• La digitalització del sector agroalimentari: què ens diu Twitter?

    castellàanglès

    La tecnologia avança a un ritme frenètic i ofereix a la cadena agroalimentària nombroses oportunitats perquè la producció sigui més eficient i més sostenible. A més a més, la irrupció de la COVID-19 ha posat de manifest que les empreses més digitalitzades van poder mantenir l’activitat amb més facilitat que la resta. En aquest article, examinem el grau de popularitat de les diferents tecnologies digitals que s’utilitzen al sector primari i a la indústria agroalimentària a partir de l’anàlisi de text de més de 2 milions de missatges a la xarxa social Twitter. Totes elles són imprescindibles per crear un ecosistema connectat que formarà la cadena alimentària 4.0 del futur.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Miniatura
    Área geográfica

    L’arribada inesperada de la pandèmia ha posat de manifest que les empreses més digitalitzades estaven més preparades per adaptar-se a la nova situació i van poder mantenir l’activitat de forma molt més fluida que la resta. No hi ha dubte que, en el nou entorn, la transformació digital de les empreses es presenta com un aspecte ineludible per enfortir la competitivitat empresarial.

    El big data, la robòtica, la internet de les coses i el blockchain són alguns exemples de les noves tecnologies digitals que, de manera gradual, estan sent adoptades per les empreses, en particular al sector agroalimentari. La tecnologia avança a un ritme frenètic i ofereix a la cadena agroalimentària nombroses oportunitats per produir d’una manera més eficient i més sostenible. No obstant això, la informació estadística sobre el grau d’adopció d’aquestes tecnologies és limitada, i la font estadística oficial més completa1 no proporciona informació sobre el sector primari. Tot seguit, presentem una nova anàlisi sobre la «popularitat» de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari a partir de la informació de Twitter.

    • 1. Enquesta sobre l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) i del comerç electrònic a les empreses, elaborada per l’INE.
    Twitter com a font d’informació per detectar les tendències de futur

    La informació de Twitter pot ser molt valuosa per detectar noves tendències de futur, perquè, en funció de la freqüència amb què apareixen en els tuits, permet analitzar la popularitat de determinats termes. És cert, però, que no és el mateix «parlar-ne» que haver implementat amb èxit les diferents tecnologies digitals en el funcionament recurrent de l’empresa. Per aquest motiu, els resultats que presentem tot seguit han de ser interpretats, senzillament, com indicatius de noves tendències que poden estar arrelant a les empreses del sector agroalimentari.

    La informació de Twitter permet analitzar el grau de «popularitat»

    de les diferents tecnologies digitals al sector en funció de la freqüència amb què apareixen esmentades en els tuits.

    Per a aquest estudi, s’ha processat informació de més de 24 milions de tuits emesos per usuaris individuals i per mitjans digitals durant el període 2017-2019. De tots ells, dos milions corresponien al sector agroalimentari. Utilitzant tècniques de processament de llenguatge natural, es van categoritzar els tuits en funció dels esments de diferents tecnologies digitals i del sector d’activitat.2 La clau per obtenir informació rellevant de les xarxes socials passa per definir prèviament paraules «llavor» que permetin identificar els documents corresponents a cada sector d’activitat i paraules «llavor» relacionades amb les diferents tecnologies digitals d’interès.3 Mitjançant un algorisme de machine learning, es van identificar addicionalment altres paraules relacionades amb el concepte en qüestió i que no havien estat incloses inicialment, de manera que es va ampliar l’espectre de documents analitzats. En aquest estadi, és important fer una tria acurada de les paraules polisèmiques (és a dir, les que tenen més d’un significat, com, per exemple, la paraula «reserva», que es pot referir tant a l’habitació d’un hotel com a un vi).

    • 2. Aquesta anàlisi va ser realitzada en col·laboració amb Citibeats, empresa especialista en el processament de llenguatge natural no estructurat.
    • 3. Per exemple, les paraules «llavor» utilitzades per identificar el big data van ser: analytics, arquitectura de sistemes, data mining, database, intel·ligència empresarial, Python i SQL, entre d’altres (a més de big data pròpiament).
    Quin és el grau de digitalització del sector agroalimentari segons Twitter?

    Per valorar el grau de digitalització del sector agroalimentari segons les dades de Twitter, necessitem, primer, posar en perspectiva fins a quin punt són habituals els tuits sobre digitalització en altres sectors d’activitat. Segons la nostra anàlisi, el sector més digitalitzat és el de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC): el 3,2% dels tuits del sector contenen termes relacionats amb la digitalització, un resultat que, atesa la pròpia naturalesa del sector, no sorprèn. Tot seguit, trobem el sector de les finances i les assegurances, amb el 2,7% dels tuits.

    Al sector primari, aquest percentatge és clarament inferior, del 0,6%, però similar al 0,7% de les activitats professionals, científiques i tècniques. En el cas de la indústria agroalimentària, el percentatge de tuits sobre digitalització és, només, del 0,3%, molt a la vora del sector de les manufactures bàsiques, que aglutina la indústria tèxtil, la fusta, el paper i les arts gràfiques i que presenta el percentatge més baix dels sectors analitzats, del 0,2%.

    p 26
    Quines tecnologies digitals són més populars al sector agroalimentari segons Twitter?

    La riquesa d’informació obtinguda de Twitter permet detectar les eines digitals més populars a cada sector d’activitat en funció de la freqüència amb què s’esmenten als tuits analitzats. Segons la nostra anàlisi, una gran part dels tuits del sector primari sobre digitalització sol incloure temes de big data (el 45% del total de tuits sobre digitalització). Un clar exemple de l’aplicació de big data al sector es troba en les anomenades tècniques d’«agricultura de precisió», que requereixen de l’anàlisi de grans quantitats d’informació amb la finalitat d’optimitzar la presa de decisions per augmentar la producció i garantir la sostenibilitat. Aquestes tècniques s’utilitzen, per exemple, per calcular les necessitats de reg dels cultius tenint en compte les condicions climàtiques (la radiació solar, el vent, la temperatura i la humitat relativa) i les característiques dels cultius (espècie, estat de desenvolupament, densitat de plantació, etc.). Per fer aquest càlcul, es necessiten dades meteorològiques actualitzades en temps real, una elevada capacitat de computació i una gran velocitat de transmissió de la informació perquè el sistema de reg automàtic s’ajusti de forma adequada. Aquesta tecnologia ajuda a fer més eficient l’ús de l’aigua, un aspecte molt rellevant en àrees de clima mediterrani, molt vulnerables al canvi climàtic i on l’aigua és un factor limitant. 

    El big data, la internet de les coses i la robòtica són les tecnologies més populars al sector primari,

    i indispensables per avançar en l’aplicació de tècniques d’agricultura de precisió i d’automatització intel·ligent del camp.

    Altres tecnologies populars al sector primari són la internet de les coses (el 16% dels tuits) i la robòtica, inclosos els drons (el 10% dels tuits). Les noves tecnologies digitals prometen ser una revolució en l’àmbit de l’agricultura i la ramaderia en ple segle xxi, com la mecanització del camp ho va ser en el segle xx. Així, la maquinària agrícola 4.0 (aquella més propera als robots de les pel·lícules de ciència-ficció que al tractor que estem acostumats a veure a totes les explotacions del país) permet augmentar la productivitat i millorar les condicions de treball al camp. Aquesta tendència cap a una major automatització de les tasques agrícoles s’ha vist reforçada arran de la pandèmia del coronavirus, perquè la dificultat per contractar treballadors de temporada a causa de les restriccions a la mobilitat internacional ha provocat un augment de l’interès per la robòtica i per l’automatització agrícola. En efecte, les empreses que fabriquen robots per a l’agricultura han detectat un fort increment de comandes, per exemple, de robots que recullen maduixes i que eliminen la floridura amb una llum ultraviolada.4

    L’ús de drons mereix un esment especial, perquè ha experimentat un creixement exponencial en els últims anys, i les seves aplicacions són cada vegada més àmplies: des de la detecció precoç de plagues, mitjançant la inspecció aèria de grans àrees de cultiu, fins a la localització de senglars, mitjançant càmeres tèrmiques, per impedir el contagi de la pesta porcina africana als porcs de granja.5

    • 4. Vegeu Financial Times Agritech «Farm robots given Covid-19 boost», 30 d’agost de 2020.
    • 5. Vegeu http://www.catedragrobank.udl.cat/es/actualidad/drones-contra-jabalies.

    Popularitat de les diferents tecnologies digitals al sector agroalimentari

    p 28

    El blockchain és la tecnologia que destaca més a la indústria agroalimentària (el 30% del total de tuits sobre digitalització del sector). No pot ser d’una altra manera, perquè té múltiples aplicacions per a la indústria de l’alimentació i de les begudes. Gràcies a una cadena de registres inalterables i de confiança, el blockchain permet oferir una traçabilitat completa dels productes en totes les baules de la cadena alimentària. Així, el simple escaneig d’un codi QR proporciona accés a tota la informació sobre la procedència, el mètode de producció, els tractaments veterinaris rebuts, els ingredients utilitzats, etc. Moltes empreses agroalimentàries ja estan experimentant en l’actualitat amb el blockchain, ja que ofereix clars beneficis en termes de transparència sobre l’origen, la qualitat del producte i la seguretat alimentària, aspectes cada vegada més valorats pels consumidors. La tecnologia blockchain s’utilitza també per limitar el desaprofitament alimentari, un altre repte ineludible del sector.

    El blockchain permet realitzar l’autenticació digital

    dels productes alimentaris i facilita la traçabilitat en totes les baules de la cadena alimentària.

    En relació amb altres sectors, en quines eines destaca el sector agroalimentari?

    Hi ha algunes tecnologies digitals que són poc populars a tots els sectors d’activitat, potser perquè tenen un rang d’aplicació més limitat o específic. És a dir, tecnologies que, malgrat tenir un baix percentatge de tuits en termes absoluts segons la nostra anàlisi, poden tenir una popularitat relativament alta per a un sector en comparació amb la resta de sectors.

    Per detectar aquests casos, calculem una nova mètrica, l’índex de concentració, que té en compte la popularitat relativa de les tecnologies en un sector en relació amb la resta de sectors.6 Amb aquesta metodologia, obtenim que el sector primari continua destacant en big data. En concret, el sector primari concentra el 9,2% del total de tuits sobre big data emesos per tots els sectors, un percentatge molt superior al 3,1% que representen els tuits del sector primari sobre el total de tuits analitzats (vegeu, a la taula següent, com l’índex de concentració és igual a 3 en aquest cas). També observem que el sector destaca en la internet de les coses, com ja hem comentat més amunt, però descobrim que la nanotecnologia també és una tecnologia popular al sector primari en termes relatius. És a dir, malgrat que només el 3,8% dels tuits del sector primari tracten temes de nanotecnologia, aquest percentatge és elevat en comparació amb l’1,7% que representen els tuits de nanotecnologia sobre el total (és una tecnologia poc popular en general a tots els sectors, però, al sector primari, és una mica més popular que en altres). 

    • 6. L’índex de concentració es calcula com la ràtio entre (1) el percentatge de tuits d’una tecnologia i d’un sector en relació amb el total de tuits d’aquesta tecnologia i (2) el percentatge de tuits d’un sector en relació amb el total de tuits de tots els sectors. Valors superiors a 1 indiquen que la tecnologia és relativament més popular en aquest sector.

    Índex de la concentració de tuits de cada tecnologia en relació amb els altres sectors

    p 29

    Finalment, la realitat virtual i augmentada també és una tecnologia relativament popular a la indústria agroalimentària. En concret, la indústria agroalimentària concentra el 6,2% del total de tuits sobre realitat virtual i augmentada emesos per tots els sectors, un percentatge que duplica amb escreix el 2,5% que representen els tuits del sector en relació amb el total dels analitzats (en aquest cas, l’índex de concentració és igual a 2,5). Aquesta tecnologia utilitza entorns virtuals (realitat virtual) o incorpora elements virtuals a la realitat (realitat augmentada) que aporten coneixement i informació d’utilitat per a l’optimització dels processos. Al principi, pot sorprendre que aquesta tecnologia sigui relativament popular a la indústria agroalimentària, però els seus usos es van estenent a mesura que l’anomenada indústria 4.0 va implantant les tecnologies digitals en els processos de producció. Un exemple concret de l’ús d’aquesta tecnologia és el de la reparació d’avaries. Quan es produeix una avaria, l’operari utilitza ulleres de realitat augmentada per seguir, a través d’elles, els passos detallats als manuals d’instruccions virtuals que se li projecten sobre la lent per ajudar-lo a resoldre la incidència. Les ulleres reconeixen les diferents parts de la màquina i li indiquen visualment a l’operari on ha d’actuar per solucionar el problema.

    Els exemples per a l’aplicació de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari són nombrosos. Ens trobem davant una revolució que està cridada a transformar les diferents baules de la cadena alimentària: des de l’explotació de dades i l’ús de drons per aconseguir collites més eficients, fins a l’ús de la tecnologia blockchain per millorar la traçabilitat dels productes finals que arriben a les nostres llars. En definitiva, el futur ens aportarà la cadena alimentària 4.0, un ecosistema totalment connectat del camp a la taula.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Desactivado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado
  • 'e-commerce': un avanç d’anys viscut en pocs mesos

    castellàanglès

    La pandèmia ha provocat, forçosament, canvis molt importants en els nostres hàbits de consum. Davant la impossibilitat d’accedir de manera presencial als comerços, els canals de compra on-line han guanyat molt de pes durant l’any 2020. Segons l’anàlisi de les dades internes de CaixaBank, aquest creixement no solament ha estat significatiu, sinó que també ha estat generalitzat entre empreses de dimensions i de sectors ben diferents i ha estat un esperó perquè moltes es llancessin, per primera vegada, a utilitzar l’e-commerce com a canal de venda.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Etiquetas
    Miniatura
    Área geográfica
    El gran creixement de l’e-commerce després de l’esclat de la pandèmia

    Les dures restriccions a la mobilitat imposades per combatre l’expansió de la COVID-19 han estat, sens dubte, un cop dur per a l’economia espanyola, però també han actuat com un accelerador d’algunes tendències de canvi que veníem observant en el passat. Un dels canvis que més s’ha accelerat i que més present hem tingut és l’adopció de l’e-commerce com a mètode de venda als comerços detallistes. En el context de restriccions a la mobilitat i de distanciament social que estem vivint, les vendes on-line són un revulsiu per al sector del retail que ha contribuït a evitar una situació econòmica encara més complexa durant la pandèmia.

    Per analitzar l’avanç del comerç on-line, utilitzem l’indicador de consum que elaborem a partir de les dades internes de CaixaBank i analitzem l’evolució del comerç al detall sense el comerç de béns essencials, que va experimentar unes dinàmiques molt diferents a les de la resta de comerços detallistes.11  Tal com es pot observar al gràfic de la pàgina següent, les compres per e-commerce han mostrat una evolució molt favorable des de l’inici de la pandèmia. Entre els mesos d’abril i de maig del 2020, quan les restriccions a la mobilitat van ser més intenses, la despesa en e-commerce va arribar a anotar taxes de creixement de tres dígits i va assolir volums de despesa només superats en les setmanes del Black Friday dels últims anys. El ritme de creixement es va moderar a mesura que les restriccions a la mobilitat es van relaxar i que la possibilitat de realitzar compres presencials va tornar a escena. Malgrat tot, les taxes de creixement s’han mantingut sempre per damunt del 50% en relació amb el 2019, llevat de moments molt puntuals.

    • 11. En concret, excloem de l’anàlisi la venda d’alimentació i les farmàcies, ja que, durant la primera part de la pandèmia, l’efecte de les restriccions sobre el consum d’aquesta mena de béns va ser l’oposat a l’observat en el comerç de béns no essencials.

    Indicador CaixaBank de consum al comerç al detall1

    Variació en relació amb el nivell de referència (%)2

    Indicador CaixaBank de consum al comerç al detall

    L’evolució descrita per l’e-commerce contrasta clarament amb el comportament de les vendes presencials, que, tal com es pot observar al gràfic, van caure molt durant el primer estat d’alarma i menys durant la segona i tercera onades de la COVID-19, viscudes al novembre del 2020 i al febrer del 2021. Així, en el conjunt del 2020, la despesa presencial en el comerç al detall va caure el 23% en relació amb el 2019, mentre que l’e-commerce va créixer el 69% anual. D’aquesta manera, el creixement de les vendes on-line va esmorteir l’impacte sobre la facturació del sector, que va caure el 15%.

    Creixement democràtic de les vendes per internet

    Una pregunta pertinent que podem formular és quin tipus de comerç s’ha pogut beneficiar de l’augment de les vendes on-line. Passar a vendre on-line o ampliar els canals de venda e-commerce comporta per a un comerç una inversió important en digitalització, que implica una barrera per als negocis més modestos, sobretot per als que van haver d’adoptar aquest canal per primera vegada. Malgrat això, segons l’anàlisi de les dades internes de CaixaBank, el creixement de l’e-commerce ha estat generalitzat i s’ha observat tant en empreses grans i petites com en empreses amb experiència e-commerce i en nous entrants.

    Segons l’anàlisi de les dades internes de CaixaBank,

    el creixement de l’e-commerce ha estat generalitzat i s’ha observat tant en empreses grans i petites com en empreses amb experiència i en nous entrants

    Tal com ho recull el gràfic següent, a partir del mes de maig del 2020, la contribució al creixement de les vendes e-commerce per part dels nous entrants va augmentar a un ritme constant i va assolir el 30% del total. No obstant això, després de la declaració del segon estat d’alarma el 25 d’octubre del 2020, la tendència a l’alça es va trencar per complet. Probablement, pel fet que, en esdeveniments com el Black Friday i la temporada nadalenca, els comerços electrònics més consolidats en venda e-commerce van tornar a capturar el gros de les vendes on-line. Malgrat això, la contribució al creixement de
    l’e-commerce per part dels nous entrants va ser molt elevada en el conjunt del 2020, la qual cosa revela que l’adopció del canal de vendes on-line s’ha donat també en comerços que no estaven digitalitzats.

    Contribució al creixement de l’e-commerce de retail dels nous entrants

    Última actualització: 06 juliol 2021 - 15:19

    Si tenim en compte les dinàmiques de l’e-commerce en funció de la dimensió empresarial, observem dues etapes diferenciades. En primer lloc, durant els mesos del primer estat d’alarma, les companyies grans van ser les que van liderar el gros del creixement del comerç electrònic. Als petits comerços els va costar més reaccionar de manera immediata, i molts van haver d’esperar a poder obrir de forma presencial per començar una adaptació cap a la venda e-commerce.

    Durant els mesos del primer estat d’alarma,

    les companyies grans van ser les que van liderar el gros del creixement del comerç electrònic. Als petits comerços els va costar més reaccionar

    25

    A partir del final de juny, coincidint amb l’acabament de l’estat d’alarma, la dinàmica de l’e-commerce va començar a canviar en favor dels comerços més petits. En concret, a partir d’aquest moment, la possibilitat d’obrir les portes va facilitar que molts petits comerços s’adaptessin més ràpidament al canal de venda on-line. Així, durant els mesos de juliol i d’agost, les vendes on-line de les empreses més petites van arribar a generar prop de la meitat del creixement total de l’e-commerce del sector.

    Indicador CaixaBank d’e-commerce en comerç al detall1

    Contribució a la variació interanual (p. p.)

    Indicador CaixaBank d’e-commerce en comerç al detall
    Canvi estructural

    Les dades internes de CaixaBank també apunten al fet que l’augment de les vendes per internet no es concentra en uns pocs tipus de comerços. Més aviat succeeix el contrari. Totes les categories comercials reflecteixen un creixement apreciable durant el 2020, tot i que veiem com, després de la retirada de les restriccions, es modera el creixement de
    l’e-commerce i millora la despesa presencial.

    Així, és interessant avaluar en quina mesura el creixement de l’e-commerce és aquí per quedar-se. Per fer-ho, al gràfic que es mostra tot seguit, reflectim la tendència que ha seguit el pes de les compres on-line en relació amb les compres totals en les diferents branques d’activitat del comerç al detall. Tal com es pot observar, el pes de l’e-commerce va repuntar amb molta força el 2020 en totes les branques d’activitat. No obstant això, si comparem la tendència dels últims anys amb el registre de març del 2021, un mes amb restriccions apreciables, però no especialment dures amb el comerç al detall, veiem que hi ha algunes branques d’activitat (llibreries i papereries i tèxtil) en què el pes del consum presencial s’ha normalitzat de nou. D’altra banda, veiem com, a la resta de branques d’activitat, una part del guany extraordinari del 2020 encara es mantenia al març del 2021, la qual cosa apunta, en certa manera, a un possible canvi de patrons de consum.

    Pes de l’e-commerce sobre les vendes totals

    Última actualització: 06 juliol 2021 - 15:20
    És aviat per saber en quina mesura aquest canvi serà estructural i quina part s’esvairà quan superem la crisi sanitària.

    Amb seguretat, el consum presencial continuarà sent una de les principals bases per al comerç al detall

    En conclusió, l’e-commerce ha crescut de forma molt apreciable després de la irrupció de la COVID-19. Aquest creixement, a més a més, ha estat «democràtic», ja que tant les empreses grans com les petites (que van trigar una mica més) han aprofitat l’impuls que les restriccions a la mobilitat han donat al consum on-line. També hi ha hagut un procés d’aprenentatge molt fort, que ha comportat que els nous participants en el canal de vendes e-commerce mobilitzessin una bona part del creixement el 2020.

    Ara bé, és aviat per saber en quina mesura aquest canvi serà estructural i quina part s’esvairà quan superem la crisi sanitària. Amb seguretat, el consum presencial continuarà sent una de les principals bases per al comerç al detall. No obstant això, és difícil entendre el futur del sector sense una aposta clara i contundent per continuar digitalitzant els canals de venda, que permetran a molts comerços petits accedir a un mercat molt més gran i més diversificat i al consumidor accedir a un mercat amb una oferta molt més rica.

    27
    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Desactivado
    Destacado Área Geográfica
    Activado

Del bescanvi a la criptomoneda: una breu història de l’intercanvi

Contingut disponible en
Cristina Farras
15 de maig de 2018

Diners. Què ha pensat el lector en llegir aquesta paraula: «diners»? Pot ser que s’hagi traslladat a una situació agradable, potser una vetllada en un restaurant elegant o unes vacances en una platja paradisíaca. Sens dubte, alguna cosa que li produeixi benestar. Però no solament això. Molt possiblement, també deu haver visualitzat la imatge d’un bitllet, d’unes quantes monedes o d’una targeta de crèdit. Els diners no són un cotxe, ni un menjar saborós, ni unes vacances exòtiques. Els diners són una moneda de metall, un bitllet de paper, una targeta de plàstic, és a dir, un objecte sense cap valor intrínsec. Imagini que la persona més rica del món viatja al passat i es presenta davant l’home i la dona de l’Edat de Pedra carregat de sacs plens de feixos i feixos de bitllets: on nosaltres avui veiem riquesa, ells veurien poc més que paper per encendre foc. El que per a ells seria donar el millor ús als bitllets per a nosaltres seria la destrucció d’una fortuna. Què ha passat perquè els uns i els altres vegem coses tan diferents en un tros de paper? La resposta la trobarem en moments clau de la història dels diners.

El naixement dels diners

Comencem aquesta història en un temps remot en què els diners no existien. És a dir, quan no es podia vendre un producte, com, per exemple, un sac de blat, i obtenir un objecte (anomenat diners) l’únic ús del qual seria tornar-lo a intercanviar per comprar el producte desitjat, com, per exemple, unes botes de cuir. En aquesta època remota, el comerç es vehiculava mitjançant el bescanvi: si la propietària del sac de blat desitjava obtenir unes botes de cuir, havia de trobar algú que posseís unes botes i volgués comprar blat. Perquè el bescanvi funcionés, era necessari que cada part desitgés exactament el que l’altra part oferia i en la quantitat i en el moment en què ho oferia (l’anomenada «doble coincidència de desitjos»). Com deu imaginar el lector, aquest estat dels negocis imposava fortes restriccions sobre l’activitat econòmica, sobre l’especialització i sobre el desenvolupament tecnològic: en un exemple extrem, si un es dedicava, en exclusiva, a estudiar les lleis de l’univers, corria el risc de morir de gana, ja que no havia de ser fàcil trobar gaires ramaders i agricultors disposats a intercanviar una mica de carn i de verdura per llargues i complexes digressions sobre física teòrica.

La diversitat i la complexitat de l’economia van incrementar els problemes del bescanvi per trobar una mútua coincidència de desitjos, i es produïen llargues llistes de preus creuats (si l’Ernest intercanviava pastanagues per pèsols amb el Carles i el Carles intercanviava algunes pastanagues per fusta amb el Pere, quants pèsols havia d’oferir l’Ernest per un tros de fusta?). En aquesta conjuntura, els diners oferien una tecnologia per facilitar els intercanvis: van emergir com un objecte que, a mesura que era acceptat per més gent, permetia vehicular intercanvis entre més tipus de béns. Amb la seva aparició, un carnisser podia comprar verdures, calçat, vestit, etc. sense haver de trobar un agricultor, un sabater o un sastre que volguessin vendre els seus béns a canvi de carn. D’aquesta manera, el carnisser no havia de dedicar temps a fabricar el propi calçat i vestit i es podia especialitzar encara més en la producció de carn. En altres paraules, els diners no solament actuaven com un lubrificant de l’economia, en vehicular qualsevol tipus de transaccions, sinó que també permetien augmentar el grau d’especialització dels treballadors.

A més d’oferir un mitjà de pagament, els diners també satisfan dues altres importants funcions: actuen com una unitat de compte (fixen el preu de tots els béns i serveis en una mateixa unitat) i com un dipòsit de valor (la qual cosa permet traslladar amb facilitat els recursos entre diferents regions i diferents moments en el temps). No obstant això, la implementació d’aquesta tecnologia no va ser fàcil, i hi ha una llarga i curiosa llista d’objectes que van servir com a diners en diferents regions i èpoques: dents de balena, grans d’arròs, cargols de mar, bestiar i, fins i tot, esclaus. De fet, va haver de requerir una certa valentia acceptar, per primera vegada, la venda del producte del propi treball (carn, verdura, eines, vestits, etc.) a canvi d’una dent de balena o d’uns quants cargols de mar. Aquest acte, de fet, ressalta la importància de la confiança en el proïsme, quelcom que analitzarem més endavant. En qualsevol cas, l’objecte que es va acabar imposant va ser la moneda metàl·lica (d’or, de plata o d’un aliatge dels dos metalls, com la moneda lídia del segle VI a. de C.), afavorida, possiblement, pel seu valor intrínsec (el metall preciós) i pel fet de ser petita, duradora i fàcil de transportar i de partir en unitats més petites.

De la degradació de la moneda a l’aparició d’una nova forma de diners

La forta expansió del comerç durant el renaixement europeu va fer que el mercat quedés inundat de monedes procedents de territoris molt diversos. A més a més, el comerç requeria un espectre més ampli de les denominacions de la moneda que facilités tant les petites transaccions (amb monedes de poc valor) com les grans transaccions (amb monedes d’elevat valor). Atesa l’elevada demanda de monedes de baixa denominació (amb les quals es vehiculaven la majoria dels intercanvis), per al productor de moneda era molt més rendible produir monedes d’alta denominació (ja que s’amortitzava millor el seu cost de producció), la qual cosa freqüentment generava escassetat de monedes petites i alimentava els incentius dels agents privats per produir la seva pròpia moneda.

Amb la suma d’aquests elements, els comerciants es van trobar amb un entorn en què coexistia una gran diversitat de monedes. Per exemple, el 1606, un informe del parlament holandès va identificar 341 monedes diferents de plata i 505 d’or. A més a més, els productors de moneda mostraven una tendència sistemàtica a degradar-ne el valor mitjançant la reducció tant del contingut de metall preciós com de la dimensió de la moneda (vegeu el cas del penic anglès al gràfic adjunt). Així, la coexistència de tantes monedes diferents va començar a ser un problema, perquè feia cada vegada més difícil i costós descobrir el veritable contingut d’or o de plata de cadascuna. És més, aquesta incertesa es veia accentuada pel fet que era la moneda de baixa qualitat la que dominava el mercat: tothom es volia desfer de les monedes dolentes i atresorava les bones, de manera que, paradoxalment, la moneda de baixa qualitat acabava sent la que més transaccions vehiculava (el que s’anomena «llei de Gresham»).

En aquesta conjuntura, es van produir dues grans innovacions. D’una banda, l’aparició de la premsa cilíndrica va permetre mecanitzar i estandarditzar més la producció de monedes, que van passar a ser molt més semblants entre si i, per tant, més difícils de falsificar. Així, els governs van aprofitar aquesta innovació per incrementar la producció de la seva moneda a costa de les altres rivals presents al mercat, la qual cosa va reduir la diversitat de monedes i va començar a consolidar les bases del monopoli que acabarien imposant els estats.

D’altra banda, el 1609, es va crear a Holanda el Banc d’Amsterdam. En aquesta important ciutat comercial de l’època, el banc obria comptes (recolzats per dipòsits de diners en metàl·lic) perquè els clients poguessin vehicular els intercanvis i les transaccions. Així, els estalviava haver d’intercanviar diners metàl·lics perquè les transaccions se saldaven amb anotacions en els llibres de comptabilitat del banc: als compradors se’ls anotava una reducció dels dipòsits i als venedors, un increment. Una característica crucial era que el mateix Banc d’Amsterdam s’encarregava d’analitzar el contingut metàl·lic de les monedes i de certificar que, en els comptes, només hi havia monedes de bona qualitat. D’aquesta manera, el banc reduïa la incertesa i donava seguretat i confiança als clients. Però no solament això: en vehicular les transaccions mitjançant els llibres de comptabilitat, va engegar una nova forma de diners que ja no s’encarnava directament en un objecte físic.

El Govern pren el control: la creació dels bancs centrals

Altres ciutats, com Rotterdam, van seguir l’experiència del Banc d’Amsterdam, i, més tard, els estats es van sumar a la iniciativa amb la creació dels primers bancs centrals, que, a poc a poc, aconseguirien el monopoli de l’emissió de diners i eliminarien la gran diversitat de monedes en circulació. El primer va ser el Riksbank, el banc central de Suècia, creat el 1668 amb la tasca de proporcionar crèdit al Govern i un sistema de pagaments als comerciants. Després vindria el Banc d’Anglaterra el 1694, que també va néixer amb l’objectiu d’oferir línies de crèdit al Govern per finançar la guerra contra França. A més a més, encara que va ser creat com una entitat privada, el Banc d’Anglaterra va rebre l’autorització governamental per emetre bitllets recolzats per l’or que mantenia en reserves (un privilegi que cap altre banc tenia). De manera semblant, el 1716, John Law va aconseguir el suport de la monarquia francesa per fundar el Banc General Privat a París, amb el qual concedia crèdit al Govern i emetia bitllets, que, a més d’estar recolzats pels dipòsits d’or, eren atractius perquè el Govern francès els admetia com a mètode de pagament d’impostos.

Malgrat que els del Banc d’Anglaterra no van ser els primers bitllets (de fet, els historiadors fixen el naixement dels diners paper a la Xina una mica abans del segle X d. de C. i, al món occidental, a les colònies nord-americanes al final del segle XVII d. de C.), la seva bona reputació va ser clau per a la consolidació del paper moneda. En efecte, el Banc d’Anglaterra, que es regia per un sistema de patró or (mantenia reserves en or que acceptava intercanviar per bitllets a una taxa fixa), va aconseguir el monopoli de l’emissió de diners a Anglaterra gràcies al suport del Govern, que ajustava la legislació per impedir l’emissió de diners per part d’altres agents, de la bona reputació a l’hora de satisfer les peticions de reconversió dels bitllets en metall i del fet que els impostos es podien pagar amb el paper moneda emès pel banc central.

El paper central en el sistema financer internacional del segle XIX que va consolidar el Banc d’Anglaterra va donar pas al domini de la Fed al segle XX. Amb la seva actuació, van deixar clar que els bancs centrals havien guanyat el control de l’oferta de diners. D’aquesta manera, l’emergència dels bancs centrals no solament va reduir la incertesa sobre la qualitat dels diners que circulaven, sinó que també va imposar un mecanisme per a l’estabilitat dels preus, ja que la convertibilitat dels bitllets vinculava l’oferta de diners a les reserves d’or. Així, una evolució estable de l’oferta d’or impedia una explosió de l’oferta de diners que derivés en explosions de la inflació. A més a més, en tenir el monopoli de l’emissió de diners, els bancs centrals es van convertir en bancs dels bancs, atès que els subministraven liquiditat, i això els va situar en la posició idònia per gestionar la política monetària (influenciant l’univers de tipus d’interès amb la liquiditat prestada als bancs comercials) i per jugar un paper de prestador d’última instància en cas de pànics bancaris. En conjunt, doncs, en poc més de 200 anys, els bancs centrals van passar de ser una font de finançament dels governs a entitats independents que van consolidar un entorn de major estabilitat macroeconòmica i financera.

El paper de la confiança: In God We Trust

Amb el final del sistema de Bretton Woods el 1971, sota el qual la Fed es comprometia a convertir bitllets de dòlar en or, el món va passar a un sistema monetari purament basat en els diners fiduciaris: avui dia, si el lector va a la finestreta de la Fed per convertir un bitllet de dòlar, només rebrà a canvi un mateix bitllet de dòlar. És a dir, els diners fiduciaris es basen en si mateixos. El seu únic valor és el fet que tots confiem que tots acceptarem aquest tros de paper per vehicular els intercanvis. Això ha dut alguns economistes a afirmar que els diners fiduciaris requereixen fe en l’eternitat: fe en el fet que, demà, demà passat, el següent i el següent, etc., els ciutadans acceptaran els bitllets que avui posseïm com a mitjà de pagament. De fet, no hi ha il·lustració més clara d’aquesta fe que la inscripció del dòlar nord-americà: In God We Trust, és a dir, confiem en Déu (vegeu la imatge), que mostra, a més a més, que la bona reputació dels bancs centrals va ser clau per generar un clima de confiança que permetés abandonar el col·lateral metàl·lic dels diners.

Conclusió

Acabem aquesta història tornant a la pregunta amb què hem començat: per què, en pensar en diners, evoquem directament conceptes com riquesa i felicitat, en lloc de pensar en un tros de paper, de metall o de plàstic? La resposta es troba en la (gairebé) infinita liquiditat d’aquests objectes en què s’encarnen els diners. Són tan fàcils de convertir en qualsevol tipus de béns o de serveis, que ja els veiem directament com el que poden ser i no com el que són: objectes sense cap valor intrínsec. Aquest salt és el fruit de les millores tecnològiques i institucionals que ens han dut a evolucionar des d’una economia basada en el bescanvi als actuals sistemes de pagaments basats en diners fiduciaris i, de manera creixent, en diners digitals (com les targetes de crèdit o els sistemes de pagament a través de telèfons mòbils), així com de les anotacions a mà en els llibres de comptabilitat del Banc d’Amsterdam als registres electrònics dels comptes bancaris actuals. Quin serà el proper pas en aquesta història dels diners? El bitcoin o altres criptomonedes seran la següent revolució? Convidem el lector a avançar el seu viatge cap al futur en els propers articles d’aquest Dossier.

Cristina Farràs i Adrià Morron Salmeron

CaixaBank Research

 

Cristina Farras
    im_1805_d1_01_ca_fmt.png
    im_1805_d1_02_ca_fmt.png