• La digitalització del sector agroalimentari: què ens diu Twitter?

    castellàanglès

    La tecnologia avança a un ritme frenètic i ofereix a la cadena agroalimentària nombroses oportunitats perquè la producció sigui més eficient i més sostenible. A més a més, la irrupció de la COVID-19 ha posat de manifest que les empreses més digitalitzades van poder mantenir l’activitat amb més facilitat que la resta. En aquest article, examinem el grau de popularitat de les diferents tecnologies digitals que s’utilitzen al sector primari i a la indústria agroalimentària a partir de l’anàlisi de text de més de 2 milions de missatges a la xarxa social Twitter. Totes elles són imprescindibles per crear un ecosistema connectat que formarà la cadena alimentària 4.0 del futur.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Miniatura
    Área geográfica

    L’arribada inesperada de la pandèmia ha posat de manifest que les empreses més digitalitzades estaven més preparades per adaptar-se a la nova situació i van poder mantenir l’activitat de forma molt més fluida que la resta. No hi ha dubte que, en el nou entorn, la transformació digital de les empreses es presenta com un aspecte ineludible per enfortir la competitivitat empresarial.

    El big data, la robòtica, la internet de les coses i el blockchain són alguns exemples de les noves tecnologies digitals que, de manera gradual, estan sent adoptades per les empreses, en particular al sector agroalimentari. La tecnologia avança a un ritme frenètic i ofereix a la cadena agroalimentària nombroses oportunitats per produir d’una manera més eficient i més sostenible. No obstant això, la informació estadística sobre el grau d’adopció d’aquestes tecnologies és limitada, i la font estadística oficial més completa1 no proporciona informació sobre el sector primari. Tot seguit, presentem una nova anàlisi sobre la «popularitat» de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari a partir de la informació de Twitter.

    • 1. Enquesta sobre l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) i del comerç electrònic a les empreses, elaborada per l’INE.
    Twitter com a font d’informació per detectar les tendències de futur

    La informació de Twitter pot ser molt valuosa per detectar noves tendències de futur, perquè, en funció de la freqüència amb què apareixen en els tuits, permet analitzar la popularitat de determinats termes. És cert, però, que no és el mateix «parlar-ne» que haver implementat amb èxit les diferents tecnologies digitals en el funcionament recurrent de l’empresa. Per aquest motiu, els resultats que presentem tot seguit han de ser interpretats, senzillament, com indicatius de noves tendències que poden estar arrelant a les empreses del sector agroalimentari.

    La informació de Twitter permet analitzar el grau de «popularitat»

    de les diferents tecnologies digitals al sector en funció de la freqüència amb què apareixen esmentades en els tuits.

    Per a aquest estudi, s’ha processat informació de més de 24 milions de tuits emesos per usuaris individuals i per mitjans digitals durant el període 2017-2019. De tots ells, dos milions corresponien al sector agroalimentari. Utilitzant tècniques de processament de llenguatge natural, es van categoritzar els tuits en funció dels esments de diferents tecnologies digitals i del sector d’activitat.2 La clau per obtenir informació rellevant de les xarxes socials passa per definir prèviament paraules «llavor» que permetin identificar els documents corresponents a cada sector d’activitat i paraules «llavor» relacionades amb les diferents tecnologies digitals d’interès.3 Mitjançant un algorisme de machine learning, es van identificar addicionalment altres paraules relacionades amb el concepte en qüestió i que no havien estat incloses inicialment, de manera que es va ampliar l’espectre de documents analitzats. En aquest estadi, és important fer una tria acurada de les paraules polisèmiques (és a dir, les que tenen més d’un significat, com, per exemple, la paraula «reserva», que es pot referir tant a l’habitació d’un hotel com a un vi).

    • 2. Aquesta anàlisi va ser realitzada en col·laboració amb Citibeats, empresa especialista en el processament de llenguatge natural no estructurat.
    • 3. Per exemple, les paraules «llavor» utilitzades per identificar el big data van ser: analytics, arquitectura de sistemes, data mining, database, intel·ligència empresarial, Python i SQL, entre d’altres (a més de big data pròpiament).
    Quin és el grau de digitalització del sector agroalimentari segons Twitter?

    Per valorar el grau de digitalització del sector agroalimentari segons les dades de Twitter, necessitem, primer, posar en perspectiva fins a quin punt són habituals els tuits sobre digitalització en altres sectors d’activitat. Segons la nostra anàlisi, el sector més digitalitzat és el de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC): el 3,2% dels tuits del sector contenen termes relacionats amb la digitalització, un resultat que, atesa la pròpia naturalesa del sector, no sorprèn. Tot seguit, trobem el sector de les finances i les assegurances, amb el 2,7% dels tuits.

    Al sector primari, aquest percentatge és clarament inferior, del 0,6%, però similar al 0,7% de les activitats professionals, científiques i tècniques. En el cas de la indústria agroalimentària, el percentatge de tuits sobre digitalització és, només, del 0,3%, molt a la vora del sector de les manufactures bàsiques, que aglutina la indústria tèxtil, la fusta, el paper i les arts gràfiques i que presenta el percentatge més baix dels sectors analitzats, del 0,2%.

    p 26
    Quines tecnologies digitals són més populars al sector agroalimentari segons Twitter?

    La riquesa d’informació obtinguda de Twitter permet detectar les eines digitals més populars a cada sector d’activitat en funció de la freqüència amb què s’esmenten als tuits analitzats. Segons la nostra anàlisi, una gran part dels tuits del sector primari sobre digitalització sol incloure temes de big data (el 45% del total de tuits sobre digitalització). Un clar exemple de l’aplicació de big data al sector es troba en les anomenades tècniques d’«agricultura de precisió», que requereixen de l’anàlisi de grans quantitats d’informació amb la finalitat d’optimitzar la presa de decisions per augmentar la producció i garantir la sostenibilitat. Aquestes tècniques s’utilitzen, per exemple, per calcular les necessitats de reg dels cultius tenint en compte les condicions climàtiques (la radiació solar, el vent, la temperatura i la humitat relativa) i les característiques dels cultius (espècie, estat de desenvolupament, densitat de plantació, etc.). Per fer aquest càlcul, es necessiten dades meteorològiques actualitzades en temps real, una elevada capacitat de computació i una gran velocitat de transmissió de la informació perquè el sistema de reg automàtic s’ajusti de forma adequada. Aquesta tecnologia ajuda a fer més eficient l’ús de l’aigua, un aspecte molt rellevant en àrees de clima mediterrani, molt vulnerables al canvi climàtic i on l’aigua és un factor limitant. 

    El big data, la internet de les coses i la robòtica són les tecnologies més populars al sector primari,

    i indispensables per avançar en l’aplicació de tècniques d’agricultura de precisió i d’automatització intel·ligent del camp.

    Altres tecnologies populars al sector primari són la internet de les coses (el 16% dels tuits) i la robòtica, inclosos els drons (el 10% dels tuits). Les noves tecnologies digitals prometen ser una revolució en l’àmbit de l’agricultura i la ramaderia en ple segle xxi, com la mecanització del camp ho va ser en el segle xx. Així, la maquinària agrícola 4.0 (aquella més propera als robots de les pel·lícules de ciència-ficció que al tractor que estem acostumats a veure a totes les explotacions del país) permet augmentar la productivitat i millorar les condicions de treball al camp. Aquesta tendència cap a una major automatització de les tasques agrícoles s’ha vist reforçada arran de la pandèmia del coronavirus, perquè la dificultat per contractar treballadors de temporada a causa de les restriccions a la mobilitat internacional ha provocat un augment de l’interès per la robòtica i per l’automatització agrícola. En efecte, les empreses que fabriquen robots per a l’agricultura han detectat un fort increment de comandes, per exemple, de robots que recullen maduixes i que eliminen la floridura amb una llum ultraviolada.4

    L’ús de drons mereix un esment especial, perquè ha experimentat un creixement exponencial en els últims anys, i les seves aplicacions són cada vegada més àmplies: des de la detecció precoç de plagues, mitjançant la inspecció aèria de grans àrees de cultiu, fins a la localització de senglars, mitjançant càmeres tèrmiques, per impedir el contagi de la pesta porcina africana als porcs de granja.5

    • 4. Vegeu Financial Times Agritech «Farm robots given Covid-19 boost», 30 d’agost de 2020.
    • 5. Vegeu http://www.catedragrobank.udl.cat/es/actualidad/drones-contra-jabalies.

    Popularitat de les diferents tecnologies digitals al sector agroalimentari

    p 28

    El blockchain és la tecnologia que destaca més a la indústria agroalimentària (el 30% del total de tuits sobre digitalització del sector). No pot ser d’una altra manera, perquè té múltiples aplicacions per a la indústria de l’alimentació i de les begudes. Gràcies a una cadena de registres inalterables i de confiança, el blockchain permet oferir una traçabilitat completa dels productes en totes les baules de la cadena alimentària. Així, el simple escaneig d’un codi QR proporciona accés a tota la informació sobre la procedència, el mètode de producció, els tractaments veterinaris rebuts, els ingredients utilitzats, etc. Moltes empreses agroalimentàries ja estan experimentant en l’actualitat amb el blockchain, ja que ofereix clars beneficis en termes de transparència sobre l’origen, la qualitat del producte i la seguretat alimentària, aspectes cada vegada més valorats pels consumidors. La tecnologia blockchain s’utilitza també per limitar el desaprofitament alimentari, un altre repte ineludible del sector.

    El blockchain permet realitzar l’autenticació digital

    dels productes alimentaris i facilita la traçabilitat en totes les baules de la cadena alimentària.

    En relació amb altres sectors, en quines eines destaca el sector agroalimentari?

    Hi ha algunes tecnologies digitals que són poc populars a tots els sectors d’activitat, potser perquè tenen un rang d’aplicació més limitat o específic. És a dir, tecnologies que, malgrat tenir un baix percentatge de tuits en termes absoluts segons la nostra anàlisi, poden tenir una popularitat relativament alta per a un sector en comparació amb la resta de sectors.

    Per detectar aquests casos, calculem una nova mètrica, l’índex de concentració, que té en compte la popularitat relativa de les tecnologies en un sector en relació amb la resta de sectors.6 Amb aquesta metodologia, obtenim que el sector primari continua destacant en big data. En concret, el sector primari concentra el 9,2% del total de tuits sobre big data emesos per tots els sectors, un percentatge molt superior al 3,1% que representen els tuits del sector primari sobre el total de tuits analitzats (vegeu, a la taula següent, com l’índex de concentració és igual a 3 en aquest cas). També observem que el sector destaca en la internet de les coses, com ja hem comentat més amunt, però descobrim que la nanotecnologia també és una tecnologia popular al sector primari en termes relatius. És a dir, malgrat que només el 3,8% dels tuits del sector primari tracten temes de nanotecnologia, aquest percentatge és elevat en comparació amb l’1,7% que representen els tuits de nanotecnologia sobre el total (és una tecnologia poc popular en general a tots els sectors, però, al sector primari, és una mica més popular que en altres). 

    • 6. L’índex de concentració es calcula com la ràtio entre (1) el percentatge de tuits d’una tecnologia i d’un sector en relació amb el total de tuits d’aquesta tecnologia i (2) el percentatge de tuits d’un sector en relació amb el total de tuits de tots els sectors. Valors superiors a 1 indiquen que la tecnologia és relativament més popular en aquest sector.

    Índex de la concentració de tuits de cada tecnologia en relació amb els altres sectors

    p 29

    Finalment, la realitat virtual i augmentada també és una tecnologia relativament popular a la indústria agroalimentària. En concret, la indústria agroalimentària concentra el 6,2% del total de tuits sobre realitat virtual i augmentada emesos per tots els sectors, un percentatge que duplica amb escreix el 2,5% que representen els tuits del sector en relació amb el total dels analitzats (en aquest cas, l’índex de concentració és igual a 2,5). Aquesta tecnologia utilitza entorns virtuals (realitat virtual) o incorpora elements virtuals a la realitat (realitat augmentada) que aporten coneixement i informació d’utilitat per a l’optimització dels processos. Al principi, pot sorprendre que aquesta tecnologia sigui relativament popular a la indústria agroalimentària, però els seus usos es van estenent a mesura que l’anomenada indústria 4.0 va implantant les tecnologies digitals en els processos de producció. Un exemple concret de l’ús d’aquesta tecnologia és el de la reparació d’avaries. Quan es produeix una avaria, l’operari utilitza ulleres de realitat augmentada per seguir, a través d’elles, els passos detallats als manuals d’instruccions virtuals que se li projecten sobre la lent per ajudar-lo a resoldre la incidència. Les ulleres reconeixen les diferents parts de la màquina i li indiquen visualment a l’operari on ha d’actuar per solucionar el problema.

    Els exemples per a l’aplicació de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari són nombrosos. Ens trobem davant una revolució que està cridada a transformar les diferents baules de la cadena alimentària: des de l’explotació de dades i l’ús de drons per aconseguir collites més eficients, fins a l’ús de la tecnologia blockchain per millorar la traçabilitat dels productes finals que arriben a les nostres llars. En definitiva, el futur ens aportarà la cadena alimentària 4.0, un ecosistema totalment connectat del camp a la taula.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Desactivado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Economia digital: el repte de mesurar una revolució tecnològica

Contingut disponible en
16 de juliol de 2019

L’economia digital, o nova economia, se’ns ha fet gran. Les estadístiques, que, com veurem després, tants problemes tenen per captar l’extensió de la digitalització, sí que han estat capaces, com a mínim, de detectar amb claredat el «nucli dur» d’aquest procés, és a dir, la difusió de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) des de la meitat de la dècada dels noranta. I, no obstant això, continuen existint grans dificultats per mesurar la digitalització en la seva plena extensió, principalment perquè una part d’ella (potser la major part, de fet) queda fora dels intercanvis de mercat tradicionals i, en conseqüència, no es registra en les estadístiques convencionals. Al present article, es partirà de les mesures existents que s’utilitzen per construir aquestes estadístiques, per oferir després alguns exemples de mesures complementàries. Un cop considerades aquestes mesures en conjunt, emergeix una visió de l’economia, potser, una mica diferent de la que estem acostumats: segurament, vivim ja en un món que creix més, amb menys inflació i amb més benestar.

Mesurar el «nucli dur»: l’economia digital stricto sensu representa menys del 10% de l’economia total

A la majoria de països amb estadístiques nacionals modernes, es constata que, a partir de la meitat dels noranta, s’accelera la difusió de les TIC, que configuren el nucli central tecnològic de l’economia digital.

Fins avui, l’esforç més ambiciós de mesurament l’ha dut a terme un equip d’economistes del Bureau of Economic Analysis (BEA) dels EUA (Barefoot et al., 2018),1 que ha desenvolupat un compte satèl·lit de la comptabilitat nacional nord-americana que mesura l’economia digital.2 La seva aproximació metodològica, que, probablement, anticipa el que faran en el futur altres instituts estadístics, és la següent:

Defineixen l’economia digital com la que integra la infraestructura TIC, els intercanvis de béns i serveis digitals (e-commerce) i els continguts digitals.

Utilitzant la informació de l’oferta de l’economia, parteixen de les 5.000 categories de béns i de serveis existents i seleccionen 200 tipologies de productes i de serveis que consideren digitals.

Finalment, identifiquen els sectors que produeixen aquests 200 béns i serveis, separen, per a cada sector, quina part és autènticament digital i quina és convencional, i estimen, sempre per a cada sector, el valor afegit i altres mesures econòmiques del segment digital.

Arran d’aquest exercici, Barefoot et al. (2018) obtenen tres grans resultats:

Si s’agrega la suma dels segments digitals de tots els sectors que proveeixen béns i serveis digitals i es comparen amb els sectors convencionals, es conclou que, el 2016, l’economia digital representava el 7% del PIB dels EUA, per davant de sectors com el comerç minorista. Aquesta estimació s’assembla a una altra de l’FMI (2018), en què constata que, en nombrosos països, el sector digital és inferior al 10% del valor afegit, de la renda o de l’ocupació total.3

L’economia digital és més dinàmica que la convencional: entre el 2006 i el 2016, la convencional va créixer l’1,5% en mitjana anual, mentre que la digital ho va fer a una mitjana del 5,6%.

L’economia digital és menys inflacionista que la tradicional: en aquest mateix període del 2006 al 2016, mentre els preus dels béns i dels serveis convencionals van créixer l’1,5% en mitjana anual, els digitals van caure el 0,4% per any.

Si es corregís la menysvaloració dels béns i dels serveis digitals, el creixement del PIB podria ser sensiblement superior a les estimacions convencionals

Aquestes xifres i, en particular, la del pes del sector digital en el total de l’economia poden semblar una mica decebedores per als lectors, que perceben que la digitalització envaeix gairebé tots els àmbits de l’economia i de la societat. I la veritat és que, malgrat tenir la virtut de ser metodològicament rigorosos i, per tant, poder-se integrar en un sistema de comptabilitat nacional sense problemes, no ataquen a fons els dos problemes essencials per mesurar de forma adequada l’economia digital:

Moltes de les transaccions digitals no tenen un preu de mercat explícit.

Els productes i els serveis digitals estan sotmesos a dinàmiques de canvi ràpid de qualitat i d’obsolescència, la qual cosa constitueix una dificultat per calcular de forma correcta els preus (així, el primer smartphone, que multiplica el preu i les prestacions de qualsevol mòbil existent amb anterioritat, és el mateix bé que un terminal convencional?; com s’integra, llavors, en la cistella de l’IPC?).

Per compensar, en part, aquestes limitacions, s’han intentat calcular mesures complementàries. Explorem, en aquest punt, dues alternatives que tracten de valorar la part de l’economia digital que no té un preu explícit:

La primera és tractar els béns «gratuïts» de la mateixa forma que els serveis públics gratuïts, és a dir, valorant-los al cost de producció. Un exemple en aquesta direcció és Nakamura et al. (2018),4 que, estimant els costos de producció dels mitjans de comunicació digitals gratuïts i d’altres serveis similars a partir dels ingressos generats per la publicitat i pel màrqueting –la idea és que, en realitat, es tracta d’una transacció en què el consumidor gaudeix del bé digital gratuït a canvi de veure els anuncis publicitaris i el màrqueting–, calculen que el creixement anual del PIB dels EUA el 2005-2015 hauria estat 0,10 p. p. superior a l’estimat de forma convencional.

La segona gran alternativa és simular un mercat hipotètic i tractar d’inferir a partir d’ell el valor de determinats béns digitals. Aquesta via, habitual en l’economia ambiental per valorar intangibles com el valor paisatgístic, és la que segueixen, per exemple, Brynjolfsson i coautors (2018),5 que van realitzar diferents experiments amb una mostra d’usuaris d’aplica­­cions digitals per estimar, a partir del valor que extreien de l’ús d’aquestes aplicacions, quant estarien disposats a pagar pels serveis gratuïts que gaudien. En el cas de Facebook, per exemple, es va estimar que havia sumat més d’1 dècima per any al creixement del PIB entre el 2007 i el 2013.

Com s’aprecia, aquestes xifres suggereixen que la menysvaloració de la digitalització en el PIB podria ser significativa, ja que fins i tot aquests exercicis parcials apunten a un impacte d’una magnitud gens menyspreable.

Espanya i Portugal han millorat en matèria de difusió de la digitalització, però encara es troben en posicions intermèdies en el ranking europeu

Entre els enfocaments que busquen complementar les mesures convencionals, s’està fent un esforç específic per aproximar millor el ritme de penetració de la digitalització mitjançant nous indicadors. En aquesta direcció, destaca, per exemple, la tasca que s’ha fet a la UE mitjançant l’anomenat índex de l’economia i de la societat digitals (DESI, per les sigles en anglès), que calcula una mesura de difusió de la digitalització mitjançant la consideració de cinc dimensions: i) connectivitat (pesa el 25% en l’índex total); ii) capital humà (el 25%); iii) ús d’internet (el 15%); iv) integració de la tecnologia digital (el 20%), i v) serveis públics digitals (el 15%). Una de les principals virtuts del DESI és que ens permet aproximar-nos al cas d’Espanya i de Portugal, dues economies en què no abunden les estadístiques sobre la digitalització.

Malgrat que el DESI proporciona una visió temporal encara relativament poc àmplia (període 2014-2018), sí que es poden obtenir algunes conclusions inicials:

El 2018, la posició d’Espanya en difusió digital estava una mica per damunt de la mitjana de la UE, mentre que la de Portugal era lleugerament inferior. En els últims anys, Espanya ha tendit a millorar posicions en el ranking, mentre que Portugal ha retrocedit.

Atès el grau de desenvolupament econòmic d’Espanya i de Portugal, quina és la penetració digital que correspondria? Les dades apunten que tant Espanya com Portugal tenen un nivell de digitalització una mica més elevat que el que els correspondria per nivell de renda. Els dos països, en qualsevol cas, són lluny de les economies en què el grau de digitalització és significativament superior al de la seva prosperitat relativa, com les nòrdiques i la dels Països Baixos.

També és rellevant identificar les fortaleses i les febleses relatives. Els dos països destaquen per la bona posició en matèria de serveis públics digitals (Espanya és la quarta millor i Portugal, la novena, de la UE), i, en el cas d’Espanya, també és remarcable la bona dada de connectivitat, dimensió en què s’ha fet un salt significatiu en els quatre últims anys. El punt més feble a les economies ibèriques és el capital humà, tot i que cal reconèixer que tant Portugal com Espanya, tot i que en menor mesura, han millorat des del 2014.

A tall de conclusió: vivim ja en un món que creix més i amb menys inflació, i, en aquest món, molt pocs sectors quedaran exempts de la disrupció digital

Si les mesures de la digitalització fossin més precises, probablement constataríem que vivim, de fet, en una economia que creix per damunt del que es podria considerar convencionalment; que, a més a més, podria estar funcionant amb nivells d’inflació inferiors als publicats, i que pot estar generant un benestar en el consumidor també superior al que es creia.

En aquesta economia digital, la visió considerada fa només quatre anys (Masllorens i Ruiz, 2015), en què diferenciàvem entre sectors «purs» (és a dir, que desenvolupen l’activitat íntegrament al món digital), sectors «revolucionats» (la cadena de valor dels quals ha patit una transformació total amb la digitalització) i sectors «tradicionals» (la cadena de valor dels quals no s’ha vist alterada en allò que és essencial), pot haver perdut una gran part del sentit: és cada vegada més difícil detectar sectors «tradicionals» i, probablement, serà encara més difícil en el futur.6

Àlex Ruiz

1. Barefoot, K., Curtis, D., Jolliff, W. A., Nicholson, J. R. i Omohundro, R. (2018), «Defining and Measuring the Digital Economy», US Department of Commerce Bureau of Economic Analysis, Washington, DC, 15.

2. Els comptes satèl·lits de la comptabilitat nacional s’utilitzen per segregar àmbits o sectors específics i per reflectir-hi tota la informació econòmica rellevant.

3. FMI (2018), «Measuring the digital economy», Staff Report, Policy Papers, abril.

4. Nakamura, L. I., Samuels, J. i Soloveichik, R. H. (2017), «Measuring the’Free’Digital Economy within the GDP and Productivity Accounts», Working Paper, núm. 17-37, Federal Reserve Bank of Philadelphia.

5. Brynjolfsson, E., Diewert, W. E., Eggers, F., Fox, K. J. i Gannamaneni, A. (2018), «The Digital Economy, GDP and Consumer Welfare: Theory and Evidence», ESCoE Conference on Economic Measurement, Bank of England.

6. Vegeu l’article «L’economia digital: la revolució global de les dades», al Dossier de l’IM07/2015.

    im_1907_d1_01_ca.png
    Tendències de fons

    Tecnologia

    Claus per a entendre com les noves tecnologies estan transformant de manera profunda l'economia i el funcionament de la societat