Canvi climàtic i transició verda

El sector turístic espanyol ha experimentat, en els últims anys, un desenvolupament excepcional, fins a convertir-se en una de les principals fonts d’activitat, de renda i d’ocupació de l’economia espanyola. Aquest fort desenvolupament ha desencadenat, de manera paral·lela, l’aparició d’algunes conductes crítiques i de rebuig social al paper del turisme en certes destinacions i en certs moments del temps, fins que, el 2020, la crisi del coronavirus va paralitzar l’activitat del sector i va posar sobre la taula la seva rellevància en el sistema econòmic i social de molts territoris espanyols. En l’actualitat, les polítiques posades en marxa per les autoritats europees i pel Govern espanyol apunten clarament cap a una sortida de la crisi sota criteris de sostenibilitat i de resiliència, que, en el cas del sector turístic, adquireixen un doble vessant. D’una banda, l’activitat turística és especialment sensible a l’efecte del canvi climàtic, com ara l’augment del nivell del mar, els fenòmens climàtics extrems, la degradació mediambiental o la pèrdua de biodiversitat. De l’altra, hi ha un ampli marge de millora perquè el sector turístic sigui més sostenible, ja que és una activitat que comporta elevats nivells de contaminació de l’atmosfera i de forta pressió sobre els recursos naturals.

En aquest sentit, l’Organització Mundial del Turisme (OMT) defineix els principis de sostenibilitat en funció de tres àmbits: mediambiental, econòmic i sociocultural. El primer persegueix donar un ús òptim als recursos naturals i mediambientals, així com preservar la diversitat biològica. L’aspecte econòmic correspon a l’impacte de l’activitat turística sobre l’economia de la localitat receptora de turisme, de manera que es promoguin activitats viables a llarg termini, amb oportunitats de feina estable i amb l’obtenció d’uns beneficis socioeconòmics ben repartits. Finalment, l’àmbit sociocultural busca conservar i enfortir els actius culturals i arquitectònics i els valors tradicionals de la destinació turística.

En tenir en compte els tres aspectes que l’OMT defineix sobre la sostenibilitat del sector turístic, tractem d’establir un indicador rellevant per a cadascun d’ells amb la finalitat de mesurar en quin punt es troba la sostenibilitat al sector i quins haurien de ser els passos que cal fer a partir d’ara. Cal destacar que la nostra anàlisi es realitza amb dades anteriors al 2020, ja que l’efecte de la pandèmia sobre aquests indicadors distorsionaria l’anàlisi que es pretén fer en aquest article.

En l’àmbit mediambiental, s’utilitza l’evolució de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) cap a l’atmosfera per part dels sectors que aglutina la indústria turística spanyola.⁶⁶ Per analitzar el sector només tenim en compte l’evolució dels tres gasos que més expulsa a l’atmosfera: diòxid de carboni (CO₂), òxids de nitrogen (NOx) i monòxid de carboni (CO). La primera conclusió que es pot extreure és que la major part de l’emissió de GEH procedeix dels sectors del transport (representen al voltant del 12% del PIB turístic), concretament de l’emissió d’òxids de nitrogen derivada de la combustió dels motors. Aquests sectors es troben entre els més contaminants del conjunt de les branques d’activitat. A més a més, els seus nivells de contaminació han augmentat des del 2013 per al cas del transport aeri, mentre que, per al transport terrestre, han disminuït, però es mantenen en nivells molt elevats. Pel que fa als serveis d’allotjament i restauració i a les activitats d’agències de viatges i turoperadors, el monòxid de carboni és el gas contaminant que més s’expulsa a l’atmosfera.⁷ Tot i que els nivells de contaminació no són alarmants, lluny de moderar-se, entre el 2013 i el 2019, van mostrar un creixement del 78% en el cas de l’allotjament i del 38% en el cas de les agències i dels turoperadors.

Els indicadors de valor econòmic consideren la contribució del turisme a la sostenibilitat econòmica de cada destinació. Per mesurar aquest àmbit, considerem com a variables el nombre mitjà de pernoctacions al mes (volum d’activitat) i la despesa per turista (valor d’aquesta activitat). El volum i el valor del turisme són essencials per a la sostenibilitat econòmica d’una destinació: com més elevada sigui la despesa per dia, més eficient serà la destinació en la generació de valor turístic.

La relació entre el volum (nombre de pernoctacions) i la despesa per turista es pot veure al gràfic següent.⁸ Entre les províncies més turístiques (aquelles amb més de 10 milions de pernoctacions a l’any), la despesa mitjana se situa al voltant dels 300 euros per turista. Entre aquestes destinacions, destaca negativament el cas de Las Palmas: la segona província amb més pernoctacions, però amb una despesa mitjana modesta. A la resta de províncies, la despesa mitjana per turista se situa per sota dels 175 euros. En aquest cas, destaquen de forma molt positiva, entre d’altres, Girona, Alacant o Guipúscoa, que es caracteritzen per un volum més modest d’estades hoteleres, però que gaudeixen d’una despesa per turista molt elevada.

Indicadors econòmics: despesa turística vs. pernoctacions

Eix Y: Despesa/turista; Eix X: Pernoctacions (milions)

Com a indicador bàsic per mesurar l’impacte social i cultural sobre les diferents destinacions turístiques, mesurem la congestió a les diferents províncies, ja que influeix en la satisfacció dels residents i és un indicador bàsic de l’impacte social del turisme sobre una comunitat. Per fer-ho, utilitzem la variable del nombre de pernoctacions en proporció de la població resident, els resultats de la qual es poden observar de forma resumida al mapa següent. En termes generals, no s’observa una pressió turística rellevant a la major part del territori.⁹ No obstant això, criden l’atenció els casos (i) de les regions insulars, destinació eminentment de platja i de natura, que reben molt turisme internacional;¹⁰ (ii) de certes zones pròximes a la frontera amb França, amb un model turístic de platja i de muntanya (Osca, Tarragona i Girona), que tenen una població local reduïda i que reben la visita de països veïns, i (iii) de certes localitats d’Andalusia, que reben tant turisme nacional com internacional (Màlaga, Huelva i Almeria). Evidentment, la congestió de les destinacions més turístiques ha empitjorat en els últims anys, tenint en compte que la població ha crescut, de mitjana, molt menys que l’arribada de turistes.¹¹ 

Pernoctacions en proporció de la població resident

Atesos els indicadors disponibles, sembla clar que hi ha marge de millora en els propers anys. En l’àmbit mediambiental, els nivells de contaminació, fins i tot, han augmentat en els últims anys, i les línies de millora van des de la promoció de construccions més eficients i amb més qualitat energètica, passant per sistemes de condicionament més moderns, fins a la promoció de mitjans de mobilitat més sostenibles, entre altres aspectes. En termes econòmics, no hi ha dubte de la importància del sector per al conjunt de l’economia espanyola, tot i que caldrà vigilar les destinacions especialment demandades, amb nivells elevats de congestió, on l’aportació econòmica del sector és modesta. Finalment, en termes  socioculturals, hi ha algunes regions amb una sobredemanda turística creixent que provoca malestar en determinades poblacions residents, ja que causa problemes de congestió en localitats petites, amb serveis públics limitats i que no sempre estan preparades per absorbir aquesta ingent demanda estacional. 

A partir d’aquí, l’agenda cap a la sostenibilitat del sector passa per reprendre iniciatives anteriors a la COVID-19 i que permetin, ara, aprofitar els fons procedents d’Europa.¹² En concret, el sector turístic espanyol apareix al Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència del Govern a través de la política de «Modernització i digitalització del teixit industrial i de la pime, recuperació del turisme i impuls a una Espanya Nació Emprenedora», on el component 14 traça un Pla de Modernització i Competitivitat del Sector Turístic. Dins aquest Pla, l’eix que rebrà més inversió és l’Estratègia de Sostenibilitat Turística en Destinacions, que compta amb un pressupost estimat d’uns 1.900 milions d’euros per als tres propers anys.¹³

Entre els objectius d’aquestes iniciatives no solament hi ha que les destinacions espanyoles siguin capaces d’integrar en la seva oferta criteris de sostenibilitat mediambiental, socioeconòmica i territorial, sinó també desenvolupar estratègies de resiliència davant els reptes actuals (canvi climàtic, sobredemanda turística i crisis sanitàries i de seguretat) i assolir una major cohesió territorial. És a dir, promoure un millor repartiment de les càrregues sobre el territori i consolidar una gestió territorial integral que ajudi a frenar els processos de despoblació. L’objectiu final és tractar de millorar la competitivitat del sector turístic espanyol mitjançant un nou model que sigui més sostenible, de més qualitat i, per tant, amb més valor afegit.

La sequera d’aquest hivern ha realçat un dels desafiaments més importants als quals s’enfronta el sector agroalimentari espanyol: millorar l’ús dels recursos hídrics davant una perspectiva de major escassetat d’aigua. El canvi climàtic requereix un ingent esforç per adaptar el regadiu espanyol a les noves circumstàncies, i, en aquest sentit, les inversions dels fons Next Generation EU (NGEU) seran un gran suport. Uns fons que, en aquest àmbit, tenen com a objectiu principal modernitzar els regadius i millorar-ne l’ús, promovent l’estalvi d’aigua i l’eficiència energètica mitjançant sistemes de reg més eficients, sistemes de generació d’autoconsum elèctric amb fonts d’energia renovables o utilitzant fonts d’aigua no convencional, com aigües residuals regenerades o dessalinitzades. 

L’aigua és un recurs crucial per a l’agricultura. A escala mundial, el 72% de totes les extraccions d’aigua dolça es destinen al sector agrari. De la resta, el 12% es destina a la indústria i a la producció d’energia i el 16% al consum humà de manera directa. La FAO calcula que, el 2050, l’agricultura haurà de produir gairebé el 50% més d’aliments, de fibres i de biocombustibles que el 2012 per satisfer la demanda mundial.¹¹ Un objectiu difícilment assolible si no s’incrementa la superfície destinada al regadiu tenint en compte la seva major productivitat: l’agricultura de secà produeix el 60% dels aliments del món i ocupa el 80% de les terres conreades, mentre que el regadiu produeix el 40% en el 20% de les terres.

La intensificació agrícola exerceix una tensió creixent sobre els recursos d’aigua dolça, que es veu agreujada per les conseqüències del canvi climàtic. En moltes regions del món, incloses algunes espanyoles (vegeu el mapa inferior), l’aigua està sotmesa a nivells alts d’estrès hídric.¹² Així mateix, a mesura que s’intensifiquin els efectes del canvi climàtic, és probable que els nivells d’estrès hídric augmentin a les àrees actualment més estressades. A Espanya, es preveu una reducció de recursos hídrics en general més intensa cap al sud peninsular i als arxipèlags.¹³

Aquesta greu situació fa imprescindible un sistema de planificació i de gestió integrada dels recursos hídrics que garanteixi el subministrament en quantitat i en qualitat suficient, sota criteris de sostenibilitat, d’adaptació al canvi climàtic i alineat amb els principis de l’economia circular. Així mateix, la gestió de l’aigua ha de promoure el compliment dels objectius mediambientals marcats per la UE en el Pacte Verd Europeu i en la Directiva Marc de l’Aigua i l’assoliment dels objectius marcats per l’Agenda 2030 de Nacions Unides en l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 6 (ODS6, Garantir la disponibilitat d’aigua i la seva gestió sostenible i el sanejament per a tothom).

A Espanya, el sector agrícola acapara el 82,1% dels usos d’aigua (les llars utilitzen el 12,8%, i el 5,1% restant es destina a les altres activitats econòmiques).¹⁴ En efecte, el regadiu és un element bàsic del nostre sistema agroalimentari: la superfície regada a Espanya va representar el 22,9% de la superfície de cultiu el 2021 (el 7,8% de la superfície geogràfica total), però la seva producció contribueix en una mica més del 50% a la producció vegetal final. Sense cap mena de dubte, el regadiu és el pilar fonamental en què descansa el potencial productor i exportador del sector hortofructícola: Espanya és el primer exportador de fruites i d’hortalisses de la UE i un dels tres primers exportadors mundials, al costat de la Xina i dels EUA, una posició destacada que li ha conferit la denominació d’«horta d’Europa».

Als gràfics següents es pot observar l’augment significatiu de la superfície de regadiu a Espanya entre el 2004 i el 2021, un increment de més de mig milió d’hectàrees fins a assolir els 3,9 milions de l’actualitat.¹⁵ Durant aquest període, però, el consum d’aigua del sector agrari s’ha mantingut força estable (o, fins i tot, ha tendit a recular lleugerament), gràcies al notable esforç de modernització dels regadius. En efecte, al llarg d’aquests anys, ha augmentat la superfície regada mitjançant el sistema de reg localitzat (degoteig), una tècnica molt més eficient i amb una demanda d’aigua molt continguda, en detriment del sistema de gravetat, amb un consum d’aigua molt més gran. El sistema d’aspersió, un sistema més propi de cultius herbacis, també s’ha anat implantant al llarg d’aquests anys. 

Aquesta expansió de les tècniques de reg més eficients reflecteix una coherència amb les polítiques de regadiu desenvolupades en els últims anys, encaminades a assolir una agricultura sostenible i eficient. Però, com ja s’ha apuntat, la modernització dels regadius no ha anat acompanyada d’un estalvi d’aigua en agregat, perquè molt sovint la intensificació dels cultius, amb l’obtenció d’un major rendiment per m³ d’aigua utilitzat, es dona simultàniament amb la disminució dels retorns de reg a les masses d’aigua.¹⁶

Per tipus de cultiu, les majors superfícies posades en regadiu el 2021¹⁷ van ser: els cultius de cereals de gra, que van representar el 24,1% del total de la superfície regada, seguits de l’oliverar (el 22,6%), dels fruiters no cítrics (el 10,6%) i de la vinya (el 10,3%). Aquests tres tipus de cultiu són els que han experimentat un major creixement de la superfície regada entre el 2004 i el 2021, amb l’increment destacat de l’oliverar, que ha sumat gairebé 400.000 hectàrees. D’altra banda, si s’analitza la superfície de regadiu en el total de cada grup de cultius, es pot observar que el reg és majoritari en alguns d’ells, com els cítrics i les hortalisses (el 93,7% i el 88,4%, respectivament).

Les tècniques de reg utilitzades depenen, en gran part, de la mena de cultiu. Així, el reg per gravetat s’utilitza, principalment, per als cereals i per a les plantes farratgeres, amb el 45,0% i el 53,4% de les respectives superfícies de cultiu en regadiu. El reg per aspersió destaca, fonamentalment, en els tubercles (el 77,9%) i en altres cultius herbacis, com lleguminoses, plantes industrials i cereals. Finalment, el reg localitzat (degoteig) és el sistema majoritari en els cultius llenyosos, com l’oliverar, la vinya i els fruiters, cítrics i no cítrics. Al grup de les hortalisses també destaca el sistema de reg localitzat (el 52,2%), en què s’inclou també la superfície d’hivernacle.

L’extensió del regadiu, l’especialització de cultius i les tècniques de reg mostren una notable diversitat geogràfica (vegeu la taula inferior). Així, per exemple, a les regions del nord, la pluviometria abundant fa innecessari, en molts casos, el reg, mentre que l’altiplà, amb més deficiència hídrica, ostenta una participació moderada en el regadiu. La Comunitat Valenciana i la Regió de Múrcia són les comunitats autònomes amb un major percentatge de superfície agrícola en regadiu (al voltant del 40%) i s’especialitzen, com és ben sabut, en la producció de fruites i d’hortalisses, que sol utilitzar tècniques de reg localitzat.

Andalusia és la segona comunitat amb un major percentatge de reg en proporció de la seva superfície geogràfica (el 12,9%), amb presència destacada de l’oliverar, de reg localitzat. A Castella i Lleó, predomina la producció de cereals mitjançant reg per aspersió i automotriu i, a Castella-la Manxa, predomina la vinya (el 51% de la superfície de reg de la comunitat es destina a aquest cultiu) amb reg localitzat. El reg per gravetat es localitza, majoritàriament, en els regadius de la conca de l’Ebre (Catalunya, Aragó i Navarra) en cultius herbacis.

El rendiment del regadiu és, naturalment, superior al del secà, amb notables diferències entre tipus de cultius i regions. Cal tenir en compte que les diferències regionals de rendiment poden arribar a ser molt importants en determinats cultius, fins i tot entre parcel·les localitzades a una certa proximitat, ja que, a més del reg, molts altres factors incideixen en el rendiment (orientació de la parcel·la, factors ambientals, fertilitzants, etc.). A tall d’exemple, la taula següent mostra el rendiment mitjà del regadiu i del secà, mesurat com el nombre de quilos de producció per hectàrea, de tres cultius representatius i molt estesos en la geografia espanyola: el raïm de transformació (vi), l’oliva d’almàssera (oli d’oliva) i el blat tou.

El Pla per a la millora de l’eficiència i la sostenibilitat en regadiu (inversió 1 del Component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, PRTR) contempla la inversió de 563 milions d’euros en la modernització de més de 100.000 hectàrees de regadius existents.¹⁸ El 2021, ja es van mobilitzar uns 260 milions d’aquesta partida, que corresponen a la primera fase del programa de modernització de regadius que executa la Societat Estatal d’Infraestructures Agràries (Seiasa). El Pla prioritza les actuacions amb un impacte elevat sobre la sostenibilitat ambiental o amb un component innovador important, com la incorporació de tecnologies i d’eines digitals a les comunitats de regants per assolir un reg més eficient.¹⁹ Pel que fa a les actuacions amb un elevat impacte mediambiental, es prioritzen les actuacions de modernització de regadius que incloguin la generació d’autoconsum elèctric amb fonts d’energia renovable, utilitzant, per exemple, les infraestructures de canalització de l’aigua per generar energia elèctrica, o bé actuacions que utilitzin fonts d’aigua no convencionals, com les aigües residuals regenerades o les aigües dessalinitzades.²⁰

La modernització dels regadius hauria d’ajudar a complir la normativa comunitària Directiva Marc de l’Aigua, ja que contribueix a la protecció de les aigües superficials mitjançant la reducció de la seva extracció per a reg. A més a més, també pot ajudar a complir els objectius de la Directiva de Nitrats²¹ i els de reducció de la contaminació del sòl per l’ús de fitosanitaris, ja que la implantació de sistemes de reg per aspersió i per degoteig permeten una aplicació en l’aigua de reg de fertilitzants i fitosanitaris en la dosi estrictament necessària i en el moment en què el cultiu la necessita. L’ús d’aigües regenerades, que ja contenen nutrients, també permetria una reducció en l’ús de fertilitzants. Tot això seria coherent amb les polítiques de la UE emmarcades dins el Pacte Verd Europeu, com són l’estratègia De la Granja a la Taula o l’estratègia europea d’adaptació al canvi climàtic.

El PRTR també compta amb un important impuls reformista, que acompanya el pla d’inversions. En aquest àmbit, el Govern proposa establir la Taula Nacional del Regadiu, un mecanisme de governança a nivell nacional que permeti a tots els representants de les Administracions públiques i als sectors afectats promoure i facilitar la cooperació, la consulta i l’intercanvi d’informació sobre tots els aspectes relacionats amb el regadiu. D’altra banda, es crearà l’Observatori de la Sostenibilitat del Regadiu, que tindrà com a funció proporcionar dades objectives sobre l’impacte econòmic, social i ambiental dels regadius sobre el territori.²²

En definitiva, el regadiu és essencial per a la producció agrària, és clau per a la seguretat alimentària i és un pilar fonamental del desenvolupament rural. La seva modernització ha estat la gran aposta per aconseguir una agricultura competitiva, rendible i eficient en el consum de l’aigua. Amb visió de futur, els escenaris de canvi climàtic per a Espanya preveuen una menor disponibilitat d’aigua (amb una reducció entre el 12% i el 40% dels recursos hídrics disponibles, segons les regions, abans del final del segle) i una distribució més irregular de les pluges, de manera que és imprescindible continuar millorant l’eficiència i la sostenibilitat del regadiu.

L’agricultura a Espanya, que, tradicionalment, s’ha beneficiat d’una situació geogràfica i d’una climatologia privilegiades, és especialment vulnerable al canvi climàtic. L’augment de l’erosió dels sòls, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals, juntament amb l’increment de plagues i de malalties, són alguns dels efectes directes. Al seu torn, l’activitat del sector primari també contribueix al canvi climàtic: l’especialització i la intensificació dels cultius, l’ús de productes químics i la industrialització de la producció ramadera tenen efectes negatius sobre l’aigua, el sòl, l’aire, la biodiversitat i la conservació dels hàbitats.

Els països de la UE són cada vegada més conscients que no solament cal mitigar el canvi climàtic, sinó que també cal adaptar-s’hi. Així, davant la preocupació creixent pel medi ambient, el sector agroalimentari ha d’avançar en la transició d’un sistema emissor de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i altament demandant i contaminant de recursos naturals cap a un nou model, cada vegada més estès, que proporciona aliments sans i nutritius de manera sostenible i que protegeix els recursos naturals dels quals depèn la pròpia activitat agrària.

A més de millorar la sostenibilitat de la producció agroalimentària i la distribució posterior, una altra palanca important de canvi és fomentar pautes de consum més saludables i més sostenibles des del punt de vista mediambiental. Per exemple, una dieta amb més pes dels vegetals i dels aliments orgànics, de temporada i de proximitat. Així mateix, la reducció de la pèrdua i del malbaratament d’aliments i el foment de l’economia circular també són elements claus per avançar cap a un sistema alimentari sostenible, tal com ho recull l’estratègia «De la Granja a la Taula» de la Comissió Europea.

Estratègia “De la Granja a la Taula” (Farm to Fork)

Per donar suport a la transició cap a un sistema alimentari sostenible, la UE està desplegant un ampli ventall d’eines per dotar els agents del sector de mecanismes i d’incentius que donin suport a l’esmentada transició i que, al seu torn, facilitin l’assoliment dels objectius fixats al Pacte Verd Europeu. En aquest context, la reforma de la política agrícola comuna (PAC), que entrarà en vigor al gener del 2023, inclou, com a principal novetat, la redacció de Plans Estratègics nacionals per establir prioritats en matèria d’ajudes i d’incentius als diversos subsectors productius.⁶La mesura estrella són els ecoesquemes, d’adhesió voluntària i que premiaran les pràctiques sostenibles. El Ministeri d’Agricultura ha proposat dos ecoesquemes, amb una dotació de 1.107,49 milions d’euros i que agrupen les pràctiques sostenibles en dos eixos: l’agroecologia i l’agricultura de carboni. Al primer grup hi ha enquadrades activitats com la sega sostenible de les pastures, la rotació de cultius o el manteniment de superfícies no productives i d’altres elements relacionats amb la biodiversitat. El segon grup inclou el pasturatge extensiu, l’agricultura de conservació i el manteniment de cobertes vegetals vives o inertes.

A més de la PAC, els fons europeus NGEU també contribuiran al finançament de la transició verda i digital del sector primari. En particular, el component 3 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, dedicat a la transformació ambiental i digital del sistema agroalimentari i pesquer, contempla una inversió de 1.502,8 milions d’euros. El pla es basa en quatre pilars fonamentals: (i) la millora de l’eficiència dels regadius; (ii) l’impuls a la sostenibilitat i a la competitivitat de l’agricultura i de la ramaderia; (iii) una estratègia de digitalització del sector agroalimentari i del medi rural, i (iv) la modernització del sector pesquer, mitjançant l’impuls de la sostenibilitat, de la investigació, de la innovació i de la digitalització.

La Comissió Europea ha analitzat la situació dels diferents Estats membres en relació amb el contribució a cadascun dels objectius del Pacte Verd Europeu. La taula de la pàgina següent recull aquests objectius i els valors de referència d’aquests indicadors per als principals països.⁷

Perquè Europa sigui el primer continent climàticament neutre d’aquí al 2050, la primera fita s’ha marcat per al 2030: reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en, com a mínim, el 55% en relació amb el nivell del 1990. Tot i que, des del 1990, les emissions de GEH de l’agricultura de la UE s’han reduït un significatiu 20%, des del 2005, no s’ha avançat en la disminució. A Espanya, el comportament ha estat l’invers: des del 1990, les emissions han augmentat (el 6,5%) i, a partir del 2005, s’ha produït una modesta reducció (el –3,7%).

Malgrat aquesta evolució, és important destacar que, en termes relatius, el sector és responsable del 12,0% del total d’emissions de GEH de l’economia, en relació amb el 12,7% de la mitjana de la UE. A més a més, si tenim en compte que el sector primari aporta el 2,9% del PIB, en relació amb l’1,6% de la UE, obtenim que les emissions de GEH del sector agroalimentari espanyol per cada unitat de VAB són significativament inferiors a les de la mitjana europea (1,2 kg/€ en relació amb 1,7 kg/€ a la UE).⁸ De manera similar, les emissions de l’agricultura per unitat de terra agrícola (tones equivalents de CO₂ per hectàrea) són inferiors a Espanya (1,6 en relació amb 2,5 a la UE).

La segona fita de la UE es recull a l’estratègia «De la Granja a la Taula», que estableix un objectiu de reducció de l’ús i del risc dels plaguicides químics del 50% d’aquí al 2030. En els últims anys, Espanya ha reduït de forma significativa l’ús d’aquesta mena de químics, i el repte és continuar avançant en aquesta direcció. D’altra banda, l’objectiu en matèria de resistència als antimicrobians consisteix en la reducció del 50% de la venda general d’antimicrobians per a animals de granja i d’aqüicultura d’aquí al 2030, comparat amb el valor de referència de la UE el 2018. En aquest aspecte, Espanya es troba endarrerida en relació amb la mitjana de la UE.

En canvi, Espanya destaca en positiu tant en la proporció de superfície agrícola dedicada a l’agricultura ecològica, un aspecte que tractem amb més detall a la següent secció, com en la proporció de superfície agrària ocupada per elements paisatgístics de gran diversitat. En aquest cas, Espanya, amb el 13,2% de la superfície, supera ja l’objectiu fixat del 10%.⁹

Objectius del Pacte Verd Europeu i valors de referència

La contaminació per nitrats procedents de l’agricultura continua sent una de les majors pressions sobre el mitjà aquàtic. En aquest sentit, la UE s’ha marcat un objectiu de reducció del 50% de les pèrdues de nutrients per al 2030 amb la finalitat de garantir que no es deteriori la fertilitat del sòl, un àmbit en què Espanya té molt recorregut de millora. Així mateix, cada vegada més països de la UE es veuen afectats per l’escassetat d’aigua, provocada sovint per una captació excessiva d’aigua per a l’agricultura i per a la ramaderia. El canvi climàtic agreujarà encara més el problema de la disponibilitat d’aigua a moltes regions, entre elles Espanya.

Finalment, la nova PAC estableix la digitalització com una prioritat transversal, en concebre que la transició cap a un sistema alimentari sostenible s’ha de basar en el coneixement, en la innovació i en la digitalització. En aquest sentit, un element clau per al desenvolupament dels territoris rurals i per a la lluita contra la despoblació rural és la disponibilitat d’una connexió a internet ràpida i fiable en aquestes zones. Tot i que s’ha produït un increment notable en la proporció de llars en zones rurals amb accés de banda ampla de nova generació, encara s’observa una bretxa important amb les zones urbanes. La meta és donar cobertura al 100% de la població el 2025.¹⁰

La transició verda i digital de l’agricultura europea també genera noves oportunitats de negoci que el sector ha d’aprofitar, per exemple, mitjançant un millor ajust entre la producció i l’evolució dels gustos del consumidor. La sostenibilitat serà un avantatge competitiu per a les empreses i per a les explotacions que aconsegueixin l’equilibri entre el creixement econòmic, la cura del medi ambient i el benestar social: els qui no compleixin els estàndards mediambientals seran penalitzats per uns consumidors cada vegada més exigents i conscienciats amb el medi ambient i que s’identifiquen amb les marques i els productes més sostenibles.

L’aposta per esquemes de producció més sostenibles, com l’agricultura ecològica,¹¹ és imparable. Espanya, amb més de 2,44 milions d’hectàrees destinades a aquests cultius el 2020, és el primer país de la UE i el tercer del món, després d’Austràlia i de l’Argentina. En termes de proporció de la superfície agrària útil (SAU), ens situem per damunt de la mitjana de la UE, tal com s’ha assenyalat a la secció anterior, però molt per sota de països capdavanters, com Àustria, Estònia i Suècia, que superen el 20%. Per assolir l’objectiu del 25% marcat al Pla d’Acció sobre Agricultura Ecològica farien falta quatre milions d’hectàrees addicionals.

Pel que fa als operadors ecològics,¹² gairebé 9 de cada 10 d’un total de 50.047 el 2020 són productors primaris, i la resta, establiments industrials i comercialitzadors. No obstant això, el nombre d’operadors creix amb molta més intensitat (més del doble) en les fases posteriors de la cadena alimentària.

Per regions, destaca Andalusia, tant en superfície dedicada a l’agricultura ecològica, amb més del 45% del total, com en explotacions ramaderes ecològiques, amb gairebé el 60%. Per tipus de cultiu, destaquen els cereals per a la producció de gra (el 43% del total) i, per tipus de bestiar, els bòvids (el 48%). En comparativa internacional, el sector agroalimentari espanyol és el primer productor mundial ecològic d’oli d’oliva i de vi i el segon de cítrics i de llegums.

Un dels reptes als quals s’enfronta la producció ecològica al nostre país és el baix consum intern: el consum per capita d’aquests productes es va situar en 50,2 euros el 2019, molt lluny del de països com Dinamarca o Suïssa, que superen els 300. Així, doncs, la major part de la producció, al voltant del 60%, s’exporta.¹³ El canvi d’hàbits que ha introduït la pandèmia ha afavorit un consum més saludable, sostenible i de proximitat, motiu pel qual la tendència del consum intern d’aquesta mena de productes és clarament a l’alça.