative economy in Europe», PwC. Aquest estudi va ser encarregat per la Comissió Europea per monitoritzar el fenomen de la sharing economy.

    im_1807_d1_01_ca_fmt.png