• La digitalització del sector agroalimentari: què ens diu Twitter?

    EspanyolAnglès

    La tecnologia avança a un ritme frenètic i ofereix a la cadena agroalimentària nombroses oportunitats perquè la producció sigui més eficient i més sostenible. A més a més, la irrupció de la COVID-19 ha posat de manifest que les empreses més digitalitzades van poder mantenir l’activitat amb més facilitat que la resta. En aquest article, examinem el grau de popularitat de les diferents tecnologies digitals que s’utilitzen al sector primari i a la indústria agroalimentària a partir de l’anàlisi de text de més de 2 milions de missatges a la xarxa social Twitter. Totes elles són imprescindibles per crear un ecosistema connectat que formarà la cadena alimentària 4.0 del futur.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Temática
    Miniatura
    Área geográfica

    L’arribada inesperada de la pandèmia ha posat de manifest que les empreses més digitalitzades estaven més preparades per adaptar-se a la nova situació i van poder mantenir l’activitat de forma molt més fluida que la resta. No hi ha dubte que, en el nou entorn, la transformació digital de les empreses es presenta com un aspecte ineludible per enfortir la competitivitat empresarial.

    El big data, la robòtica, la internet de les coses i el blockchain són alguns exemples de les noves tecnologies digitals que, de manera gradual, estan sent adoptades per les empreses, en particular al sector agroalimentari. La tecnologia avança a un ritme frenètic i ofereix a la cadena agroalimentària nombroses oportunitats per produir d’una manera més eficient i més sostenible. No obstant això, la informació estadística sobre el grau d’adopció d’aquestes tecnologies és limitada, i la font estadística oficial més completa1 no proporciona informació sobre el sector primari. Tot seguit, presentem una nova anàlisi sobre la «popularitat» de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari a partir de la informació de Twitter.

    • 1. Enquesta sobre l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) i del comerç electrònic a les empreses, elaborada per l’INE.
    Twitter com a font d’informació per detectar les tendències de futur

    La informació de Twitter pot ser molt valuosa per detectar noves tendències de futur, perquè, en funció de la freqüència amb què apareixen en els tuits, permet analitzar la popularitat de determinats termes. És cert, però, que no és el mateix «parlar-ne» que haver implementat amb èxit les diferents tecnologies digitals en el funcionament recurrent de l’empresa. Per aquest motiu, els resultats que presentem tot seguit han de ser interpretats, senzillament, com indicatius de noves tendències que poden estar arrelant a les empreses del sector agroalimentari.

    La informació de Twitter permet analitzar el grau de «popularitat»

    de les diferents tecnologies digitals al sector en funció de la freqüència amb què apareixen esmentades en els tuits.

    Per a aquest estudi, s’ha processat informació de més de 24 milions de tuits emesos per usuaris individuals i per mitjans digitals durant el període 2017-2019. De tots ells, dos milions corresponien al sector agroalimentari. Utilitzant tècniques de processament de llenguatge natural, es van categoritzar els tuits en funció dels esments de diferents tecnologies digitals i del sector d’activitat.2 La clau per obtenir informació rellevant de les xarxes socials passa per definir prèviament paraules «llavor» que permetin identificar els documents corresponents a cada sector d’activitat i paraules «llavor» relacionades amb les diferents tecnologies digitals d’interès.3 Mitjançant un algorisme de machine learning, es van identificar addicionalment altres paraules relacionades amb el concepte en qüestió i que no havien estat incloses inicialment, de manera que es va ampliar l’espectre de documents analitzats. En aquest estadi, és important fer una tria acurada de les paraules polisèmiques (és a dir, les que tenen més d’un significat, com, per exemple, la paraula «reserva», que es pot referir tant a l’habitació d’un hotel com a un vi).

    • 2. Aquesta anàlisi va ser realitzada en col·laboració amb Citibeats, empresa especialista en el processament de llenguatge natural no estructurat.
    • 3. Per exemple, les paraules «llavor» utilitzades per identificar el big data van ser: analytics, arquitectura de sistemes, data mining, database, intel·ligència empresarial, Python i SQL, entre d’altres (a més de big data pròpiament).
    Quin és el grau de digitalització del sector agroalimentari segons Twitter?

    Per valorar el grau de digitalització del sector agroalimentari segons les dades de Twitter, necessitem, primer, posar en perspectiva fins a quin punt són habituals els tuits sobre digitalització en altres sectors d’activitat. Segons la nostra anàlisi, el sector més digitalitzat és el de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC): el 3,2% dels tuits del sector contenen termes relacionats amb la digitalització, un resultat que, atesa la pròpia naturalesa del sector, no sorprèn. Tot seguit, trobem el sector de les finances i les assegurances, amb el 2,7% dels tuits.

    Al sector primari, aquest percentatge és clarament inferior, del 0,6%, però similar al 0,7% de les activitats professionals, científiques i tècniques. En el cas de la indústria agroalimentària, el percentatge de tuits sobre digitalització és, només, del 0,3%, molt a la vora del sector de les manufactures bàsiques, que aglutina la indústria tèxtil, la fusta, el paper i les arts gràfiques i que presenta el percentatge més baix dels sectors analitzats, del 0,2%.

    p 26
    Quines tecnologies digitals són més populars al sector agroalimentari segons Twitter?

    La riquesa d’informació obtinguda de Twitter permet detectar les eines digitals més populars a cada sector d’activitat en funció de la freqüència amb què s’esmenten als tuits analitzats. Segons la nostra anàlisi, una gran part dels tuits del sector primari sobre digitalització sol incloure temes de big data (el 45% del total de tuits sobre digitalització). Un clar exemple de l’aplicació de big data al sector es troba en les anomenades tècniques d’«agricultura de precisió», que requereixen de l’anàlisi de grans quantitats d’informació amb la finalitat d’optimitzar la presa de decisions per augmentar la producció i garantir la sostenibilitat. Aquestes tècniques s’utilitzen, per exemple, per calcular les necessitats de reg dels cultius tenint en compte les condicions climàtiques (la radiació solar, el vent, la temperatura i la humitat relativa) i les característiques dels cultius (espècie, estat de desenvolupament, densitat de plantació, etc.). Per fer aquest càlcul, es necessiten dades meteorològiques actualitzades en temps real, una elevada capacitat de computació i una gran velocitat de transmissió de la informació perquè el sistema de reg automàtic s’ajusti de forma adequada. Aquesta tecnologia ajuda a fer més eficient l’ús de l’aigua, un aspecte molt rellevant en àrees de clima mediterrani, molt vulnerables al canvi climàtic i on l’aigua és un factor limitant. 

    El big data, la internet de les coses i la robòtica són les tecnologies més populars al sector primari,

    i indispensables per avançar en l’aplicació de tècniques d’agricultura de precisió i d’automatització intel·ligent del camp.

    Altres tecnologies populars al sector primari són la internet de les coses (el 16% dels tuits) i la robòtica, inclosos els drons (el 10% dels tuits). Les noves tecnologies digitals prometen ser una revolució en l’àmbit de l’agricultura i la ramaderia en ple segle xxi, com la mecanització del camp ho va ser en el segle xx. Així, la maquinària agrícola 4.0 (aquella més propera als robots de les pel·lícules de ciència-ficció que al tractor que estem acostumats a veure a totes les explotacions del país) permet augmentar la productivitat i millorar les condicions de treball al camp. Aquesta tendència cap a una major automatització de les tasques agrícoles s’ha vist reforçada arran de la pandèmia del coronavirus, perquè la dificultat per contractar treballadors de temporada a causa de les restriccions a la mobilitat internacional ha provocat un augment de l’interès per la robòtica i per l’automatització agrícola. En efecte, les empreses que fabriquen robots per a l’agricultura han detectat un fort increment de comandes, per exemple, de robots que recullen maduixes i que eliminen la floridura amb una llum ultraviolada.4

    L’ús de drons mereix un esment especial, perquè ha experimentat un creixement exponencial en els últims anys, i les seves aplicacions són cada vegada més àmplies: des de la detecció precoç de plagues, mitjançant la inspecció aèria de grans àrees de cultiu, fins a la localització de senglars, mitjançant càmeres tèrmiques, per impedir el contagi de la pesta porcina africana als porcs de granja.5

    • 4. Vegeu Financial Times Agritech «Farm robots given Covid-19 boost», 30 d’agost de 2020.
    • 5. Vegeu http://www.catedragrobank.udl.cat/es/actualidad/drones-contra-jabalies.

    Popularitat de les diferents tecnologies digitals al sector agroalimentari

    p 28

    El blockchain és la tecnologia que destaca més a la indústria agroalimentària (el 30% del total de tuits sobre digitalització del sector). No pot ser d’una altra manera, perquè té múltiples aplicacions per a la indústria de l’alimentació i de les begudes. Gràcies a una cadena de registres inalterables i de confiança, el blockchain permet oferir una traçabilitat completa dels productes en totes les baules de la cadena alimentària. Així, el simple escaneig d’un codi QR proporciona accés a tota la informació sobre la procedència, el mètode de producció, els tractaments veterinaris rebuts, els ingredients utilitzats, etc. Moltes empreses agroalimentàries ja estan experimentant en l’actualitat amb el blockchain, ja que ofereix clars beneficis en termes de transparència sobre l’origen, la qualitat del producte i la seguretat alimentària, aspectes cada vegada més valorats pels consumidors. La tecnologia blockchain s’utilitza també per limitar el desaprofitament alimentari, un altre repte ineludible del sector.

    El blockchain permet realitzar l’autenticació digital

    dels productes alimentaris i facilita la traçabilitat en totes les baules de la cadena alimentària.

    En relació amb altres sectors, en quines eines destaca el sector agroalimentari?

    Hi ha algunes tecnologies digitals que són poc populars a tots els sectors d’activitat, potser perquè tenen un rang d’aplicació més limitat o específic. És a dir, tecnologies que, malgrat tenir un baix percentatge de tuits en termes absoluts segons la nostra anàlisi, poden tenir una popularitat relativament alta per a un sector en comparació amb la resta de sectors.

    Per detectar aquests casos, calculem una nova mètrica, l’índex de concentració, que té en compte la popularitat relativa de les tecnologies en un sector en relació amb la resta de sectors.6 Amb aquesta metodologia, obtenim que el sector primari continua destacant en big data. En concret, el sector primari concentra el 9,2% del total de tuits sobre big data emesos per tots els sectors, un percentatge molt superior al 3,1% que representen els tuits del sector primari sobre el total de tuits analitzats (vegeu, a la taula següent, com l’índex de concentració és igual a 3 en aquest cas). També observem que el sector destaca en la internet de les coses, com ja hem comentat més amunt, però descobrim que la nanotecnologia també és una tecnologia popular al sector primari en termes relatius. És a dir, malgrat que només el 3,8% dels tuits del sector primari tracten temes de nanotecnologia, aquest percentatge és elevat en comparació amb l’1,7% que representen els tuits de nanotecnologia sobre el total (és una tecnologia poc popular en general a tots els sectors, però, al sector primari, és una mica més popular que en altres). 

    • 6. L’índex de concentració es calcula com la ràtio entre (1) el percentatge de tuits d’una tecnologia i d’un sector en relació amb el total de tuits d’aquesta tecnologia i (2) el percentatge de tuits d’un sector en relació amb el total de tuits de tots els sectors. Valors superiors a 1 indiquen que la tecnologia és relativament més popular en aquest sector.

    Índex de la concentració de tuits de cada tecnologia en relació amb els altres sectors

    p 29

    Finalment, la realitat virtual i augmentada també és una tecnologia relativament popular a la indústria agroalimentària. En concret, la indústria agroalimentària concentra el 6,2% del total de tuits sobre realitat virtual i augmentada emesos per tots els sectors, un percentatge que duplica amb escreix el 2,5% que representen els tuits del sector en relació amb el total dels analitzats (en aquest cas, l’índex de concentració és igual a 2,5). Aquesta tecnologia utilitza entorns virtuals (realitat virtual) o incorpora elements virtuals a la realitat (realitat augmentada) que aporten coneixement i informació d’utilitat per a l’optimització dels processos. Al principi, pot sorprendre que aquesta tecnologia sigui relativament popular a la indústria agroalimentària, però els seus usos es van estenent a mesura que l’anomenada indústria 4.0 va implantant les tecnologies digitals en els processos de producció. Un exemple concret de l’ús d’aquesta tecnologia és el de la reparació d’avaries. Quan es produeix una avaria, l’operari utilitza ulleres de realitat augmentada per seguir, a través d’elles, els passos detallats als manuals d’instruccions virtuals que se li projecten sobre la lent per ajudar-lo a resoldre la incidència. Les ulleres reconeixen les diferents parts de la màquina i li indiquen visualment a l’operari on ha d’actuar per solucionar el problema.

    Els exemples per a l’aplicació de les noves tecnologies digitals al sector agroalimentari són nombrosos. Ens trobem davant una revolució que està cridada a transformar les diferents baules de la cadena alimentària: des de l’explotació de dades i l’ús de drons per aconseguir collites més eficients, fins a l’ús de la tecnologia blockchain per millorar la traçabilitat dels productes finals que arriben a les nostres llars. En definitiva, el futur ens aportarà la cadena alimentària 4.0, un ecosistema totalment connectat del camp a la taula.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Desactivado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Els diners digitals en l’economia del futur: noves possibilitats, nous reptes

Contingut disponible en
15 de maig de 2018

Els aclaparadors avanços tecnològics que presenciem en l’actualitat obren la porta a un ús més generalitzat de les monedes digitals en un futur no gaire llunyà. Però quin és el potencial d’aquestes monedes i fins on poden arribar? En aquest article, última parada de la nostra singladura sobre els diners, ens traslladarem al futur per reflexionar sobre aquestes qüestions i sobre les seves possibles implicacions; es tracta d’un tema futurista i apassionant, ja que avui dia tenim més preguntes que certeses. Però això no ens ha de desanimar, ja que, com va dir el gran escriptor francès Victor Hugo, «el futur té molts noms. Per als febles és l’inassolible. Per als temorosos, el desconegut. Per als valents és l’oportunitat».

Per començar, convé aclarir que les monedes digitals ja existeixen: les reserves que tenen els bancs comercials als bancs centrals o els pagaments que fem amb targeta de crèdit són exemples de diners digitals. Dit això, en aquest article, anem una mica més enllà, ja que creiem que els progressos tecnològics relacionats amb la tecnologia blockchain i l’agilitat dels sistemes electrònics de pagament permetran que els diners digitals tinguin molt més protagonisme en l’economia del futur.

Quan s’hagi aconseguit perfeccionar la tecnologia, es podrà començar a pensar en com implementar una moneda digital d’ús molt més generalitzat. El primer interrogant és qui hauria d’implementar-la. Hi ha dues alternatives: monedes digitals privades (ja existeixen en l’actualitat exemples com el bitcoin) o una moneda digital que tingui la garantia del banc central (que anomenarem MDBC, per les sigles de moneda digital del banc central). Les monedes digitals privades poden semblar una opció atractiva, però la veritat és que, tal com hem vist a l’article «Què podem esperar de les criptomonedes?», d’aquest mateix Dossier, pateixen de certs límits que dificulten que el seu ús es pugui estendre amb èxit. En canvi, els mecanismes institucionals dels quals gaudeix el banc central en el sistema financer poden facilitar que la implementació sigui més fructífera. I és que el banc central, gràcies a la seva reputació i credibilitat,1 té la capacitat de garantir que l’MDBC sigui de curs legal (legal tender) i de generar un clima de confiança que faci que sigui percebuda com un actiu fiable i segur. A més a més, un banc central disposa de molts més recursos, informació i capacitats tècniques per poder implementar una política monetària adequada a cada moment i preservar l’estabilitat de la moneda digital com a unitat de compte i, d’aquesta manera, evitar fluctuacions abruptes del seu preu. Això contrasta amb els esculls als quals s’enfrontaria una moneda digital privada. Al capdavall, és difícil que un ens privat que s’encarregui d’implementar una moneda digital disposi de les eines pertinents per dissenyar una regla d’oferta monetària creïble i amb uns objectius socialment desitjables, com són l’estabilitat dels preus i de l’activitat econòmica. Això ens du a una primera conclusió en aquest intrèpid «viatge al futur» que hem emprès: una moneda digital protegida pel banc central tindrà més opcions de tenir una implementació i una utilització reeixides que una moneda digital privada. Per aquest motiu, en la resta de l’article, ens centrarem a analitzar com es podria implementar l’MDBC, per, tot seguit, analitzar-ne els avantatges i els inconvenients. En tots els escenaris, suposarem que l’MDBC conviu amb els diners en efectiu.

A grans trets, hi ha dues vies naturals per implementar una MDBC, una primera més restringida (opció 1) i una segona més disruptiva (opció 2). La primera opció seria que, a l’hora de fer un pagament o una transferència, els euros que tenim al compte bancari es convertissin en MDBC perquè la transacció es liquidés a través de la tecnologia dissenyada per implementar la moneda digital. Clarament, aquesta primera opció no afectaria per res els particulars ni les empreses a l’hora de planificar la seva economia domèstica: senzillament, cada vegada que realitzessin un pagament o una transferència, els seus euros es convertirien en MDBC i la tecnologia subjacent permetria que els diners fluïssin de l’emissor al receptor sense que ni l’un ni l’altre notessin cap canvi apreciable. Paga la pena emfatitzar que la creació de l’MDBC no introduiria millores substancials en relació amb els últims avanços relacionats amb els sistemes de pagaments. Dos exemples paradigmàtics d’aquests avanços són la Zona Única de Pagaments en Euros (SEPA, per les sigles en anglès), que fixa un termini màxim d’un dia hàbil per a l’execució i l’abonament de les transferències denominades en euros entre 34 països europeus, i el conjunt de serveis que permeten realitzar transaccions financeres instantànies a través de telèfons mòbils. Avanços notables en els dos casos que s’han pogut realitzar sense la necessitat d’emetre una moneda digital recolzada pel banc central. Un avantatge de l’MDBC en aquest escenari podria ser, potser, l’augment de la rapidesa de les transferències en sistemes de pagaments no interconnectats, com són les transferències internacionals. Es tracta d’un camp en què el bitcoin i altres monedes digitals ja han demostrat uns certs avantatges.

La segona opció aniria més lluny que la mera creació de l’MDBC a l’hora de realitzar pagaments. En l’opció 2, el banc central patrocinaria una moneda digital sense restriccions, que es convertiria en un actiu més a la disposició dels particulars i de les llars i que, per tant, competiria amb els dipòsits bancaris i amb l’efectiu. La materialització d’aquesta segona via es podria dur a terme de diferents maneres. Les dues alternatives més lògiques serien permetre que els particulars i les empreses poguessin dipositar una part dels estalvis en forma d’MDBC en moneders digitals2 o directament en comptes del banc central.

Aquest escenari sí que seria una novetat en la vida quotidiana de la gent: les llars i les empreses podrien decidir dipositar una part dels estalvis directament en els moneders digitals o en el banc central (recordem que, avui dia, només un grup restringit d’institucions financeres pot dipositar diners al banc central). Curiosament, hi ha un precedent històric molt similar a la segona alternativa per materialitzar l’opció 2, tot i que, lògicament, sense el suport digital dels temps moderns: fins al començament del segle XX, tant al Banc d’Anglaterra com al Banc de Suècia, es permetia als particulars i a les empreses dipositar-hi els diners, malgrat que, posteriorment, es va eliminar aquesta pràctica, ja que, en l’era del paper, era molt poc pràctic i ocupava molt espai anotar tots els detalls de la gran quantitat de comptes que s’havien obert.

A partir d’ara, ens centrarem a analitzar les implicacions de l’opció 2, ja que, a diferència de la primera, sí que tindria repercussions importants. Comencem parlant dels avantatges. Hem identificat tres avantatges potencials associats a la implementació de l’MDBC. El primer seria una reducció potencial de l’economia submergida. Això depèn, críticament, del grau d’anonimat de l’MDBC. El més raonable és que l’MDBC sigui anònima en transaccions de poca quantia, però que, a partir d’una certa suma, hi hagi un cert control. Si això és així, una MDBC que fos popular gràcies a la seva agilitat i rapidesa podria desincentivar la utilització d’efectiu i reduir l’economia submergida. Diversos estudis avalen aquesta teoria3 i han documentat que un augment dels sistemes de pagaments electrònics disminueix l’economia submergida. Al primer gràfic, es pot comprovar aquesta relació negativa a la zona de l’euro i les xifres són reveladores: un augment de 100 euros per capita a l’any en pagaments amb targeta disminuiria l’economia submergida com a percentatge del PIB en 3,5 p. p.

El segon avantatge seria l’accés per part de les llars i de les empreses a un actiu lliure de risc (per definició, el banc central no pot fer fallida) que, a diferència de l’efectiu, no tindria costos d’emmagatzematge.

Finalment, un tercer avantatge seria que el banc central podria millorar l’efectivitat de la política monetària. En concret, en el cas en què l’MDBC es materialitzés permetent que les llars i les empreses obrissin comptes directament al banc central, aquest podria ajustar directament els tipus d’interès dels actius de les llars i de les empreses. Això podria ser una eina complementària útil en crisis financeres, si el mecanisme de transmissió de política monetària no funciona bé. De fet, la fixació d’un tipus d’interès sobre l’MDBC afectaria també els dipòsits dels bancs comercials, ja que aquests haurien d’oferir una remuneració prou atractiva per evitar que els clients transferissin els dipòsits al banc central. En qualsevol cas, el debat sobre els beneficis d’aquesta eina hauria de girar sobre fins a quin punt milloraria l’efectivitat de la política monetària en relació amb els instruments dels quals disposa actualment el banc central. I és que cal recordar que, en els últims anys, els bancs centrals han influït de forma molt més directa sobre els costos de finançament dels particulars i de les empreses a través de la compra de títols de deute públic (vegeu el segon gràfic) i de deute corporatiu que han dut a terme mitjançant els diferents programes d’expansió quantitativa (QE).4

Malgrat els avantatges que hem glossat sobre aquesta implementació de l’MDBC, no hauríem de caure en la complaença, ja que també existeixen riscos no menors. El principal risc de crear una MDBC d’ús generalitzat seria un protagonisme excessiu del banc central en la distribució dels recursos de l’economia i, en funció de les actuacions del banc, un potencial encariment del crèdit. Per entendre per què, cal tenir present que, amb aquesta implementació d’MDBC, una part dels dipòsits bancaris de les llars i de les empreses als bancs comercials passarien a ser MDBC (ja sigui en els moneders digitals o en els comptes del banc central), i, perquè els bancs comercials poguessin continuar finançant la demanda de crèdit, la via més natural seria que obtinguessin la liquiditat necessària del banc central. Si el banc central decidís assumir aquest rol més intervencionista com a proveïdor de liquiditat, hi hauria una elevada dependència dels bancs comercials de la liquiditat que hauria de proveir el banc central.

Si el banc central és àgil i la distribució de liquiditat es du a terme amb els criteris adequats, el problema estaria resolt. No obstant això, en cas contrari, es podria generar un encariment del crèdit. De fet, l’augment del protagonisme del banc central a l’hora de distribuir els recursos de l’economia podria implicar distorsions en l’assignació de recursos (un mecanisme descentralitzat en mans del sector privat sempre generarà una assignació més eficient) i complicaria la formació de preus en funció de criteris de mercat. Aquest últim punt només és nou fins a un cert punt, ja que podem fer un paral·lelisme amb el major rol que, en l’última dècada, han adoptat els bancs centrals a través de les polítiques ultraexpansives del QE. En aquest sentit, el Banc Internacional de Pagaments ha mostrat repetidament el seu temor al fet que els tipus d’interès a nivells anormalment baixos durant tant de temps estiguin generant distorsions en la valoració d’alguns actius financers i contribuint a perllongar l’espiral alcista en els nivells de deute de les principals economies.

Si, en canvi, el banc central renunciés a aquest paper intervencionista i adoptés una posició de hands-off davant els problemes de liquiditat, els bancs comercials haurien d’aconseguir ells mateixos els recursos per finançar la demanda de crèdit (possiblement augmentant els tipus dels dipòsits, per evitar que els diners es transferissin al banc central), la qual cosa també acabaria generant un encariment del crèdit.

Finalment, cal afegir que la potencial dependència de l’economia del banc central podria ser especialment intensa en èpoques de recessió, ja que és, precisament, en períodes de crisi econòmica quan els particulars i les empreses solen tenir més aversió al risc i, per tant, segurament, substituirien un volum superior dels dipòsits als bancs comercials per MDBC, la qual cosa podria generar episodis d’inestabilitat financera. Aquests riscos no han de caure en sac foradat i, de fet, han estat esgrimits pel Banc Internacional de Pagaments i pel membre del BCE Yves Mersch5 per mostrar les reticències que genera aquesta opció.

En definitiva, acabem el nostre intens viatge amb la convicció que no és cap quimera que els bancs centrals decideixin emetre la seva pròpia moneda digital a un públic ampli en el futur. Aquesta possibilitat és un exemple paradigmàtic de com el desenvolupament tecnològic ens fa repensar el sistema actual. En els propers anys, els principals bancs centrals i els organismes financers posaran sobre la taula els avantatges i els inconvenients d’aquestes monedes, i caldrà seguir amb molta atenció les novetats que es puguin anar produint en aquest tema. Aquest article posa el gra de sorra en la discussió identificant les possibles repercussions de l’emissió d’aquesta classe de diners. El debat és i serà més que benvingut, sempre que s’analitzin amb rigor els costos i s’entenguin bé les possibles implicacions.

Javier García-Arenas i Marta Guasch

CaixaBank Research

1. Per a més detalls sobre els bancs centrals, vegeu l’article «Del bescanvi a la criptomoneda: una breu història de l’intercanvi», en aquest mateix Dossier.

2. Moneders que podrien estar desvinculats dels bancs comercials. Serien molt semblants als moneders d’ara, on guardem els bitllets i l’efectiu, però amb un suport digital.

3. Per a més detalls, vegeu l’article «Economia submergida: un llast excessivament onerós», al Dossier de l’IM09/2013.

4. Segons les dades de l’FMI, 9 dels 15 bilions de dòlars dels actius adquirits pels bancs centrals que s’han embarcat en programes de QE en l’última dècada són títols de deute sobirà.

5. Vegeu l’informe «Central bank digital currencies» (2018), del Comitè de Pagaments i Infraestructures de Mercats del BIS, i Mersch, I. (2017), «Digital Base Money: an assessment from the ECB’s perspective», discurs al Banc de Finlàndia.

 

    im_1805_d3_01_ca_fmt.png
    im_1805_d3_02_ca_fmt.png
    Tendències de fons

    Tecnologia

    Claus per a entendre com les noves tecnologies estan transformant de manera profunda l'economia i el funcionament de la societat